6. El local de Whisper

El nostre trajecte acabà vora una filera d’arbres, en un carrer no lluny del centre de la ciutat. Vam sortir del cotxe i caminàrem cap a la cantonada.

Un home robust amb abric gris, barret abaixat fins als ulls vingué a trobar-nos.

—Whisper ho sap —va dir l’home robust al comissari—. Ha telefonat a Donohoe que s’estarà en aquest catau. Si us penseu que l’en podeu treure, proveu-ho, diu.

Noonan féu una rialleta endins, es gratà una orella i preguntà faceciós:

—Quants diries que n’hi ha a dintre, amb ell?

—Uns cinquanta.

—Vinga, home, vinga! Que no n’hi poden haver tants, en aquestes hores de la matinada!

—I un be negre, que no hi poden ser —contestà el tipus gruixut—. Des de mitjanit que hi van entrant.

—Ah, sí? Alguna cosa ens falla. Potser no els hi hauríem hagut de deixar entrar.

—Potser no.

L’home gruixut estava empipat.

—Però he fet el que m’heu dit. M’heu dit, «deixa entrar tothom i sortir tothom lliurement, però quan Whisper tregui el cap…».

—Atrapa’l —va dir el comissari.

—Sí, això —confirmà el gruixut, mirant-me amb mala cara.

Se’ns ajuntaren més homes i vam estar-nos xerrant per allí. Tothom estava de malhumor, llevat del comissari: semblava divertir-se. No sabia per què.

El racó de Whisper era un edifici de tres plantes, de maons, al bell mig de l’illa de cases, entre dues cases de dos pisos. La planta baixa l’ocupava un estanc que feia d’entrada i de tapadora per a l’establiment de joc que hi havia dalt. A dins, si la informació del tipus gruixut era de fiar, Whisper havia recollit un centenar d’amics, tots ells armats per si hi havia socarrim. A fora, la força de Noonan s’havia desplegat entorn de l’edifici, al carrer del davant, al carreró del darrera, i als teulats veïns.

—Bé, xicots —va fer el comissari, després que tots hi hagueren dit la seva— m’afiguro que Whisper no vol pas més soroll que nosaltres, si no hauria provat de sortir abans, si és que té tanta gent amb ell, tot i que no em fa res d’assegurar que no els té… no pas tants.

El tipus gruixut tornà:

—I un be negre, que no els té!

—De manera que si no vol soroll —continuà Noonan— potser parlar-li podria ser un bon sistema. Tu, Nick, entra-hi i mira si el pots convèncer que no faci atzagaiades.

L’home gruixut va dir:

—I un be negre, hi aniré!

—Telefona-li, doncs —argumentà el comissari.

El gruixut grunyí:

—Això ja està més ben parlat. —I s’allunyà.

Quan tornà semblava totalment complagut.

—Diu que… —informà— que us n’aneu al carall.

—Fes venir els altres xicots aquí —va dir somrient Noonan—. Això ho enllestirem tan bon punt es faci de dia.

El corpulent Nick i jo vam anar voltant amb el comissari mentre aquest s’assegurava que els homes estaven ben apostats. A mi no em semblava una gran força, un grup d’homes mal equipats, de mirada furtiva no gens entusiasmats amb la feina que els esperava.

El cel es va tornar un punt més gris. El comissari, Nick i jo ens vam situar al cancell d’un llauner, diagonalment respecte al nostre objectiu.

El local de Whisper era fosc, les finestres superiors sense llum, i les persianes abaixades tapant la porta i els aparadors de l’estanc.

—Em dol de fer això sense donar una oportunitat a Whisper —va dir Noonan—. No és un mal xicot. Però de res no serviria que li parlés. No m’ha tingut mai simpatia.

Va mirar-me. Jo, callat.

—No ho voldríeu provar, vós? —preguntà.

—Sí, ho provaré.

—Bon detall, de part vostra. Realment us ho agrairé, si ho feu. Mireu si el podeu convèncer que surti sense fer fressa. Ja sabeu què li heu de dir, que és pel seu bé i coses així.

—Entesos —vaig dir, i vaig travessar el carrer cap a l’estanc, fent esforços perquè se’m veiessin les mans ben balderes al llarg del cos.

El dia encara no es decidia. El carrer tenia el color del fum. Els meus peus desvetllaven força soroll a la voravia.

Vaig aturar-me davant la porta i amb els nusos vaig trucar als vidres, no molt fort. La persiana verda a la part de dins del vidre feia mirall. Hi vaig veure dos homes que avançaven per l’altra voravia.

Cap so no va arribar-me de dins. Vaig trucar més fort, després vaig abaixar la mà per sacsejar l’agafador.

