1. Ella de verd, ell de gris

La primera vegada que vaig sentir dir Poisonville en lloc de Personville fou en boca d’un pèl-roig groller de nom Hickey Dewey, a Butte, al Big Ship. També de la camisa en deia cornisa. No vaig fer cas del trabucament de nom de la ciutat. Més tard vaig sentir gent que feia els mateixos canvis amb les erres i les esses. Encara no hi trobava res especial si no era la gràcia que podíeu descobrir en el fet que, en el llenguatge de germania, un «diccionari» resultés quelcom com un «dromedari». Uns anys més tard vaig tenir ocasió d’anar a Personville i ho vaig entendre més bé.

Fent ús d’un dels telèfons de l’estació vaig trucar al «Herald». Vaig demanar per Donald Willson i li vaig comunicar la meva arribada.

—Voleu venir aquest vespre, a les deu, a casa meva?

Tenia una veu àgil, agradable.

—És al Mountain Boulevard, 2101. Agafeu un tramvia de Broadway, baixeu a Laurel Avenue i camineu dues cantonades a l’esquerra.

Li vaig prometre que ho faria així. Després vaig agafar un taxi fins a l’Hotel Great Western, on vaig deixar les maletes, i vaig anar tot seguit a donar una ullada a la ciutat.

La ciutat no era bonica. La majoria dels constructors tenien deliri de grandeses. Potser al començament van tenir èxit, però amb el pas del temps els minaires, que alineaven tot de xemeneies de maons contra una ombrívola muntanya, cap al sud, ho havien tacat tot amb el fum groc, i n’havien fet una brutícia uniforme. El resultat n’era una lletjor de ciutat de quaranta mil habitants, situada en una vall entre dues horribles muntanyes totes ensutjades per les mines. A sobre, s’hi estenia un cel trist que semblava sorgit de les xemeneies.

El primer policia que vaig trobar anava sense afaitar. El segon duia un uniforme on faltaven dos botons. El tercer dirigia el trànsit a la cruïlla principal de la ciutat —Broadway i Union— amb un cigar penjant a la boca. Després d’això ja vaig deixar de passar revista a la policia municipal.

A dos quarts de deu vaig agafar un tramvia de Broadway i vaig seguir les indicacions que Donald Willson m’havia donat. I vaig fer cap en una casa cantonera voltada d’herba i d’una petita tanca.

La minyona que em va obrir la porta em digué que el senyor Willson no hi era. Mentre li explicava que tenia una cita amb ell vingué fins a la porta una dona rossa, esvelta, d’uns trenta anys, vestida de punt verd. Quan somrigué, els seus ulls no perderen la duresa. Vaig repetir les meves explicacions.

—El meu marit no hi és, ara.

Un accent imperceptible li desfigurava les esses.

—Però si us espera, probablement tornarà aviat.

Em dugué escales amunt fins en una cambra de la banda de Laurel Avenue, una habitació en vermell i marró amb tot de llibres. Ens vam asseure en cadires de cuiro, mig mirant-nos, mig guaitant l’escalfapanxes, i ella va fer per conèixer la meva relació amb el seu marit.

—Viviu a Personville? —preguntà de primer.

—No. A San Francisco.

—Però aquesta no és la vostra primera visita?

—Sí.

—Ah, sí? I què us en sembla, de la nostra ciutat?

—Bé, no me l’he mirada prou, encara.

Això era mentida. Sí, que me l’havia mirada prou.

—He arribat aquesta tarda mateix.

Els seus ulls lluents perderen inquisitivitat en dir ella:

—Veureu que és avorrida.

Tornà a inquirir, dient:

—M’imagino que totes les ciutats mineres són com aquesta. Que sou del negoci?

—No pas ara.

Mirà el rellotge de la lleixa i digué:

—Que desconsiderat és Donald, de fer-vos esperar a aquestes hores de la nit.

Jo vaig dir que no hi feia res.

—Encara que potser no veniu per negocis —suggerí.

Jo vaig callar.

Ella rigué. Una rialla curta, una mica tallant.

