2. El tsar de Poisonville

El «Morning Herald» dedicava dues planes a Donald Willson i la seva mort. La fotografia mostrava un rostre agradable, intel·ligent, amb el cabell rullat, ulls i boca alegres, sota la barbeta i corbata a ratlles.

La història de la seva mort era simple. A tres quarts d’onze, la nit abans, havia rebut quatre bales al ventre, pit i esquena, i morí immediatament. Els trets foren fets al bloc 1100 de Hurricane Street. Els estadants d’aquell bloc que tragueren el cap en sentir els trets van veure l’home agonitzant a la voravia. El carrer era massa fosc per a veure res ni ningú amb claredat, però un home i una dona s’inclinaven damunt el caigut. L’home i la dona havien desaparegut abans que ningú més arribés en aquell indret. Ningú no en podia descriure l’aspecte. Ningú no els havia vistos desaparèixer.

Sis trets havien estat fets sobre Willson amb una pistola del calibre 32. Dos havien fallat, i havien anat a petar a la façana d’una casa. Seguint la trajectòria d’aquestes bales, la policia deduí que els trets partiren d’un carreró estret que s’obria a l’altra banda del carrer. És tot el que se sabia.

L’editorial del «Morning Herald» donava un resum de la curta carrera del mort com a reformador cívic, i expressava la creença que havia estat mort per algú que no volia que Personville fos reformat. El «Herald» deia que el cap de policia demostraria la seva manca de complicitat apressant-se a capturar i fer declarar l’assassí o assassins. L’editorial era dur i atacava de dret.

L’acabava de llegir quan enllestia també la meva segona tassa de cafè. Aleshores vaig agafar un tramvia de Broadway, vaig baixar a Laurel Avenue i vaig girar cap a la casa del mort.

Era a mitja illa de distància quan alguna cosa em va fer canviar d’idea i de trajecte.

Un home petitó, vestit de marró, travessà el carrer al meu davant. El seu perfil bru era ben tallat. Era Max Thaler, alies Whisper. Jo vaig arribar a la cantonada de Mountain Boulevard a temps de veure momentàniament el camal que es perdia portal endins de la casa del difunt Donald Willson.

Vaig tornar a Broadway, vaig trobar un bar amb cabina telefònica, i, un cop a dins, vaig cercar a la guia el número de la residència d’Elihu Willson; vaig comunicar-hi, algú que es presentà com el secretari del vell rebé el meu missatge que deia que havia estat cridat de San Francisco per Donald Willson, que sabia alguna cosa de la seva mort, i que volia veure el seu pare.

Quan vaig insistir prou, vaig rebre una invitació per a anar-hi.

El tsar de Poisonville, en introduir-me el seu secretari —un home de quaranta anys, llisquent, primot, de mirada inquisitiva— a la seva cambra, estava incorporat al llit.

El cap del vell era petit i gairebé perfectament rodó sota la tofa de cabell blanc arranada. Tenia les orelles massa petites i enganxades als costats del cap, i això contribuïa a l’efecte esfèric. També el nas era petit, a continuació de la corba ossosa del front. Boca i barbeta eren línies rectes que seccionaven l’esfera. Per sota un coll gruixut i curt es perdia en un pijama blanc entre dues espatlles molsoses. Tenia un dels braços fora de la roba del llit, un braç curt i robust que acabava en una mà rude i de dits gruixuts. Els ulls eren rodons, blaus, petits i aquosos. Miraven com si es volguessin amagar rera la pel·lícula aquosa i sota les espesses celles blanques només just fins al moment de sortir botits i garfir alguna cosa. No era la mena d’homes per a provar de ficar-los els dits a les butxaques fàcilment.

Em va fer seure en una cadira vora el llit amb dos ràpids moviments de cap, amb un altre va fer fora el secretari i preguntà:

—Què diu que dieu del meu fill?

Tenia la veu aspra. Massa poca boca i massa pit per a parlar clar.

—Sóc de la Continental Detective Agency de la branca de San Francisco —li vaig explicar—. Fa un parell de dies vam rebre comunicació del vostre fill amb una carta demanant que enviéssim algú aquí per a una missió que ens tenia reservada. Jo sóc l’home. Em va dir que anés a casa seva ahir al vespre i ho vaig fer, però ell no hi era. Quan vaig tornar-me’n cap a la ciutat, em van dir que l’acabaven de matar.

