17. Reno

Em va fer entrar al dormitori, se separà de mi, va fer una giragonsa, i em preguntà que què em semblava del seu vestit nou. Vaig dir que em semblava bé. Ella explicà que el color era rosa beige i que els adorns dels costats feien això i allò, per acabar:

—I, de veritat et sembla que faig goig?

—Sempre fas goig —vaig dir—. Lew Yard i Pete el Finlandès s’han reunit aquesta tarda a casa del vell Elihu.

Ella va fer una ganyota, recriminatòria:

—No t’agrada el meu vestit. Què hi feien?

—Conspirar, suposo.

Em mirà pestanyejant i preguntà:

—De veres no saps on és Max?

Aleshores ho vaig fer. Ja no valia la pena de confessar que no ho havia sabut. Vaig dir:

—A casa de Willson, probablement, però no m’ha interessat prou per a assegurar-me.

—Doncs, bades tu. Ell té prou raons per a voler-te mal, a tu i a mi. Segueix el consell de la marona i atrapa’l aviat, si vols continuar vivint i que la marona visqui també.

Vaig riure:

—Encara no saps la més bona. Max no va matar el germà de Noonan. Tim no va dir Max. Provava de dir MacSwain, i va morir abans de poder-ho pronunciar del tot.

Ella em garfí les espatlles i provà de sacsejar els meus noranta quilos. Gairebé tenia prou força per a sortir-se’n.

—Maleït sigues!

Sentia l’alè a la cara. La seva era tan blanca com les dents. Als llavis i a les galtes el vermell era feridor.

—Si l’has compromès i ell m’ha compromès, a mi, et mato ara mateix.

—No vull que em toquin; ni tan sols les fadrines furioses com deesses mitològiques.

Vaig espolsar-me aquelles mans de sobre dient alhora:

—No bramis. Encara ets viva.

—Sí. Encara. Però conec Max més bé que no tu. Sé prou les probabilitats de viure que té la persona a qui ell fica el dit a l’ull. Ja hauria estat prou fumut que l’haguéssim pogut enxampar, però…

—No facis caramulls, ara. N’he compromès milions i no m’ha passat res. Agafa capell i abric i anem. Després de menjar et sentiràs molt més bé.

—Estàs ben tocat si et penses que sortiré, ara. No amb aquest…

—Prou, vols? Si tan perillós és, tant pot haver-te aquí com en un altre lloc. On la veus, la diferència?

—És que… Saps què farem? Mira, et quedes aquí fins que Max hagi estat posat fora de circulació. Tu t’ho has buscat: m’has de fer de sentinella. Encara no he recuperat Dan. És a l’hospital.

—No puc —vaig dir—. Tinc feina a fer. El que et passa és que t’has encaramullat per res. Max probablement s’ha oblidat de tu, a hores d’ara. Agafa les coses i anem. M’estic morint de gana.

Ella acostà el seu rostre al meu, i els seus ulls semblava que descobrissin una cosa horrible en els meus.

—Ets un miserable! —va dir—. Tant te fa el que em pugui passar. Et serveixes de mi com dels altres… la dinamita que volies. I jo que confiava en tu.

—Ets dinamita, conforme, però tot l’altre és escòria. Ets molt més bonica quan fas bona cara. Tens unes faccions acusades i la ira les endureix, entens? Nena, que tinc gana.

—Tu menjaràs aquí —va dir—. No em trauràs pas al carrer després de fer-se fosc.

Ho deia de veres. Va posar-se un davantal, i féu inventari del refrigerador. Hi havia patates, enciam, sopa en conserva i mig pa de pessic. Jo vaig sortir a comprar un parell de bistecs, raviolis, espàrrecs i tomàquets.

En tornar, ella preparava un combinat de ginebra, vermut i taronjada amarga en una coctelera, tot ben atapeït.

—Que has vist res? —preguntà.

Li vaig fer un somriure entre ferotge i amable. Vam portar els còctels al menjador i ens vam anar animant mentre es feia el sopar. Els combinats la van espavilar qui-sap-lo. Quan ens vam asseure a sopar ja havia gairebé oblidat l’esfereïment d’una estona abans. No era molt bona cuinera, però vam menjar com si fos que sí.

Vam completar el sopar amb un parell de ginebres amb tònica.

Ella decidí que volia anar on fos i fer el que volgués. No hi havia cap insecte repugnant que l’acoquinés a ella, perquè havia estat fidel com la qui més fins que ell va fer el bèstia per no res, i si, a ell, no li agradava el que ella feia, doncs que s’enfilés als arbres o es tirés al riu, i que nosaltres aniríem al Silver Arrow, que és on de primer ella pensava portar-me, perquè havia promès a Reno que aniria a la festa, i per Déu que sí que hi aniria, i qui fos que ho posés en dubte estava tan tocat com una garsa entrompada, i que què hi deia jo.

