I

La nova de la confirmació del fracàs de l’embarc arribà a Liorna quaranta dies després de la detenció dels falsos conversos. La primavera endolcia ja l’aire amb perfums de jardins i la promesa estiuenca dels fruits saborosos.

Pere Onofre Aguiló, que des de feia un mes vetllava nit i dia la bocana per on havia d’entrar el xabec, havia corregut al moll en reconèixer el casc verdós de l’Eolo emproant la dàrsena nova. Notava la sang embogida accelerant-li els polsos i un nus d’aufegor li tancava el pit. Temia que l’alegria no el fes esclatar abans de poder abraçar els amics que, a estones, havia donat per morts. Un somni, reiterat durant setmanes, solcat per vaixells que s’enfonsaven després d’un inútil combat, l’omplí sovint de pressentiments terribles. Hagué de lluitar molt per foragitar-los, però l’esperança en Jahvè era forta i l’ajudava a mantenir la fe que encara podien arribar sans i estalvis qualsevol moment.

Durant els darrers dies la seva esperança augmentà, i tot d’una que podia baixava al port. Nerviós, es passejava una estona davant el monument a Ferran I, des d’on dominava la mar gran. Si ara arribessin, es deia, els podria donar tot d’una una aferrada pes coll i no els faria esperar gens ni mica per acompanyar-los a ses cases parades per acollir-los. Anava i venia a gambades entre els moros que esculpí Giovanni de l’Opera, ran del moll, com si del fet de dur a terme aquelles caminades depengués la imminent vinguda dels seus, que des d’allà sentia més a prop que des de qualsevol indret de la ciutat. Les figures, manades esculpir per celebrar la fundació de Liorna, tan sols cent vint anys enrere i avui tan rica, gràcies en bona part als jueus, acabaren per fer-se-li obsessives. En aquells rostres turmentats hi reconeixia els del Cònsol i Valls i també el seu, convertits en bronzos, immobilitzats per sempre, condemnats a albirar debades una mar impossible. Per sort, ja se’n podia riure de totes aquelles malaurances. L’Eolo s’acostava. Aixecà els braços per donar la benvinguda als seus germans i els mogué ple de joia, com aspes d’un molí impulsades pel bon vent. Començà a cridar els noms que estimava. Eh, Cònsol, Valls, Rabí, Valleriola, Rafel Onofre… Aviat se li arremolinà gent en veure’l tan xalest. A tots els explicà el que succeïa. També ells donaven la benvinguda als fugitius. La ciutat era pròspera, corrien els doblers i ningú no es malfiava dels qui s’hi volien establir. Si, a més, eren jueus, millor. Aviat contribuirien a l’engrandiment de Liorna obrint negocis, edificant casals, en benefici de tots.

Aguiló callà de sobte i deixà de fer senyes en adonar-se que havia confós els seus amb els mariners que feinejaven a coberta, en comprovar que cap d’ells no s’assemblava al Cònsol, ni als seus fills, ni a Valls, ni a la seva família. Ni cap pareixia el sastre Valleriola. Ningú no tenia res a veure amb els germans que fugien de Mallorca. Encara però li quedava una espurna d’il·lusió, una retxillera d’esperança. El xabec acabava d’entrar al Port Mediceu. Ja es preparava per tirar la rovellada àncora. Si més no, duria notícies. No tot s’havia perdut.

