V

Les queixes del Virrei i del Gran i General Consell, que amb tanta esperança havia acollit Gabriel Valls aquell migdia d’abril de 1688, foren més aviat contraproduents: exaltaren més els ànims de la Cúria contra els poders civils i exasperaren els membres del Tribunal, que ho consideraren del tot inadmissible. El Jutge de Béns deixà de saludar Sebastià Palou i ho féu el tercer diumenge d’abril, sortint de missa de la Seu, davant de tothom. Dies abans s’havien enfrontat de paraula a causa de les confiscacions. Però era el fiscal del Sant Ofici més que no el canonge Llabrés qui més punyia l’Inquisidor per tal que, en lloc de fer-se enrere dilatant els processos, els accelerés, demostrant així que no es parava en barres ni tenia cap mena de por a les autoritats del regne. Segurament per fer-se valer i posar en evidència la seva fermesa, l’Inquisidor no sols seguí aquells consells, sinó que continuà engarjolant tot habitant del Segell que li semblà sospitós, confiscant-li els béns.

Per demostrar fins a quin punt el Sant Tribunal s’enfalconava del Gran i General Consell i del Virrei en persona, Rodríguez Fermosino, que tenia el suport del Bisbe, menaçà la noblesa assegurant que li era ben igual la casta d’arbre que hagués d’arrabassar, perquè no pensava deixar, ni per moltes corones que l’emparessin, que cap fruit verd arribés a sec si ell el considerava sospitós. Per contra, el faria caure d’una embranzida i un cop en terra el deixaria podrir fins que els cucs hi fessin una bona vega. El missatge de l’Inquisidor no era gens difícil de comprendre. Rodríguez Fermosino tenia predilecció per les paràboles quan volia ser sòlidament contundent. Li pareixia que els símils li permetien expressar-se amb molta més claredat. No debades havia nascut a Galícia i havia fet estudis entre la Cúria romana.

El Virrei, alçurat pels esdeveniments, decidí anar a Madrid a demanar ajut a la Reina vella, l’única que en aquelles circumstàncies calamitoses li podia valer. Don Antonio Nepomuceno s’estimà més que el marquès de la Bastida, President del Gran i General Consell, que s’havia ofert a acompanyar-lo, romangués a Ciutat. Dos farem més força que un, li deia Nicolau Montis, però el Virrei l’intentà convèncer que es quedés, assegurant-li que si fugien les dues autoritats més importants del Regne es podia armar un gran desgavell. A més, la Cúria ho prendria com una deserció o, pitjor encara, com una victòria. Pel Virrei, aquest aspecte pesava menys que el fet que si el President del Gran i General Consell l’acompanyava, més de pressa que aviat, sabria que el viatge de la Reina era una mentida inventada per ell; i el marquès de la Bastida, ben segur, no li perdonaria l’engany. Sofria una maldeventrada cada pic que es recordava dels doblers que li costaria la vinguda de la Sobirana, que tanmateix, al cap i a la fi, ben poques coses resoldria per molt que el Virrei suposés el contrari. Fer-la venir a qualsevol preu, costés el que costés, era la principal intenció de Boradilla, que la passava per davant de les peticions del memorial.

Amb les mateixes toques de monja —color d’ala de mosca— que es posà mitja hora després que morís Felip IV i que ja no abandonaria mai de la vida, desafavorida i envellida prematurament, Sa Majestat Catòlica, la Reina mare, rebé un decapvespre de finals de maig, en la sala d’audiències privades de Palau, el senyor Virrei de Mallorca. Boradilla, que en parèixer gentil haguera posat messions amb el cortesà més galant de tot França, féu una inclinació tan solemne i aclaparadora que quasi topà de nassos amb el trespol. Els ossos del genoll dret li cruixiren i notà el coll engalavernat. Des que vivia a Mallorca, com que no tenia necessitat d’aquelles salutacions tan arriscades, n’havia perdut el costum. Només em faltaria haver-me romput qualque cosa, i intentà conjurar aquell mal, mentre seguia amb el cap cot, esperant que la Sobirana l’invités a alçar-se. Pareix talment com si amb ets anys li hagués crescut es nas. Vaja nas apagaciris! A Mallorca pensarien que pertany an es carrer, anava pensant el marquès. És clar, de tant de fer novenes i trepitjar convents…

