8. Guanyarà Kid Cooper

Vaig passar la major part de la tarda escrivint l’informe dels tres dies invertits en l’operació Donald Willson. Després vaig descansar fumant havans i pensant en l’operació Elihu Willson fins a l’hora de sopar.

Vaig baixar al menjador de l’hotel i, tot just m’havia determinat a demanar bistec amb moixernons, em vaig adonar que em cridaven.

El grum em va acompanyar a una de les cabines telefòniques. La veu mandrosa de Dinah Brand arribà per l’auricular:

—Max us vol veure. Us podeu deixar caure per aquí aquest vespre?

—A casa vostra?

—Sí.

Vaig dir que sí i vaig tornar al menjador. En acabar de sopar vaig pujar a la meva cambra, a la secció davantera del cinquè pis. Vaig fer girar la clau, i, tot entrant, vaig accionar l’interruptor.

A vora meu mateix una bala féu un forat al bastiment de la porta.

Més i més bales anaren foradant porta, bastiment i paret, però jo ja havia basculat cap a un racó a cobert, fora de la visual de la finestra.

A l’altra banda del carrer, ho sabia, hi havia un edifici de quatre plantes, amb teulada un xic més amunt que el nivell de la meva finestra. El teulat en qüestió devia quedar a l’ombra. Jo tenia el llum encès. Res, doncs, d’espiar per la finestra, en aquelles condicions.

Amb la mirada vaig buscar alguna cosa per a tirar-la contra el llum, vaig trobar una bíblia i la hi vaig projectar. La bombeta esclatà i vaig tornar a ésser a les fosques.

El tiroteig havia cessat.

Arrossegant-me, vaig arribar a la finestra, a espiar per un dels angles inferiors, però agenollat. La teulada del davant era fosca i massa alta per a veure-hi més enllà del ràfec. Deu minuts d’espiar així no em van procurar més que mal de coll.

Vaig tornar al telèfon i vaig demanar a la noia que m’enviés el detectiu de la casa.

Era un tipus esportiu, de bigoti blanc, amb el front subdesenrotllat d’un infant. Portava al clatell un barretet, per tal que se li veiés el front. El seu nom era Keever. Estava massa excitat respecte als trets.

Vingué el gerent, un home grassó amb rostre forçadament impassible, com també la veu i els gestos. Ell no es va excitar gens. Va adoptar l’actitud del qui diu «No-ens-hi-havíem-trobat-mai-però-no-serà-res», com si fos un prestidigitador de carrer davant una falla del seu truc mecànic.

Ens vam arriscar a encendre un llum, a base de portar una altra bombeta, i vam sumar el forats de bala. Deu, en total.

Vingueren els policies, i se’n van tornar, i van retornar per informar que no havien tingut sort en la troballa de pistes possibles. Noonan em trucà. Parlà amb el sergent encarregat de la investigació policíaca i després amb mi.

—Acabo de sentir això dels trets —va dir—. Digueu-me qui us sembla que pot haver atemptat contra la vostra vida.

—Ni idea —vaig mentir.

—No us ha tocat cap projectil?

—No.

—Bé, això és bo —va dir cordialment—. I aquest trinxa, l’atraparem, us hi podeu jugar el coll. Voleu que us deixi un parell de xicots que us facin companyia, només per impedir que passi res més?

—No, gràcies.

—Si els voleu, només cal que ho demaneu —insistí.

—No, gràcies.

Em féu prometre que telefonaria a la primera ocasió que tindria, digué que el departament de policia de Personville estava tot a la meva disposició, em deixà entendre que si em passava res ell era home a l’aigua, i finalment li vaig poder dir adéu.

Els policies se n’anaren. Jo em vaig traslladar en una altra cambra, més interior, on les bales no podien penetrar tan fàcilment. Un cop canviat de roba, vaig sortir cap a Hurricane Street per tenir l’entrevista amb el jugador de la veu rasposa.

Dinah Brand em va obrir la porta. Duia la boca ben pintada aquell vespre, però encara tenia el cabell sense pentinar, amb una clenxa imprecisa, i duia alguna taca al vestit, de seda taronja.

—De manera que encara sou viu —va dir—. Suposo que no teniu remei. Entreu.

