21. L’assassinat número disset

Vaig somiar que, assegut en un banc a Baltimore, contemplava la cascada del Harlem Park, al costat d’una dona amb un vel. Hi havia anat amb ella. Però tot d’una ja no em recordava de qui era. El llarg vel blanc m’amagava la seva cara.

Vaig pensar que si li deia res, li reconeixeria la veu en respondre’m ella. Però estava molt confós i vaig passar molta estona buscant què dir. Per fi li vaig preguntar si coneixia un home de nom Carroll T. Harris.

Va contestar-me, però el brogit i fregadís de la cascada se sobreposà a la seva veu i no ho vaig entendre.

Per Edmonson Avenue arribaven cotxes d’incendis. Ella va deixar-me i arrencà a córrer darrera d’ells. Mentre corria cridava: «Foc, Foc!». Aleshores vaig reconèixer aquella veu, i vaig saber qui era, i també que era algú important per a mi. Li vaig anar a l’encalç, però era massa tard. Ella i camions havien desaparegut.

La vaig buscar pels carrers, la meitat dels carrers dels Estats Units, Gay Street i Mount Royal Avenue a Baltimore, Colfax Avenue a Denver, Aetna Road i St. Clair Avenue a Cleveland. MacKinney Avenue a Dallas, Lemartine, Corneli i Amory a Boston, Berry Boulevard a Louisville, Lexington Avenue a Nova York… fins que vaig arribar a Victoria Street a Jacksonville. Aquí vaig tornar a sentir la veu, tot i que encara la dona no se’m feia visible.

Vaig córrer més carrers, escoltant la veu. Ella cridava algú, no el meu nom, un nom estrany; ara bé, per de pressa que jo anés, em girés cap on em girés, no m’acostava a la veu. La distància es mantenia estable, ja fos l’amplada d’un carrer com el de l’edifici Federal a El Paso, o el gran Circus Park de Detroit. Després la veu callà.

Cansat i descoratjat, vaig entrar al vestíbul de l’hotel davant per davant de l’estació de Rocky Mount, a Carolina del Nord, a descansar. Mentre ho feia, va arribar un tren. Ella en baixà i entrà al vestíbul, directe cap a mi, i em començà a petonejar. Jo em sentia força molest perquè tothom s’aplegava entorn, rient i mirant-nos.

Aquí es va acabar, aquest somni.

Vaig somiar aleshores que era en una ciutat desconeguda empaitant un home a qui odiava. Duia a la butxaca un ganivet obert, amb la intenció de clavar-l’hi tan bon punt me’l topés. Era diumenge al matí. Les campanes de les esglésies tocaven, una gernació omplia els carrers, anant i venint dels temples. Quasi vaig córrer tant com en el primer somni, però sense moure’m d’aquesta estranya ciutat.

Llavors l’home que jo empaitava em féu un crit i el vaig veure. Era un homenet moreno amb un barret immens. Palplantat a les escales d’un gran edifici a l’extrem d’una plaça, es reia de mi. Entre nosaltres dos, la plaça era curulla de gent, que es tocaven amb els colzes.

Amb una mà garfint el ganivet de la butxaca, vaig córrer cap a l’homenet, passant per damunt dels caps i espatlles de la gent de la plaça. Essent els caps i espatlles d’altures desiguals i col·locats irregularment, m’entrebancava i perdia peu.

L’homenet moreno continuava a les escales rient, fins que jo gairebé l’havia enxampat. Però va córrer cap a dins de l’edifici. Quilòmetres d’escala de cargol se m’engolien sempre només a un pam darrera l’home. Arribàrem a la teulada. Ell d’una correguda es col·locà al ràfec i, just quan els meus dits el fregaven, va fer un bot.

El seu múscul se m’esquitllà dels dits. Amb la mà li vaig fer caure el barret i vaig garfir-li el cap. Era un cap llis i rodó, no pas més gros que un ou. Els meus dits el tustaren tot. Mentre amb una mà li estrenyia el cap, amb l’altra vaig provar de treure’m el ganivet… i vaig adonar-me que, juntament amb ell, havia saltat enfora de la teulada. Vam caure cap als milions de milions de rostres girats enlaire que, quilòmetres més avall, omplien la plaça.

Vaig obrir els ulls a la lletosa llum del sol matinal que es filtrava a través de les persianes.