Acompanyava la Reina un capellà, en lloc de la seva cambrera. Aquest detall no agradà gens al marquès, però decidí no fer-ne cas i, malgrat que la trobà més lletja que mai, es permeté afalagar-la respectuosament, abans de demanar-li res, ponderant de manera indirecta però prou hiperbòlica la seva incomparable bellesa, que ell duia dibuixada al racó més pur de la seva ànima, com si d’una relíquia santíssima es tractés. Això va per bon camí, es digué Antonio Nepomuceno, en veure el somriure agradós de donya Marianna. Encara que en els seus dits ja no duia l’anell amb la pedra salutífera que durant un temps lluí i que ell li havia regalat, el Virrei no s’ho prengué malament. Deu estar millor, pensà, i ja no el necessita. Li demanà, però, per la salut abans d’explicar-li el motiu de la visita. Ella fou contundent:

—Dios Nuestro Señor me favorece con achaques de mortificación. Tú me dirás, Boradilla.

I somrigué la Sereníssima Catòlica Majestat al capellà, que, dret al seu costat, semblava, però, presidir la conversa.

Antonio Nepomuceno aprofità l’ham que la Senyora li tirà i repetí la lliçó assajada molts pics durant els dies de viatge.

—Vengo, Señora, a solicitar de vuestra Majestad el favor de vuestra real visita. Los súbditos mallorquines claman ansiosos por vuestra real presencia… —El to era el més convincent i alhora discret que ell podia aconseguir.

—¿No prefieren a Su Majestad mi nuera?

—Señora, en puridad, la Reina sois vos. Su Majestad la reina Doña Maria Luisa de Orleans, que Dios guarde, no ha dado todavía un Infante al Rey Nuestro Señor.

I com l’hi ha de dar, es preguntà el marquès, si encara deu ser verge? El camí era l’encertat. Marianna d’Àustria somreia obertament des del seu setial i no donava per finalitzada l’entrevista i ni tan sols el convidava a passar el rosari, tot i que en tenia un entre les mans, com asseguraven que feia amb altres visites. Però, malgrat el bon acolliment, Antonio Nepomuceno Sotomayor y Ampuero, setè marquès de Boradilla del Monte, Grande d’Espanya i marquès consort de Llubí, se n’anà sense que la Reina acceptés la seva petició. Pel que es podia entendre, Marianna d’Àustria no tenia cap interès a accentuar amb un viatge llarg i enutjós les seves terribles maldecapades, i li digué que no. Però ho féu amb tant d’enginy —és clar que ho pensaria, ho deixaria per a més endavant, ja ho veuria quan ho consultés amb el confés— que el Virrei considerà que aquell no es podia entendre com un sí, la qual cosa li llevava de damunt el feix de l’engany i, encara que finalment el viatge no arribés a dur-se a terme, ja ningú no podria dir que ell se l’havia tret de la mànega. La Reina vendrà, diria en tornar a Mallorca; el que no sabem és quan: això ens ho comunicarà la Cort a darrera hora. Depèn de ses moltes ocupacions de la Sobirana i, sobretot, de sa seva salut, que ses pesantors de s’estiu i es sotragueig de ses carrosses empitjoren força.

Quant als altres assumptes, les causes obertes contra els judaïtzants i, sobretot, les exagerades confiscacions de béns, la Reina res no li podia dir perquè no en sabia l’entrellat. A ella, però, si li havia de ser sincera, tot quant feia o desfeia l’Església ja li semblava bé. El capellà agraí amb una capada les seves paraules i el Virrei se sentí desemparat. Marianna d’Àustria degué notar-ho, perquè, després d’una pausa, afegí que malgrat tot l’adreçava al seu fill, Sa Majestat Carles II, que era a qui anava dirigit el memorial.