Bastaren quatre paraules del capità per omplir l’horitzó de niguls de fum i vermells de foguera. El mercader mallorquí no hi podia donar passada. Ara, amb les llàgrimes als ulls, temia morir de l’ensurt. L’aire li seguia faltant. El desastre de l’empresonament era la pitjor nova que li podien donar. Res de més amarg no els haguera pogut succeir als germans del carrer. Pere Onofre donà tota la culpa al capità. De res valgueren les excuses d’aquest, que responsabilitzà el vent i la tempesta que es mogué de sobte quan res no la feia sospitar. El mercader mallorquí insistia que li havien pagat per endavant molts de doblers i la suma bastava i sobrava per afrontar qualsevol risc. I encara que Willis li assegurà que salpar en aquelles condicions era impossible sense perdre les vides, Aguiló s’obstinava a no creure’l. Acusà el capità d’haver faltat a la seva paraula de conduir-los, passés el que passés, a Liorna. A crits plens d’insults, l’amenaçà. A punt estigué d’estamenejar-lo, d’espassar-se a cops aquella ràbia. Però el capità en feia dos d’Aguiló i era més jove. Res no en trauria de barallar-se. Només podia enfrontar-se-li amb paraules. L’afuetejà amb preguntes capcioses, com llenderades per veure si deia la veritat. Coneixia des de feia temps Willis, havien duit negocis plegats i mai no li havia donat cap motiu de queixa, però ara sospitava que, per quedar-se amb els doblers sense dur a terme la feina encarregada, haguera delatat al Sant Ofici els passatgers, que tant li havia encomanat, en tancar el tracte feia tan sols dos mesos.

Willis, adonant-se de l’estat d’excitació de Pere Onofre, procurà no prendre’s malament les seves sospites i contestà amb calma, sempre el mateix, culpant la mala sort, el dissortat atzar del vent i la tempesta. Quan aconseguí assossegar-se una mica, Aguiló pregà al capità que l’acompanyés a ca la viuda Sampol perquè fos ell directament qui li dugués la nova, ja que no es veia en forces per comunicar-li tot sol la desgràcia.

Un cel d’un blau espès i calent, llis, sense la més petita randa de nigul, nunci del bon temps, rebia Willis, que, tot i que trepitjava terra ferma, caminava a sotracs, com si encara ho fes empès pels cops de la mar. Liorna li agradava. I no només perquè en el seu port franc hi fes de bon feinejar i s’hi obtinguessin millors guanys que en qualsevol altre. Hi havia alguna raó del tot misteriosa i que no aconseguia desxifrar. No, no era sols l’ordre, la netedat dels carrers, que tant li havia demanat Aguiló que ponderés als fugitius durant la travessia, explicant-los tot el que de bo trobarien aquí. Era cert que a Liorna mai no havia vist a lloure guardes de porcs com a Marsella, a Gènova o a Ciutat de Mallorca, ni cabres, ni tampoc gallines. Cans i moixos a tot estirar… Però això a ell li era igual. Més aviat devia ser pel tarannà de la seva població, per altra banda tan mesclada, ja que a Liorna vivien molts estrangers i tothom respectava les lleis i complia els pactes, com era segur que els farien complir a ell, malgrat les quantioses pèrdues, i cadascú tolerava els costums i fins i tot les religions alienes.

De seguida que entraren en el jardí de Blanca Maria Pires, el capità recordà de sobte que aquell metge flamenc, que s’embarcà l’any passat a l’Eolo des d’Anvers fins a Barcelona, tenia tota la raó quan assegurava que l’any havia de començar enmig del març i no el primer dia de gener. La primavera era l’inici de la vida i no el fred, preludi de la mort. Per això els calendaris erraven. Crist, aventurava, no nasqué al desembre, sinó a l’abril. Pel desembre els pastors no passen la nit a la intempèrie. Crist, promesa de vida, mai no podia haver vingut al món a l’hivern. Ara ell ho tocava amb les mans: l’olor de codonyers, de llimoneres, vessava pertot. Una nova vida poncellava dins cada branca, brostava esplèndida onsevulla que mirés, també a les galtes enceses de la viuda Sampol, als seus ulls humits, quasi marítims, i a les formes que encobrien les sedes i el tafetà amusc pàl·lid del seu vestit.

Amb la viuda Sampol hi havia Jacob Moashé, que, com totes les tardes, després d’alliçonar el seu fill, li feia companyia. La senyora presentà el capità al rabí i el féu seure al seu davant, i amb un gest indicà a Pere Onofre que vengués al seu costat. Un calfred li degué recórrer el cos, perquè els dos homes notaren com s’estremia la seva carn. L’aire de Liorna era en aquella època teb i només de tant en tant oferia una bafarada de saladina humida, com a penyora oblidada de l’hivern passat.

