24. Em busquen

Vaig anar a l’hotel Shannon, m’hi vaig inscriure amb nom fals, vaig satisfer el lloguer d’un dia i em donaren la cambra 321.

Va passar una hora abans no sonés el telèfon.

Dick Foley va dir que passava a veure’m.

Va arribar al cap de cinc minuts. No feia pas cara satisfeta. Ni la veu. Va dir:

—Et busquen. Assassinat. Dos càrrecs, Brand i Dawn. He telefonat. Mickey diu que no es podia moure. Ha dit que eres aquí. La policia l’ha detingut. Ara el treballen.

—Sí, això ja m’ho esperava.

—I jo —comentà secament.

Jo, arrossegant les paraules, vaig dir:

—Tu creus que jo sóc l’assassí, oi Dick?

—Si no ho ets, ja és hora que ho diguis.

—Què, ara em tens el dit ficat a l’ull? —vaig preguntar.

Es mossegà els llavis. El rostre li esblanqueí.

Vaig aconsellar:

—Torna-te’n a San Francisco, Dick. Ja tinc prou feina sense que ara t’hagi de vigilar, a tu.

Es posà el barret delicadament i delicadament tancà la porta en sortir.

A les quatre vaig menjar una mica, i també em vaig fer pujar cigarrets i un «Evening Herald».

L’assassinat de Dinah Brand i el més recent de Dawn es repartien la primera plana del «Herald», i, entremig, Helen Albury.

Vaig assabentar-me pel diari que Helen Albury era la germana de Robert Albury, i, malgrat la confessió d’aquest estava completament convençuda que el seu germà no era culpable d’assassinat, sinó víctima d’una maquinació. Ella havia contractat Charles Proctor Dawn com a defensor. (Jo vaig sospitar que el difunt Charles Proctor Dawn l’havia sol·licitada i no ella a ell). El germà es negà a tenir Dawn ni qualsevol altre advocat, però la noia (destrament encoratjada per Dawn, sens dubte) no havia abandonat la lluita.

Trobant un pis vacant davant la casa de Dinah Brand, Helen Albury l’havia llogat, i s’hi havia instal·lat amb uns binocles i una idea fixa… demostrar que Dinah i els seus associats eren els culpables de l’assassinat de Donald Willson.

Jo, pel que semblava, era un dels «associats». El «Herald» em qualificava d’«home que se suposa que és un detectiu privat de San Francisco, que fa uns dies que és a la ciutat, aparentment en estreta relació amb Max “Whisper” Thaler, Daniel Rolff, Oliver “Reno” Starkey i Dinah Brand». Nosaltres érem els maquinadors que havien fet engarjolar Robert Albury.

La nit que Dinah havia estat morta, Helen Albury, espiant per la finestra, havia vist coses que, segons el «Herald», eren altament significatives si les consideràvem en connexió amb el descobriment subsegüent del cos de Dinah. Tan bon punt la noia s’assabentà del crim, comunicà aquesta important informació a Charles Proctor Dawn. Ell, segons la policia havia sabut pels seus empleats, va enviar immediatament a buscar-me, i aquella tarda s’havia tancat al despatx amb mi. Més tard havia dit als seus empleats que l’endemà al matí —ara, doncs— jo havia de tornar. Aquest matí jo no havia aparegut a la cita. A les deu vint-i-cinc el porter del Rutledge Block havia trobat Charles Proctor Dawn darrera l’escala, assassinat. Creien que de les butxaques del mort havien estat sostrets documents importants.

Al mateix moment que el porter descobria el cadàver de l’advocat, jo, segons sembla era al pis de Helen Albury, després d’haver forçat l’entrada, i l’estava amenaçant. Un cop hagué aconseguit de fer-me fora, va córrer cap al despatx de Dawn, i s’hi trobà amb la policia, a la qual contà els fets. La policia enviada al meu hotel no m’hi va trobar, però a la meva cambra havien trobat Mickey Linehan, que també era detectiu privat de San Francisco. Mickey Linehan era interrogat a hores d’ara per la policia. Whisper, Reno i Rolff i jo érem buscats per la policia, acusats d’assassinat. S’esperaven esdeveniments importants.

A la pàgina dos hi havia una mitja columna interessant. Els detectius Shepp i Vanaman, els descobridors del cos de Dinah Brand, s’havien volatilitzat misteriosament. Es temia que això era joc brut de part de nosaltres, els «associats».