El Rei rebé el marquès al cap d’una setmana d’haver-li sol·licitat audiència. Això era un boníssim senyal. Però, com ja sospitava, l’entrevista fou debades. No acompanyà Carles II cap dels seus consellers influents, sinó dos nobles del seu servei que el Virrei mai no havia pres en compte, perquè els considerava benastres, per bé que ara li sabés molt de greu. Ben segur que no l’ajudarien movent l’ànim del Rei a fer alguna passa en favor del memorial que Sa Majestat desconeixia. I, ben mirat, era igual. Tampoc no haguera servit que arribés a les seves mans perquè quasi no sabia llegir i amb dificultats hercúlies era capaç d’escriure quatre paraules. Allò era una prova de com anaven els negocis de la República. Boradilla acabà per sentir compassió d’aquell al·lot esquàlid, de cabells de color calàpot i morro caigut, per on semblava que d’un moment a l’altre llenegaria la bava. No, amb el temps el pobret gens no havia millorat. A la seva cara, allargassada com la d’un cavall, persistia encara aquell ensensament que d’infant preocupava tothom per si era de naixença. Res no semblava entendre Sa Majestat Catòlica d’assumptes d’Estat ni tampoc dels altres. Demanà al marquès si feia gaire que havia arribat de les Índies, si les terres d’on era Virrei pertanyien a Nova Espanya i si els indígenes illencs se sentien orgullosos de ser espanyols…

El marquès sortí molt decebut d’aquella entrevista. Don Carles li semblà molt més que un pobre al·lot malaltís, surat a força de forces. Era molt pitjor que tot allò: era de cap a peus colló. No sols tenia constipades les parts pudendes, com deien a la Cort, i per això no engendrava prínceps que continuessin la dinastia, sinó també, i en major grau, les cerebrals. Déu meu!, exclamà Boradilla tot d’una que abandonà la sala immensa, però fosca, malgrat el bon dia que feia, folrada fins al sostre de quadres obscurs. Déu meu!, tornà a exclamar, sense importar-li gaire que el cambrer major el prengués per boig o si més no per un mal educat de primera. Així és fàcil entendre per què es clergues ens mengen de viu en viu! El Virrei emprava el mallorquí, que ningú no entenia a la Cort, quan la ràbia el feia esclatar i per no emprendre-la a potades contra el primer que se li posés davant, s’espeiava xerrant tot sol.

Malgrat que l’aconsellaren parlar amb el Primer Ministre, el marquès només pogué intentar-ho. El secretari li féu sebre que Sa Excel·lència tenia tanta feina que sols el podria rebre d’aquí a dos o tres mesos. El Virrei, malalt d’oi, amb la coa entre les cames a causa del fracàs, però fent el cor fort perquè res no notessin, tornà cap a Mallorca un dilluns de finals del mes de juny.

De la Cort, que tant li agradava abans, se’n duia ara els pitjors records. Madrid, que durant tant de temps havia estat la seva ciutat predilecta, dolçament enyorada, li havia paregut més pobra i trista que Palma, que almanco comptava amb una catedral notable, cosa que la capital ni tenia, i amb una llotja que feia mirera. Als carrers de Ciutat de Mallorca, tot i que als darrers temps la pobrea havia augmentat, no recordava haver vist mai aquella allau de tolits, cecs, pidolaires de professió, que envestien les carrosses per demanar caritat, a les males, menaçant d’obrir les portes i fer-ne qualcuna… Quant als governants que ell representava… De la Cort només se’n dugué una alegria: la comprovació que els dos fills bastards seguien augmentant el prestigi i la fortuna amb dos matrimonis molt avantatjosos que se celebrarien aviat. Però davant tothom ponderà, com sempre, la bellesa de la capital i elogià els monarques amb mentides a voler: Don Carles havia recuperat la salut i governava bo i sa i amb enteniment. Aviat la Reina Maria Lluïsa els donaria un hereu… De l’audiència amb Sa Majestat el Rei se’n podia deduir que el monarca estava de part del Gran i General Consell.