Contràriament al que pensava el capità, Blanca rebé la notícia amb l’ànim més serè que Aguiló, sense fer el més mínim escarafall. Avesada a controlar les seves emocions des de nina, no haguera permès que aquell foraster la vés plorar. Es limità a mirar el rabí com si busqués un ajut imprescindible per passar aquell tràngol tan funest. Moashé abocà dins els ulls de la viuda els seus petits i miops, però res no digué. La seva presència incomodava Pere Onofre. Aquell homonet que semblava sortit d’una miniatura gòtica i que es creia possedir la veritat, directament insuflada per l’alè de Jahvè, el posava nerviós. Li costava comprendre, tal vegada influït per la seva dona, que havia acabat per odiar-lo, com la senyora podia prendre en compte els seus consells fins i tot en els negocis. I s’adonava que d’ell depenia, en part, que seguís ajudant els germans de Mallorca.

Blanca Maria Pires havia demanat a Willis que altra vegada contés fil per randa tot quant havia succeït. Callava i escoltava, sense interrompre, la veu de ximbomba fosca del capità que tornava a desgranar el rosari d’aquella nit funesta, insistint sempre amb la seva bona voluntat a portar a terme l’embarc. S’emparava en el fet que la mateixa matinada d’aquell fatídic set de març, vuit, es corregia, havia decidit avisar altre pic els del carrer de seguida que conegué que el vent començava a amainar i cregué possible sortir del port. Ja havia encomanat a un dels seus mariners de confiança que preparés el bot, quan veié amb ulls incrèduls que uns homes armats se’ls acostaven fent-los senyes perquè es rendissin i no intentessin defensar-se. Era una tropa enviada per l’Agutzil. De res no li serví que els digués que era de nació estrangera, que tenia els necessaris salconduits per entrar i sortir de port, que havia pagat per descarregar i estibar les unces exigides. L’acusaren d’haver acollit a bord els fugitius que havien estat agafats en tornar a ca seva i als quals ja s’havia obert procés i confiscat tots els béns. Emmanillat l’obligaren a abandonar el xabec i se l’endugueren a terra.

Passà cinc dies en estreta presó, fosca i gelada, de l’anomenada torre de l’Àngel. Fosca i gelada, repetí, com ningú no pogués arribar a imaginar, voltat de rates i escarabats. Quasi no li donaren menjar. Aigua i un poc de sego, com si fos un pollastre, i hagué de sofrir un munt d’interrogatoris per part de la gent del Virrei, gràcies a la intervenció del qual no fou duit a la Casa Negra, on volien obrir-li causa. Tal vegada la fermesa de les seves respostes els deturà i li evità mals majors. Contestà sempre el mateix, amb les mateixes paraules: féu davallar els passatgers en veure que no duien els salconduits que havien de menester per abandonar l’illa. Havia mentit, era cert, perquè mai els conversos no els obtindrien, especialment en aquells moments de tan mala maror, com li havia advertit el mateix Pere Onofre en tancar el tracte dos mesos abans, aquí mateix, a Liorna. Havia mentit, ho reconeixia, però gràcies a aquesta mentida s’havia salvat ell, havia protegit la tripulació i no li havien confiscat la càrrega. Havia hagut de pagar una forta quantitat de doblers perquè el deixessin sortir, lliure i sense fer-li esperar un judici. Un bon grapat dels doblers que havia rebut a compte del viatge se n’havien anat untant els carcellers i fent almoina al Sant Ofici. Un altre li havien robat els malparits que en la primera nit de la seva detenció, de matinada, abordaren el xabec i se’n dugueren tot quant trobaren de valor a més de dues esclaves mores que un criat del Virrei li confià perquè les tragués de Mallorca. Per això no us podré tornar més que una bossa d’unces, conclogué el capità. I donà per acabat el seu relat, que ni en un punt no variava del que explicà a Aguiló.