Elihu Willson em mirà suspicaç i preguntà:

—Bé, i què?

—Mentre esperava, la vostra nora va rebre una trucada telefònica, va sortir, va tornar amb la sabatilla tacada de sang, això em va semblar, i em va dir que el seu marit no vindria. El van matar a les deu quaranta. Ella va sortir a les deu vint i va tornar a un quart de dotze.

L’home s’enravenà al llit i apostrofà la senyora Willson amb un ramat de paraulotes. Quan se li’n va haver acabat la provisió, encara li quedava alè. El va fer servir per a cridar:

—L’han ficada a la presó, a ella?

Vaig respondre que no ho creia.

A ell, no li va agradar que la dona no fos a la garjola. Estava furiós. Blastomà un seguit de coses desplaents i acabà amb:

—I què dimonis esteu esperant, vós?

Era massa vell i invàlid per a clavar-li nata. Vaig riure i vaig dir:

—Espero proves.

—Proves? Que en necessiteu, encara? Heu…

—No sigueu babau —vaig interrompre la tirallonga—. Per què havia de matar-lo, ella?

—Perquè és una meuca francesa! Perquè…

El rostre esglaiat del secretari aparegué a la porta.

—Fora d’aquí! —bramulà el vell, i desaparegué la cara.

—És gelosa? —vaig preguntar, abans que ell no continués amb els seus crits—. I si pareu de bramular, potser també us sentiré. Des que prenc sacarina la meva sordesa ha millorat molt.

Ell posà els punys al damunt de cada un dels bonys que les cuixes feien a la roba del llit, i avançà cap a mi la barbeta quadrada.

—Vell com em veieu, i malalt —va dir sil·labejant— tinc prou empenta per a llevar-me i fotre-us una puntada de peu al cul.

Jo no en vaig fer cas, i vaig repetir:

—És gelosa?

—Sí —assegurà, ara sense crits— i dominadora, i malcriada, i suspicaç, i ambiciosa, i malvada, i tira-al-dret, i embolicatroques i egoista, i reconsagrada… reconsagradament consagrada!

—Alguna raó per a la seva gelosia?

—Sospito que sí —va dir amargament—. Em fóra odiós de pensar que un fill meu li fos fidel. Tot i que segurament ell li n’era. Era fet d’aquesta pasta.

—Però no sabeu cap raó que ella tingués per a haver-lo matat?

—Que no sé cap raó? —ara ja tornava a udolar—. No us he dit que…

—Sí. Però res de tot això no té sentit. És infantil, compreneu?

El vell enretirà de sobte la roba i començà a saltar del llit. S’hi repensà, però, alçà la cara i va bramar:

—Stanley!

El secretari obrí la porta i lliscà endins.

—Fum-me fora aquest podrit! —ordenà l’amo, assenyalant-me amb un dit convuls.

El secretari em mirà. Jo vaig moure el cap i vaig aconsellar.

—Haureu de buscar qui us ajudi.

Ell frunzí les celles. Érem si fa no fa de la mateixa edat. Ell era sinuós, un pam més alt que jo, però vint quilos menys. Part dels meus noranta quilos eren greix, però no tots. El secretari mogué els dits, somrigué com disculpant-se i va sortir.

—El que volia dir-vos —vaig continuar adreçant-me al vell—. He provat de parlar amb la dona del vostre fill aquest matí. Però he vist que Max Thaler entrava a la casa i ho he deixat estar.

Elihu Willson, a poc a poc, es tornà a cobrir les cames, repenjà el cap als coixins, clavà els ulls al sostre i digué:

—Ah, de manera que les coses van així, eh?

—Què us suggereix?

—Ella l’ha matat —digué tot segur—. Això, em suggereix, ve-t’ho aquí.

Se sentiren passes al corredor, més marcades que les del secretari. Quan s’aturaren a l’altre costat de la porta jo començava una frase:

—Vós fèieu servir el vostre fill per tal de dur a terme…

—Fora d’aquí! —bramà el vell als visitants imminents—. I no obriu la porta.

