X

Tot just acaba de desembarcar al moll de Porto Pi. Fa via pel camí de ronda cap a la Porta de Santa Catalina. En passar per devora el bosc de Bellver observa encuriosit com nombrosos grups de llenyaters netegen de fullaraca una esplanada, mentre d’altres apilen feixos de branques acabades de tallar. Treballen amb animació, com si ho fessin a escarada, empesos per un capatàs que els dóna ordres a crits. No entén bé el que els diu, però sembla encoratjar-los. Si no tengués tanta pressa s’hi acostaria per demanar què fan. Des de la borda, en donar la volta a la punta de la dàrsena, ja li ha cridat l’atenció aquella clapa grogosa entre els pins que baixen per la falda de Bellver fins al camí que va de Ciutat al port. Però s’estima més no entretenir-se ni un segon. Vol arribar al més aviat possible. Si es topa amb qualsevol carro o carruatge que no vagi ple, l’aturarà per demanar que el deixin colcar fins a la murada. Tremola només de pensar que no ha arribat a temps, que el viatge ha estat inútil, que ja no podrà complir la missió que la senyora li ha encomanat, que s’arrisca debades. Fa senyes amb la mà, però cap carreter no diu ou! a la bístia. Tal volta desconfien del seu posat, dels seus vestits, que delaten que és estranger, o tal vegada de la seva pressa. Mai el qui corre no ho fa per cosa bona… Déu sap si fuig d’alguna malifeta!, suposa que deu sospitar aquesta gent acostumada a anar sempre a poc a poc, a fer-ho tot com si el temps els vessés en abundoses sobres. Avança a gambades entre els grups de pagesos que també a peu es dirigeixen a Ciutat. Van en estols, acompanyats d’infants i vells, xerren amb animació i pareixen desenfeinats. En traspassar la porta encara es topa amb més gent. L’activitat li sembla desacostumada per un dilluns en el qual no se sol celebrar, que sàpiga, ni fira ni mercat gros, ni és cap festa assenyalada. No trobà aquest trui fa un any i quatre mesos, la primera vegada que vingué a Mallorca. No, aquest no és un bon senyal, es diu; més aviat fa pensar que la desgràcia s’acosta i que, en efecte, fa tard. Però res no gosa demanar. Potser tots aquests camperols han vengut a Ciutat a les festes organitzades pel nomenament del nou Virrei, que no fa massa que acaba d’arribar, com li han dit a Barcelona. Així ho espera. D’aquí a una estona en ser rebut pel cavaller Sebastià Palou tots els pressentiments s’esvairan i sabrà finalment que encara és possible fer qualque cosa, que res no està del tot perdut. Abans d’arribar a l’església de la Santa Creu, l’envesteixen les peixateres que pregonen la seva mercaderia: Alatxa fina, peix roquer que bota, molls de primera! Hala, al·lotes, comprau. Venga, comprau. No, a cap d’elles no vol preguntar si va bé per anar al convent de Santa Magdalena. Tampoc a la caterva d’infants trullosos que juguen a fer volar estels. Segueix avançant entre una allau de moixos sortits d’onsevulla al reclam del peix, que encalcen les peixateres que ara s’han aturat com si li barressin el pas, per atendre una parroquiana que les escomet des de la finestra. Al foraster li sap greu que aquesta olor persistent que exhalen s’hagi incrustat en el nas, perquè gens no li agrada. Molt més s’estima la sentor perfumada dels pins i la resina, de les branques acabades de tallar del bosc del castell que fins ara es pensava guardar.

Ja és vora Santa Creu i de sobte li pareix que la campana li descarrega el primer so dins el cuc de l’orella. A cada passa que s’allunya n’hi segueix un més, fins a nou. Mala hora per rebre visites que no s’esperen, es diu. Però suposa que el cavaller sabrà excusar-lo. La missió que li han encarregat no li permet dilatar ni un sol moment l’encontre. El senyor ho sabrà comprendre. D’això n’està quasi segur. Ha de fer via i no es pot perdre. Cada instant pot ser preciós. Vacil·la cap a on tirar, i, en veure un capellà vell que fa cara de bona persona, li pregunta si li pot dir si va bé per dirigir-se al convent de Santa Magdalena, que és vora la casa del magnífic Sebastià Palou. Tot dret, li diu, després de passar sa capella des Montcades, tombau per can Tagamanent i altre cop a l’esquerra. Pel que veig sou estranger. El cavaller Palou i jo fórem veïnats, el conec d’infant…

Aquí passa com a Liorna, pensa l’al·lot, tothom es coneix. Tot se sap. Ni el més petit secret no pot mantenir-se ocult. D’aquí a una estona tothom sabrà que cerc don Sebastià Palou. Però res no he de témer. Ningú no em podrà reconèixer. Ni el mateix Agutzil. Amb el bigoti faig una altra cara i els cabells m’han crescut molt. No m’assembl gens al pobre mariner que empresonaren. Ara som cavaller, tal com pregonen els meus vestits, a la moda toscana.

—Es senyor no hi és —li diu la criadeta, agradosa, que li obri la porta fent-li una reverència—. Ja no viu aquí.