La viuda Sampol, que havia escoltat Willis sense voler-lo mirar, distrets els ulls plorosos en els anells que duia en els dits de la mà esquerra, aixecà el cap de sobte, però no s’encarà amb el capità, com ell esperava. Ni tampoc mirà Moashé. Intentà cercar refugi en l’esguard de Pere Onofre, que, amb la cara entre les mans, no se n’adonava. En el maó del seu front, l’única part del rostre que deixava al descobert, la viuda Sampol s’entretingué a observar-hi els cruis de les arrugues i els plecs nombrosos que conduïen en aquells solcs i li paregué que, de sobte, Aguiló havia envellit cent anys. Esperà que fos ell qui parlés, però el mercader seguí mut, sense bellugar-se una bona estona. El silenci es féu espès, quasi magmàtic. El crit d’un paó el trencà d’improvís i en sentir-lo la senyora es commogué, i com si el prengués per un senyal esperat, emès per esperonar-la, decidí enfrontar-se, tota sola, al capità.

—Willis, els vostres arguments no m’acaben de convèncer. Heu culpat el vent, heu dit que fou la sogra boieta d’en Valls la qui sense voler els delatà, i em costa de creure. No és més fàcil sospitar de vós, capità?

—Senyora, no puc consentir, ni per un segon, que dubteu del meu honor. Creieu que si jo els hagués delatats haguera sofert presó?

—Qui ens ho assegura? Però aviat ho sabrem. Comptam amb amics fidels a Mallorca, Willis.

—Val més que digueu la veritat —interrompé Aguiló, sortit del seu abatiment—, perquè si no és cert el que contau, correreu la mateixa sort que el capità Harts. Supòs que heu sentit contar la història…

—D’històries com aquestes, en van plens els vaixells. A bord les nits són llargues. Mai no l’he creguda del tot.

—Heu fet bé, capità —interrompé Blanca, a qui la intervenció d’Aguiló havia sobtat—, Harts mentí. A més, incomplí la seva paraula. Rebé doblers i joies per embarcar un grup de perseguits, molts menys doblers que vós… Vós heu cobrat el triple i tampoc no heu duit a terme el viatge; i els tractes contemplaven aquest punt. Haureu de tornar els doblers bestrets. Ho signàreu, capità. Guard el document. Sou home d’honor, no és cert?

—Cert, senyora. No em compareu amb Harts.

—Aleshores tornareu es doblers un per un —digué Aguiló.

—No podran ser tots. És just que descompti el que vaig haver de pagar per sortir de la presó i el que em robaren… De la meva bona voluntat dóna proves aquesta visita. Deman que la vostra…

—Fins aquí podíem arribar, capità! —tornava a exaltar-se Pere Onofre—. He estat jo que us he anat a cercar, jo us he fet venir… Sabeu quants de dies he passat vetllant sa vostra arribada? Sabeu sa pena que ens heu fet patir? Us he obligat jo a venir a ca la senyora. Us sembla que l’heu visitada de grat?

—Treballau per nosaltres —afegí la viuda—. No hi ha cap bona voluntat.

—Haguera pogut no tornar més al Port Mediceu.

—Sabeu que això és impossible! —replicà Blanca, contundent—. Haguéreu hagut d’abandonar el vostre ofici i dedicar-vos a una altra feina, canviar de nom, anar a les Índies… No tornar era com signar la vostra sentència de mort.

—Ja ho intentà —afegí Pere Onofre—. Ja ho crec que ho intentà! A què vingué si no es retard? Es viatge de Mallorca fins aquí dura, a tot estirar, una setmana. Fa més d’un mes que abandonàreu Porto Pi. Sa vostra obligació era tornar de seguida, si més no a donar compte del que havia succeït.