Em fulminà amb la mirada i demanà:

—Per a què el feia servir, jo, el meu fill?

—Per a clavar la punyalada a Thaler, a Yard i al Finlandès.

—Sou un mentider.

—No l’he inventada jo, la història. Tot Personville en va ple.

—Mentida. Li vaig donar els diaris. I ell hi feia el que volia.

—Això ho hauríeu d’explicar als vostres companys de joc. Us creurien.

—Me’n fot del que creurien! Ara us ho dic a vós, i prou.

—I què en traieu? No per haver estat mort per equivocació el vostre fill tornarà a la vida… si és que va ser equivocació.

—Aquella dona l’ha pelat.

—Potser sí.

—Refum, amb els vostres potser sí! Que ho va fer, us dic.

—Potser sí. Però també cal mirar l’altra possibilitat… la política. Em podeu dir…

—Us puc dir que aquella meuca francesa l’ha pelat, i us puc dir que tota altra carallotada que pugueu pensar ja és claveguera avall.

—Però cal pensar-hi —vaig insistir—. I vós coneixeu els secrets de la política de Personville més bé que ningú. Ell era el vostre fill. El que podeu fer, si més no, és…

—El que puc fer —belà—, és dir-vos que us en torneu afuat cap a Frisco, vós i les vostres carallotades…

Vaig alçar-me i vaig declarar, malcarat:

—Poso al Great Western Hotel. No m’empipeu si no és que voleu parlar com una persona.

Vaig sortir de la cambra i vaig baixar les escales. El secretari s’inclinava al darrer esglaó, somrient amb aire de disculpa.

—Un vell boc —vaig grunyir, com a comentari.

—Una personalitat destacadament vital —mormolà ell.

A l’oficina de «Herald» vaig buscar la secretària de l’home assassinat. Era una noieta de dinou o vint anys, amb ullassos castanys, cabell entre ros i rostre bonic i pàl·lid. Es deia Lewis.

Va dir que no tenia notícia que el seu patró m’hagués cridat a Personville.

—Ara que —va explicar— el senyor Willson se solia guardar les coses per a ell tant de temps com podia. Era… era que no es devia fiar de tothom aquí dintre.

—Ni de vós?

Envermellí i digué:

—No. Però és clar, ell feia poc que era aquí i no ens coneixia a tots prou bé.

—Hi devia haver més cosa.

—Veureu —es va mossegar el llavi i dibuixà capricis amb el dit a la taula de l’escriptori del difunt—, el seu pare no… no simpatitzava amb les coses que ell feia. Com que en realitat el seu pare és el propietari dels diaris, suposo que era natural que el senyor Donald pensés que alguns dels empleats tal vegada serien més lleials al senyor Elihu que no a ell.

—És que el vell no estava a favor de la campanya de reforma? Per què l’abonava, si els diaris eren seus?

Ella abaixà el cap per estudiar les ditades que havia fet. La veu li sortí baixa.

—No és fàcil d’entendre si no sabeu… La darrera vegada que el senyor Elihu va caure malalt va fer anar a buscar Donald, el senyor Donald. El senyor Donald ha viscut a Europa gairebé sempre, sabeu? El doctor Pride va dir al senyor Elihu que hauria de deixar de dur personalment els seus afers, de manera que ell va cablegrafiar al fill que vingués. Però quan el senyor Donald va arribar, el senyor Elihu no es va decidir a abandonar-ho tot. Però volia que el senyor Donald es quedés, i per això li va donar els diaris… o sigui, el va fer editor. El senyor Donald ho va acceptar complagut. A París s’havia interessat pel periodisme. Quan va descobrir que terrible que era tot, aquí dintre (els afers de la política general, etc.), va començar la campanya de reforma. No sabia… (havia estat fora des que era un vailet), no sabia…

—Sí, diguem que no sabia que el seu pare hi estava ficat fins al coll com tothom —vaig provar d’ajudar-la.