—Reno? Qui és? —vaig preguntar mentre ella s’embolicava encara més fort amb el davantal, equivocant-ne les cintes, tot i voler-se’l treure.

—Reno Starkey. T’agradarà. És un noi com cal. Li havia promès de fer-hi cap amb motiu de la celebració i vull fer-ho.

—Quina celebració?

—Què dimonis passa amb aquest drapot de davantal? L’han deixat anar aquesta tarda.

—Gira’t i te’l desfaré. Què hi feia, a la presó? Estigues quieta.

—Va fer volar una caixa forta fa sis o set mesos… a casa de Turlock, el joier. Reno, Put Collins, Blackie Whalen, Hank O’Marra, i un coix petitó que li diuen Mitjapassa. Estaven ben protegits (Lew Yard), però els detectius de l’associació de joiers els van poder descobrir la setmana passada. De manera que Noonan va haver de complir el seu deure. No hi fa res. Han sortit sota fiança a les cinc aquesta tarda, i aquí s’ha acabat tot. Ja en tres ocasions ha sortit sota fiança abans d’ara. Reno hi està acostumat. Podries, mentre em torno a posar el vestit, preparar-me una altra ració…

El Silver Arrow era a mig camí entre Personville i el llac Mock.

—No és cap mal indret —m’explicava Dinah mentre el petit Marmon ens hi duia—. Polly de Voto és una gran xicota i generalment té bons productes, llevat del Bourbon. El bourbon sempre té una mica de gust cadavèric. T’agradarà, la noia. Allí, pots fer-hi el que vulguis, a condició de no armar escandalera. Ella, el soroll no el vol ni tolerar. Mira, ja hi som. Veus aquells llums vermells i blaus entre els arbres?

Vam sortir del bosc a les envistes de la casa, una imitació de castell, tota enllumenada, vora la carretera.

—Què vols dir, que el soroll no el tolera? —vaig preguntar, escoltant mentrestant el bang-bang-bang de pistoles.

—Doncs, ara en deu passar alguna —digué la noia, mentre parava el cotxe.

Dos homes, arrossegant entre els dos una dona, sortiren corrents per la porta davantera de la casa, i desaparegueren en la penombra. Un home sortí corrents per una porta lateral. Les pistoles tornaren a cantar. No vaig veure flamarades de trets.

Aparegué un altre home i es fongué cap al darrera.

En una finestra del segon pis aparegué el tors d’un home, amb una pistola a la mà.

Dinah es contingué la respiració.

Des d’una tanca a la vora de la carretera una llengua color taronja apuntà breument a l’home de la finestra. Ell disparà en direcció a baix. Tragué més el cos. Cap altre tret no eixí de la tanca.

L’home de la finestra posà una cama enfora, s’encongí, se sostingué una mica per les mans, i es deixà caure.

El nostre cotxe avançà d’una estrebada. Dinah es mossegava el llavi.

L’home que s’havia deixat caure de la finestra provava de posar-se dret, encara aclofat a quatre grapes.

Dinah avançà el cap i cridà, ben fort:

—Reno!

L’home es plantà dret d’un bot, de cara a nosaltres. Travessà la carretera en tres bots, mentre nosaltres l’encalçàvem.

Quan ell posà els peus a dins de l’automòbil ja Dinah havia obert la porta. Jo vaig passar els braços pel cos de l’home i gairebé me’ls vaig dislocar, sostenint-lo. Ell no em facilitava la tasca, perquè encara es vinclava enfora provant de respondre al tiroteig que de totes bandes ens feien.

Després ja fou diferent. Érem fora de l’abast dels trets, lluny del Silver Arrow, allunyant-nos de Personville.

Reno es revirà i ell mateix s’encabí al cotxe. Jo vaig tustar-me els braços per comprovar que les juntures encara funcionaven. Dinah ja tenia prou feina conduint.

Reno va dir:

—Gràcies, menuda. Em calia ajut, la veritat.

—De res —digué ella—. Escolta, aquestes són les festes que organitzes?

—És que n’han vingut alguns que no estaven convidats. Coneixes la carretera Tanner?

—Sí.

—Agafa-la. Ens durà a Mountain Boulevard i per aquella banda podem retornar a la ciutat.

La noia va fer que sí, afluixà la marxa i preguntà:

—I aquests qui no havien estat convidats, qui eren?

—Alguns llaunes que encara no han après de deixar la gent tranquil·la.

—Els conec? —féu ella, afectant despreocupació, mentre el cotxe entrava en una carretera més estreta i accidentada.