Però de seguida, notant el disgust que es reflecteix en la cara del foraster, quasi tan jove com ella i de tan bones parts, li somriu i li assegura que li dirà on pot trobar-lo: A can Dalmau, després de passat sa posada anomenada S’Estornell. I li explica el camí més curt per arribar-hi.

El foraster accelera el pas, obrint-se lloc pels carrerons estrets, entre la gent que vagareja. No vol córrer per no cridar l’atenció, però du foc dins les sabates. Rebutja els qui li ofereixen allotjar-lo amb dignitat en un bon hostal, els venedors d’aigua que se li acosten en veure’l tan suat. A la Plaça Nova s’atura en sec. Reconeix l’indret, tot i que avui és ocupat pels pagesos de l’horta, que escampen les mercaderies en improvisats taulells. No resisteix treure el nas cap al carrer del Segell: veu cases barrades amb la creu verda pintada a les portes i gent que també badoca. Altre cop fa via. Ara reconeix el carrer on va fer les passes una nit sencera, esperant entrar per la porta excusada que mai no arribà a obrir-se i li semblà observar en el mur que tanca el jardí les mateixes fissures i esberles, les taques opaques, la gratallositat més ombrívola a segons quins llocs, que degué somniar, perquè era massa fosc per recordar-ho tot amb tanta precisió. Però la porta sí. N’està segur, era aquesta… En voltar l’hort, li ha dit la criada. Però si un cas ha errat el camí i és un desig no acomplert allò que l’ha conduït altre cop cap aquell indret, pregunta a una mestressa que duu un cistell amb verdures i un pa com una roda de molí davall el braç. Can Dalmau? A sutsuaquí. Molt a prop. S’entrada principal dóna a s’altre carrer, tot voltant es cantó.

Sebastià Palou encara berena al costat de la seva dona, que ja ha assistit, en la seva companyia, a missa primera. El mos de bescuit cruix a les seves boques amb unanimitat matrimonial i les xicres de xocolata esperen al seu davant. El bescuit és un obsequi de les clarisses. De qualque cosa ha de servir la caritativa disposició de donna Bàrbara vers els convents, pensa el cavaller, que fa només dos mesos que és casat. Seixanta-un dies de resos, novenes i obres pietoses, d’un avorriment desesperançat. Si encara na Beatriu Mas no fóra engarjolada!… El majordom demana permís per interrompre el berenar dels senyors:

—Un cavaller foraster vol veure vossa mercè. Diu que nom Loureiro i l’encàrrec que duu per vossa mercè és urgent.

—Deu ser cosa de s’oncle —comenta Sebastià a la seva dona—. Perdona’m, Bàrbara, tot d’una torn.

I posa el torcaboques damunt la taula després de fer-lo servir eixugant-se els llavis, i besa la mà de la seva dona amb una galant resignació.

La sala on l’han fet passar és una de les més luxoses que mai hagi vist. Les parets altíssimes són folrades de tapissos de dalt a baix. Més de tres dotzenes de cadires de vellut carmesí amb claus daurats, guarnits amb serrells de fils d’or, l’envolten arrenglerades. Un pom de llautó enorme penja del sostre. Just davall hi ha una taula de bufet de noguer ben tornejada amb una llumenera grossa. L’al·lot no gosa asseure’s perquè no sap quina cadira triar. S’estima més passejar, però dubta si fer-ho cap a la dreta o cap a l’esquerra perquè, a banda i banda, hi ha dues portes. Per qualsevol de les dues pot entrar el cavaller i li vol veure tot d’una la cara. A més no és correcte que el trobi girat d’esquena.

—Vénc —li diu— de part de la senyora donna Blanca Maria Pires, a qui serveisc i que us encomana molt. Un viatge més atzarós del que haguera desitjat m’ha fet retardar dues setmanes perquè la senyora m’envià a cercar gairebé tot d’una que rebé la vostra carta. Empr el nom de Loureiro, però a vós us puc dir que el meu de debò és João Peres.

—Essent així vos puc demanar una prova que deis veritat. Comprendreu, en es temps que corren…

—És clar que sí. Tal com dèieu en el vostre escrit. La senyora m’ha dit que en veure-la no tendríeu cap dubte…

El foraster s’acosta al cavaller mentre es treu l’anell que llueix en el dit petit de la mà dreta i l’hi ofereix.

—L’he duit posat perquè m’ha semblat la millor manera de defensar-lo. Per prendre-me’l m’hagueren hagut de tallar la mà.

—Gràcies —contesta Palou, sorprès, mentre juga amb l’anell—. Deveu estar cansat i famolenc.

—Molt cansat, senyor. Però res no importa si encara he arribat a temps. He vist molta gent pels carrers, com si esperessin algun esdeveniment importantíssim. El nou Virrei…?

—Es nou Virrei fou rebut la setmana passada. No han vengut pes Virrei, sinó per sa cremadissa. Es primer Auto de Fe comença demà. Pel que he pogut saber quasi tots es de s’embarc han estat jutjats…

Sebastià Palou parla amb veu baixa fixant-se en l’efecte que les seves paraules fan a l’al·lot.

