VIII

El pare Ferrando esperà que el pare Amengual creués el pati en direcció oposada a la que duia ell per no haver de topar-lo. No volia, davant de gent externa, tombar la cara a l’altra banda, tal com feien ambdós al convent per no saludar-se. La inquina entre els jesuïtes havia augmentat encara més els darrers mesos. Fins i tot el Vicari General de la Província els havia amonestats pel mal exemple que donaven, del tot contraproduent per aspirar al càrrec que tan aferrissadament es disputaven. Era el pare Ferrando el qui més rabiós estava perquè no podia suportar que fóra precisament el seu enemic qui s’ocupés d’en Valls, per molt que ell mateix hagués demanat ser rellevat d’aquella missió que considerava gairebé impossible de portar a terme, per dedicar-se a d’altres causes molt més rendibles, de les quals moltes ja havien donat el seu fruit. És clar que la majoria eren dones, sempre més bones de doblegar, donada la petitesa del seu cervell. Haver aconseguit que Polònia Miró, Aina Fuster, Aina Segura, la seva germana madò Grossa, Aina Cap de Trons es penedissin dels seus antics errors i acceptessin com a única religió la cristiana, gràcies a ell, que les convencé, abans fins i tot del turment, li semblava un mèrit digne de ser reconegut per tothom i que el beneit del pare Amengual no podia deixar d’envejar. Però això no era tot, també havien fet professió de fe catòlica un parell d’homes: Rafel i Baltasar Cap de Trons, Pere Onofre Martí, Moixina, entre els de l’embarc que li foren recomanats. Possiblement era, entre tots els capellans i frares destinats pel Sant Ofici a la conversió de reus, qui més èxits havia obtengut, la qual cosa l’omplia de sant orgull. El seu contrincant, a més, res no havia aconseguit encara. Valls era un os dur de roegar i el pare Amengual quasi no tenia queixals.

Amengual tampoc no estava descontent. Era cert que Valls se li resistia, però el llibre, tot i que al principi li costà bastant trobar el to just, solemne, abrandat i alhora fàcil de comprendre per a tothom, avançava per molt bona drecera. Contràriament amb el que havia fet amb la Vida de Sor Noreta, ompliria El triunfo de la Fe en tres cantos de citacions llatines, gairebé totes tretes de l’autoritat irrefutable dels Sants Pares. Ah!, com s’enaltiria la seva obra en tan bona companyia! Molts de pics, quan visitava Valls, no podia deixar de caure en la temptació de llegir-li els paràgrafs escrits la vigília. El pres l’escoltava com qui escolta ploure, però al jesuïta li pareixia que la seva ànima no podia deixar de ser tocada per aquell verb encès, i que Valls es convertís gràcies al Triunfo seria per a ell el millor regal que mai Déu Nostro Senyor podia atorgar-li, tret del càrrec de rector. Però, per desgràcia del pare Amengual, no fou cap tros del seu llibre el que trasbalsà el seu recomanat, arrabassant-li les primeres llàgrimes, sinó la nova que ell mateix li donà que el Cònsol havia demanat audiència als inquisidors per retractar-se de tot el que dos dies abans havia dit, perquè finalment Déu Nostro Senyor Jesucrist li havia fet la gràcia d’enviar-li la seva llum i estava dispost a confessar tot quant sabia de tothom.

Les llàgrimes de Valls no eren, com volgué suposar Amengual —i així ho contà a l’Inquisidor—, de penediment, sinó de ràbia, d’impotència, vergonya aliena i misericòrdia, també, pel pobre Cònsol, apaordit i arrufat, dominat per l’homenet feble que sempre havia duit dedins ocult i que, malgrat haver-lo vençut moltes altres vegades, ara se li imposava acovardint-lo, com si per art de màgia un gegant fos dominat per l’atzero d’un nan.