—Deixa-ho estar, menuda —va dir Reno—. Ja hi ha prou merder.

Ella avançà a uns vint quilòmetres l’hora. Ja tenia prou feina a mantenir el cotxe dins la carretera, i Reno a no ballar dins el cotxe.

Cap dels dos no intercanvià frases fins que la carretera ens abocà en una altra ruta de més bon paviment.

Llavors fou ell qui digué:

—Així, has despatxat Whisper?

—Hm, hm.

—Diuen que has estat traint-lo.

—Potser ells sí, que ho farien. Tu què penses?

—Desempallegar-te d’ell ha estat bona cosa. Però fer-ho amb un detectiu i engegant-li la policia a sobre és una mica fort. Perillosament fort, si vols que et digui.

Mentre deia això m’estava mirant. Era un home d’uns trenta-quatre o trenta-cinc, força alt, vigorós i sense greix. Tenia uns ulls grossos, castanys, inexpressius, i separats, i el rostre lleument allargat. Era una cara sense humor, estòlida, però en certa manera no desagradable. Jo me’l vaig mirar sense dir res.

La noia comentà:

—Si penses així, pots…

—Atenció! —grunyí Reno.

Havíem entrat en un revolt. Al nostre davant, de través a la carretera, hi havia un cotxe negre, llarg… una barricada.

Les bales espetegaren tot entorn nostre. Reno i jo disparàvem mentre la noia feia fer ziga-zagues al petit Marmon.

Envestí el costat esquerre de la calçada, va fer enfilar les rodes d’aquell cantó a la vora, tornà a creuar la calçada mentre Reno i jo fèiem de contrapès a dins, prengué la vora dreta de la pista amb les rodes esquerres mentre, malgrat el pes que duia, el cotxe s’encabritava, i ja havíem girat l’esquena a l’enemic, tan ràpidament que ja érem fora del veïnat quan tot just acabàvem de buidar els carregadors.

Tot de gent havia fet tot de trets, però pel que podíem saber cap bala no havia atès ningú.

Reno, arrapat amb els colzes a la porta mentre canviava el carregador de l’automàtica, va comentar:

—Bona feina, menuda. En fas el que vols, de la tartana.

Dinah preguntà:

—On, ara?

—Primer, ben lluny. Tu segueix la carretera. Hem de rumiar-ho. Sembla com si tinguessin el poble acantonat esperant-nos. Tu no alcis el peu del pedal.

Vam posar uns quinze quilòmetres entre Personville i nosaltres. Vam topar-nos amb alguns cotxes, però no vam deduir que ningú ens seguís. Ara creuàvem un pontet que sorollava sota nostre. Reno digué:

—Al cim, pren la carretera de la dreta.

Així vam fer-ho, i penetràrem en una carretera de terra que serpentejava entre boscos, tot baixant un turó pedregós. Quinze quilòmetres a l’hora era massa velocitat i tot, en aquell indret. Al cap de cinc minuts de marxa Reno ordenà un alto. Res no sentíem, res no vam veure durant aquella mitja hora que vam esperar en la fosca. Després Reno parlà:

—Hi ha una casa buida a una mica més d’un quilòmetre d’aquí. Podem acampar-hi, eh? No serveix de res provar de tornar a entrar a la ciutat avui.

Dinah va confessar que tot era millor que no que et tornessin a fer servir de blanc. Jo vaig dir que, a mi, m’estava bé, allò, tot i que hauria preferit de buscar alguna cosa més a prop de la ciutat.

Vam continuar per la carretera de terra a poca velocitat fins que els fars detectaren un edifici de fusta, encongit, que demanava a crits la pintura que li havia estat negada sistemàticament des que vingué al món.

—És allí? —preguntà Dinah.

—Hm, hm. Espera aquí, mentre hi dono una ullada.

Va sortir, i aviat aparegué en el raig de llum dels fars contra la porta de la barracota. Va treure’s un feix de claus, obrí la porta i entrà. Tot seguit tornà a aparèixer a la porta i cridà:

—Res de nou. Entreu i preneu possessió de casa vostra.

Dinah tancà el contacte i saltà del cotxe.

—Tens una llanterna? —vaig preguntar.

Ella digué que sí, me la donà i badallà.

—Oh, que cansada que estic. Suposo que en aquest catau hi ha alguna cosa per beure.

Jo li vaig notificar que tenia una ampolla de Scotch. La notícia li donà goig.

La cabanota era composta d’una sola cambra que contenia una llitotxa militar amb mantes bastes, una tauleta baixa amb un joc de cartes i fitxes de pòquer, una cuina amb potes, quatre cadires, un llum de petroli, plates, pots, cassoles i poals, tres prestatges amb llaunes de teca, una pila de llenya, i un carretó.