—La senyora… No sé com podré explicar-li que no he arribat a temps.

—Si vos he de ser franc, de res no haguera servit aquesta vegada. Ses coses han anat de molt diferent manera que fa deu anys. Gràcies a sa generositat de sa meva dona vaig intentar comprar ses vides d’en Valls, del Cònsol i ses seves famílies, després que en Villarreal marxés sense aconseguir-ho. Ho vaig fer pensant en Donna Blanca i en Pere Onofre Aguiló. Com està es meu amic?

—Encara no camina i se sent molt abatut. Es creu responsable de la desgràcia.

—No ho és gens, pobre Pere. Si hi ha una bona persona al món, aquesta és ell.

El cavaller Palou s’acosta al bufet i agafa una campaneta de plata. De seguida compareix un criat fent reverències.

—Encarrega a sa cuina un bon berenar i serveix-lo a sa biblioteca tot d’una que estigui.

Sebastià Palou, seguit del foraster, travessa quatre sales més de sostres altíssims, coronades per bigues de llenyam vermell, folrades de quadres llunyedans i quadrats, alguns enormes. Una arquilla negra amb perfils d’ivori recorda a l’al·lot que una peça semblant presideix també una cambra a casa de la vídua Sampol a Liorna. Un ca de pastor acudeix acorrentsos i se li acosta ensumant-lo, just en passar la porta de la biblioteca. Els llibres substitueixen els quadres en un pany de paret. En les altres pengen retrats de capellans i cortesans. El cavaller fa seure el seu hoste en una cadira de repòs folrada de damasc color canonge, com els paraments que cauen dels porters sobre les finestres i les portes. Ell, però, continua dret i comença a passejar-se per la cambra.

—Durant sa vostra estada romandreu en aquesta casa. Visc aquí des de fa dos mesos, des que som casat.

—Gràcies, però tenc lloc a la sagetia. La meva senyora us envia moltes enhorabones per les vostres noces i us agraeix que li ho féssiu saber.

—No teniu cap carta seva per a mi?

—No senyor. Us escriví, però després l’estripà. Considerà que era perillós per si jo després no arribava, per si passava qualsevol desgràcia i era detingut. Em donà aquests doblers per ajudar els presos…

L’al·lot tragué dos talecs plens, amagats dins les seves robes, que Sebastià Palou no acceptà.

—Ja no fan falta. Entorneu-vos-els. Digau-li que els empri per fer obres de caritat. I també donau-li s’anell.

—La senyora m’ha dit que és vostre, que SP són les vostres inicials.

—Però jo l’hi vaig regalar. Vàrem quedar que l’acceptava per emprar-lo en una causa justa, en una bona obra, perquè d’altra manera no l’haguera volgut.

—Ja ho féu.

—Sí, i Harts cometé sa insensatesa de fer-lo valorar per en Costura i aquest de seguida ho degué comunicar an es confés…

—Vaig tenir més sort que en Gabriel Valls i el Cònsol. Vaig recuperar l’anell tot just fa vuit mesos. La senyora em va demanar que us el retornés si no podia servir d’ajut als condemnats. Accepteu-lo com un present de noces.

—Digau-li que he fet tot quant he pogut, abans i després que vengués Villarreal. Tot —digué Palou mentre es mirava l’anell—. He subornat familiars, he donat quantioses almoines, tal com m’aconsellaren, en profit del Sant Tribunal, gràcies a ses quals no he estat molestat, però ses que tractaven d’alleugerir ses penes des condemnats em foren rebutjades. Només es primers mesos vaig aconseguir subornar s’Alcaid perquè ajudés en Valls. Després, res. L’Inquisidor, amb qui vaig entrevistar-me per sol·licitar clemència, es mostrà inflexible. Es diners no li interessen com a d’altres membres des Sant Ofici i, per molt que vaig intentar-ho, no vaig aconseguir endevinar per quin punt feble podria tractar d’obrir un esvoranc per atacar-lo. Em semblà una plaça molt forta, molt ben defensada, impossible de reduir. I, de caritat cristiana, no en volgué sentir parlar, només de justícia. —Sebastià Palou féu una pausa. Deixà de passejar-se i s’assegué davant del seu hoste, mirant-lo escrutador, i després continuà en veu baixa—: Digau a sa vostra senyora, per si això li serveix de consol, que ningú no haguera pogut fer res; ni ella si hagués estat homo, com de vegades haguera desitjat, segons deia. Que estigui tranquil·la.

—No passeu pena, senyor. Li ho transmetré tot sense que hi manqui paraula.

Palou sembla no escoltar l’al·lot, almanco no agraeix la seva finesa, malgrat que tot seguit li demana si li pot fer una confidència. La lleialtat a la dama que serveix li n’ofereix garanties.

—Donna Blanca —comença—, cansada de tants versos, de tants bitllets d’amor, farta, supòs, de sa meva insistència, un dia em demanà una prova, em preguntà què estaria disposat a fer per ella i li vaig contestar que qualsevol cosa que desitgés, que només sa seva boca era mesura. Pensà una estona i després em somrigué llargament per exclamar: Vull que feu allò que jo no pugui fer i, per contra, voldria… Han passat molts anys, deu si no vaig errat, però a la fi he complert…, sense aconseguir res…

—Us deu una compensació, la meva senyora…

—Cap. No posarem messions. Això no haguera estat propi d’un cavaller.

