22. El punxó de gel

A ciutat, vaig anar abans que res al departament de policia. McGraw ocupava el despatx del comissari. Els seus ulls, de pestanyes rosses, m’observaren suspicaços. Les faccions apareixien encara més marcades i aspres que de costum.

—Quan vau veure Dinah Brand per darrera vegada? —va preguntar-me sense més preliminars, ni tan sols una salutació amb el cap. La veu se li arrossegava desagradablement pel nas.

—Cap a tres quarts d’onze d’ahir a la nit, aproximadament —vaig contestar—. Per què?

—On?

—A casa seva.

—Quant de temps us hi vau estar?

—Uns deu minuts, potser un quart.

—Per què?

—Per què, què?

—Per què no hi vau estar més estona?

—A veure —vaig contraatacar, asseient-me a la cadira que ell no m’havia ofert—. Us importa, a vós?

Em fulminà amb la mirada mentre inspirava amb força per cridar després:

—És qüestió d’assassinat!

Jo vaig riure una mica. Després:

—No creureu que ella tingués res a veure amb la mort de Noonan?

Tenia necessitat d’un cigarret, però els cigarrets són massa ben coneguts com a primers auxilis del nerviós. No volia córrer el risc que m’atribuïssin aquell estat.

McGraw maldava per llegir en els meus ulls. Jo el deixava mirar, confiat com estava per complet que, com la majoria de la gent, tenia un aspecte més honrat quan mentia. Ara, per fi, va deixar aquella inspecció ocular i preguntà:

—I per què no?…

Bé, era un cop fluix. Jo vaig dir, amb indiferència:

—Això, per què no? —li vaig oferir un cigarret i me’n vaig servir un altre. Després vaig afegir:

—La meva teoria és que ho va fer Whisper.

—Hi era, ell?

Per primera vegada McGraw traí el seu nas, llançant les paraules entre les dents.

—Hi era, on?

—A casa de la Brand?

—No —vaig fer, aixecant les celles—. Com hi podia ser… si estava pelant Noonan?

—Al carall Noonan! —va exclamar irritadament el comissari en funcions—. Perquè me l’esteu refregant pels nassos tothora?

Vaig fer que me’l mirava com si fos boig.

Ell va dir:

—Dinah Brand ha estat assassinada aquesta nit.

Jo:

—Sí.

—Doncs, voleu d’una vegada respondre a les meves preguntes?

—Naturalment. Jo vaig ser a casa de Willson amb Noonan i els altres. Un cop me’n vaig haver anat, cap a dos quarts d’onze, vaig deixar-me caure a casa de la noia, per dir-li que me n’havia d’anar a Tanner. Tenia com una mena de cita amb ella. M’hi vaig estar uns deu minuts, el temps de beure alguna cosa. No hi havia ningú més a la casa, si no era que estiguessin amagats. Quan la van matar? I com?

McGraw em va dir que havia enviat un parell dels seus inspectors, Shepp i Vanaman, a veure la noia aquell mateix matí, per demanar-li tot l’ajut possible al departament per tal d’acusar justificadament Whisper per la mort de Noonan. Els detectius hi van arribar a dos quarts de deu. La porta d’entrada era oberta de bat a bat. Ningú no respongué a les trucades. Entraren i van trobar la noia estesa al menjador, morta, amb una ferida d’arma blanca al pit esquerre.

El metge que havia examinat el cadàver digué que l’havien morta amb una fulla prima, rodona, punxeguda, d’uns quinze centímetres de llarg, i cap a les tres del matí. Armaris, bufets, baguls i altres desendreços havien estat, pel que semblava, hàbilment i conscientment escorcollats. No hi havia diners al moneder de la noia, ni en cap altre racó de la casa. Buit també el joier del pentinador. Duia dos anells amb diamants als dits.

La policia no havia trobat l’arma amb què l’havien apunyalada. Els experts en senyals dactilars no havien descobert res aprofitable. No semblava que ningú hagués forçat portes o finestres. A la cuina hi havia evidència que la noia havia estat bevent amb un o uns convidats.

—Quinze centímetres, rodona, prima, punxeguda —vaig repetir la descripció de l’arma—. Això sembla que hagi de ser el seu mateix punxó de gel.

McGraw agafà el telèfon i va ordenar algú que fes entrar Shepp i Vanaman. Shepp era alt, carregat d’espatlles, amb un rictus consternat a la boca, possiblement degut a mala dentadura. L’altre detectiu era granític, baix d’estatura, amb venes blavoses al nas i coll molt curt.

McGraw ens presentà i demanà si havien vist un punxó de gel. Digueren que no, que segur que no era a la casa. Un article com aquell no els hauria passat inadvertit.

—Aquesta nit passada, hi era? —em demanà McGraw.

—Jo mateix vaig veure de ben a prop com trencava gel amb el punxó.

