20. Làudanum

Dick Foley era a la cantonada, dins el seu cotxe llogat. Vaig dir que em dugués fins a poca distància de la casa de Dinah Brand, i vaig fer la resta del camí a peu.

—Sembles cansat —va dir-me quan fórem al salonet—. Has treballat molt?

—He anat en una conferència de pau de la qual, com a mínim, n’hauran de sortir una dotzena de cadàvers.

Va sonar el telèfon. Ella s’hi va posar i em cridà.

Era la veu de Reno Starkey:

—He pensat que potser us agradaria de saber que han pelat Noonan quan baixava del seu cotxe davant de casa seva. Escolteu: és el mort més mort de tots. Li han embotit trenta píndoles, ben bé.

—Gràcies.

Els ullassos blaus de Dinah feien tot de preguntes.

—Els primers resultats de la conferència de pau, els ha recollits Whisper Thaler —li vaig explicar—. On tens la ginebra?

—Era Reno. Oi que sí?

—Sí. Diu que li semblava que m’agradaria de saber que Personville ja s’ha alliberat de caps de policia.

—Com? Vols dir que…?

—Noonan ha sortit pel forat fa una estona, segons Reno. No en tens, de ginebra? O és que t’agrada fer-te pregar?

—Ja saps on és. Què busques? Embolicar-me en algun dels teus trucs?

Jo vaig tornar a la cuina, vaig obrir el refrigerador i en vaig treure una mica de gel. La noia, dreta al batent de la porta, feia preguntes. Jo no li vaig respondre, perquè posava gel, ginebra, suc de llimona i aigua de seltz en dos gots.

—Què has estat fent? —preguntà mentre portàvem els gots al menjador—. Tens una cara…!

Vaig deixar el got a la taula, vaig asseure-me-li al davant i em vaig queixar.

—Aquesta podrida ciutat m’acaba la paciència. Si no me’n vaig aviat em tornaré sang de fera com els nadius. Què hi ha hagut? Des que sóc aquí, prop de vint assassinats: Donald Willson; Ike Bush; els quatre contrabandistes i el poli a Cedar Hill; Jerry; Lew Yard; Dutch Jake, Blackie Whalen i Put Collings al Silver Arrow; Big Nick, el policia que vaig encertar de carambola; el ros que Whisper pelà aquí mateix, Yakima Shorty, el lladregot del vell Elihu, i ara Noonan. Setze en menys d’una setmana, i els que vindran.

Ella arrufà les celles i digué, secament:

—No facis aquest posat.

Jo vaig riure, continuant:

—Temps enrera havia preparat una o dues morts, quan eren necessàries. Però aquesta és la primera vegada que m’hi trobo entrampat. És aquesta maleïda ciutat. Aquí, és que no pots anar de dret. Al començament ja em vaig veure embolicat. Quan el vell Elihu recorregué a mi no podia fer altra cosa que enfrontar els malfactors l’un contra l’altre. Vaig haver d’orientar el treball de la millor manera que vaig saber. Què podia fer-hi si de la millor manera volia dir arribar a una matança? Altrament sense el suport d’Elihu la feina no podia fer-se.

—Si no podies fer-hi res, per què carat et lamentes, ara? Tu beu, i prou.

Em vaig beure la meitat del got i vaig sentir la necessitat de continuar parlant:

—Jugues amb la mort i el resultat és que: o et poses malalt o acaba agradant-te. A Noonan, li va passar el primer cas. Estava malalt de por quan van pelar Yard, desfet, disposat a qualsevol cosa per fer les paus. Jo vaig animar-lo, suggerint-li que ell i els altres supervivents es reunissin i resolguessin les diferències que tenien.

»I ens hem reunit aquest vespre a casa de Willson. Ha estat una festeta molt agradable. Fent veure que volia aclarir tots els malentesos parlant clarament, he deixat Noonan indefens i els l’he llançat… Noonan i Reno. Això ha desfet la reunió. Whisper ha declarat que no volia tractes. Pete ha advertit a tots del perill general. Ha dit que les batusses no convenien al seu negoci de licors, i que qualsevol que comencés a gallejar, el faria foradar. Whisper no ha semblat impressionat. Ni Reno tampoc.