Els tocs a la porta interrompen Sebastià Palou. El criat diposita una palangana de plata damunt la taula escriptori, amb el berenar del foraster. Palou fa un gest perquè mengi.

—Una pregunta, senyor —diu Peres entre mos i mos de fruita confitada—. Visqué la senyora a prop d’aquí? Jo mateix fa un any i quatre mesos vaig rondar durant una nit el carrer que queda entre la casa i el jardí pensant que ella hi vivia.

—Sí, aquí fou ca seva. Quan ella se’n va anar de Mallorca, es primer marit de sa meva dona, abans de casar-se, la comprà per engrandir sa seva, que era veïnada. I féu santament de fugir; la Inquisició no haguera deixat perdre un patrimoni tan quantiós. I, coses de la vida, ara vós i jo acabem de recórrer les sales on ella degué rebre en Harts.

—Però en Harts no tengué amb ella més que paraules… —tallà contundentment l’al·lot.

—Ella prengué per exemple la reina Esther. No sé fins a quin punt arribà es seu sacrifici o sa seva obcecació… Judith seduí Holofernes…

—No pot ser ver —diu l’al·lot—. Jo n’estic segur.

—Per què? —pregunta encuriosit Palou, que no resistia ja estar assegut i passejava altre pic, jugant amb l’anell.

—Perquè vaig ser el responsable de castigar el capità Harts, el qual admeté que la història que havia fet córrer era mentida.

—En una casa tan gran com aquesta —afegeix Palou—, de vegades es criats es prenen atribucions que no els corresponen. Sa senyora, durant un parell de mesos, tengué una cambrera molt bella i agosarada, capaç de colgar-se amb es pretendents de donna Blanca, fent-se passar per ella. En Harts fou cridat per tancar un tracte, per endur-se jueus…

—Em desconcertau, senyor. Abans m’heu parlat d’un sacrifici, ara d’una suplantació.

—Coneixeu vós sa vostra senyora? La coneixeu bé? Heu sofert es seu gel, es seu rigor i sa seva imantació? Preguntau-li què passà exactament amb en Harts. Preguntau-li mirant-li ets ulls, si sou capaç de no cremar-vos dins ses seves nines.

Sebastià Palou parla amb exaltació. Té el rostre encès i la veu quasi tremolosa per s’enfurismament. L’al·lot deixa que es calmi.

—Digueu-li de part meva que estic molt bé i molt enamorat de sa meva dona. No s’ho creurà. Tant se val! No li digueu res… Quant a s’anell, és seu. Torneu-l’hi, si us plau.

El foraster es posa altre pic l’anell al dit petit de la mà dreta. S’aixeca.

—Amb el vostre permís, senyor. Voleu res pus pels vostres amics de Liorna? Demà passat salparem i potser no ens tornem a veure. El senyor Pere Onofre Aguiló m’encarregà visités a sa mare.

—No vos caldrà: és presa. Però, si no m’han informat malament, no ha estat sentenciada. A l’Auto de demà només són condemnats es de s’embarc. Tot són males notícies pes meus amics de Liorna…

—Tot no, senyor. Vós estau bo i acabat de casar… —afegeix amb complicitat irònica que gens no agrada al cavaller—. Em deixau partir pel camí de l’hort?

—Sortiu per allà on vulgueu —i torna a tocar una altra campaneta perquè comparegui el criat.

L’al·lot ja no té ni gota de pressa. Per això camina despai entre els tarongers de tan bona olor, pendent de la remor compassada de l’aigua, que des d’un brollador vessa dins la tassa de la font i s’escola després per una siqui. A un cantó i l’altre del caminal s’obren les pasteres plenes de clavells de moro, rosers, roses místiques, llevamans, entre alfabegueres que maten d’aroma. Les plantes han florit formant garlandes de diversos colors, grocs, vermells, blancs, rosats. Per les parets pugen les mareselves, i les heures escampen arreu els seus braços per enfilar-se ben amunt.

Una al·loteta jove, quasi una nina, condueix el foraster. Va vestida de pagesa amb rebosillo que li tapa els cabells i un davantal de cànyom li cobreix part de la falda de roba basta. No duu vel a la usança mora com la donzella del relat de Harts i sí, en canvi, s’assembla en la manera de vestir a n’Aina Cap de Trons, que ell recollí aquell dia infaust.