Els el vaig descriure. McGraw digué als detectius que tornessin a escorcollar la casa, i que, en tot cas, miressin si el punxó era pels volts de la casa.

—Vós la coneixíeu bé —em va dir quan els detectius van ésser fora—. Com us ho imagineu, tot plegat?

—No puc establir encara cap teoria, fa massa poc temps que ha passat.

Vaig esquivar la pregunta.

—Doneu-me una hora o dues per a rumiar-ho. I vós, què en penseu?

Va atrinxerar-se altre cop rera la mala cara. Grunyí:

—Com cony voleu que ho sàpiga?

Però el fet que em deixés anar sense fer-me cap més pregunta m’indicava que ja havia decidit mentalment que Whisper havia mort la noia.

Jo dubtava que el petit jugador ho hagués fet. Tal vegada aquesta era una altra de les malifetes que, a consciència, la policia de Poisonville li volia carregar. No semblava que, tot plegat, la diferència fos massa. Era pràcticament segur que —personalment o per delegació— s’havia carregat Noonan, i només el podien executar una vegada.

En abandonar el despatx de McGraw hi havia molts homes al passadís. Alguns eren força joves —xicotets pràcticament—, molts forasters, i la majoria semblaven difícils com homes fets i granats.

Vora la porta del carrer, vaig trobar Donner, un dels homes que havien participat a l’expedició contra Cedar Hill.

—Hola —vaig saludar-lo—. Què és tot aquest ramat? Que buideu la cangrí per fer lloc als qui vinguin?

—Són els nou incorporats —va dir, parlant com si no els cregués molt útils—. Ara augmentarem la força de policia.

—Enhorabona —vaig comentar, tot sortint.

Vaig trobar Peak Murry al seu saló de joc, assegut darrera el taulell parlant amb tres homes. Jo em vaig asseure a l’altre cap de sala i vaig entretenir-me mirant jugar dos tipus a billar. Al cap d’uns minuts el propietari, amb el seu caminar desmenjat, vingué fins on jo era.

—Si veieu Reno —vaig dir-li— feu-li avinent que Pete el Finlandès ha fet entrar la seva banda al cos de policia.

—Potser sí, que el veuré —assentí Murry.

Mickey Linehan era al vestíbul, assegut, quan jo vaig retornar al meu hotel. Em va seguir a la cambra i informà:

—El tal Dan Rolff s’ha escapat de l’hospital poc després de mitjanit. Els metges estan que bufen. Es veu que es pensaven treure-li tot d’estelles d’os de la closca aquest matí. Però ell i maleta han volat. Sobre Whisper no tenim encara res. Ara Dick està provant de localitzar Bill Quint. Què diuen, que han foradat la noia? Dick m’informa que abans dels polis hi havies anat tu.

—És que…

Sonà el telèfon.

Una veu d’home, buscadament retòrica, digué el meu nom amb un bon interrogant després.

—Sí —vaig afirmar.

La veu tornà:

—Sóc Charles Proctor Dawn. Crec que us convindria moltíssim de presentar-vos al meu despatx tan aviat com poguéssiu.

—Sí? I qui sou vós?

—Charles Proctor Dawn, advocat. Tinc el pis al Rutledge Block, al 310 de Green Street. Opino que us convindria…

—Us faria res de dir-me una mica de què es tracta? —vaig preguntar.

—Hi ha coses que és millor no discutir per telèfon. Opino que us convindria…

—Està bé, està bé —el vaig tornar a interrompre—. Aquesta tarda si tinc un moment, us passaré a veure.

I amb això vaig penjar.

Mickey digué:

—Anaves a dir-me el que se sap de l’assassinat de la Brand.

Jo vaig respondre:

—No. El que havia començat a dir és que no sembla que hagi de ser difícil de seguir el rastre de Rolff… voltant per aquests indrets amb el crani esbocinat i probablement tot embenat. Vejam, prova-ho. Primer vés a Hurricane Street.

Mickey escampà un ampli somriure per tot el seu rostre de comediant, i va dir:

—No em revelis cap secret… jo només sóc el teu empleat.

Agafà el barret i em va deixar.

Em vaig estirar al llit, fumant cigarrets, un després de l’altre, i pensant en la nit anterior… el meu estat d’esperit, el meu esvaniment, els meus somnis, i la situació en què em vaig despertar. Aquell panorama era prou desplaent per a tenir una alegria quan va interrompre’s.

Unes ungles esgarrapaven la porta. Vaig obrir.

L’home que hi havia al marc era desconegut. Era jove, flac, i anava vestit molt llampant. Celles espesses i bigoti petit que ressaltava, negre com el carbó, contra un rostre molt pàl·lid, nerviós, però no tímid.