El diari no deia res de l’assalt als camions la nit anterior, res de la ràtzia efectuada contra el local de Peak Murry.

Un cop fou fosc, vaig sortir. Volia contactar amb Reno.

Des d’un bar vaig telefonar a la sala de joc de Peak Murry.

—Que hi ha Peak? —vaig demanar.

—Jo sóc Peak —respongué una veu que no s’assemblava de res a la seva—. Qui parla?

Jo vaig dir, malagradós:

—Sóc la Marilyn Monroe —vaig penjar l’auricular i vaig allunyar-me d’aquells indrets.

Abandonant la idea de trobar Reno vaig decidir de trucar al meu client, el vell Elihu, i amenaçar-lo que fes bondat esgrimint les cartes d’amor que havia escrit a Dinah Brand i que jo havia pispat del cadàver de Dawn.

A peu, seguint sempre carrers poc il·luminats, vaig fer un llarg camí, realment fatigós per a un home poc partidari de l’exercici. Quan vaig arribar a les envistes de la casa de Willson ja tenia un humor condemnat i per tant estava en baixa forma per a la mena d’entrevistes que ell normalment celebrava. Però encara havia de trigar una mica a veure’l.

Em mancaven dues cantonades per a arribar a la casa quan algú em xiuxiuejà.

Potser vaig botar sis metres.

—Aquí —sil·labejà en veu baixa una veu.

Era fosc. Mirant per sota del brossall —estava aclofat vora l’entrada d’un jardinet— vaig divisar la forma d’un home, també ajupit vora la mateixa tanca.

Ara ja tenia la pistola a la mà. No tenia cap raó de pes per a creure que «aquí» era un mot de pau.

Vaig incorporar-me i m’hi vaig acostar. Quan li vaig ser a la vora vaig reconèixer un dels homes que el dia abans m’havien introduït a la casa de Ronney Street.

Vaig tornar a aclofar-me al seu costat, preguntant:

—On puc trobar Reno? Hank O’Marra diu que ell em vol veure.

—Sí, és veritat. Sabeu on és el local de Kid McLeod?

—No.

—És a Martin Street, part damunt del King, cantonada a l’avinguda. Demaneu pel Kid. Retrocediu tres blocs, i després tot dret. No us podeu equivocar.

Vaig dir que ho procuraria, i el vaig deixar encara ajupit, vigilant la casa del meu client; vigilant, dic, i sospitava que esperant poder col·locar una bala al cos de Pete al Finlandès, Whisper o qualsevol altre dels enemics de Reno que anés a visitar el vell Elihu.

Seguint les instruccions vaig arribar en un establiment de begudes no alcohòliques tot pintat de vermell i groc. Un cop a dins vaig preguntar per Kid McLeod. Em feren passar en una cambra posterior, on un home gras, que duia un coll de camisa greixós, moltes dents d’or i que exhibia una única orella, reconegué que era McLeod.

—Reno m’ha enviat a buscar —vaig dir—. On el puc veure?

—Per a què? —preguntà.

Li vaig explicar qui era jo. Va sortir sense fer comentaris. Vaig esperar deu minuts. Va tornar amb un noi, d’uns quinze anys, amb una expressió beneita sobre el rosat del rostre.

—Sonny us acompanyarà —em digué Kid McLeod.

Darrera el noi, vaig sortir per una porta lateral, recorrent dos blocs del carrer posterior, travessant un espai sorrenc, passant una tanca esberlada i després fins a l’entrada posterior d’una casa aïllada.

El xicotet trucà a la porta i li preguntaren des de dins qui hi havia.

—Sonny, amb un que el Kid us envia —replicà.

El llargarut d’O’Marra obrí la porta. Sonny se n’anà. Vaig entrar en una cuina on Reno Starkey i altres quatre homes seien entorn d’una taula ben proveïda de cervesa. Vaig observar que, penjades en claus a la porta per on jo havia entrat, hi havia dues pistoles automàtiques. Estaven estratègicament col·locades per al cas que un dels ocupants de la casa obria la porta i es trobava un enemic que li deia «mans enlaire».

Reno va abocar-me un got de cervesa, i a través del menjador em va fer passar en una habitació davantera. Un home, estirat a terra, espiava per l’escletxa que deixava el batent de la finestra amb el finestró, vigilant des d’allí el carrer.