—Però no t’ha donat cap document, cap cèdula que ho avali? —es queixà el marquès de la Bastida, el qual sospitava que el Virrei enredava la troca.

—La mos farà avinent aviat, no passis ansi —assegurà el Virrei amb tot el convenciment de què fou capaç perquè el president del Gran i General Consell deixés de marejar-lo amb més preguntes.

Només davant del seu nebot va admetre el fracàs del viatge, i s’esplaià contant-li la veritat de les seves impressions de la Cort.

—Ens feim vells, oncle, i ets anys ens omplen ets ulls de cendra. Ho veim tot més negre del que és. I encara tots poguessin plorar amb es nostros ulls! Mirau es desgraciats des carrer… D’això en dic jo passar-ho pillo.

—I el que ho passaran… Aquí només comanda l’Església. No hi ha res a fer.

—Em cas, oncle —digué de sobte Sebastià Palou, encetant una altra conversa.

—Ja és hora. Estic content. Ara entenc per què dius que t’has tornat vell: t’ha entrat s’enteniment. Deu estar ben contenta na Lluïsa.

—No em cas amb na Lluïsa. Ets Orlandis estan arruïnats. A ells més que a ningú els han engrunat ses confiscacions. Lo de sa tia no és res en es seu costat. A més, mai no m’ha agradat massa na Lluïsa, ja ho sabeu…

—Però li donares esperances i això no està bé —digué el Virrei, com si de sobte li hagués sobrevingut un atac de moralitat estricta.

—Teniu raó i me sap greu. Es fet que tothom l’hagi considerada com sa meva futura esposa li ha llevat possibilitats. La tendran mala de casar.

—Però no sols perquè tu l’hagis entretenguda… Pesa més que no és rica i és lletja, vull dir que no és agraciada. Per cert, encara no m’has dit amb qui et cases. Supòs que has triat bé.

—Amb na Bàrbara Bellpuig. Serem, a més d’oncle i nebot, cunyats…

El Virrei es quedà absolutament sorprès. Mai no s’haguera pogut imaginar que la germana petita de la seva dona pogués interessar el més mínim a en Sebastià, ni tan sols per casar-s’hi. Bàrbara havia quedat viuda feia un any d’un dels homes més rics de Mallorca. La seva era una fortuna forta, consolidada en els negocis de la mar, com tantes altres, però des de feia temps no depenia del cors ni s’emparava en la disponibilitat de la gent del carrer. Però la cunyada era encara més lletja que Lluïsa Orlandis, més que la Virreina i tan beata que el marquès sabia que havia anat de visita a ca seva d’una hora enfora només pel tuf de cera d’església i aigua beneïda que feien els seus vestits. A més, Bàrbara era granada. Devia tenir almenys deu anys més que el seu nebot. Al Virrei li costà de pair la sorpresa. Tant és així que Sebastià hagué de demanar-li què li semblava i si li donava el consentiment. Malgrat que només fos fill d’una cosina, considerava el Virrei com el cap de la seva família. A més, encara era el personatge més il·lustre entre els seus parents.

—Hi vénc a bé, si és que ho desitges. Sa fortuna de sa meva cunyada és grossa —digué el Virrei—. Però no la trobes una mica empesa per tu?

—A mi sempre m’han agradat ses dones fetes. Sa que més m’agradà, sa viuda Sampol, era més gran que jo.

—Sa viuda Sampol era una bellesa i no et passava de dos anys.

—Idò, deu ser que mai no m’han agradat ses nines, oncle —digué Sebastià Palou per dir alguna cosa i de seguida s’adonà que, sense voler, havia tirat amb bala rasa contra el Virrei.

—Nebot, sa teva afirmació és de mal gust. Bastant cars m’han costat aquells moments de feblesa. Ses mores foren duites a Alger, o almenys així m’ho jurà es patró Cent Cames, i allà foren naumitides. Què més vols?