Des de dins em van advertir:

—Aparteu-vos mentre pugueu caminar, mestre.

Era una veu continguda, però no un xiuxiueig, de manera que probablement no era la veu de Whisper.

—Vull parlar amb Thaler —vaig anunciar.

—Aneu a parlar al pot de greix que us ha enviat.

—No parlo per Noonan. Em pot sentir Thaler, des d’aquí?

Una pausa. Després la veu continguda digué:

—Sí.

—Sóc l’empleat de la Continental que va dir a Dinah Brand que Noonan us anava al darrera —vaig dir—. Cinc minuts de conversa amb vós, és el que voldria. No tinc res a veure amb Noonan, excepte vigilar el seu joc. Vinc sol. Si m’ho maneu, llençaré la pistola al carrer.

Vaig esperar. Tot depenia de si la xicota li havia contat o no la meva conversa amb ella. Vaig esperar, em semblà, molta estona.

La veu continguda digué:

—Quan obrirem, entreu de pressa. I no feu el maco.

—Entesos.

Espetegà el llisquet i jo vaig penetrar.

De l’altra banda del carrer es posaren a disparar ben bé dotze pistoles. Tot de fragments de vidre saltaren botiga endins.

Algú va parar-me la traveta. La por em multiplicava els sentits. Estava ben entrampat. Noonan me l’havia ben jugada. Aquells pollastres no podrien deixar de pensar que jo jugava el joc de la poli.

Vaig caure, tot girant-me per mirar cap a la porta. En tocar terra ja tenia la pistola a la mà.

A l’altra banda del carrer, el gruixut Nick havia sortit d’un portal per disparar amb totes dues mans.

Jo vaig repenjar el braç a terra. El cos de Nick aparegué al meu davant. Jo vaig disparar. Nick deixà de fer-ho. Encreuà els braços damunt el pit i caigué com un fardell, a la vorera.

Unes mans m’estiraven pels turmells. El terra m’espellava. La porta es tancà de cop. Un bromista va dir:

—Hm, hm, la gent sembla que us té ràbia.

Vaig incorporar-me i vaig cridar entre el brogit:

—Jo què sabia!

El tiroteig minorà, parà. La porta i les persianes de la porta i les finestres estaven perforadíssimes de bales. Un xiuxiueig rogallós digué en la fosca:

—Tod, tu i Slats vigileu això de baix. Els altres podem pujar a dalt.

Vam travessar una cambra darrera la botiga, cap a un passadís, unes escales entapissades i fins a una cambra del segon pis, proveïda d’una taula verda de joc de daus. Era una cambra petita, sense finestres i tenia els llums encesos.

Érem cinc. Thaler es va asseure i encengué un cigarret. Era un jove prim, menut, amb cara d’orfeonista infantil, agradable a primera vista, fins que guaitàveu per segona vegada a la boca rígidament prima. N’hi havia un, no més gran de vint anys, flac i ros, vestit d’estam, que jeia en un sofà i llançava fumeroles de cigarret al sostre. Un altre jove, tan ros com el xicotet, però no tan flac, s’afanyava a redreçar-se la corbata i allisar-se el cabell. Un home de rostre llarg, d’uns trenta anys, amb boca penjant i sense barbeta o quasi, passejava amunt i avall de la cambra, amb aire avorrit i cantussejant «Galtes enceses».

Jo vaig asseure’m en una cadira a un metre de Thaler.

—Quant de temps ho vol fer durar, això, Noonan? —va preguntar. En la seva veu rogallosa i baixa no hi havia emoció, només una ombra d’enuig.

—Aquesta vegada us empaita a vós —vaig dir—. I em sembla que vol arribar al final.

El jugador va fer un somriure delicat, menyspreador.

—Ja hauria de saber que no té cap possibilitat d’enxampar-me per assassinat.

—Ell no es fa il·lusions de demostrar res davant un tribunal —vaig dir.

—No?

—Us pelaran per resistir-vos a l’arrestament, o perquè heu provat d’escapar-vos. Un cop fet, no necessitarà acusar-vos de res.

—Com més vell es fa, més barrut es torna.

Els llavis fins es corbaren en un altre somriure. No semblava massa impressionat per la decisió del comissari.

—Sempre que m’ha picat, m’ho mereixia. Però contra vós, per què?

—Ha suposat que potser faria nosa, jo.

—Mala cosa. Dinah m’ha dit que sou bon minyó, però una mica escocès en qüestió de calers.

—Li he fet una bona visita. Em voleu dir què sabeu de la mort de Donald Willson?

—La seva dona ho va fer.

