11. Cullerada plena

Vam tornar a beure.

Ella diposità el got, es llepà els llavis i va dir:

—Si remenar les coses és el teu sistema, en tinc una bona cullerada per a tu. Has sentit mai parlar del germà de Noonan, Tim, el qui va suïcidar-se al llac Mock fa dos anys?

—No.

—No n’hauries pogut sentir dir gaires coses bones. De tota manera, no es va suïcidar. Max el va liquidar.

—Ah, sí?

—No facis el desmenjat, per l’amor de Déu! La mercaderia que ara et dono són fets reals. Noonan era com un pare per a Tim. Tu porta-li la prova i es posarà a perseguir Max com un desesperat. No és això, el que vols?

—La tenim, la prova?

—Dues persones van veure Tim abans de morir, i, a tots dos, ell els va dir que Max ho havia fet. Totes dues són encara a la ciutat, tot i que una no viurà massa temps. Què te’n sembla?

Feia l’efecte que em deia la veritat, tot i que amb les dones, especialment les d’ulls blaus, això no vol dir gran cosa.

—Escoltem la resta del relat —vaig dir—. M’agraden els detalls, saps?

—Ja els tindràs. Has anat mai al llac Mock? Vés-hi, és el nostre indret d’estiueig, quaranta-cinc quilòmetres al nord, per la carretera. És un escorial, però a l’estiu és fresc, i té molts de visitants. Això va passar a l’estiu de l’any passat, l’últim cap de setmana d’agost. Jo hi era amb un individu anomenat Holly. Ara és a Anglaterra, però d’això no en facis massa cas, perquè no té res a veure amb la cosa. Era com una mena de fadrinassa vella… duia mitjons de seda blancs del revés per tal que els fils solts no li endanyessin els peus. La setmana passada em va escriure. Tinc la carta per aquí, però tant se val.

»Hi érem, doncs, i Max també, amb una noia que el solia acompanyar, Myrtle Jennison. Ara és a l’hospital morint-se de la malaltia de Bright o cosa semblant. Era, aleshores, una noia d’aspecte finet, rossa i prima. A mi, m’era simpàtica, només que unes quantes copes l’engrescaven massa. Aquest Tim Noonan estava boig per ella, però ella aquell estiu no es fixava en ningú sinó en Max.

»Tim no la deixava de petja. Era un irlandès corpulent, però un desgraciat, que només s’aguantava perquè el seu germà era el cap de policia. Allà on Myrtle anava, ell treia la closca al cap de poc. Ella no gosava dir-ne res a Max, ni volia que Max fes res que el pogués enemistar amb el germà de Tim, el poli.

»Així, ja et pots afigurar que Tim va aparèixer al llac Mock aquell dissabte. Myrtle i Max estaven precisament de parella. Holly i jo érem amb una colla, però vaig fer que Myrtle em parlés i ella em va dir que havia rebut una nota de Tim, demanant-li una entrevista d’uns minuts aquell vespre, en una de les glorietes del parc de l’hotel. Deia que si no ho feia, es mataria. A nosaltres, això ens feia riure —la falsa alarma declamatòria. Vaig provar de persuadir Myrtle que no hi anés, però ella tenia prou líquid a dintre per a sentir-se animadeta, i va dir que hi aniria per dir-li’n quatre de fresques.

»Aquell vespre tots estàvem ballant a l’hotel. Max hi estigué una mica i després el vaig perdre de vista. Myrtle ballava amb un tal Rutgers, advocat d’aquí. Al cap d’una estoneta ella el va deixar i va sortir per una de les portes laterals. En passar pel meu davant va picar-me l’ullet, i per això vaig endevinar que anava a l’entrevista amb Tim. Tot just havia acabat de sortir que vaig sentir el tret. Ningú no s’hi va fixar sinó jo. Suposo que tampoc no hi hauria donat importància si no hagués sabut allò de Myrtle i Tim.

»Vaig dir a Holly que volia veure Myrtle i la vaig seguir jo sola. Devia haver trigat uns cinc minuts a anar-li al darrera. Quan vaig sortir vaig veure llums en una de les cases d’estiueig i tot de gent. Me n’hi vaig anar i… tu, tinc set.

Vaig abocar-li un parell de raigs de ginebra. Ella entrà a la cuina a cercar un altre sifó i més gel. Vam fer la barreja corresponent i vam beure, i ella es tornà a aclofar per continuar el seu relat.

—Bé, Tim Noonan estava estirat, mort, amb un forat al front i la seva pistola al costat. Potser una dotzena de persones el voltaven, gent de l’hotel, visitants, un dels homes de Noonan, i un detectiu anomenat MacSwain. Tan bon punt Myrtle em va veure se m’endugué de la gernació cap a l’ombra d’uns arbres. “Max l’ha mort” —va dir-me—. “Què faré?”.