L’al·lot no es pot avenir d’haver arribat a la fi al lloc que amb tanta insistència havia desitjat trepitjar ni de tot quant ha succeït des del moment que desembarcà del Minerva a Porto Pi i un atzar el dugué a la presó i després al camarot de Pere Onofre, fins a Liorna. La seva història és molt més digna de ser escoltada que no la d’Andreas Harts, plena de fantasia. Ell no aconseguí trobar aquí la dama dels seus somnis, però des d’aquí fou conduït a la seva vora, perquè la seva voluntat de cercar-la era més forta que qualsevol altra cosa. Per buscar-la ho abandonà tot. Ara passen sota l’emparrat que filtra la llum i dóna frescor a les hores pesades de sol. Blanca féu plantar parres en el seu jardí de Liorna en record d’aquestes, i també palmeres i xiprers. Molts de capvespres, després de rebre Jacob Moashé, ell li fa companyia sota la seva ombra. Ja fa un any i tres mesos que està al seu servei. Durant aquest temps ha anat comprovant com la imatge de la senyora evocada per Harts en el seu relat, la que coincidia exactament amb la dels seus somnis de seminarista que, mortificat per la carn, es despertava enfebrat amb l’únic desig de fer-la seva, ha anat modificant-se, acoblant-se a la vertadera imatge de Blanca, canviant, imprevisible, com acabava de dir-li Sebastià Palou. Coneix bé ell Blanca? Creu de veritat que res no tingué a veure amb Harts? I els sacrificis de la reina Esther, als quals ha fet referència el cavaller…, el valor de Judith i de Dèbora, no són aquestes les seves heroïnes predilectes, que tot sovint ella es posa a la boca. I si Harts s’hagués allitat amb la criadeta bella i lasciva amb la complicitat de Blanca?, o si la mateixa Blanca s’hagués fet passar per la seva donzella…? Ell fa un any i tres mesos que està al seu servei i mai no ha aconseguit de ser admès a les cambres privades de la senyora, tot i ser el seu secretari. Però no vol perdre l’esperança que un dia sigui Blanca mateix qui l’enviï a demanar. Ell coneix el seu secret, el descobrí casualment a Anvers quan hi tornà per venjar-la. Sap que Blanca Maria Gràcia Beatriu, portuguesa com ell, que esposà el mercader mallorquí Guillem Sampol, fou alhora filla i néta d’una rica jueva enamorada del seu únic hereu. Però per ell, també bastard, aquesta taca en l’origen no suposa cap lletjura; per contra, acosta Blanca a les deesses de la mitologia grega que tant li han cridat sempre l’atenció i que de vegades es deixen estimar per algun sortat mortal.

El cavaller Sebastià Palou mana tancar totes les finestres perquè no vol sentir l’aldarull. A mesura que el dia avança, el trull augmenta. Ningú no vol perdre’s l’esdeveniment. De la pagesia són arribats molts camperols amb les seves famílies per poder ocupar les primeres files als carrers per on ha de passar demà al matí la processó que, sortint de la Casa Fosca, arribarà fins al convent de Sant Domènec. Molts dormiran al ras. Han duit flassades per embolicar-se i cistells amb uns pocs queviures. Confien que després de la cerimònia religiosa, tal i com han divulgat els corredors de coll, es reparteixi pa i figues seques entre els qui han arribat de lluny per contemplar com Déu pren venjança, mitjançant el Sant Ofici, dels maleïts jueus que li mataren el Fill i ara causen la ruïna dels bons cristians. D’altres s’estimen més matinar. S’aixecaran quasi de nit i, daixo-daixo, l’emprendran cap a Ciutat colcant en els carros. Alguns ni hi entraran. Aniran directament cap a Bellver, perquè el que volen contemplar no és la processó, sinó l’espectacle de la cremadissa. Els vells amonestaran els joves i els joves els infants, perquè sempre tinguin present allò que hauran de veure, perquè mai no puguin oblidar-ho. Mai.

Només els nobles, les autoritats civils, els inquisidors i familiars del Sant Ofici tenen dret a presenciar la cerimònia. Els ciutadans honrats i alguns dels menestrals, que amb tant de zel han aixecat els taulats a banda i banda de la nau principal, han condicionat les capelles, recobertes per gelosies, perquè les senyores puguin contemplar a pler l’espectacle, només si sobra lloc podran arribar a entrar. Dos cavallers, com àngels gordians del sepulcre de Crist, vigilen la porta per destriar qui els mereix confiança i qui no; quines persones consideren dignes d’esperar defora que s’executi aquest acte de justícia sobirana.

