25. Whiskeytown

A dos quarts de dues Reno es tombà, tot just havent respost a una trucada telefònica, per dir:

—Anem.

Pujà a dalt. En tornar a baixar, portava una maleta negra. En aquell moment la majoria dels homes havien sortit per la porta de la cuina.

Reno em donà la maleta dient-me:

—No la sacsegeu massa.

Pesava.

Érem set els qui abandonàrem la casa per la porta davantera i vam ficar-nos en un microbús de finestres encortinades que O’Marra havia conduït fins al davant de la casa. Reno es va asseure al costat d’O’Marra. Jo estava empresonat entre homes al seient de darrera, amb la maleta també empresonada entre les cames.

De la primera cruïlla sortí un altre cotxe i ens precedí. Un tercer ens seguia. Anàvem a una velocitat aproximada de seixanta, suficient per a menar-nos en algun lloc, no excessiva per a cridar l’atenció.

Havíem ja quasi acabat el trajecte, però no el vam poder acabar del tot en pau.

L’acció començà en un bloc de cases de planta baixa, d’aspecte de barraques, a l’extrem sud de la ciutat.

Un home va treure el cap per una porta, es dugué els dits a la boca i va fer un xiulet.

Algú del cotxe de darrera nostre l’abaté d’un tret.

A la cantonada següent vam travessar per entre una dutxa de bales.

Reno es girà i em digué:

—Si toquen la maleta, ens plantem a la lluna de pet. Obriu-la. Tan bon punt hi arribem, hem de treballar de pressa.

Ja havia desfet els fermalls quan vam arribar davant la vorera d’una casa de tres plantes, de rajol fosc.

Tot d’homes se m’acostaren, obrint la maleta, prenent-ne el contingut, bombes fabricades amb trossos curts de canonada, enfonyades en arena dins la maleta. El tiroteig esmicava les cortinetes del cotxe.

Reno agafà una de les bombes, saltà a la voravia, sense fer atenció al doll de sang que li brollava sobtadament de la galta, i llançà la bomba de mà contra la porta de la casa.

Una llengua de foc fou seguida d’una explosió eixordadora. Tot de runa se’ns abocà al damunt mentre nosaltres provàvem de no ésser tombats per l’onada expansiva. I després la porta ja no representava res positiu.

Un home avançà corrents, onejà el braç i llançà una altra bomba per l’esvoranc de la porta. Els finestrons de les finestres inferiors caigueren, contra un fons de flames i de vidres que volaven.

El cotxe que ens havia seguit s’havia aturat al carrer, intercanviant trets amb el veïnat. El cotxe que ens havia precedit s’havia ficat per un carrer lateral. Com que sentíem trets per la part de darrera de la casa, sabíem que el cotxe precedent cobria el sector i la porta posteriors.

O’Marra, al mig del carrer, flexionà el cos, i llançà una bomba contra el teulat de la casa. No va esclatar. O’Marra alçà una cama, es garfí la gola i caigué pesadament enrera.

Un altre de la nostra colla fou abatut per les bales que des d’un edifici de fusta veí al de rajol brollaven a raig.

Reno llançà una maledicció, fredament, i ordenà:

—Fregeix-los, Fat.

Fat escopí en una bomba, corregué pel darrera del nostre cotxe i arquejà el braç.

Ens vam separar de la vorera, esquivant tot de fragments voladors, i vam adonar-nos que la casa de fusta perdia el perfil, entre flames que la desfiguraven de dalt a baix.

—Quantes en queden? —preguntà Reno mentre miràvem entorn, meravellats que ja no ens disparessin.

—Aquesta és la darrera —va dir Fat, sostenint una bomba.

El foc dansava dins les finestres altes de la casa de rajol. Reno, agafant la bomba ell mateix, digué:

—Feu-vos enrera. Ara sortiran.

Ens vam enretirar de la part davantera.

A dins, una veu udolà:

—Reno!

Reno es refugià a redós del cotxe abans de respondre:

—Què?

—Heu vençut —digué una veu greu—. Sortirem. No dispareu.

Reno demanà:

—Qui hi ha, aquí dintre?

—Sóc Pete —respongué la veu greu—. En queden quatre, dels nostres.

—Tu surt primer —ordenà Reno—, amb les potes al cap. Els altres aniran sortint, un a un, després de tu. I de mig en mig minut. Endavant.

