18. Painter Street

La provisió de teca en conserva a la cabana no comprenia res que ens temptés per a esmorzar. Vam ingerir només cafè cuit amb aigua, força pretèrita, que hi havia en una galleda de zinc.

Més d’un quilòmetre de marxa a peu ens dugué en una granja on un noi no tingué cap mena d’inconvenient a guanyar-se uns dòlars portant-nos a ciutat en el Ford de la família. Ens va fer un munt de preguntes a les quals donàrem resposta falsa o cap resposta. Ens deixà davant un restaurant a la part alta de King Street, on ens vam atipar d’enciamades i bacó.

Agafàrem un taxi fins a la casa de Dinah. Eren pels volts de les nou. Vaig escorcollar l’indret de dalt a baix i no vaig trobar-hi visitants.

—Quan tornaràs? —preguntà mentre m’acompanyava a la porta.

—Miraré de treure el cap abans de mitjanit ni que sigui uns minuts. On viu Lew Yard?

—Al 1622 de Painter Street. El carrer Painter és tres blocs més amunt. I el 1622 tres travessies enllà. Què penses fer?

Abans que pogués respondre em premé el braç amb força:

—Colla Max, vols? Em fa por.

—Potser sí que, una mica més endavant, li aviaré Noonan. Depèn de com vagin les coses.

Ella em va dir unes coses lletges, com és ara que no em feia res de trair la gent amb tal de tirar endavant.

Vaig arribar a Painter Street. El 1622 era una casa de rajol vermell amb un garatge sota el porxo d’entrada.

Una travessia enllà vaig trobar Dick Foley, dins un Buix, llogat. Me li vaig acostar dient:

—Què hi ha?

—Contacte a les dues. Dos quarts de tres en marxa. Traç a Willson. Mickey. Les cinc. Casa batibull. Plantat. Plego tres, set. Res, encara.

Això volia dir que havia trobat Lew Yard la tarda abans a les dues; que l’havia seguit fins a la casa de Willson a dos quarts de tres, on Mickey també havia seguit Pete. Havia seguit Yard a les cinc, a la seva residència; havia vist tot de gent entrant i sortint de la casa, però no els havia seguits; havia vigilat la casa fins a les tres de la matinada i havia tornat a la feina a les set; i d’aleshores ençà no havia vist entrar o sortir ningú.

—Deixa estar això i vigila la casa de Willson —vaig ordenar—. Sé que Whisper Thaler hi està amagat i voldria no perdre’l de vista fins que hagi decidit si el faig a mans de Noonan o no.

Dick assentí i engegà el motor. Jo vaig tornar cap a l’hotel.

Hi havia un telegrama del vell:

envieu primer correu detalls complets present operació i circumstàncies sota les quals l’haveu acceptat amb informes diaris fins avui.

Vaig ficar-me el telegrama a la butxaca, confiant que les coses anirien de pressa. Enviar-li el que demanava aleshores hauria estat com enviar-li la dimissió.

Vaig canviar-me de camisa i vaig sortir neguitós cap a la comissaria.

—Hola —em saludà Noonan—. Us esperava, mireu. He provat de trucar-vos a l’hotel, però m’han dit que no hi havíeu dormit.

No tenia bona cara aquell matí, però va semblar-me, després de tot, sincerament content de veure’m.

En asseure’m un dels telèfons sonà. Ell va aplicar-se l’auricular i digué: «Sí?» un moment, afegint:

—Vés-hi tu mateix, Mac.

Va fer dues temptatives de tornar l’auricular al suport abans de reeixir-hi. La cara se li havia enfosquit un xic, però la veu era quasi normal quan va dir-me:

—Acaben de matar Lew Yard… ara mateix, quan sortia de casa seva.

—Se’n saben detalls? —vaig preguntar mentre em maleïa per haver tret Dick Foley del lloc del fet, una hora massa aviat. Era un cop advers.

Noonan mogué el cap, mirant-se els genolls.

—Què us sembla si sortíem a donar un cop d’ull al cadàver? —vaig suggerir, alçant-me.

Ell ni es mogué, ni alçà els ulls.

—No —va dir, fatigosament—. Si us haig de dir la veritat, no en tinc ganes. No sé com he aguantat fins ara. Estic fins al capdamunt de tanta estossinada. Els nervis… enteneu?

Vaig tornar a asseure’m, reflexionant sobre la seva baixa forma, i vaig preguntar:

—Que us penseu que l’ha pelat?

—Aneu a saber —murmurà—. Tothom pela tothom. Quan acabarà això?

—Penseu, potser, que hagi estat Reno?

Noonan aclucà els ulls un instant, començà a alçar-los cap a mi, s’hi repensà i repetí:

—Aneu a saber.

Vaig enfocar-ho des d’un altre angle:

—Hi ha hagut algun mort a la pistolada d’aquesta nit al Silver Arrow?

—Només tres.

—Qui eren?

—Un parell de pollastres de nom Blackie Whalen i Put Collins que ahir mateix a les cinc havien sortit sota fiança, i un holandès, Jake Whal, un aventurer.

—De què va venir, la cosa?

—Una simple baralla, diria jo. Sembla que Put i Blackie i els altres s’havien reunit per celebrar-ho amb tot d’amics, i la cosa acabà amb pólvora.

—Tots eren homes de Yard?

—D’això, no en sé res —va dir.

Vaig alçar-me dient:

—Molt bé.

I vaig començar a anar cap a la porta.

—Espereu —cridà—. No us n’aneu així. Podria ser que ho fossin.

Vaig tornar a la meva cadira. Noonan mirava el seu escriptori. Tenia la cara cendrosa, flàccida, humida, com màstic.

—Whisper està amagat a casa de Willson —vaig comunicar-li.

Alçà de sobte el cap. Els seus ulls se li enfosquiren. Aleshores regirà els llavis, i tornà a deixar caure el cap. Els seus ulls s’emboiraren.

—No puc suportar-ho —confessà—. Estic fastiguejat de tanta carnisseria. Ja no puc més.

—Prou fastiguejat per a abandonar la idea de passar comptes per la mort de Tim? I quedar-vos tranquil?

—Sí.

—Aquí va començar tot —li vaig recordar—. Si voleu deixar-ho estar, ho hauríem de poder deturar.

Alçà el rostre i em mirà amb uns ulls que semblaven els d’un gos davant un os.

—Els altres també n’haurien d’estar tan fastiguejats com vós —vaig continuar—. Digueu-los els vostres sentiments. Reuniu-vos i feu les paus.

—Es pensarien que els poso una trampa —replicà, consirós.

—Reunir-vos a casa de Willson. Whisper hi està instal·lat. Seríeu l’únic que correria el risc de caure en una trampa. Us fa por?

Ell arrugà el front i preguntà:

—Vindreu amb mi?

—Si m’hi voleu…

—Gràcies —va dir—. Ho… provaré.