Al temple ja quasi tot és a punt. El foraster, que ha abandonat l’hort fa una estona, segueix la multitud encuriosida que s’acosta cap al convent. L’Agutzil Major que comanda la tropa els manté a ratlla. No és cosa ara de voler anar a treure el nas en aquesta església amb l’excusa de fer una estació. El Santíssim té sagrari a moltes d’altres capelles, els diu per allunyar-los. A dedins encara hi ha homes que fan feina. Se senten cops de martell, soroll de fustes en ser arrossegades. Un esbart d’aprenents entra per la porta principal amb cobricel de damasc vermell, nou de trinca, que fa exclamar d’admiració les mestresses que s’ho miren. Això deu ser per cobrir es seients dets inquisidors, aventura un home que assegura recordar amb precisió l’antic cobricel, d’un vermell menys encès que aquest, de canonge, de l’Auto de Fe de fa deu anys. Un altre grup de menestrals s’obre pas entre els qui badoquen. Deixau-mos passar, els diuen, hala, venga, enretirau-vos, que hem d’acostar es carro fins aquí. Les rodes escupen el fang contra els vestits de la genteta arremolinada. Vatua a… Maleït! Mirau com m’heu deixat. S’han posat la millor roba que tenen per venir a veure la festa. I encara sort que no plou. Ja bastà la setmana passada. Això pareixia un fangaral. Ou!, diu el carreter a les quatre mules que estiren els dos carros sobre els quals se’ls ha fermat una mena de plataforma perquè la immensa gàbia hi pugui cabre. En la gàbia, una autèntica obra d’artesania, hi han treballat, des de fa un mes, set fusters i quatre ferrers dels de més anomenada, seguint el model emprat a l’Auto de Fe de Madrid de 1630, però millorant-lo molt. Des d’aquest lloc, des d’aquest humiliant indret que més sembla per tancar lleons o guepards, bèsties salvatges, que no persones, els jueus escoltaran de llavis sagrats les seves sentències definitives, de cap manera apel·lables. La gàbia mostra en les creus dels seus barrots la imatge dels sofriments de Crist en el martiri causat pels empresonats que el mataren, alhora que dissuadeix els dimonis de les malifetes que acostumen i els foragita a l’Infern. L’al·lot tot s’ho mira sense dir res. Ni tan sols contesta a les preguntes dels qui l’envolten sobre d’on ve i on va. S’estima més fer com si res no entengués. Ho observa minuciosament tot, perquè amb minuciositat ho haurà de contar a Liorna, de seguida que arribi, a la senyora i a Pere Onofre Aguiló si pot escoltar-ho.

El dia conclou en una nit plena de foscos terrossos. El foraster ha tornat a bord i intenta dormir. Li costa molt que la son li arribi tot i el cansament que du, perquè no pot deixar de pensar en els condemnats i en la inutilitat d’aquest viatge. Tampoc no dorm Sebastià Palou. Vetllen igualment els presos acompanyats dels capellans que els fan aguantar amb resos i amonestacions. Gràcies a aquests resos i aquestes amonestacions tots, excepte dos, s’han penedit, han abjurat els errors i, encara que demà morin, encara que el seu temps s’acabi demà, guanyaran l’altra vida, guanyaran per sempre l’Eternitat. Alguns encara confien en un miracle. Sara torna a repetir a Maria que no passi pena, que l’àguila és a punt. Però Maria s’acull a l’esperança d’un indult de darrera hora molt més que a les visions de la pobra boja. Bonnín pensa també, com la filla, en ales salvadores… Ah!, si ell hagués pogut acabar a temps el seu giny mecànic! Mai no l’hagueren aplegat! Rafel Onofre prega al confés que demani clemència. Ofereix la seva vida per la de la seva al·lota, ell l’ha conduïda al desastre. Isabel Tarongí torna a repetir-los que res no pot canviar, que nasqué jueva i jueva ha de morir. Que resin si volen, però que Jahvè la sosté en la seva fe. Madò Grossa, com la seva germana Aina o Quitèria, acompanyen a estones les avemaries del capellà, d’altres són incapaces de concentrar-se. Aina i Quitèria pensen en el desempar dels nins, en la seva pobresa. A madò Grossa el que més l’apaoreix és la passejada fins al braser, escarnida per tots, n’està segura, pels desagraïts que molts pics ajudà a guarir de malalties lletges, de nafres fastigoses on cap metge no volia posar mà. A madò Grossa l’espanta més l’alulea de crits d’aquella xusma que no la destresa del botxí manejant el garrot. Més pena sent pels joves que per la pròpia vida. És vella, massa. Tanmateix no pot durar… Maria Aguiló està, per contra, desesperada. Perd quasi quant té: l’home, el fill, la futura nora.

Gabriel Valls ha demanat al pare Amengual que resi en silenci, que no el destorbi amb l’enfiloi de rosaris que li enfloca mecànicament, que el deixi descansar una estona. El jesuïta abaixa la veu. Valls es tomba sobre el llit i acluca els ulls no per dormir, perquè no pot, sinó per asserenar-se. Ha passat aquests quasi tres dies en un estat terrible d’excitació. El cos se li ha desballestat. Mai no haguera sospitat que els budells, atemorits, li fessin la mala passada d’obligar-lo a perbocar contínuament, omplint el poal de defecacions d’una ferum fastigosa.

—Estàs podrit, Valls —li digué el pare Amengual, mirant-lo amb fàstic—, podrit per dedins i per defora.

—És la por del cos que es rebel·la —li contestà ell intentant controlar el tremolor que li sobrevingué de seguida que l’Inquisidor sortí, llegida la sentència.

Sort que davant d’ell aguantà, estoic, com si estigués per sobre de la por a la mort. Però no és cert. La tem. No és millor que els altres, que ben segur, en les seves cel·les, igual que ell, han perbocat i anat de ventre sense aturai, amb el cor a tota, amb aufegons i ensurts terribles. Els altres tal volta seran perdonats, disculpats dels errors, si es converteixen. I tant de bo ho facin! Tant de bo abominin Jahvè i decideixin seguir les doctrines de Crist, el qual també abominen o abominaran després, perquè mai res que entra a la força, per imposició d’espasa o foc, no pot seguir altre camí que el rebuig! Tant de bo que se salvin! La vida és el do més preciós. No n’hi ha d’altre. N’està segur, i cadascú ha de disposar de la seva. Cadascú, no ell de les dels altres com a rabí, que li deien. Oh, i com se’n penedeix! Però per això mateix no pot salvar-se de la mort a la foguera. No pot obtenir el perdó. Ha de ser conseqüent en la mort com volgué ser-ho en la vida. Ell és el responsable del fracàs i per això ha de pagar, demostrant que és un home, tot un home, abans que jueu o cristià.