»Li vaig fer preguntes concretes. Va dir que havia vist la flamarada de la pistola i al començament va pensar que Tim s’havia matat, com havia amenaçat de fer. Estava massa lluny i era massa fosc per veure res més. Quan hi va anar corrents, ell es rebolcava, gemegant.

»“Ell no havia de matar-me, per ella… Jo hauria…” No va poder entendre res més. Ell continuava rebolcant-se, dessagnant-se pel forat del cap.

»Myrtle tenia por que Max no ho hagués fet, però n’havia d’estar segura, de manera que va agenollar-se i agafant el cap de Tim li preguntava: “Qui ho ha fet, Tim?”.

»Ell quasi era mort, però abans de morir va trobar prou forces per a dir: “Max!”.

”Ella em continuava preguntant: “Què faré?” Jo li vaig dir si algú més havia sentit Tim, i va dir que el detectiu ho havia sentit. El detectiu va arribar al lloc mentre ella s’esforçava a aixecar el cap de Tim. No creia que ningú més ho hagués pogut sentir, llevat del detectiu, que havia estat ben a prop.

»Jo no volia que Max es trobés ficat en un embull per l’assassinat d’un inútil com Tim Noonan. Aleshores Max no representava res per a mi, només que m’agradava, i en canvi no m’agradava cap dels dos Noonan. Jo coneixia el detectiu… MacSwain. Érem una mica amigues amb la seva dona. Ell havia estat un bon xicot, correcte, fins que va entrar al cos de policia. I després va seguir el camí que tots segueixen. La seva dona va suportar-lo fins que no va poder més, i després el va deixar.

»Com que coneixia aquest detectiu, vaig dir a Myrtle que em pensava que podíem arreglar les coses. Una mica de pasta esborraria la memòria de MacSwain o, si això no li agradava, llavors Max podia encarregar-se de silenciar-lo del tot. Ella tenia la nota de Tim amenaçant amb el suïcidi. Si el detectiu volia seguir el joc, el forat a la closca de Tim amb la seva pròpia pistola i la nota aclaririen totes les objeccions possibles.

»Vaig deixar Myrtle als arbres i vaig anar a buscar Max. No el trobava. Allà, no hi quedava massa gent, i podia sentir l’orquestra de l’hotel que encara interpretava música de ball. Max, no el vaig trobar, de manera que vaig tornar amb Myrtle. Llavors ella havia tingut una altra idea que l’havia engrescada. No volia que Max sabés que ella havia descobert qui havia mort Tim. Li tenia por.

»Ho veus, on vaig? Ella tenia por que si ella i Max arribaven un dia a renyir, ell la liquidaria perquè no revelés el que sabia d’ell. Jo comprenia els seus sentiments. Més tard jo també vaig tenir la mateixa sensació, i vaig callar, tal com ella va fer. De manera que vam imaginar que si la cosa es podia arreglar sense que ell, Max, sabés el nostre secret, encara millor. Jo, per això, tampoc no m’hi volia mesclar.

»Myrtle se’n va tornar tota sola al grup que hi havia entorn de Tim i va endur-se MacSwain. Un cop es van haver separat dels altres, van fer un tracte. Ella tenia uns diners. Li’n va donar dos-cents i un anell amb un diamant que en valia mil i que l’hi havia comprat un tal Boyle. Jo em vaig pensar que el detectiu tornaria més endavant a buscar més teca, però no ho va fer. Va complir el tracte. Amb ajut de la carta va muntar tota la història del suïcidi.

»Noonan sabia que en tot allò hi havia alguna trampa, però no la va poder descobrir mai. Opino que sospitava que Max hi tenia alguna cosa a veure. Però Max tenia una coartada perfecta (en això no es refiava) i em sembla que finalment Noonan el va descartar. Però el que Noonan no va creure mai és que la cosa vagi passar com semblava que havia passat. Va expulsar MacSwain… el va fer fora del cos de policia.

»Max i Myrtle es van separar un temps després. Res de baralles… només que es van separar. Em sembla que ella mai més no va tenir la sensació de seguretat, a la vora d’ell, tot i que, pel que tinc entès, ell mai no va sospitar que sabés res de res. Ara la noia està malalta, com t’he dit, i no li queda gaire temps de vida. Em fa l’efecte que no li faria res de confessar la veritat, si era interrogada; MacSwain encara volta per la ciutat. Ell parlaria si hi tingués res a guanyar. Tots dos tenen acusacions a fer a Max… i Noonan ben content. Imagina’t! Vejam, amb això n’hi ha prou per a començar, no et sembla?

—I no podria haver estat suïcidi? —vaig preguntar jo—. I que Tim Noonan al darrer minut pretengués penjar el fet a Max?

—Aquell ximplet suïcidant-se? Ni de lluny!

—I Myrtle, no el podia haver mort?

—Noonan no deixà d’investigar-ho. Però el que és ella no podia trobar-se ni a un terç de la distància quan van disparar. Tim tenia rastres de pólvora al cap, i no havia caigut ni rodolat pel pendent. Myrtle està fora de tota sospita.