Esperàrem un moment i aleshores Pete el Finlandès aparegué a l’entrada dinamitada, amb les mans aplanades a la pelada closca. A la lluïssor de la casa encesa del costat podíem veure que tenia ferides a la cara i que duia les robes totalment esquinçades.

Caminant per damunt de les runes, el contrabandista baixà els esglaons cap a la vorera.

Reno li va dir que era un marieta i li engegà quatre trets a la cara, i al cos.

Pete es va esfondrar. Un home rigué, al meu darrera.

Reno llançà l’última bomba per l’esvoranc de la porta. Vam córrer cap al cotxe. Reno es posà al volant. El motor no s’engegava. L’havien balejat.

Reno engegà, frenètic, el clàxon, mentre la resta ens amuntegàvem.

El cotxe que havia parat a la cantonada ens vingué a buscar. Mentre esperava, jo vaig mirar amunt i avall del carrer, que estava il·luminat amb la resplendor de dos edificis incendiats. Hi havia algunes cares a les finestres, però tots els qui de primer havíem trobat al carrer s’havien ja amagat. No gaire lluny d’allí sonaven les sirenes dels cotxes d’incendis.

L’altre cotxe alentí la marxa per permetre’ns de pujar-hi. Ja anava ple. Ens vam posar com sardines a la llauna, alguns penjats enfora.

Vam passar botant per damunt de les cames del cadàver de Hank O’Marra i ens vam dirigir cap a casa. Vam fer tot un bloc amb tranquil·litat i poca comoditat. Després ja no vam tenir ni l’una cosa ni l’altra.

Al nostre davant sortí un cotxe, en direcció oposada, avançà mig bloc i es posà travesser a la calçada. I escopí foc pel costat.

Un altre cotxe sortí del darrera del primer i avançà cap a nosaltres. També d’aquest sortien bales.

Vam fer tot el que vam poder, però anàvem tan atapeïts que no podíem respondre bé. No podeu disparar eficaçment si teniu un home a la falda, un altre penjant de l’espatlla, mentre un tercer dispara amb el seu canó a frec de la vostra orella.

El nostre segon cotxe —el que havia rodejat l’edifici— arribà i ens ajudà una mica. Però aleshores dos cotxes més s’havien unit als nostres atacants. Pel que semblava, havia acabat l’atac de la banda de Thaler a la presó, i, fos com fos, la colla de Pete que havia estat enviada com a socors, tornava a temps d’esgavellar-nos la fugida. Era un batibull ben fumut.

Jo vaig inclinar-me per damunt d’una pistola cremant i vaig cridar a l’orella de Reno:

—Així no farem res. Sortim i busquem sopluig pels racons del carrer.

Ho considerà ben pensat i donà ordres:

—A fora alguns de vosaltres, i escampeu-vos enllà de les voravies.

Jo vaig ésser el primer que va sortir, amb la mirada posada en l’entrada d’un carreró.

Fat m’hi va seguir. Ja a sopluig li vaig grunyir:

—No te m’arrambis aquí, home. Busca’t un forat. Allí hi ha l’entrada d’un soterrani que sembla bon lloc.

Va separar-se i començà a trotar en aquella direcció. I el van abatre a la tercera passa que feia.

Vaig explorar el carreró. No feia més de sis metres de fondària, i acabava en una tanca de fusta alta, amb una porta barrada.

Amb l’ajut d’una galleda d’escombraries vaig enfilar-me sobre la tanca i vaig caure en un pati enrajolat. La tanca lateral d’aquell pati em dugué a un altre, on un fox-terrier va moure un terrabastall.

Li vaig ventar puntada de peu, vaig saltar la tanca següent, vaig desempallegar-me d’uns estenedors de roba, vaig travessar dos patis més. Em van escridassar des d’una finestra, em tiraren una ampolla i tot, i finalment vaig aterrar en un carrer secundari, empedrat.

El tiroteig era enllà, no massa lluny, però. Vaig fer el que vaig poder per remeiar aquella situació. Devia córrer tants carrers com en els meus somnis la nit que mataren Dinah.

El meu rellotge marcava dos quarts de quatre de la matinada quan el vaig consultar, a les escales de la casa d’Elihu Willson.