Durant aquests dies ha pensat molt en el moment en què a la fi el deixarien sol, en el moment en què el pare Amengual bequés i es condormís fins a roncar. Ha mirat com és de fràgil la gerra de terra amb la qual li donen l’aigua, com bastaria un cop per trencar-la i guardar-ne una esberla prou aguda, perquè mai no li han deixat cap ganivet ni trinxant, ni tan sols navalla d’afaitar. Té les venes dels canells prou marcades. No seria difícil fer-hi un tall. Alonso López se circumcidà amb un tros de test en aquestes mateixes presons per presentar-se davant Jahvè com ell considerava necessari. Morí cremat. El prepuci reduït a cendres… Evitar el turment del foc! Decidir pel seu compte, abans que el facin sortir d’aquí amb el santbenet posat i la mitra de cartró i l’obliguin, després de fer-li sentir la sentència davant de tothom al convent de Sant Domènec, a creuar la ciutat a lloms d’un ase, camí del braser, escarnit, escopit i befat per la multitud. Així sofriré es mínim. Diuen que es que es tallen ses venes tenen una mort molt dolça. Es meu orgull quedarà salvat davant del pare Amengual, davant de l’Inquisidor. Però, davant es meus? Davant els qui han estat empesos cap al foc per culpa seva… No, no pot abandonar-los. Té por que la veu no es rebel·li, com els budells, i li faci demanar clemència. Però això no pot succeir. Això no, de cap manera. Més val que no ho pensi. Més val que cregui que el foc el consumirà de pressa. El seu destí fou traçat el dia que decidí l’embarc i ja no és ningú per modificar-lo. Amb l’ajut de Jahvè, o sense, abandonat per Déu, no li queda altre remei que convertir-se en màrtir de la seva fe, de la fe que ara li manca perquè ha arribat a l’única certesa possible: la de l’home que, per demostrar que ho és, camina, vencedor de la vida, serè, cap a la mort.

Sebastià Palou es vesteix amb mandra, ajudat pel criat. Tant de bo que no ha de compartir la cambra amb Bàrbara, com suposà que succeiria en els primers temps de casats, que almanco pot dormir sol. Perquè s’ha passat la nit passejant amunt i avall, inquiet, insomne. Ahir va parlar massa davant del servidor de Blanca. I li sap greu. Té un mal de cap que el se’n du i està disgustat. Li fa una peresa enutjosa haver d’assistir a l’Auto, però no té més remei que acompanyar la seva dona, la beateria de la qual s’ha exaltat força en l’esdeveniment. Sort que des de la capella que els han assignat, resguardats per la gelosia, Valls no el podrà veure. No haurà d’enfrontar-se amb els seus ulls. Ja ha fet bé el seu oncle de marxar abans que encenguin el braser, evitant-se la contemplació i Angelat, excusant-se en una malaltia sobtada, per no haver d’aixecar acte d’aquell espectacle que l’esborrona fins a treure-li la gana.

El foraster ha deixat la sagetia. El camí que de Porto Pi condueix cap a Ciutat és abarrotat de carros i gent que arriba a peu. Tots tenen pressa. Tots volen ésser-hi a temps per demostrar que són de sang neta, no gens contaminada de sang jueva. Estan contents perquè ells també se senten partícips d’aquella festa de la fe triomfant sobre l’heretgia perversa. Cridaran amb tota la força dels seus pulmons contra els fastigosos santbenitats, en veure’ls sortir en processó darrere l’estendard blanc amb la creu verda, com endimoniades ànimes caigudes, que ni Déu Nostro Senyor no ha volgut acollir dins la seva misericòrdia infinita i els ha rebutjats, enviant-los cap a les tenebres. Agraïu a Déu, els han dit els predicadors des de les trones, durant la missa de diumenge, agraïu a Déu que podreu veure amb els vostres ulls el càstig que s’imposarà a aquesta raça de cans, infidels, heretges. Aixecau les vostres veus per agrair aquesta gràcia…

La nit ja ha trencat aigües i la llum lletosa de l’alba cobreix el cel. La ciutat murada obre les portes. Totes les campanes repiquen alhora. Un sostre de campanes ho cobreix tot i escurça la volada de les aus que han despertat sobresaltades per l’eixordadora remor. La processó ha sortit. Davant, portant ciris, caminen tots els ordes religiosos masculins de l’antic regne nostrats en enfilois perfectes, com formigues tragineres. Després, el senyor Virrei, el president del Gran i General Consell, el Jurat Major i les altres autoritats de Mallorca, escoltant el Sant Penó inquisitorial. Darrere, els reus amb les mitres i els santbenets de color groc, alguns amb dues aspes, d’altres estampats de flames invertides i només dos plens de dimonis, amb el propi rostre pintat sobre les túniques infamants. Al coll, una corda d’estopa i un ciri a la mà dreta. Amb els ulls baixos trepitgen descalços les pedres i els vidres que, per escarnir-los encara més, han tirat arreu els al·lots, demostrant que són bons cristians. Vora seu, els capellans i frares que els assisteixen i que no els deixen d’amonestar. Després, amb el recolliment que acostumen, les sotanes fosques del Sant Tribunal, els familiars i consultors i una altra allau de ciris encesos per a profit dels cerers del regne i lloança de Déu Nostro Senyor.