—Vés a dins i serveix-te més cervesa —li digué Reno.

L’altre ho va fer. Ens posàrem còmodes en cadires veïnes.

—Quan us vaig preparar aquella coartada, Tanner —va dir Reno—, us vaig dir que ho feia perquè necessitava tots els amics que pogués arreplegar.

—I aquí en teniu un.

—Heu hagut de fer servir la coartada? —demanà.

—Encara no.

—Us servirà —va assegurar-me— si no us volen collar de totes totes. Us penseu que van per aquí els trets?

Com que era que sí, vaig dir:

—No. McGraw vol estar bé amb tothom. Per aquí no hi ha perill. I els vostres projectes, com van?

S’acabà el got, s’eixugà la boca amb el dors de la mà i digué:

—Me’n sortiré. Però precisament per això us volia veure. Veureu: Pete fa el joc amb McGraw. Això alinea polis i contrabandistes en contra meu i de Whisper. Però, dimonis! Whisper i jo estem més interessats a fotre’ns l’un a l’altre que no pas a pujar el negoci. És mala cosa. Mentre ens estem barallant els podrits ens enxamparan.

Jo vaig dir que també opinava igual. Ell continuà:

—Whisper us en farà cas. Trobeu-lo, voleu? Expliqueu-li-ho. Heus aquí el pla: ell em vol atrapar per la mort de Jerry Hooper, i jo el vull pelar abans. Oblidem això un parell de dies. Ningú no haurà d’estar recelós de ningú. No cal que Whisper tregui el nas per a cap feina. Només que hi enviï els xicots. Jo faré igual. Associarem les bandes per fer la cosa. Els sorprenem, retirem de la circulació aquest porc de finlandès i després tindrem tot el temps que voldrem per a tirotejar-nos entre nosaltres.

»Plantegeu-li-ho com un negoci. No vull que es pensi que provo de buscar complicacions a ningú, i sobretot a ell. Digueu-li que si liquidem Pete, tindrem més lloc per a esgarrapar-nos nosaltres. Pete està atrinxerat a Whiskeytown. Jo no disposo de prou homes per a treure-l’en. Ni Whisper tampoc. En canvi tots dos sí, que en tenim. Feu-li-ho veure.

—Whisper —vaig dir— és mort.

Reno preguntà «De veres?» com si no s’ho acabés de creure.

—Dan Rolff el va pelar ahir al matí, al magatzem de Redman, el va foradar amb el mateix punxó que Whisper havia fet servir per a la noia.

Reno:

—N’esteu segur? No divagueu?

—Que ho sé, us dic.

—Ja és estrany que ningú de la seva banda no hagi actuat com si ell faltés —va comentar, però ja començava a creure’m.

—És que no ho saben. Estava amagat, amb Ted Wrigth, que era l’únic que sabia l’amagatall. Aquest volia treure suc del secret. Em va dir que ja havia estirat cent cinquanta dòlars de vós, a través de Peak Murry.

—El doble li hauria donat per aquesta informació —grunyí Reno. Es fregà la barbeta i digué:

—Bé, això liquida l’afer Whisper.

Jo vaig oposar:

—No.

—Com voleu dir, no?

—Si la banda no sap on és —vaig suggerir— diguem-los-ho. Ells el van treure amb dinamita de la presó on l’havia ficat Noonan. No diríeu que ho tornarien a fer si féssim córrer que McGraw l’havia atrapat a la quieta?

—Continueu —demanà Reno.

—Si els seus amics tornen a volar la cangrí, pensant-se que ell hi és, això donarà feina al departament, incloent-hi els especials de Pete. I mentre ells estan ocupats en això, vós podeu provar sort a Whiskeytown.

—Potser —va dir lentament—, potser sí, que ho podem provar.

—Ha de resultar —el vaig animar, aixecant-me—. Us veuré… com?

—No us allunyeu. Aquest indret és segur sempre que hi hagi algú a fora que us informi. I a la colla en necessitem un com vós.

Això no és que m’agradés massa. Sabia prou coses per a no badar boca. Em vaig tornar a asseure.

Reno es posà a divulgar el rumor. Telefonades i més telefonades. La porta de la cuina no parava d’obrir-se i tancar-se, amb moviment d’homes i més homes. Però n’entraven més que no en sortien. La casa s’ompli d’homes, de fum, de tensió.