Ella s’entretingué una mica amb l’examen de les ditades, no em contradigué i continuà:

—El senyor Elihu i ell van barallar-se. El senyor Elihu li va dir que deixés de remenar les coses, però ell, que no. Potser hauria parat si hagués sabut… tot el que hi havia per saber. Ara, el que és jo no m’imagino que no se li hauria acudit mai que el seu pare hi estigués seriosament implicat. Ja suposo que per a un pare deu ser difícil de dir a un fill una cosa així. Ell va amenaçar amb prendre-li els diaris de les mans. Jo no sé si ho deia de veres o no. Però va tornar a caure malalt i tot va passar com ja sabeu.

—Donald Willson no confiava en vós? —vaig preguntar.

—No.

Havia estat gairebé un xiuxiueig.

—Doncs, tot això, com ho sabeu?

—Jo faig els possibles… els possibles per ajudar-vos a saber qui el va matar —va declarar amb energia—. No teniu dret a…

—És que també m’ajudareu dient-me on heu sabut tot això —vaig insistir.

Es quedà mirant el pupitre, mossegant-se el llavi inferior. Jo esperava. I tot d’una va dir:

—El meu pare és el secretari del senyor Willson.

—Gràcies.

—Però no aneu a pensar que…

—Res d’això —vaig assegurar-li—. Què hi feia Willson, a Hurricane Street ahir al vespre, si m’havia citat a casa seva?

Va dir que ho ignorava. Li vaig preguntar si l’havia sentit dir-me per telèfon que anés a casa seva a les deu. Va dir que sí.

—I què va fer després d’això? Proveu de recordar fins la més mínima cosa dita o feta des de llavors fins que us en vau anar en acabar la jornada.

Es repenjà a la cadira, tancà els ulls i arrugà el front.

—Vós vau trucar (si sou el qui ell va convidar a anar a casa seva) cap a les dues. Després el senyor Donald va dictar algunes cartes, una a un molí paperer, una al senador Keefer sobre alguns canvis en el reglament de correus i …ah, sí! Va sortir uns vint minuts, una mica abans de les tres. I abans de sortir va estendre un xec.

—Per a qui?

—No ho sé, però el vaig veure com l’escrivia.

—On és el seu talonari de xecs? El portava a sobre?

Va alçar-se, llesta, anà cap al pupitre del mort i provà d’obrir el calaix de dalt.

—Tancat amb clau.

Jo vaig unir-me-li, vaig redreçar un clip i amb això i un ganivetet que duia vaig obrir el calaix.

La noia tragué un talonari del First National Bank, amb pocs fulls. A la darrera matriu hi havia escrit $ 5.000. Res més. Cap nom. Cap explicació.

—Va sortir amb aquest xec —vaig dir jo— i va estar fora vint minuts? N’hi ha prou per a anar al banc i tornar?

—Ni cinc minuts no hauria trigat, per a anar-hi.

—I abans d’escriure aquest xec no va passar res? Penseu. Algun missatge? Cartes? Telefonades?

—Deixeu-m’hi pensar.

Tornà a tancar els ulls.

—Estava dictant correspondència i, oh, que toixa que sóc! Va rebre una trucada telefònica. Va dir: «Sí, puc venir-hi a les deu, però me n’hauré de tornar de presseta». Després encara va dir: «Molt bé, a les deu». I això va ser tot, excepte que va repetir «sí, sí» unes quantes vegades.

—Parlant a un home o a una dona?

—No ho sé.

—Penseu-hi. Hi devia haver una diferència a la seva veu.

Ella pensà i digué:

—Doncs, era una dona.

—Quin de vosaltres dos (vós o ell) va sortir primer al vespre?

—Jo. Ell… Ja us he dit que el meu pare és el secretari del senyor Elihu. Ell i el senyor Donald tenien un compromís per a la tarda (no sé què de les finances dels diaris). El meu pare va venir una mica després de les cinc. Havien d’anar a sopar plegats, em penso.

Això fou tot el que la noia Lewis em pogué dir. No sabia res que pogués explicar la presència de Willson al bloc 1.100 de Hurricane Street, va dir. Declarà que no sabia res de la senyora Willson.

Vam repassar el pupitre del mort, i no en vam treure res que fos informatiu. Vaig interrogar les noies de la centraleta però també sense treure’n res. Una hora d’interrogar mossos, redactors i altra gent no donà resultat. El mort, com havia dit la seva secretària, en sabia, de guardar-se els seus afers personals.