El foraster se’n torna. Tanmateix li impedeixen d’entrar al temple. Esperarà als voltants del braser, vora la multitud que ha anat apropant-se. Són més de vint mil escampats per la falda de la muntanya. Xerren i riuen i alguns ballen i d’altres conten acudits. Avui és festa grossa. Berenaran de franc. El sol encara és alt, però ara, per llevant, semblen arribar uns niguls espessos. Seria una llàstima que sa pluja ho enviés tot a rodar, diuen alguns, cap com aquesta. El que volen és un bon sol perquè l’espectacle llueixi en tota la seva magnificència. Els botxins són a punt. N’ha haguts d’enviar a cercar dos de Maó per no anar estrets. La processó s’acosta. La multitud rep amb una alulea els condemnats que cavalquen a lloms d’ases, amb les mans fermades darrere. Dins tres taüts els segueixen els cossos desenterrats de Rafel Tarongí, de la dona del sastre Valleriola i de Cap de Trons. En veure els caramulls de llenya, Rafel Onofre Valls es tira de la cavalcadura i comença a córrer fins a trobar Maria. Però ni abraçar-la no pot. Els soldats que ha enviat el Virrei per protegir els odiosos jueus de les embranzides del poble de seguida l’arrosseguen sense contemplacions. Maria!, encara crida l’al·lot, i al seu crit s’uneix el de Sara, Maria, Maria! I Maria contesta amb un gemec: Rafel! No em vull morir. Gabriel Valls voldria arrabassar-se les orelles. El crit del fill és com un ganivet buidant-li el cor. Ell és el primer a pujar cap al braser. El pare Amengual demana als congregats que s’uneixin a les seves oracions perquè aquell heretge mori penedint-se. I a cor resen un parell d’avemaries. Són moltes les veus. Amb es seu so faré acabar es llibre, decideix el jesuïta. Oh quin bell espectacle es de sa fe des mallorquins triomfant sobre s’heretgia perversa! Quin final més solemne i edificant! Amengual commina Valls per darrera vegada al penediment. El reu nega amb el cap. Quasi somriu. Sembla tranquil. Més de quaranta mil ulls el vetllen, pendents de cada un dels seus gestos. El pare Amengual es retira enutjat. El pare Ferrando l’observa amb complaença: tampoc ell no ha aconseguit la conversió d’aquell proterv que cremarà per sempre.

El foraster ocupa la segona fila ran l’entaulat. És més alt que la gent que l’envolta. No desitja sinó que Valls es fixi en ell. Tal vegada notarà que almanco algú no el mira amb odi sinó amb pietat i admiració pel seu coratge. Però Valls no veu ningú. Amb el cap una mica girat pareix que esguarda la mar, que comença molt a prop d’aquí, quasi on acaba la falda de Bellver. Ha estat desig dels inquisidors que la cremadissa fóra a la vora del lloc triat per a la fugida, perquè els condemnats tenguessin doble escarment. A més, d’aquesta manera, el fum i la fastigosa olor de carn carbonitzada no envairan Ciutat. Els botxins comproven la fermesa dels nusos amb els quals acaben de lligar el reu al pal que sobresurt per damunt les branques apilades, com si volgués foradar el cel. Els soldats obren pas al senyor Virrei. La multitud torna a bramar expectant. Els clergues resen a crits per imposar les seves oracions sobre l’ululea del poble: Déu de Justícia, en el teu nom hem fet justícia. Déu de Justícia… El moment és arribat i es fa un silenci espès. El Virrei encén amb la tea el foc purificador. Valls es contorç. Al seu rostre hi cap de sobte tot el sofriment del món. Obre la boca, però no demana misericòrdia, gemega. Uns instants i aquestes flames que li fan rebentar el ventre ja seran calius. Cendres. Després res. No res. El seu cos es vincla cap al cantó esquerre, esclata i cau com un tió consumit. Les guspires gairebé socarrimen la multitud que s’arrenglera a les primeres files. El foraster fa, com tothom, un pas enrere i empès per la gentada torna cap endavant… Gargamelleja a causa del fum. Sua. Vol fugir. No vol veure com Isabel Tarongí és lligada i com altre pic les flames s’ensenyoriran del seu cos fins a deflogistar-lo. Així com pot, a sempentes i a colzades, intenta deixar el seu lloc. El que més desitja és marxar. Anar-se’n tot d’una, lluny, ben lluny, que la sagetia llevi l’àncora de seguida i es perdi falaguera, de pressa, enfora, molt enfora, dins el darrer blau.