Oh Cònsol, Cònsol, què han fet amb tu?, deia el rabí entre sanglots i amb veu gairebé imperceptible, mentre pensava que per fer-lo xerrar li haurien donat turment, prometent-li, ben segur, una mort a la foguera si no es convertia en delator. Però, i si no fos vera? Si aquest poca-vergonya d’Amengual m’ho fes creure només per fer-me sofrir? Si fos tot mentida? Gabriel Valls féu un esforç per recobrar l’esperança, i eixugant-se les llàgrimes amb els punys, preguntà al jesuïta quants empresonats a més del Cònsol havien demanat perdó.

—Dels vuitanta-set empresonats n’han estat interrogats quaranta, i només set s’han mantingut contumaços…

—I ets meus, sa meva dona i en Rafel Onofre?

—Això no t’ho puc dir. Cada cas és secret. Però s’alt nombre de convertits et pot donar una idea de quina és sa fe que triomfa.

—Això em dóna idea de sa feblesa humana davant la mort. Es dolor és inhumà, pare Amengual.

—Com és ara aquesta heretgia! Ah, no, això no t’ho puc consentir! Déu Nostro Senyor morí a la creu i dius que es dolor és inhumà? Baró de Dolors és Jesucrist i tu consideres que es sofriment no és cosa d’homos? Que faci por a ses dones, com és ara, bé està. Sa seva manca de cervell, sa seva pobra disposició d’ànim, sa torpesa connatural a aquest sexe inferior en tot an es nostro els permet ser febles, però noltros… Noltros, de cap manera! Basta pensar en es sants que arrossegaren sa palma del martiri amb vigorós alè…

Amengual féu una pausa i no per veure l’efecte que aquell paràgraf, que tan bé li havia sortit, havia fet en el reu, sinó per obrir la carpeta, mullar la ploma en el tinter i apuntar-ho tot fil per randa. Com és ara, no podia perdre asucsuaixí unes ratlles de tanta volada…! Potser Déu Nostro Senyor no li permetria que en Valls es convertís, però, almenys, li feia moltes mercès mentre ho intentava. Moltes més que al seu rival, Ferrando, confessant donetes molt més fàcils de persuadir.

Mentre el pare Amengual sortia de la cel·la per anar a debanar a Montision el cap de fil de la seva inspiració excelsa, Gabriel Valls decidí que havia de parlar amb el Cònsol costés el que costés, per saber què hi havia de veritat en tot allò que li havia contat el capellà. Si el Cònsol ha xerrat, si és ver que el Cònsol ha dit el que sap, si ha delatat es nostros, tothom confessarà. Ja no els bastarà amb tots es doblers que mos han pres. No tendran aturai fins que no mos enviïn a tots a sa foguera. I hauré estat jo i no en Costura es desencadenant, jo i no en Costura es culpable de sa desgràcia. Vaig convidar en Costura a s’hort per conèixer-li ses traces, i vaig enverinar en Costura perquè no continuàs delatant. Vaig fer justícia en nom teu, Jahvè, Senyor de sa Justícia, per salvar es teu poble de creients; però ara tu, Senyor de sa Justícia, descarregues sobre es meu cap tota sa força des teu puny, ofegues es meu coll amb ses teves mans poderoses perquè jo som culpable des fracassat embarc…

Gabriel Valls vetlla darrere la porta les passes del carceller. Ni tan sols espera que li entri l’aigua i el pa, com cada nit. De seguida que li afini les passes, de seguida que el senti, el cridarà perquè s’hi acosti i demanarà per l’Alcaid i a aquest una entrevista amb el Cònsol, costi el que costi. Que l’Alcaid posi el preu, li és ben igual. Li prometrà tot quant vulgui, si és que els doblers que l’han fet tan admetent ja no li basten. Doblers que algun amic ha pagat des de fora. No tots volen la seva ruïna. Li signarà un paper per pagar-los-hi quan surti. Els hi pagarà, si surt, si Jahvè no el desempara i no va a parar al foc que tot ho consumeix d’un buf, el foc que torna els ossos en cendres després d’impossibles sofriments. Encara li ressona el crit d’Alonso, el crit eixordador d’aquell pobre jueu de Madrid, el crit esglaiador com no n’ha sentit d’altre quan les flames li arribaren fins a la panxa i caigué de costat sobre el braser… No, no vol la imatge que fins ara no havia comparegut, no vol veure el rostre de l’al·lot, el rostre embotornat pel sofriment, el rostre ple d’horror.