—Normalment no sóc tan negociant com potser us penseu —afirmà lleugera—. Però us veig tan reservat que no em puc estar de fer el tafaner. No sou pas guardaespatlles? Donald els canvia tot sovint.

Li vaig respondre amb un somriure, i que en deduís el que volgués.

A baix va disparar-se el timbre d’un telèfon. La senyora Willson estirà el peu, calçat també amb sabatilles verdes, cap al foc i va fer veure que no havia sentit la trucada. Jo no veia per què ho havia de fer veure.

Va començar:

—Em temo que…

I va deturar-se per mirar la minyona, que havia aparegut a la porta.

La minyona va dir que la demanaven al telèfon. Ella va excusar-se i seguí la minyona. No va baixar, però, sinó que parlà des d’un supletori i jo podia sentir-la.

Parlava:

—Sí…? Com dieu, si us plau?… Qui?… No podeu parlar una mica més alt?… Què?… Sí… Sí… Però, qui parla?… Escolteu! Escolteu!

El suport del telèfon espetegà. Se sentiren les seves passes pel corredor, passes ràpides.

Vaig encendre un cigarret i me’l vaig quedar mirant fins que la vaig sentir que baixava les escales. Després em vaig acostar a una finestra. En vaig alçar una punta de cortineta per mirar a Laurel Avenue i al garatge blanc que s’obria rera la casa per aquella banda.

Ara una dona esvelta amb abric fosc i capell es deixà veure, en passar apressadament de la casa al garatge. Era la senyora Willson. Va allunyar-se en un Buick coupé. Jo vaig tornar a la cadira, a esperar.

Passaren tres quarts. A les onze i cinc uns frens xerricaren davant la casa. Dos minuts després la senyora Willson entrava a la cambra. S’havia tret abric i capell. Tenia el rostre blanc, els ulls gairebé negres del tot.

—Ho lamento enormement —va dir, movent la boca convulsivament— però tanta espera no us haurà servit de res. El meu marit avui no vindrà.

Jo vaig dir que ja m’hi posaria en contacte al «Herald», l’endemà al matí.

Vaig anar-me’n capficat perquè la punta verda de la seva sabatilla esquerra l’havia vista fosca, mullada d’alguna cosa que podia haver estat sang.

Vaig tornar a peu fins a Broadway i allí vaig agafar un tramvia. Vaig baixar tres travessies al nord del meu hotel per veure què feia aquella colla atapeïda de gent, reunida vora una entrada lateral de la comissaria.

Trenta o quaranta homes i una esquitxada de dones contemplaven des de la vorera una porta marcada «Departament de Policia». Hi havia homes de les mines i dels forns, encara amb vestit de treball, tipus pretensiosos dels salons d’esports i de ballaruga, homenets de rostres pàl·lids, homes amb el tirat greu dels esposos respectables, i igualment algunes dones també greus i respectables, i algunes dames nocturnes.

A l’extrem d’aquesta colla em vaig aturar a la vora d’un home quadrat vestit de gris, que anava tot deixat. La cara també era grisenca, i fins i tot els llavis gruixuts, per bé que no tenia gaire més de trenta anys. Tenia una cara ampla, de faccions robustes i intel·ligents. L’única nota de color, la hi donava una corbata vermella, taca florida sobre la camisa d’hivern grisa.

—Què és aquest aldarull? —li vaig preguntar.

Abans de contestar va observar-me atentament, com si es volgués assegurar que la informació anava a parar en lloc segur. Tenia els ulls grisos com la roba, però no tan blans.

—Don Willson, que se n’ha anat a seure a la dreta de Déu Pare, si és que Déu no dóna importància als forats de bala.

—Qui l’ha matat? —pregunto jo.

L’home de gris va gratar-se el clatell i va dir:

—Algú, amb una pistola.

Jo volia informació, no mots d’enginy. M’hauria adreçat a algun altre membre de la gernació, si no era que la corbata vermella m’interessava. Vaig continuar:

—Sóc foraster. Fumeu-vos-en. Per això són els forasters.