—No vaig tenir més remei que canviar el rumb. Tenia por que els corsaris mallorquins, coneixent la meva ruta, no m’ataquessin. Vaig dirigir-me a Alger i després a Marsella. Puc jurar-ho. Som home d’honor.

—Així ho esperem tots, capità.

Blanca Maria Pires recollí amb la mà esquerra la fona del seu vestit i s’aixecà. Donava per finalitzada l’entrevista.

—Demà, davant notari, a les onze en punt, passarem comptes —li digué per tot comiat. Una criada acompanyà Willis cap al carrer. El rabí i Pere Onofre tan sols s’aixecaren, Blanca, però, no els convidà a seure altre cop. Tenia els ulls entelats i desitjava estar sola. No volia que la vessin plorar.

—I si Jahvè ens posés a prova amb el seu abandó? —demanà la viuda. La pregunta semblava adreçada al rabí, però no fou aquest qui contestà, Pere Onofre li prengué la paraula:

—Jahvè no ha deixat mai d’emparar es seu poble. Hem estat noltros en tot cas qui ens n’hem apartat.

El rabí somreia enigmàticament. Els seus ulls oblics i petits acabaren d’enfonsar-se-li entre les parpelles. Semblaven dues ratlletes plenes d’humors aquosos. Afegí:

—La justícia de Jahvè és infinita i els nostres pecats immesurables.

Deixà de somriure en acabar la sentència i fixà les nines en les de Pere Onofre com si conegués les seves culpes i considerés que eren la causa de la desgràcia de tots aquells germans. Aguiló li sostengué la mirada uns moments, després l’abaixà. Dues o tres vegades obrí els llavis, però no digué res. Es quedà dret davant el rabí, davant Blanca, que també l’observava adonant-se del seu trasbalsament. Pere Onofre s’acomiadà. Se sentia foragitat per la presència de Jacob Moashé, que, en mirar-lo als ulls, pareixia que l’havia mirat al fons del cor o de la consciència, removent les apagades cendres dels seus antics pecats, que, en forma de remordiments, tornaven a aflorar per fer-lo sentir culpable del desastre de l’embarc.

—Tot d’una que pugui tornaré a Mallorca —exclamà Aguiló, com si parlés amb ell mateix—. No vull pensar en ses fogueres.

—Ho prepararem tot amb calma, Pere Onofre, no passeu ansi. Demà a les onze us necessit amb mi —digué d’aquella manera tan seductora, accentuant que l’amic se li feia imprescindible i encara, ara mirant al rabí—: una dona tota sola es defensa malament d’un bergant com en Willis. Amb vós an es meu costat és tota una altra cosa.

Aguiló caminava d’esma pels carrers de Liorna, sense fixar-se en res ni saludar ningú. Hauria de donar compte al Consell, anar a la Sinagoga, explicar a tots quants els ajudaren amb doblers el desastre i no s’hi sentia amb ànims. Però si no ho feia ja s’encarregaria Moashé de passar-li davant i el prendrien per covard. Fóra com fóra, havia d’enfrontar-se amb el mal tràngol perquè ell, més encara que la viuda, engrescà els jueus de Liorna per fer-los participar en el nòlit, assegurant-los que Jahvè guiaria la nau fins al bon Port Mediceu. Fins i tot se li feia costa amunt confessar a la seva dona que l’embarc havia fracassat. Temia els seus plors. Ella mateixa parà les cambres dels hostes i els féu els llits. Renovà un munt de vegades les flors dins les urceòles perquè a la seva arribada es sentissin ben acollits. I no escatimà provisions per al dinar de benvinguda.

—A on aneu tan capficat? —sentí que li preguntaven des de darrere. La veu li era familiar i es tombà. João Peres s’inclinà amb cortesia i li somrigué amb afecte. Gràcies al seu ajut, pogué establir-se a Liorna i entrar al servei de la viuda Sampol.

—Els germans mallorquins han estat apresats. Vés a ca teva tot d’una. La senyora et necessitarà.