Esperarà sentir les passes de l’Alcaid. Amb la fosca la vista li ha minvat, però, en compensació, se li ha aguditzat el sentit de l’oïda. De vegades, en la nit, es desperta pendent d’una remor petitíssima que abans, ben segur, li haguera estat del tot imperceptible. L’Alcaid fa la ronda diverses vegades el dia; de seguida que el senti el cridarà.

—Uep, Alcaid —li diu en notar com trepitja just davant la seva porta—. Obriu-me, per l’amor de Déu!

Amor de Déu, diu ell, com els cristians. També diu d’altres coses que aprengué d’infant, coses que confon amb les que dirigeix a Jahvè, el seu Déu.

—Què teniu ara, Valls?

—Pes que més vulgueu, necessit parlar amb el Cònsol al més aviat possible. Digau vós es preu. —L’Alcaid posa emperons. Ara, des que són tants de presos, malgrat que pogués parèixer el contrari, la vigilància s’ha intensificat. S’arrisca molt fent aquest favor. El preu haurà d’estar en consonància—. Posau-lo vós mateix, ja vos ho he dit. Vos signaré es paper que vulgau. Jo som homo de paraula, ja ho sabeu.

Sembla que l’ha convençut. Ho intentarà per demà. Però d’aquí a una estona li durà noves… En parlarà amb el Cònsol.

Gens no el fa esperar. Ja sent com s’acosta. Ja obre el forrellat. Ja l’endevina contra el buit de la porta.

—Em sap greu, però el Cònsol no vos vol veure. Així m’han dit que us ho fes sebre. Ha confessat que es penedeix d’haver estat jueu, es penedeix d’haver-vos seguit a s’hort, ara que l’han sembrat de sal.

Res més no diu i tanca. Res no li demana, Valls. S’hort sembrat de sal? S’hort sembrat de sal! S’hort que embellia i amb sa seva frescor, amb ses seves ombres i sa música de s’aigua dins ses siquis… S’hort de tants bons sementers i ramells d’olors tan dolces. S’hort on es reunien amb ets amics aquells diumenges ja passats per sempre… Oh, sí, fou en Costura, en Costura, qui mentí, en Costura, que degué explicar aquella conversa agradable com un conclave judaic. Ni tan sols importà que en Costura digués res… Des de temps ençà alguns murmuraven que allà, sota ses amoroses parres, ell ensinistrava al·lots sobre s’antiga llei. Ho deu saber na Maria? Oh, Adonai, quin disgust! Ho deu saber en Rafel Onofre, oh mesquí, i na Maria Pomar? Pobra nina desgraciada! I quines noces no tendrà!… Na Maria!, que tant estimava es seus planters de roses, quins plors que deu haver fet!

Gabriel Valls no pot dormir, de cap manera no aconsegueix fer venir la son. Se sent enxopat per la suor que l’amara. Mal a pler… L’hort no era el Paradís ni la terra de prometença, però en algun moment li ho semblà, en algun moment pensà que aquell verd del conreu, aquella frescor dels arbres, podria comparar-se-li. Un racó de món per sentir-se a pler, un redós que els emparava com l’ombra de la terra de prometença. Mai els seus ulls no hi veuran créixer cap llavor. Mai pus no podrà passejar-hi. Mai pus no hi podrà posar els peus. Oh, Maria, has vist el que ens han fet? T’ho han dit, esposa meva? Més val que no ho sàpigues, més val que no ho arribis a saber. Et moriries des disgust, n’estic segur. Et moriries si veessis ses terres ermes, es planters morts, ets arbres serrats… I això, per què? Per què aquest desastre? Què té a veure sa terra amb ses meves creences? Què n’és ella de sa mort d’en Berga? Com si sa terra pogués ser considerada culpable o innocent. Per què ho consents, Senyor? Per què ens pegues amb sa maça grossa? Per què anihiles allò que més estim?