—No són gent per a impressionar-se —digué la noia—. Què li has fet, a Noonan? Vull dir, com els has deixats impotents, ell i Reno?

—He dit als altres que Noonan havia sabut de sempre que MacSwain havia pelat Tim. És l’única mentida que els he dit. Després els he dit que l’atracament del banc, l’havien fet Reno i el comissari, enduent-se’n Jerry per força i llançant-lo al carrer davant el banc per carregar la malifeta a Whisper. Jo sabia que era així com havia anat la cosa, si el que tu m’havies dit era veritat, que Jerry va saltar del cotxe, que va fer unes passes cap al banc i va caure d’un tret. Tenia el forat a l’esquena. Lligant amb això, McGraw havia declarat que havien vist el cotxe per darrera vegada quan entrava a King Street. Els xicots devien tornar cap a la comissaria, a la coartada de la presó.

—Però no ha dit el vigilant del banc que va ser ell qui va matar Jerry? Els diaris prou ho diuen.

—Ell ho ha declarat així, però és capaç de creure’s qualsevol cosa de les que diu. Probablement disparà tot el carregador amb els ulls tancats, i tot el que queia s’ho apuntava. Tu no vas veure caure Jerry?

—Sí, i estava de cara al banc, però era tot massa confús per a distingir qui li havia disparat. Hi havia tot d’homes disparant i…

—Sí, és clar. Ja ho devien preveure. Jo també he fet notar el fet (almenys, a mi, em sembla un fet) que Reno es carregués Lew Yard. Aquest Reno és dur de pelar, oi que sí? Noonan es va fondre, però a Reno tot el que li van poder arrencar, ha estat «I què?». Tot ha estat finet i cavallerós. Estaven dividits en parts iguals, Pete i Whisper contra Noonan i Reno. Però cap d’ells no podia confiar que el seu company li fes costat si feia una jugada, i quan s’ha acabat la reunió les aliances ja s’havien desfet. Noonan, ja no calia comptar-l’hi, i Reno i Whisper, l’un contra l’altre, tenien tots dos Pete en contra. De manera que tots s’han ben instal·lat i s’han comportat impecablement, i tots ells s’han anat observant mentre jo manejava mort i destrucció.

»Whisper ha estat el primer d’anar-se’n i sembla haver tingut temps d’haver col·locat unes quantes escopetes davant la casa de Noonan per quan aquest hi arribés. El comissari ha estat mort a trets. Si Pete el Finlandès deia el que ha dit de veritat (i em sembla que és home que tira al dret) deu empaitar Whisper. Reno era tan culpable de la mort de Jerry com Noonan, de manera que Whisper lògicament l’ha de voler foradar. Sabent-ho, Reno sortirà a carregar-se primer Whisper, i això posarà Pete sobre el seu rastre. A més a més d’això, Reno segurament fugirà, com de la pesta, dels subordinats del difunt Lew, que no el voldran per capitost. Tot plegat és una olla barrejada.

Dinah Brand estirà la mà a través de la taula i em picà la meva. Tenia una mirada inquieta. Va dir:

—No en tens tu la culpa, estimat. T’has dit: «No puc fer altra cosa». Ara acaba’t el got i n’omplirem un altre.

—Sí, que podia fer altres coses —la vaig contradir—. El vell Elihu de primer em va contractar només perquè aquests pollastres tenien massa domini damunt seu perquè ell s’arrisqués a un trencament si no tenia la seguretat que els podia escombrar tots. Ell no entenia com jo me’n podia sortir, i per això els va seguir una mica el joc. No és exactament com ells, home de punyal, i a més a més es pensa que aquesta ciutat és propietat personal seva i no li agrada la manera com la hi han presa de les mans.