—No ho deia per això, oncle, us ho assegur. Amb es llum apagat, vós mateix m’heu dit que totes ses dones són iguals: joves o velles, lletges o garrides, fan es mateix servei. Na Bàrbara és admetent…

—Sí, està farcida d’unces.

—An això vaig. A vós no vos puc enganyar. Ara les necessit més que mai. Sé de bona font que em volen cercar ses pessigolles per devers sa Casa Negra i que, segons es Jutge de Béns, es gran poiós traïdor, com que quasi no tenc res per confiscar, es Tribunal veuria amb bons ulls una donació, una almoina generosa… Què vos pareix? Llabrés li ho enflocà an es Cronista Angelat i aquest, naturalment, m’envià a cercar tot d’una i m’ho digué. Una almoina plena d’unces que li faria oblidar sa fruita podrida de s’arbre coronat. Quant a vós, oncle…

—Amb mi no gosaran aficar-s’hi. Una cosa és moure’m guerra, s’altra posar-me preu. A més, la Cúria es pensa que a la Cort tenc pes, que m’estimen.

—Em pens que tampoc no ho creuen, oncle.

El Virrei, que seia a la cadira de repòs que solia emprar en el seu gabinet de treball, s’aixecà de cop i es plantà davant del seu nebot, que es passejava per la cambra. Fitant-lo als ulls, com si li interrogués l’ànima, apaordit, li demanà:

—Digues tot el que saps. Tu m’amagues coses.

—Intentava evitar-vos un disgust, però vos ho contaré tot. Tanmateix, tard o d’hora no haguera tengut més remei que fer-vos-ho sebre. Vós sempre m’heu tractat com un fill.

—Deixa’t de circumloquis, Sebastià. Què hi ha de nou?

—Tres dies després que marxéssiu cap a la Cort se n’anà el Vicari General i tornà una setmana abans que vós amb una nova que escampà pertot arreu: s’imminent nomenament d’un nou Virrei.

Antonio Nepomuceno Sotomayor y Ampuero cregué que s’acubava. S’assegué pausadament i sense dir res s’agafà el cap entre les mans. Feia quasi vuit anys que ocupava el càrrec de Virrei que amb tanta obsessió havia pretès, sobretot des que es casà amb la segona dona. Sabia que no era un càrrec vitalici, que hi havia el costum de canviar els Virreis de tant en tant perquè no s’ensenyorissin massa en els llocs on representaven Sa Majestat Catòlica, però per res del món no esperava que tan aviat li hagués de tocar i, a més, en aquelles circumstàncies, sense que a la Cort ningú li ho fes sebre. Se sentí doblement traït: que el Rei res no li digués, encara… Què en devia sebre ell de qui governava els virregnats si pensava que ell tornava de Nova Espanya! Però ella sí, ella, la seva protectora d’un temps; ella li ho havia d’haver advertit.

—Això és una punyetera mentida que han fet córrer aquests cabrons amb banyes de diable de capellans per enfonsar-me! Aquests fills de puta del dimoni! —digué uns instants després, mentre colpejava amb el puny estret el braç de la cadira. Si fos vera, jo ho sabria abans que ningú. No és possible que sigui cert. A Palau em reberen. La Reina fou admetent.

—A la Reina no li agradà sa vostra queixa contra el Sant Ofici i molt menys an es capellà que l’acompanyava. No vos digué que a ella tot el que feia i desfeia l’Església li semblava bé?

—Sí, t’ho he contat.

—Però no amb aquestes paraules, oncle. Amb aquestes paraules exactes ho digué ella. I es capellà que assistí a s’audiència, el reverend Ignacio García Zaragüelles, així ho transmeté an el Vicari General, es seu amic, i aconseguí finalment que la Reina influís davant el Primer Ministre per nomenar un nou Virrei.

—No ho puc creure, no me cap dins es cap. Sa maleïda beata! Mal rebentàs ara mateix!

—Oncle, és la Reina! A mi també em costa d’empassar, però em tem el pitjor… I perdonau-me, ha estat molt penós per a mi haver de ser jo qui us ho comuniqués. Però més val estar previnguts…

—Ho sap sa meva dona?