Gabriel Valls, retut, encara s’atorbà molt a adormir-se. Es despertà després d’una estona molt curta, sentint la pròpia veu com si fos la d’un altre, demanant a crits ser duit davant l’Inquisidor. Però a aquesta altra veu d’adormit hi afegeix la seva de despert, la seva, que crida altre cop l’Alcaid perquè avisi el Tribunal. Ja que es neguen a interrogar-lo, ell vol demanar l’audiència. En té tot el dret. Vol dir-los que deixin de cercar culpables, que deixin d’emmetzinar les terres, de turmentar més gent, d’empresonar innocents. Si volen un culpable allà el tenen: és ell. Si no el volen rebre, deixarà de menjar, deixarà de prendre aigua, es deixarà morir i ja res no li podran treure.

L’Alcaid corre a esclatabutzes a comunicar-ho. A ell gens no li convé que Valls es mori. A ell el que li convé és que visqui i sigui perdonat. L’Inquisidor rep amb complaença la nova. Ell era del parer que més valia dilatar fins que fóra possible les audiències, fins que Valls demanés a crits que el jutgessin, tal i com acabava de succeir. Això els dóna avantatge. Però encara el fan esperar una setmana. Volen que quedi molt clar que el Sant Tribunal no es deixa coaccionar per ningú i menys per un proterv com ell.

L’Alcaid obrí la cel·la de Valls a la mala hora d’una matinada xafogosa. Valls, que s’havia tret la roba perquè la calor espitjava, es vestí en quatre grapades, enretirà la son de les parpelles amb els punys closos i seguí l’Alcaid. Davant la porta tancada de la sala d’audiències esperà una bona estona a peu dret que els membres del Tribunal decidissin que havia arribat el moment de reunir-se. A la fi, quan eren les vuit tocades, el feren entrar. Rere la taula coberta per un domàs vermell, presidida per un Sant Crist de plata, l’observaven una dotzena d’ulls. Només uns, els de l’Inquisidor, estaven protegits per vidres, la resta el fitaven directament: botits, els del Jutge de Béns; enfonsats i vermellosos, els del notari del secret; escrutadors i vius, els del fiscal; adormits, els de l’advocat defensor.

La cambra és grossa i està ben moblada. A les parets hi pengen tapissos brodats amb fils d’or amb l’escut de la Inquisició i les armes d’Espanya. I quadres de grans dimensions: sant Domènec a la part dreta i a l’esquerra la Fe triomfant de l’error, la falsedat i l’heretgia, simbolitzades per tres caps sagnants caiguts a terra, humiliats per una donzella valerosa que munta una mena de cavall alat. Les cadires on seuen els inquisidors tenen una respatllera folrada de domàs vermell i els braços són de fusta fosca, com les seves robes talars. Per la finestra oberta se n’entra la llum del dia, que s’ha establert de ple, i els crits de les falcies, missatgeres de terres de lluny.

La vida, pensa Valls, continua a fora sense empatxar-se de noltros, ets empresonats. Només aquí tot succeeix de nit i es temps corre a les fosques. Valls en lloc de mirar els inquisidors s’entreté a fitar el tros de cel que se n’entra per la finestra. La natura és justa molt més que no ets homos. És cert que no plou o fa sol a gust de tothom, però plou i fa sol per a tots, del Rei fins al més pobre, pes cristians i pes jueus.

—Nom? —sent que li demana el fiscal. I segueix després amb l’enfillol: edat, estat, professió, qui foren els pares i els pares dels pares, si foren tots jueus… I dóna per acabada la primera audiència, que ha durat un parell de minuts.

L’Inquisidor toca la campana de plata i entra un familiar acompanyat d’un criat. El fan sortir.