Vam penetrar a la seva saleta atapeïda. Dan Rolff i Max Thaler hi jugaven al pinacle. Rolff em féu una salutació amb el cap. Thaler es va alçar per donar-me la mà.

La seva veu aspra i sibil·lant començà:

—Em diuen que heu declarat la guerra a Poisonville.

—No m’ho retragueu. Tinc un client que vol ventilar aquest indret.

—Volia, ara ja no ho vol —va corregir-me i s’assegué—. I per què no ho deixeu estar?

Jo vaig fer una perorata:

—No, no m’agrada la forma com Personville m’ha tractat. Ara tinc la meva oportunitat i faré la pau. Diuen que torneu a ser al vostre club, i que tothom torna a ser amic, i el passat passat. Voleu que us deixin en pau. Hi va haver un temps que jo volia que em deixessin en pau. Si hagués estat així, potser ara jo me’n tornaria cap a San Francisco. Però no va ser així. Especialment no em va deixar en pau aquella bola de Noonan. En dos dies ha provat dues vegades d’alçar-me la tapadora de la closca. És massa. Ara em toca, a mi, de fer-lo ballar, a ell, i és exactament el que faré. Poisonville està a punt per a la collita. És feina que m’agrada i la faré.

—Això mentre dureu —comentà el jugador.

—Sí —vaig concedir—. Aquest matí llegia al diari que un home s’ha ofegat menjant un bombó de xocolata al llit.

—Potser sí —va dir Dinah Brand, tot el seu voluminós cos aclofat en una butaca—. Però no era al diari d’aquest matí.

Va encendre un cigarret i va llençar el llumí lluny, per sota del Chester. El tísic havia recollit les cartes i les barrejava ociosament. Thaler em mirà cellajunt:

—Willson està ben disposat que vós us guardeu els deu mil. Deixeu-ho estar així.

—Tinc un tarannà mesquí, jo. Els intents d’assassinat m’enfurismen.

—Això no us durà enlloc més que al taüt. Jo estic al vostre costat. Vau impedir que Noonan m’enxampés. Per això us dic ara, oblideu-ho tot i torneu-vos a San Francisco.

—Jo també estic al vostre costat —vaig respondre—. Per això us dic ara, aparteu-vos de tots aquests. Una vegada ja us han tingut a prop de la definitiva. Pot tornar a passar. Sigui com sigui, són gent propícia a relliscar. Aparteu-vos-en mentre hi sereu a temps.

—Estic massa ben situat —digué—. I ja me les sé manegar tot sol.

—És possible. Però sabeu que l’organització és prou sòlida i n’hi ha per a dies. Ja heu llepat del capdamunt. Ara és hora de plegar.

Mogué el seu caparró embrunit i m’advertí:

—Opino que sou molt ferm, però que em matin si sou prou bo per a ficar tot això potes enlaire. És massa ben travat. Si jo pensés que ho podíeu fer saltar, estaria amb vós. Ja sabeu com estic amb Noonan. Però no us en sortireu. Deixeu-ho estar.

—No. Hi gastaré fins a l’últim cèntim dels deu mil d’Elihu…

—Ja et vaig dir que és massa tancat per a escoltar els raonaments —féu amb un badall Dinah Brand—. Hi ha res per beure, Dan?

El tísic va alçar-se de la taula i sortí de la cambra.

Thaler alçà les espatlles, i digué:

—Feu com us sembli. Imagino que ja sabeu què feu. Aneu al combat demà a la nit?

Vaig dir que em semblava que sí. Dan Rolff entrà amb ginebra i acompanyaments. Vam beure un parell de gots cadascun. Vam parlar dels combats. No vam tornar a dir res més sobre els meus plans contra Personville. El jugador, pel que semblava, se n’havia rentat les mans, però no feia l’efecte de retreure’m la meva tossuderia. Fins i tot em va donar una mena d’opinió correcta sobre el combat, dient-me que tota aposta seria bona si qui la feia recordava que Kid Cooper probablement posaria fora de combat Ike Bush al sisè round. Semblava saber de què anava, i quant als altres tampoc no semblava que els vingués de nou.

Una mica després de les onze me’n vaig anar, i vaig tornar a l’hotel sense cap més novetat.