»Hauria pogut anar a casa seva aquesta tarda i demostrar-li que els havia destruïts tots. Hauria vingut immediatament al meu bàndol, m’hauria donat raonablement el suport que em calia per a decidir la jugada dins la legalitat. Això, jo ho podia haver fet. Però és més fàcil fer-los matar, més fàcil i més segur, i, ara que em sento en aquesta situació, més satisfactori. No sé com ho explicaré a l’Agència. El vell em fregirà si descobreix mai el que he estat fent. És aquesta maleïda ciutat. Poisonville, quin nom més ben posat. M’ha ben enverinat.

»Mira. M’he assegut a la taula de Willson aquest vespre i he jugat amb ells com tu jugaries als solitaris i m’hi he divertit gairebé tant. Em mirava Noonan i sabia que no tenia una probabilitat entre mil de viure un altre dia per causa del que jo li havia fet, i jo reia i em sentia complagut i envanit pels dintres. I això no fa per a mi. Tinc la pell endurida per damunt de l’esquinç d’ànima que em queda, i al cap de vint anys de barrejar-me amb la delinqüència puc contemplar qualsevol mena d’assassinat sense veure-hi altra cosa que el pa de cada dia, el treball diari. Però tenir aquesta perspectiva d’assassinats planejats no és propi de mi. I és el que aquesta ciutat m’ha donat.

Ella somrigué amb massa bonhomia i parlà massa indulgent:

—Ho exageres, noi. Es mereixen tot el que se’ls faci. Voldria que t’animessis i no hi pensessis. Em fas venir esgarrifances.

Jo vaig ensenyar les dents en un intent de somriure, i, agafant els gots, vaig tornar a entrar a la cuina a buscar més ginebra. Quan vaig tornar ella em mirà amb els ulls angoixats i enfosquits i preguntà:

—I ara, per què has portat el punxó del gel?

—Per ensenyar-te com he anat barrinant. Fa dos dies, això era una eina adequada per a tallar trossos de gel.

Vaig passar un dit per la fulla fins a l’esmolada punta.

—No gens desencaminada per a clavar un home. I, així, en conjunt, és com penso. No puc ni veure un encenedor de taula sense pensar a omplir-ne un amb nitroglicerina, per carregar-me algú. Hi ha, vora el desguàs del davant de casa teva, un tros de fil d’aram… prim, dúctil, i prou llarg per a fer el tomb en el coll d’algú i poder estrènyer. M’he hagut de violentar per no ajupir-me a agafar-lo i ficar-me’l a la butxaca per si se m’acudia…

—Ets boig.

—Ja ho sé. És el que t’he estat dient. M’estic tornant de sang salvatge.

—Bé, doncs, no m’agrada. Torna el punxó a la cuina i vine a seure i posa’t a la raó.

Vaig obeir dos terços de l’ordre.

—A tu, el que et passa —va renyar-me— és que tens els nervis que boten. Aquests darrers dies has hagut de suportar massa excitació. Continua així i ja et veig ballant. Un catacrac nerviós, tindràs.

Vaig alçar una mà amb els dits estesos. No tremolava.

La va mirar i digué:

—Això no demostra res. És dins, que ho portes. Per què no te’n vas a descansar un parell de dies? Les coses aquí ja les has endegades perquè rutllin soles. Anem-nos-en a Salt Lake. Et provarà.

—No puc, noia. Aquí, ha de quedar-hi algú per a comptar els morts. I encara, tot el programa es basa en l’actual combinació de gent i fets. Si ens n’anàvem tot canviaria, i potser es tornarien a volatilitzar les possibilitats.

—Ningú no sabria que te n’has anat, i jo no hi tinc res a veure.

—Fins quan?

Ella es tirà endavant, empetití els ulls i preguntà:

—Què et proposes de fer, ara?

—No res. Només em pregunto com és que tot d’una t’has tornat una espectadora indiferent. Has oblidat que Donald Willson va ser mort per causa teva, i que aquí va començar tot? No recordes que va ser la informació sobre Whisper que tu vas donar-me, el que va ficar-me en tot l’embull?