Per sort el recés ha estat breu. Altra vegada compareix el reu. I el fiscal continua:

—Saps la causa per què has estat empresonat?

—No ho sé cert, però ho sospit, Reverència, perquè vosses mercès em creuen responsable des fracassat embarc i ho som. Ningú més que no jo l’ha maquinat i ha fet que es dugués a terme. Jo he triat a qui convenia anar-se’n i a qui no. Jo he pagat es capità des meus estalvis.

—No és cert —l’interromp el fiscal—. No vulguis ser superb. D’altres també foren partícips del crim. No ets tot sol. Però vull que ens digues, per què fugíeu?

—Pensàvem passar millor vida a Liorna, una vida sense tantes penalitats. Tanmateix molts hi tenim negocis. N’importam estams i sedes, fins i tot blat. D’altres més pobres, per ses confiscacions de fa deu anys, desitjaven establir-s’hi per obrir botigues que els ajudessin a treure el cap. Liorna és port franc.

—No hi ha cap altra raó, Gabriel Valls? —l’interromp el fiscal amb la veu capciosa i un somriure que, còmplice, dirigeix als altres membres del Tribunal, un somriure que, tanmateix, no aconsegueix treure-li el rictus amarg de la boca—. No em diràs que aquesta raó és l’única. A la vostra raça els doblers us farien fer l’ullastre esbrancat, ho sabem, però en aquest cas els doblers no ho són tot…

—Pets altres no ho sé, Reverència. Preguntau-ho a ells. Per mi, clar que no, Reverència.

—Acceptes que per tu els doblers no ho són tot? —l’escomet el fiscal, gojós com si hagués encertat amb un tret mortal la presa—. I quina és la raó?

—Poder mostrar ses meves creences sense por, complir lliurement amb es preceptes de sa meva religió.

—Acceptes, doncs, que ets jueu? —Gabriel Valls s’atorba a contestar. Torna a mirar cap a la finestra. El cel blavíssim es retalla fistonejat per un esbart d’ocells—. Acceptes que ets jueu? —insisteix.

El reu s’encara amb el fiscal. Li aguanta la mirada, que pretén ser de guepard però que només aconsegueix ser de geneta.

—Sí, Reverència. Ho accept.

Els membres del Sant Tribunal remenen l’ossada a les cadires i es belluguen inquiets. La declaració de Valls sembla haver-los despertats del dormissó en el qual havien caigut després del recés. Tots tenen els rostres injectats de zel religiós. Observen Valls immisericordes. A més d’un li agradaria emprendre-la directament a cops contra aquest enemic natural que declara el seu crim sense immutar-se, amb la mateixa tranquil·litat que empraria per parlar del bon temps que fa i la calor que és arribada i de ple.

—Però com tots els altres habitants del carrer tu fores batejat, no és així? Idò, si has rebut el baptisme, no tens altre remei que viure d’acord amb les lleis cristianes.

—Es baptisme des meus avantpassats fou imposat per força.

El Jutge de Béns fa la mitja. Ha posat messions que Valls els enteplegaria aquesta.

—Ningú no pot considerar-se obligat a rebre un benefici tan gros com el baptisme —interrompé l’Inquisidor, que mai no solia dir paraula, perquè era el fiscal qui tenia al seu càrrec d’examinar el reu—. Podien optar per sortir de les terres cristianes, anar-se’n o deixar-se matar com els Macabeus.

—Això pel que fa als convertits de 1435, Reverència —exclamà Valls, rabent—. Pel que fa a noltros mai no tenguérem aquesta opció, que, d’altra banda, consider injusta. S’ha de ser molt fort per escollir sa mort, Reverència. Es baptisme per una banda o sa mort per s’altra no són equivalents, no pesen el mateix a sa romana…

—Voleu continuar vós, Reverència? —pregunta el fiscal a l’Inquisidor; però davant el gest negatiu d’aquest segueix ell amb l’interrogatori—. Acceptes, doncs, que ets apòstata? Saps que l’apostasia és el més terrible dels crims? Saps que tu, pel fet de ser judaïtzant, ets molt pitjor que el més dolent dels luterans, pitjor que qualsevol heretge? Els heretges discrepen un punt de la religió cristiana, mentre que els judaïtzants reneguen de tota ella.