Estava bocaterrosa al terra del menjador, el cap descansant sobre l’avantbraç esquerre. El meu braç dret estava estirat. La mà corresponent sostenia el mànec blau i blanc del punxó de trencar gel de Dinah Brand. Tot el pam de llargada de l’esmolada fulla estava clavat al pit esquerre de Dinah Brand.

Jeia d’esquena, morta. Les cames llargues i dures, ben estirades en direcció a la porta de la cuina. Cama avall, a la mitja dreta, hi havia una carrera.

A poc a poc, amb suavitat, com si temés de despertar-la, vaig enretirar els dits del mànec del punxó, replegant el braç i aixecant-me.

Els ulls em picaven. També la gola i la boca eren pastoses, bullents. Vaig entrar a la cuina, vaig trobar una ampolla de ginebra, i m’hi vaig amorrar, fins que em fallà la respiració. El rellotge de la cuina marcava les set i quaranta-un minuts.

Amb la ginebra a dins vaig tornar al menjador, vaig encendre els llums i vaig examinar la noia morta.

No es veia gaire sang: una taca de la mida d’una moneda grossa entorn del forat que el punxó de glaç havia fet al seu vestit de seda blau. A la galta dreta, hi tenia una excoriació, sota mateix del pòmul. Al canell dret una altra marca, un senyal de ditada. No duia res a les mans. La vaig decantar per assegurar-me que no hi havia res sota el cadàver.

Vaig inspeccionar la cambra. Pel que semblava, res no havia canviat. Vaig tornar a la cuina i tampoc allí no vaig descobrir canvis visibles.

El pany de cop de la porta posterior era tancat i no hi havia indicis que l’haguessin forçat en absolut. Vaig anar cap a la porta d’entrada i també la vaig veure intacta. Vaig recórrer la casa de dalt a baix sense descobrir res. Les finestres, en ordre. Les joies de la noia, al seu pentinador (llevat dels dos anells de diamants que portava), hi eren totes, com també eren al seu lloc quatre-cents dòlars que eren a la seva bossa damunt una cadira al dormitori.

Novament al menjador, vaig agenollar-me vora la noia morta, i amb el mocador vaig eixugar els possibles senyals dels meus dits al mànec del punxó. Igualment vaig fer amb gots, ampolles, portes, interruptors, i els mobles que havia tocat, o em semblava que havia tocat.

Després em vaig rentar les mans, vaig examinar els meus vestits en cerca de sang, em vaig assegurar que no deixava per allí res que fos meu i vaig anar cap a la porta d’entrada. La vaig obrir, i, abans de tancar-la vaig netejar amb el mocador l’agafador interior. Després, me’n vaig anar.

Des d’un bar de la part superior de Broadway vaig telefonar a Dick Foley i el vaig convocar al meu hotel. Cinc minuts després d’arribar-hi jo ell es presentava.

—Dinah Brand ha estat morta a casa seva aquesta nit passada o aquesta matinada —vaig explicar-li—. Apunyalada amb un punxó de gel. La policia encara no ho sap. Ja t’he contat prou coses d’ella perquè puguis deduir que hi ha un munt de persones que podrien tenir raons per a matar-la. Vull traçar-ne, de primer, tres: Whisper, Dan Rolff i Bill Quint, el radical. Ja en tens les descripcions. Rolff és a l’hospital amb el crani fracturat. No sé a quin hospital. Primer mira el Municipal. Comunica’t amb Mickey Linehan (encara continua seguint Pete el Finlandès) i li dius que deixi estar Pete i t’ajudi, a tu. Vejam on eren aquests tres pintes aquesta nit passada. I ara el temps és important.

El petit canadenc m’havia examinat encuriosit mentre jo parlava. Ara començà a dir alguna cosa, s’hi repensà, grunyí:

—Entesos.

I se n’anà.

Personalment vaig ocupar-me de Reno Starkey. Després de buscar una hora el vaig localitzar per telèfon en una casa de dispeses de Ronney Street.

—Vindreu sol? —va preguntar quan vaig dir-li que el volia veure.

—Sí.

Va dir que podia anar-hi i em digué com. Vaig agafar un taxi. Es tractava d’una casa de dues plantes, d’aspecte atrotinat, vora l’extrem de la ciutat.