—Donald Willson, editor del «Morning» i de l’«Evening». L’han trobat a Hurricane Street, fa una mica, mort del tot per gent desconeguda —va recitar en una cantarella accelerada—. No us sentiu ofès, així?

—Gràcies.

Vaig estirar un dit i vaig fregar una punta de la corbata.

—Té algun significat particular? O la porteu perquè sí?

—Sóc Bill Quint.

—Què em dieu, ara! —vaig exclamar, provant de situar el nom—. Home, i com celebro de conèixer-vos!

Vaig treure’m la cartera i vaig resseguir la meva col·lecció de credencials que havia anat recollint d’ací d’allà per mètodes diversos. La vermella era la que buscava. M’identificava com Henry F. Neill, llicenciat, mariner, membre actiu de la Internacional de Treballadors Industrials. En tot això no hi havia un mot de veritat.

Vaig passar la tarja a Bill Quint. La va llegir atentament, la girà, me la restituí i em tornà a mirar de cap a peus, no del tot convençut.

—Ja no tornarà a morir —comentà—. Cap on aneu?

—Enlloc.

Vam caminar carrer avall plegats, vam girar una cantonada, sense propòsit, segons semblava.

—Què us ha portat aquí, si sou mariner? —va preguntar displicent.

—I què us ho fa creure?

—Oh, la tarja.

—En tinc una altra que diu que sóc tractant de fusta —vaig declarar—. Si voleu que sigui miner, demà en tindré tarja.

—No. No pas aquí. Jo sóc el president dels miners.

—I si rebíeu un cable de Chicago? —vaig fer.

—Al carall, Chicago! Aquí mano jo.

Féu un gest amb el cap vers un restaurant i preguntà:

—Beveu?

—Només quan hi ha líquid.

Vam travessar tot el restaurant, vam pujar després una tirallonga d’escales per entrar en una cambra del segon pis amb gran bar i una filera de taules. Bill Quint saludà dient «hola» a alguns dels homes i noies de les taules i el bar, i va guiar-me cap a un dels reservats, tapats amb cortines verdes, que s’afileraven a la paret de davant el bar.

Vam estar dues hores bevent whisky i xerrant.

L’home de gris no es creia que tingués jo res a veure amb la tarja que li havia mostrat, ni amb l’altra que havia esmentat. Tampoc no es creia que jo fos un bon simulador. Com a capitost de la Internacional de Treballadors Industrials a Personville, es considerava amb el deure d’humiliar-me i de no revelar qüestions radicals, mentrestant.

A mi, no em feia res. A mi, el que m’interessava eren els afers de Personville. I a ell, tant li feia de discutir-los, fent befa de tant en tant de les meves targes vermelles.

El que vaig aconseguir de treure-li fou això:

Feia quaranta anys que el vell Elihu Willson (pare de l’home que aquella nit havia estat assassinat) feia i desfeia a Personville, amo de vides i d’hisendes. Era president i accionista major de la Corporació de Mineria de Personville, igualment del First National Bank, propietari del «Morning Herald» i del «Evening Herald», els únics diaris de la ciutat, i com a mínim copropietari de gairebé totes les altres empreses d’importància. Juntament amb aquests espècimens de propietat posseïa també un senador americà, un parell de membres de la Cambra de Representants, el governador, l’alcalde, i la majoria de la legislatura de l’Estat. Elihu Willson era Personville, i fet i fet, tot l’Estat en pes.

En temps de la guerra, la Internacional de Treballadors Industrials —que aleshores floria a l’Oest— havia demanat l’ajut de la Corporació de Mineria de Personville. L’ajut, no havia estat allò que es diu molt ben demanat. Els de la Internacional feren ús del nou poder que tenien per a exigir les coses que volien. El vell Elihu els donà allò que els havia de donar i esperà el seu moment.

Va arribar el 1921. El negoci entrà en barrina. Al vell Elihu, tant se li’n donava si tancava per una temporada. Va rompre els compromisos que havia fet amb els seus homes i els anà engegant sense contemplacions altre cop a les circumstàncies anteriors a la guerra.