Valls no respon. Torna a fitar la finestra. Es fa un silenci espès. El Jutge de Béns ho aprofita per beure aigua. En el segon glop fa mala via i deixa el tassó dins el plat amb soroll. L’Inquisidor li envia una mirada que fibla. Valls encara no parla.

—Acceptes que ets apòstata? —torna a interrogar-lo el fiscal.

—Accept que som jueu.

—I no te’n penedeixes? No vols acceptar que la teva religió és vella i caduca enfront de la nova, que ens duu cap a la salvació? Crist és el veritable Messies, que morí a la creu per salvar-nos…

El Jutge de Béns encara tosseig i gargamelleja. Valls espera que acabi.

—No veig com pot ser que es creador del cel surti des ventre d’una dona jueva, véngui al món com un infant d’uè, després sigui abandonat en mans des enemics que l’enclaven en una creu i finalment enterrat com qualsevol altra persona… Ho veig contrari a sa raó; ho veig, almanco, difícil de creure…

—Sentir-te esborrona —interromp l’Inquisidor.

—Crist ressuscità el tercer dia —diu el fiscal amb solemnitat—. Això ningú no pot posar-ho en dubte: està provat.

—Provat pes qui ho creuen, però no pes que ho deixam de creure. Es jueus no perseguim cristians. Respectem els qui abracen sa nova llei. Això no vol dir que no sospitam que s’equivoquen, però no per això consideram que han de ser cremats de viu en viu… No seria més fàcil, Reverència, pensar que en el cel de Jahvè o en el des vostre Déu hi aniram tots aquells que hagin practicat es bé i complit amb es preceptes lliurement? Tenc entès que alguns reis cristians prohibiren d’assaltar ses sinagogues perquè són cases on s’alaba es nom de Déu.

—Noltros no perseguim jueus, Gabriel Valls, no t’equivoquis: perseguim cristians que no saben ser-ho. Si vos n’haguéssiu anat d’aquestes terres en el moment de l’expulsió, podríeu seguir practicant els vostres ritus falsos sense que ningú us castigués. Només amb la paraula i l’exemple podríem convertir-vos…

—Jo no em tenc per cristià, Reverència.

—No ens agrada la teva supèrbia, Valls. Només et conduirà a la foguera i al foc etern després. No hi ha altre Déu que Déu Pare, tres Persones distintes. No hi ha salvació fora de la Santa Mare Església Catòlica, Apostòlica i Romana —diu l’Inquisidor amb fermesa.

—Ningú, Reverència, no deu tenir més interès que jo a salvar-me i anar an el cel…

—No hi ha pitjor cec que aquell que no hi vol veure, Valls. Malgrat el teu interès, només l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana t’hi pot conduir. Fora de l’Església no hi ha salvació possible.

—No hi és fora sa llei de Moisès.

—T’haurem de dar turment per fer-te entrar en raó. Potser d’aquesta manera s’aplacarà la teva supèrbia i s’humiliarà aquest orgull de ser jueu. Creus que el vostre Déu si fos poderós no us empararia? O no saps que després de la vinguda de Crist l’estat usual dels jueus és la captivitat?

Valls no defalleix. El turment, ara, no l’espanta. Se sent amb coratge. Adonai el guia.

—És designi de Jahvè. La llavor és dins es terrossos, invisible an es ulls dets homos i sembla fondre’s amb sa terra i s’aigua, però, finalment, sa llavor transforma amb sa pròpia substància sa terra i també s’aigua i fructifica. Així es poble de Déu encatifa es camí cap an el Messies, es veritable fruit.

—No m’agrada gens la teva parla, Valls. Trob que fa pudor de rabins i de llibres talmúdics. És això el que ensenyaves a l’hort?