—No ho sé. No he gosat preguntar-li-ho i res no m’ha dit. En sa vostra absència, el pare Amengual quasi no ha vingut per aquí, i des que li encarregaren de convertir en Valls ha estat molt ocupat. A més, estic segur que qualcú li digué que mos rèiem de la Vida de Sor Noreta. Ara ja té molt avançada, segons m’ha assegurat Angelat, l’obra que haurà d’immortalitzar-lo. Per cert, es cronista s’ha posat com un Nero quan ha sabut que la Reina mai no havia pensat a venir. També això ho ha difós el Vicari… Angelat havia treballat com un boig en sa Memòria…

La Virreina, en tornar el seu home, no era a Ciutat. Feia dies que amb les seves criades i Joanet s’havia traslladat a Son Gualba per passar-hi l’estiu. Al nin, pel qual ella havia promès vetllar, li convenien els aires de muntanya. A més, a Ciutat s’hi acubaven. I ella, per què havia de passar calor si podia evitar-ho? Quan el marquès li envià Bernat, el cotxer, amb la carrossa perquè davallés a Palma, la marquesa decidí que no es volia moure. Pretextant una de les seves maldecapades grosses, féu entornar el criat amb l’encàrrec que fos el Virrei qui l’anés a veure. A ella li era del tot impossible colcar en aquelles condicions. El marquès, a qui la sola menció de maldecaps femenins treia de botador, agafà una enrabiada descomunal. La seva dona era, a més de blaia, una nadala com l’alçada d’un campanar. Mai no havia aconseguit que li fes el més petit favor ni tan sols ara que estava vençut i se sentia més tot sol que ningú. Però acotà el cap, entrà dins la carrossa i es deixà conduir fins a Son Gualba per insinuar a la marquesa que havia d’anar fent-se a la idea de deixar de ser la Virreina de Mallorca.

Onofrina Bellpuig encara li féu jutipiris responsabilitzant-lo a ell de la destitució, de la qual ella ja tenia notícies. Li digué que se l’havia guanyada a pols per culpa de les pèssimes relacions amb l’Església, que no havia sabut mantenir, i li posà exemples que encara l’enervaren més.

—Que et penses que li agraden gaire an el pare Amengual ses teves preses de pèl i es teus riures enfotetes? Que et creus que no li arribava tot quant tu i en Sebastià dèieu injustament des seu llibre sobre sa tia? I el Bisbe? Una cosa és fer-lo esperar una estona i l’altra enflocar-li una hora per moltes juntes urgents que tenguessis, tal com passà es dia del Te Deum d’Acció de Gràcies per l’apressament des fugitius…

—Cap com aquesta! Tu ni hi vengueres! —féu el Virrei per protestar d’aquell carro ple de trons que se li venia a sobre.

—Jo era en es llit amb una maldecapada de ses meves, que no és igual. Si no vols pols, no vagis a l’era —continuà la marquesa amb loquacitat desacostumada.

I no és que ella no l’hagués advertit que havia de ser més mirat amb la Cúria. Ella ho havia estat amb el Bisbe, encara que no li agradés. Però ell era caparrut com una mula aragonesa. I només pel seu mal cap l’obligava a canviar de casa en ple mes de juny, quasi juliol, amb la calorada que feia! I això la preocupava. No volia que ningú li trobés el cofre que guardava amagat al lligador on tenia els seus tresors privats: les cartes de Gaetano, un tros d’hàbit de Sor Noreta, un ble de cabells de Joanet i la primera còpia del llibre del pare Amengual.

—Però encara no t’ha arribat sa confirmació oficial, Antonio —li digué, finalment—. Podem esperar. Aquí en Joanet ha recobrat sa gana. I què vols que te digui? A mi no em sap greu que ja no siguis Virrei, m’és igual. Esper que ara no em posaràs cap excusa per fer es viatge a Roma que tantes vegades t’he demanat.