Reno encenia el llum quan nosaltres entràrem. Va dir:

—No estarem del tot malament. Amago la tartana. Podrem passar inadvertits fins demà al matí.

Dinah va acostar-se a la llitotxa, enretirà la roba i informà:

—Potser hi ha bestioles, però de moment no les veig bellugar. Bé, anem pel mam.

Vaig destapar l’ampolla i la hi vaig passar, mentre Reno sortia per amagar el cotxe. Quan ella hagué traguejat, vaig fer-ho jo, també.

El ronc del motor del Marmon es debilità. Vaig obrir la porta i vaig mirar enfora. Pendís avall, entre arbres i matolls, unes lluors de fars s’allunyaven. Quan em vaig convèncer que havien desaparegut del tot, vaig tornar a entrar i vaig preguntar a la noia:

—T’has trobat mai que hagis hagut de tornar a casa a peu?

—Com?

—Reno s’ha fugat amb el cotxe.

—El podrit! Gràcies a Déu, ens ha deixat un lloc on dormir, al menys.

—Oh, amb això no guanyes res.

—Com que no?

—No. Reno tenia una clau de la casa. M’hi jugo el que vulguis que els pollastres que el persegueixen ho saben. Per això ens ha deixat aquí. Perquè entretinguem els perseguidors, els despistem una estona.

Va alçar-se pesadament de la llitotxa, maleí Reno, maleí tots els homes des del nostre primer pare Adam, i va dir, empipada:

—Tu ho saps tot. Què hem de fer, ara?

—Trobarem un indret confortable a l’aire lliure, no massa lluny, i esperarem a veure què passa.

—M’enduc les mantes.

—Potser si te n’emportes una no se n’adonaran, però els donaràs una pista si te les emportes totes.

—Vés-te’n al diable —va respondre, però prengué només una manta.

Vaig apagar el llum d’una bufada, vaig tancar la porta i amb l’ajut de la lot vaig obrir-me camí entre el sotabosc.

Una mica més amunt vam trobar una petita balma des de la qual podíem veure prou bé carretera i cabana entre el fullatge que ens amagava, sempre que no encenguéssim cap llum.

Vaig estendre la manta i ens instal·làrem.

La noia va repenjar-se en mi i es queixà que el terra era humit, que malgrat l’abric de pells tenia fred, que tenia rampa i que volia un cigarret.

Li vaig donar una altra ració de l’ampolla. Això equivalgué a deu minuts de pau.

Després ella va dir:

—Agafo fred, tu. Si arriba algú, si és que mai arriben, ja estaré esternudant i tossint tan fort que em sentiran des de la ciutat.

—Només ho faràs un cop —vaig dir-li—. Després et moriràs.

—Hi ha un insecte que belluga per sota la manta.

—Deu ser només una serp.

—Ets casat?

—No comencis, ara.

—Llavors, és veritat?

—No.

—Què t’hi jugues que la teva dona se n’alegra.

Jo volia trobar una resposta adequada a aquella observació, quan una llum distant aparegué a la carretera. Es va fer fonedissa al moment que jo feia callar la noia.

—Què passa? —digué.

—Una llum. Ara no es veu. Els nostres visitants han abandonat el cotxe i pugen a peu.

Va passar molt de temps. La noia tremolava, amb la seva càlida galta contra la meva. Vam sentir petjades, vam veure figures que es movien a la carretera i pels volts de la cabana, sense que les poguéssim veure amb claredat.

Una llanterna aclarí els nostres dubtes posant un cercle lluminós a la porta de la cabana. Una veu pastosa digué:

—Farem sortir la meuca.

Hi hagué un mig minut de silenci mentre esperaven que algú contestés des de dintre. Després la mateixa veu gruixuda digué:

—Surts o no?

Més silenci.

Trets. Un so familiar, aquella nit, trencant el silenci. Algú martellejava les fustes.

—Anem —vaig mormolar a la noia—. Mirarem si els podem prendre el cotxe mentre ells esmicolen la cabana.

—Deixa’ls estar —va dir, mentre es repenjava amb força al meu braç impedint-me d’incorporar-me—. Ja en tinc ben bé prou per avui. Estem bé, aquí.

—Anem —vaig insistir.

Ella declarà:

—No vull.

I no volia, i ara mentre discutíem, ja era massa tard. Aquells havien enfonsat la porta, trobaren la casa buida i reclamaren a crits el seu cotxe.

El vehicle s’acostà, carregà vuit homes i seguí el traç de Reno coster avall.

—Ja podem tornar a la cabana —vaig dir—. No és probable que tornin aquesta nit.

—Déu faci que quedi Scotch a l’ampolla —va dir, mentre jo l’ajudava a alçar-se.