—No, Reverència. Mai no vaig ensenyar sa llei antiga a s’hort.

—Tenim testimonis del contrari, Valls. No pots negar que ensinistraves els teus convidats en la llei antiga.

—No, Reverència. Vos ho puc jurar.

—No empris el nom de Déu en va, no juris. No el profanis. El teu fill, Rafel Onofre, ho ha confessat. És debades que ho neguis.

Per primer cop els llavis li tremolen. S’empassa la saliva.

—Degué ser en es turment, Reverències. Es meu pobre fill no pogué dir tal cosa.

—La teva supèrbia és cosa del dimoni, Valls. No neguis el que tots sabem. A l’hort es preparava ja d’antic la fugida. Amb màquines voladores, fins i tot!

—Màquines voladores?

—Màquines voladores que construïa en es terrat es matalasser Bonnín.

Valls sembla fer memòria. Ho saben. Més val que xerris. És en Costura es delator, en Costura qui degué explicar aquella conversa de s’estiu passat, un diumenge diàfan…

—Reverència, sé a què us referiu: una conversa mantinguda a s’hort entre en Pere Onofre Aguiló, el Cònsol, el selleter Pons, el mercader Serra i en Costura. Una conversa sense màcula de pecat. Aguiló ens explicà facècies que passen pel món, coverbos d’homos voladors, invencions de gent fantasiosa… Tots de fora de Mallorca.

—Recordes alguna d’aquelles invencions?

—Sí, vàrem parlar d’unes esponges que xuclaven l’aigua des port d’Anvers i d’una màquina que xuclava es mals pensaments…

—I no et pareixen coses del dimoni?

—No, Reverència, no m’ho pareixen gens. Vosses mercès manegen sa màquina des perdó, en nom de Déu.

—Digues, de què més parlàveu?

—Dets selenites, es homos de la lluna.

—Quines bruixeries fèieu a l’hort?

—Cap, Reverència, cap. Vos don sa meva paraula.

—Paraula de porc, de xueta. No voleu menjar carn de porc perquè sou fills de porca… Heu boixat amb ella.

—És sa doctrina de Luter, Reverència, s’heretge de Worms.

—És cert —diu l’Inquisidor—. M’admira la teva informació, Valls. D’on l’has treta?

Valls no respon. Espera quina serà la propera endemesa. Està cansat. Voldria que almenys el deixessin seure. L’Inquisidor ja continua:

—Els jueus són fills d’Agar, l’esclava… Els cristians, de Sara…

—Llavors tots són fills d’Abraham, Reverència.

—Els jueus nasqueren esclaus i esclaus han de morir.

—Reverència, es vostro cristianisme res no seria sense es nostro judaisme.

—Basta, no vull sentir més flastomies. Penedeix-te del que has dit. Demana perdó ara mateix.

—Gens vos he volgut ofendre.

—Accepta que estàs errat. Abomina ara mateix la llei vella.

—Ser jueu, Reverència, és no poder deixar de ser-ho.

L’Inquisidor toca una campana que hi ha sobre la taula. L’escrivà deixa la ploma i es passa la mà pel front. A mesura que el sol puja la xafogor és més intensa. Un familiar demana permís per entrar. L’Inquisidor li diu que preparin la sala del turment. L’escrivà llegeix a mesura que escriu.

A sospites que resulten d’en Gabriel Valls Major l’hem de condemnar i el condemnem que sigui posat en qüestió de turment, en el qual demanam que sigui i perseveri pel temps que sigui de la nostra voluntat, i perquè en ell digui la veritat d’allò perquè està acusat… I si en lo dit turment morís o quedés baldat, o seguís efusió de sang o mutilat d’algun membre, sigui tot per la seva culpa i en el seu càrrec i no en la nostra, per haver volgut mantenir-se renegat i no acceptar la nostra santa religió.

Ensangonat, sense coneixement, Valls fou arrossegat fins a la seva cel·la dues hores després.