Els altres es disposaren a l’acció. Bill Quint fou enviat des del Quarter General de la Internacional a Chicago per iniciar-la. Estava en contra de la vaga, de l’enfrontament. Aconsellà el vell sistema del sabotatge, continuar als llocs de treball i fer l’oposició des de dins. Però això no semblà prou actiu als de Personville. Ells volien deixar senyal, passar a la història dels conflictes socials.

Van fer la vaga.

La vaga durà vuit mesos. Tots dos bàndols sagnaren abundantment. Els vaguistes, desorganitzats, es dessagnaren a la força, sols. El vell Elihu llogà pistolers, esquirols, elements de la guàrdia nacional i fins i tot escamots de soldats, per a sagnar per la seva banda. Quan petà el darrer crani, i s’esberlà la darrera costella, el sindicalisme a Personville era com un coet gastat.

Però, deia Bill Quint, el vell Elihu no en sabia de la missa la meitat. Va guanyar la vaga, però va perdre el domini de la ciutat i de l’Estat. Per a dominar els miners havia hagut de deixar les mans una mica lliures als trinxes que havia llogat. En acabar-se la lluita, no se’n pogué desempallegar. Els havia donat la ciutat i ara no tenia prou força per a prendre’ls-la. Personville, a ells, els semblà abellidora i se n’empararen. Li havien fet guanyar la vaga i la van prendre com a botí. Ell no podia rompre obertament les hostilitats amb ells. Els devia molt: era el responsable de tot el que ells havien fet durant la vaga.

Bill Quint i jo en arribar aquí estàvem d’allò més tous. Ell tornà a buidar el seu got, s’apartà el floc de cabells dels ulls i arribà en la seva narració als nostres dies:

—El més dur de tots és probablement Pete el Finlandès. Això que bevem és seu. Després hi ha Lew Yard. Té una casa d’empenyoraments a Parker Street, fa la mar de negoci amb les fiances judicials, maneja la majoria dels negocis bruts de la ciutat, segons tinc entès, i fa el que vol del cap de policia, Noonan. També aquest tal Max Thaler —Whisper li diuen— té molts amics. És un individu menut, prim, amb alguna malaltia a la gola. No pot parlar. Jugador. Aquests tres, amb Noonan ajuden Elihu a governar la ciutat… l’ajuden més que ell no voldria. Però no li toca altre remei que jugar, si no…

—Aquest que han pelat avui —el fill d’Elihu—, quina era la seva posició… diguem-ne política?

—Era on el posava el papà, i ara es on el papà l’ha posat.

—Voleu dir que el vell l’ha fet…?

—Aneu a saber. Jo no ho afirmo. Aquest Don havia començat a dirigir els diaris per compte del seu pare. El vell no hauria permès, tot i que s’anava fent molt vell, que ningú li prengués res de les mans sense replicar. Però havia de ser molt astut amb aquests individus. Va fer venir el noi i la seva dona (una francesa) de París i el va fer servir de tapaforats… truc deliciosament paternal. Don comença una campanya de sanejament als diaris. Cal netejar la ciutat de vici i corrupció… que vol dir netejar-la de Pete i Lew i Whisper, com si diguéssim. Ho enteneu? El vell servint-se del noi per a espolsar-se’ls. M’imagino que ha arribat un moment que s’han cansat que els baquetegessin.

—Potser aneu, diria, una mica desencaminat —vaig dir jo.

—Una mica? Hi ha bastants coses desencaminades, en tot aquest afer. Bé, n’heu begut prou, d’aquesta tintura?

Vaig dir que sí. Vam sortir carrer enllà. Bill Quint em va dir que vivia a l’Hotel dels Miners, a Forest Street. Com que el camí passava per davant del meu hotel vam caminar plegats. Davant el meu hotel un tipus boví amb aspecte de detectiu parlava, a la vorera, amb l’ocupant d’un Stutz.

—Whisper; el del cotxe és Whisper —va dir-me Bill Quint.

Vaig mirar enllà del tipus boví i vaig veure el perfil de Thaler. Era jove, bru i menut, amb faccions com fetes amb fresa, exactes.

—Faccions penetrants —vaig comentar.

—Hm —va fer l’home de gris—. Com la dinamita.