Hi havia dos homes ociosos plantats davant la porta d’una botiga a la cantonada superior. Un altre parell seien als esglaons de fusta de la casa de l’altra cantonada. Cap dels quatre no presentava un aspecte qualificable de refinat.

En sonar el timbre, dos homes obrien la porta. Cap dels dos no tenia aspecte angelical.

Em dugueren escales amunt cap a una cambra davantera on Reno, en cos de camisa i armilla, seia decantant enrera la cadira, amb els peus al marc de la finestra.

Va fer una inclinació de cap, la cara de cavall amunt i avall i digué:

—Acosteu-vos una cadira.

Els homes que m’havien introduït sortiren, tancant la porta. Jo vaig seure i vaig manifestar:

—Necessito una coartada. Dinah Brand ha estat morta la nit passada després que jo me n’havia anat de casa seva. No hi ha la possibilitat que me n’imputin la mort, però com que Noonan també ha desaparegut no sé en quin concepte em tenen al departament. No vull donar-los ni la més remota oportunitat que m’acusin de res. Si m’hi veig obligat puc demostrar on era ahir a la nit, però si vós volíeu em podeu estalviar força maldecaps.

Reno va observar-me amb els ulls inexpressius i preguntà:

—Per què haig de ser jo?

—Vós em vau telefonar anit. Sou l’única persona que sap que jo era en aquella casa la primera part de la nit. M’hauria de posar d’acord amb vós fins i tot si aconseguís la coartada a qualsevol altre lloc, no us sembla?

Ell demanà:

—Vós no la vau pelar, oi?

Jo vaig dir «no» sense cap entonació.

Ell mirà per la finestra abans de parlar. Demanà:

—Com és que us heu cregut que jo us ajudaria? Us dec res pel que em vau fer ahir a casa de Willson?

Jo vaig respondre:

—Allò no us va perjudicar. Fos com fos allò era notícia mig sabuda, ja. Whisper ja sabia prou coses per a endevinar la resta. Jo només vaig clavar-vos una allisadeta. I això us fa por? Ja sabeu anar sol pel món.

—Vejam, doncs —assentí ell—. Molt bé. Vós éreu a Tanner House, a Tanner. És un poble més amunt, a uns quaranta quilòmetres d’aquí. Us n’hi vau anar en sortir de la casa de Willson i us hi vau quedar fins al matí. Un individu que es diu Ricker, que volta prop de Murry amb un taxi, us hi va portar i us tornà. Cal que sapigueu què hi vau fer, allà dalt. Doneu-me la vostra firma i la faré inscriure al registre.

—Gràcies —vaig dir, mentre em treia la ploma.

—De res. Faig això perquè necessito tots els amics que ara pugui arreplegar. Quan ens tornem a reunir ara, Whisper, Pete, vós i jo, espero que em tractareu bé.

—Confieu-hi —vaig prometre—. Qui faran cap de policia?

—McGraw en fa, ara com ara. Segurament el confirmaran en el càrrec.

—I què tal ho farà?

—De banda del Finlandès. La violència li perjudicaria el negoci, com ara passa amb Pete. Però de rebre, algú haurà de rebre. Ben ruc seria jo d’estar-me quiet mentre un espasa com Whisper volta desfermat. Ara es tracta d’ell o de mi. Us sembla que ell va pelar la mossa?

—En tenia prou motius —vaig dir mentre li donava el retall de paper on havia escrit el meu nom—. Ella l’havia traït, l’havia venut, però a base de bé.

—Vós i ella estàveu engrescats l’un de l’altre, eh? —preguntà.

No vaig respondre, limitant-me a encendre un cigarret. Reno esperà un xic i després aconsellà:

—Fareu bé d’anar a buscar Ricker i que ell us vegi bé, per tal que us pugui descriure si li ho demanen.

Un xicotet llargarut d’uns vint anys amb cara prima i pigada i ulls grossos i inquiets obrí la porta i entrà a la cambra. Reno me’l va presentar com Hank O’Marra. Jo vaig alçar-me per allargar-li la mà i després vaig preguntar a Reno:

—On us puc trobar si us necessito?

—Coneixeu Peak Murry?

—Sí, i he estat al seu establiment.

—Doneu-li, a ell, qualsevol encàrrec que tingueu per a mi —digué—. Ens n’anem d’aquí. No és bo per a la salut. Aquell lloc a Tanner ja està a punt.

—Conforme. I gràcies.

Vaig sortir de la casa.