—Saps tan bé com jo que no tinc la culpa de res —va dir, indignada—. I, de totes maneres, ja ha passat. Tu ho retreus perquè estàs d’un humor impossible i tens ganes de murga.

—No havia passat ahir a la nit, quan tenies aquell esglai que Whisper et mataria.

—Vols deixar de parlar de matar?

—El jove Albury va dir-me una vegada que Bill Quint t’havia amenaçat de mort —vaig continuar.

—Prou!

—Sembla que tens un do per a suscitar desigs homicides en els teus amiguets. Aquí tenim Albury esperant que el jutgin per la mort de Willson. Hi ha Whisper que et té morta de por. Ni jo he escapat a la teva influència. Mira com estic. I sempre m’ha semblat que Dan Rolff un dia o altre et farà la feina.

—Dan! Tu ets boig. Però, home, si jo…

—Sí. Era un tísic mort de gana, i tu el vas acollir. Li vas donar una casa i tot el làudanum que volia. El fas servir de mosso, el bufeteges al meu davant, i l’apallisses davant els altres. Està enamorat de tu. Un dia qualsevol et despertaràs i descobriràs que t’ha tallat el coll.

Ella va estremir-se, s’alçà i esclafí a riure.

—Em fa goig que un dels dos sàpiga el que està dient, si ets tu —va comentar mentre s’enduia els gots buits cap a la cuina.

Vaig encendre un cigarret i vaig dir-me que com era que em sentia d’aquella manera, que potser em tornava maniàtic, si hi havia res de veritat en aquella mena de pressentiments o si total eren els meus nervis, fets malbé.

—La millor cosa que pots fer si és que no te’n vas —m’aconsellà ella quan tornà, duent uns altres gots plens— és quedar-te quiet com un mort i durant unes hores oblidar-te de tot. Et poso doble ració de ginebra al teu got, sents? Ho necessites.

—Si no sóc jo —vaig comentar, sorprès de dir-ho, però en certa manera també content—, ets tu. Cada cop que parlo de matar, te’m tires a sobre. Ets dona. I et penses que si no en parlem ningú de les Déu sap quantes persones de la ciutat que poguessin desitjar matar-te ho farà realment. Això és una ximpleria. Res que diguem o deixem de dir no farà que Whisper, per exemple…

—Oh, per l’amor de Déu, vols callar? Ja sé que sóc ximpleta. Tinc por d’aquesta conversa. Em fa por ell. Jo… però per què no el vas eliminar com et vaig dir que fessis?

—Ho lamento —vaig dir. I ho deia de debò.

—Et penses de veritat que ell…?

—No sé —vaig respondre—, i suposo que tens raó. No val la pena de parlar-ne. El que cal fer és beure, tot i que aquesta ginebra em sembla força aigualida.

—Tu, i no la ginebra, estàs aigualit. Vols que et faci una cosa forta?

—Avui beuria nitroglicerina, té.

—Doncs això tindràs —em prometé.

Vaig sentir com remenava ampolles a la cuina i tornà amb un got d’aspecte semblant als que havíem estat bevent. El vaig ensumar:

—Ah, làudanum del de Dan? Encara és a l’hospital?

—Sí. Em sembla que té fractura de la base del crani. Apa, noi, ja tens l’explosiu que volies.

Vaig engolir la ginebra drogada. Ara em sentia més bé.

El temps discorria mentre bevíem i parlàvem immersos en un món rosat, optimista, ple de companyonia i pau a la terra.

Dinah continuava amb la ginebra. Jo també vaig provar-ho una estona, però després vaig tornar a la barreja de ginebra i làudanum.

Al cap d’una estona vaig jugar una partida, provant de mantenir els ulls oberts com si realment estigués ben espavilat, tot i que no hi guipava pas gota. Quan aquest esforç meu ja no podia enganyar Dinah ho vaig deixar estar.

L’última cosa que recordo fou que ella m’ajudava a arribar al sofà de la saleta.