—Però Max tenia una coartada?

—Sí, i tant. Sempre la té. Havia estat al bar de l’hotel, a l’altre extrem de l’edifici tot el temps. Quatre homes ho asseguraren. Del meu record ho van dir ben sovint i ben clar, molt abans que no els ho preguntessin. Al bar hi havia altres homes que no recordaven si Max hi havia estat o no, però aquells quatre ho recordaven. Són gent que recordarien sempre tot el que Max volgués que recordessin.

Obrí els ulls i després els tornà a mig aclucar fins a fer-ne ratlletes negres. Va inclinar-se endavant i va tombar el got amb un cop de colze.

—Peak Murry era un dels quatre. Ell i Max estan renyits, ara. Peak potser diria la veritat. Té una sala d’apostes a Broadway.

—Aquest MacSwain, es diu per ventura Bob? —vaig preguntar—. És un home garrell amb una mandíbula llarga com la d’un senglar?

—Sí. Que el coneixes?

—De vista. A què es dedica, ara?

—Fa alguna estafadeta de tant en tant. Què et sembla tot aquest material?

—Regular. Potser el podré utilitzar.

—Llavors parlem de diner.

Vaig somriure davant l’ambició que li brillava als ulls i vaig dir:

—No tan de pressa, maca. Hem de veure abans què tal surt, abans de començar a escampar cèntims.

Va dir-me que era un avariciós i va tornar a agafar la ginebra.

—Per a mi ni gota, gràcies —li vaig dir, mirant el rellotge—. Ja són prop de les cinc i tinc molta feina a fer, avui.

Ella va dir que tornava a tenir gana. Això em va recordar que jo també. Vam passar mitja hora fent torrades, pernil i preparant cafè. Una estona més per a empassar-nos-ho i fumar-nos uns cigarrets amb més cafè. I era una mica més de les sis quan vaig disposar-me a sortir.

Vaig tornar a l’hotel i vaig prendre un bany calent. Em va reanimar força, i a fe que necessitava reanimació. Als quaranta anys podia passar-me amb gin com a substitutiu de la son, però no massa bé.

Un cop vestit em vaig asseure per redactar un document:

«Poc abans de morir, Tim Noonan em va dir que havia estat ferit per Max Thaler. El detectiu Bob MacSwain va sentir també els mots. Vaig donar $200 al detectiu MacSwain, i un anell amb un diamant, de valor $1.000, perquè callés i fes veure que havia estat suïcidi».

Amb aquest document a la butxaca vaig baixar al pis de sota, vaig fer un segon esmorzar compost gairebé tot ell de cafè i vaig adreçar-me a l’hospital municipal.

Les hores de visita eren a la tarda, però ensenyant la meva credencial de l’Agència Continental i donant a entendre a tothom que una hora de retard podria ésser la causa de mil morts, o dient coses similars, vaig aconseguir que em deixessin veure Myrtle Jennison.

Estava sola, en una sala del tercer pis. Els altres quatre llits eren buits. El seu aspecte era el d’una noia de vint-i-cinc o el d’una dona de cinquanta-cinc. La seva cara era una màscara inflada i tumefacta. El cabell, ros, li queia en dues trenes fibroses a banda i banda, pel coixí.

Vaig esperar fins que la infermera que m’havia acompanyat se n’hagué anat. Després vaig ensenyar el document a la malalta dient:

—Voleu signar això, si us plau, senyoreta Jennison?

Va mirar-me amb uns ulls enlletgits, foscos i inflats a les vores, va mirar després el document i finalment tragué de la gira una mà inflada i deforme i l’agafà.

Va fer veure que necessitava cinc minuts per a llegir les cinquanta paraules que havia escrit. Va deixar caure el document a la gira i preguntà:

—D’on ho heu tret, això?

La seva veu era prima, irritada.

—Dinah Brand m’ha enviat.

Va preguntar, ansiosament:

—Ha renyit amb Max?

—No, que jo sàpiga —vaig mentir—. Imagino que només vol tenir aquest document a mans per si l’ha de menester.

—I s’hi juga el coll… Doneu-me un bolígraf.

Li vaig donar el meu i vaig sostenir el bloc sota el paper, mentre ella gargotejava la firma al peu; tot seguit vaig retirar-li el paper.

Mentre jo sostenia encara el paper a la mà, va dir:

—Si és tot el que vol, entesos. Tant me fa el que els altres facin. Ja estic cuita, jo. Al diable amb tots!

Va encongir-se una mica i de sobte s’abaixà la roba del llit fins als genolls i em mostrà un cos horriblement inflat ficat en una camisa de dormir blanca de tela gruixuda.

—No us agrado? Ho veieu?, estic cuita.

Vaig tornar a apujar-li la roba del llit, dient:

—Gràcies per tot, senyoreta Jennison.

—De res. Tant me fa tot. Només…

La barbeta carnosa tremolà un xic.

—… només que és terrible de morir tan lletja.