—Sóc Ted Wright —va dir, estenent la mà com si jo m’hagués d’alegrar de conèixer-lo. Suposo que Whisper us ha parlat de mi.

Li vaig estrènyer la mà, el vaig fer entrar i vaig tancar després la porta. Li vaig preguntar:

—Sou amic de Whisper?

—Encertada.

Ajuntà dos dits de la mà amb força.

—Som com això, ell i jo.

Jo no vaig dir res. Ell mirava l’habitació, somreia nerviós, va anar cap a la porta oberta de la cambra de bany, espià dins, tornà cap a mi, es passà la llengua pels llavis i féu la proposta:

—Us el serveixo, espellat, per cinc-cents.

—Whisper?

—Sí, i és rematadament barat.

—I ja sabeu si el vull mort, jo? —vaig preguntar.

—Us va pelar la dona, oi?

—Com?

—Vinga, que vós no sou tan soca.

Una idea començà a formar-se al meu magí. Per guanyar temps vaig dir:

—Asseiem-nos i parlem-ne.

—Jo no n’haig de parlar —va dir, mirant-me de forma penetrant, sense moure’s cap a la cadira. O el voleu mort o no el voleu.

—Doncs, no el vull.

Va dir una cosa que no vaig entendre, engargussadament, i es tombà cap a la porta. Jo vaig interposar-me entre ell i la fusta. Ell va aturar-se, amb ulls inquiets.

Jo:

—De manera que Whisper és mort?

Ell va fer una passa enrera tot posant-se un braç cap a l’esquena. Jo li vaig tustar la barbeta, aplicant a la tustada els meus noranta quilos.

Va encreuar-se de cames i s’aclofà.

El vaig alçar agafant-lo pels canells, vaig acostar-li la cara a la seva i vaig grunyir:

—Aboca. Quin joc és, aquest?

—No us he fet res, jo.

—Tu, deixa’m fer. Qui s’ha carregat Whisper?

—Que jo no sé res…

Vaig deixar-li anar un dels canells i, després de bufetejar-lo, vaig tornar a garfir-li el puny de la mà, i, tot cargolant-li els braços repetia:

—Qui s’ha carregat Whisper?

—Dan Rolff —gemegà—. Va pelar-lo amb el mateix punxó que Whisper havia fet servir per a la noia. És la veritat.

—I com ho saps, que és el mateix que Whisper va fer servir amb la noia?

—Dan ho ha dit.

—I Whisper?

—Whisper no ha tingut temps de dir res. Feia una fila, encara dret, i amb el mànec del punxó sortint-li pel costat. Després ha tret la pistola i ha col·locat dues píndoles a Dan com un llamp. I tots dos han caigut alhora i s’han tossat els caps. Dan duia l’embenat tot tacat de sang.

—I després, què?

—Després res. Els he girats, i he vist que estaven a punt per a l’enterrament. Això que us dic és l’evangeli.

—Qui més hi havia?

—Ningú més. Whisper estava amagat, i jo feia d’enllaç entre ell i la banda. Va ser ell personalment qui matà Noonan i ell no es fiava de ningú i volia esperar un parell de dies. De mi sí, que se’n fiava.

—I tu, com que ets un xicot llest, t’has cregut que podies acudir als seus enemics i tocar una mica de pasta per matar-lo després que ja era mort?

—Jo no tenia ni un clau, i de la colla de Whisper no se’n quedarà ni un, quan corri la brama que l’han apunyalat —ganyolà Wright—. Havia de fer-me amb una mica de diner per a tocar el dos.

—I fins ara quant n’has recollit?

—Cent de Pete i cent cinquanta de Peak Murry —per part de Reno— amb la promesa de més pasta quan els portés al lloc.

El gemec es tornà presumpció a mida que parlava:

—Us jugo el que vulgueu que també hi faria ser McGraw; i em pensava que vós afluixaríeu la mosca.

—Deuen estar a la lluna si perden el diner en una jugada com la teva.

—No sé —va dir tot fatxenda—. La jugada no està tan malament, tampoc.

Tornà a posar-se suplicant.

—Doneu-me una oportunitat, patró. No em delateu. Us dono cinquanta dòlars ara i una part del que arreplegui de McGraw si calleu fins a tant que jo hagi fet la recapta.

—Ningú fora de tu no sap on és Whisper?

—Ningú més, fora de Dan, i ja veieu que ara és mort.

—On són?

—Al magatzem de Redmau, a Porter Street. Al fons, al pis de dalt. Whisper hi tenia una cambra preparada amb llit, estufa i una mica de menjar. Doneu-me una oportunitat. Cinquanta dòlars ara i una part de la resta.

Vaig deixar-lo anar i vaig dir:

—El diner no el vull, però fes el teu fet. Durant dues hores no diré res. Em penso que n’hi haurà prou.

—Gràcies, patró. Gràcies, gràcies.

I s’esconillà a tot gas.