—La vau veure?

—La vaig veure un segon després, amb el fogonet a la mà.

—Això no vol dir res, i ho sabeu —vaig fer—. No sé fins on ho inventeu. Ben preparat podríeu fer-ho passar davant un tribunal, potser, però no tindreu oportunitat de fer-ho. Si Noonan us pot apuntar, us dispararà. Digueu-me el que sapigueu, creieu-me. Només em falta això, per a enllestir el cas.

Deixà caure el cigarret a terra, l’esclafà amb el peu i preguntà:

—Així esteu?

—Doneu-me la vostra informació i estic en disposició d’atrapar el culpable… si puc sortir d’aquí.

Ell encengué un altre cigarret i preguntà:

—Va dir la senyora Willson que jo li havia telefonat?

—Sí… després que Noonan la convencé. Ara potser s’ho creu i tot.

—Us heu carregat Nick —va dir—. M’arriscaré, doncs, amb vós. Un home va telefonar-me la nit del crim. No el conec, no sé qui era. Va dir que Willson havia anat a veure Dinah amb un xec de cinc dels grossos. I a mi què, enteneu? Però, veureu, era fins a cert punt divertit que algú que no coneixia m’ho fes saber. De manera que hi vaig anar. Dan, en aparèixer, m’obligà a mantenir-me lluny de la porta. Això va anar així. Però tot amb tot, era estrany que aquell em telefonés.

»Vaig caminar carrer amunt i em vaig apostar en una entrada. Vaig veure el cotxe de la senyora Willson aturat al carrer, però llavors no sabia que era el seu ni que ella hi fos a dintre. Ell, Donald, va sortir ben aviat i va caminar pel carrer. No vaig veure els trets. Els vaig sentir. Llavors aquesta dona surt del cotxe i arrenca a córrer fins on ell era. Jo vaig endevinar que ella no havia disparat. Ho hauria d’haver impedit. Però tanmateix era raríssim, i així, en veure que la dona era la de Willson vaig anar-hi també, intentant de veure què carat passava. Va ser una intervenció, enteneu? De manera que em vaig haver d’inventar una coartada, per si de cas algú ficava la pota. Vaig arrossegar la dona fora. Tot això és com va passar, si fa no fa.

—Gràcies —vaig dir—. Per això he vingut. Ara és qüestió de sortir d’aquí sense que ens facin cara d’olla.

—Cap problema —assegurà ell—. Tenim tant de temps com vulguem.

—Jo me n’haig d’anar ara. Si fos de vós, també. Us imagineu que això de Noonan és una falsa alarma, però per què us arrisqueu? Esconilleu-vos, i amagueu-vos fins demà al migdia, i tot el que ell planeja se n’haurà anat en orris.

Thaler es dugué la mà a la butxaca dels pantalons i en va treure un cartutx enorme de bitllets. Va contar-ne cent o dos-cents, alguns de cinquanta, de vint, de deu i els allargà a l’individu desbarbat dient:

—Compra’ns un bitllet de sortida, Jerry, i no cal que donis a ningú més que de costum.

Jerry agafà el diner, i un barret de sobre la taula, i sortí. Mitja hora després tornava i lliurava alguns bitllets a Thaler dient com si res.

—Esperarem a la cuina fins que ens avisin.

Vam baixar a la cuina. Allí era fosc. Se’ns van ajuntar més homes.

Tot d’una se sentí un cop a la porta.

Jerry va obrir-la i vam baixar tres esglaons cap al pati posterior. Gairebé era del tot clar. En conjunt el nostre grup es componia de deu homes.

—Només aquests? —vaig preguntar a Thaler.

Assentí.

—Nick havia dit que éreu cinquanta.

—Cinquanta per a fer front a aquella desferra de polis? —va roncar.

Un poli uniformat obria la porta posterior de la tanca murmurant tot nerviós:

—De pressa, minyons, de pressa.

Jo prou tenia ganes d’apressar-me, però cap dels altres no li féu atenció.

Vam travessar un carreró, ens va saludar un home vestit de marró, arrambat vora una altra tanca, vam travessar una casa, vam sortir a l’altre carrer veí i vam pujar a un automòbil negre que esperava a la voravia.

Un dels dos rossos conduïa. Sabia què era la velocitat.

Vaig dir que em convenia de baixar pels volts del Great Western Hotel. El conductor mirà Whisper, el qual féu que sí amb el cap. Cinc minuts més tard, baixava davant per davant del meu hotel.

—A reveure —va xiuxiuejar el jugador, i el cotxe desaparegué.

L’última visió que m’oferí fou la seva matrícula de la policia desapareixent en una cantonada.