Em vaig posar barret i abric, vaig sortir, vaig arribar a Green Street i el Rutledge Block. Era un edifici de fusta, que feia anys que havia perdut la primavera. Les oficines de Charles Proctor Dawn eren al segon pis. No hi havia ascensor. Vaig enfilar-me per una desballestada escala.

L’advocat tenia dues cambres, totes dues brutes, pudents i tristament enllumenades. Vaig esperar a l’antesala mentre un empleat que feia joc amb el local, portava la meva tarja a l’advocat. Mig minut després l’empleat obria la porta i em feia passar.

Charles Proctor Dawn era un homenet grassó, d’uns cinquanta. Tenia uns ulls triangulars de color molt clar, un nassiró carnós i una boca més carnosa, la prominència de la qual es mig amagava entre un bigoti pobre i gris i una barba punxeguda i llardosa. El vestit era fosc i de mal aspecte, tot i no ésser brut, que diguéssim.

No es va alçar de la taula, i durant la meva visita mantingué tot el temps la mà dreta a la boca d’un calaix entreobert.

Va dir:

—Ah, benvolgut senyor, estic tan complagut que hàgiu tingut el bon seny de reconèixer la vàlua del meu consell.

La veu era encara més retòrica que per telèfon.

Jo vaig callar.

Assentint amb gran moviment pilós, com si el meu silenci fos un altre indici de seny continuà:

—Em cal dir, amb tota justícia, que trobareu invariablement encertat de seguir els dictats del meu consell en tota mena de casos. Puc dir això, benvolgut senyor, sense falsa modèstia, apreciant alhora amb l’adequada humilitat deguda, i un sentit profund de la veritat i els valors immarcescibles, les meves responsabilitats i les meves prerrogatives en tant que el… —i per què hauria d’amagar que el fet que hi ha gent que troben justificat de substituir l’article indefinit pel definit?— el reconegut i acceptat capdavanter dels advocats en aquest estat en expansió.

Se sabia una pila de frases com aquelles, i me les engegava com si res. Finalment continuà:

—De manera, que aqueixa conducta que, en un professional menys qualificat, podria semblar irregular, esdevé, quan qui l’exercita ocupa una indiscutible preeminència com la meva en aquesta comunitat (i, diria, no sols la comunitat immediata) que li serveix per a situar-lo per damunt del temor del retret, simplement aquella ètica més considerable que menysté els insignificants convencionalismes en el moment de confrontar-los amb l’oportunitat de servir la humanitat a través d’un dels seus representants individuals. Per consegüent, benvolgut senyor, no he vacil·lat a deixar de banda tota mena de consideracions trivials, que el convencionalisme havia establert, per convocar-vos, per dir-vos francament i honestament, benvolgut senyor, que els vostres interessos seran més ben servits en profunditat i extensió prenent-me per representant legal.

Jo vaig preguntar:

—I quan costarà això?

—Això —va dir displicent— és d’importància secundària. No obstant això, és un detall que ocupa lloc merescut en les nostres relacions, i no pot ni menystenir-se ni oblidar-se. Diguem, mil dòlars ara. Més tard, sens dubte…

S’esgratinyà les patilles i no acabà la frase.

Jo vaig declarar que, naturalment, aquella quantitat no la tenia.

—És natural, benvolgut senyor, és natural. Però això no té gens d’importància. Gens ni mica. Qualsevol moment és bo, qualsevol moment fins demà a les deu del matí.

—Molt bé, a les deu —vaig assentir—. Ara voldria saber per què se suposa que haig de menester un representant legal.

Va fer una cara tota indignada.

—Benvolgut senyor, aquest no és un afer de per riure, us ho asseguro.

Vaig explicar que no havia volgut fer broma, que estava perplex.

Va aclarir-se la gorja, arquejà més o menys solemnement les celles:

—Podria molt ben ser, benvolgut senyor, que no capíssiu del tot el perill que us sotja, però és indubtablement excessiu esperar que jo cregui que no teniu ni sospita de les dificultats (les dificultats legals, benvolgut senyor) amb les quals us haureu d’enfrontar, i que sorgeixen, certament, d’esdeveniments que han tingut lloc no més enllà de la nit passada, benvolgut senyor, la nit passada. Tanmateix, no tenim temps ara d’especificar-ho. Tinc una cita urgent amb el jutge Leffner. Demà al matí tindré el goig d’examinar més detingudament cada una de les més mínimes ramificacions de la situació (i us asseguro que n’hi ha moltes) amb vós. Us espero, doncs, demà a les deu.

Vaig prometre-li que hi fóra, i vaig sortir. Vaig passar la tarda a la meva cambra, bevent whisky desagradable, pensant coses desagradables, i esperant informes —que no van arribar— de Mickey i Dick. Em vaig adormir a mitjanit.