VII

Malgrat l’avalot, la Seu acabà per omplir-se de gom a gom. Totes les llums havien estat enceses i la cera crepitava de tant en tant, unint-se al xiuxiueig de la multitud que esperava l’arribada de les autoritats perquè la funció comencés. Resant o xerrant en veu baixa, la majoria es preguntava la causa del retard. Molts conjecturaven les paraules que hauria de pronunciar Sa Eminència Reverendíssima i posaven messions sobre si les campanes tornarien a tocar, amb humilitat, mansuetament també tota la nit, tal com havien fet córrer per Ciutat els qui asseguraven saber-ho de primera mà.

Només els impedits, els malalts greus, els infants d’uè i les monges tancades havien quedat a ca seva perquè ningú es volia perdre el sermó del Bisbe, que, ben segur, faria referència als fugitius. Fins i tot les famílies dels empresonats havien acudit a la catedral i ocupaven els primers bancs enmig dels altres veïnats del carrer, desitjosos, ara més que mai, que ningú no dubtés de les seves conviccions cristianes.

Esther Bonnín i les dues criades dels Valls acompanyaven la sogra boieta, que es mirava amb ulls d’astorament aquella lluminària i ja no cridava com ahir ni esperonejava. Amb les mans creuades sobre el ventre, aparentment tranquil·la, seia sense moure’s gens. A la fi semblaven haver-li fet efecte totes les bullidures de til·la mesclada amb flor de cascall que la germana li seguí fent beure quan l’acollí a ca seva, a cinquanta passes de la porta barrada dels Valls.

En el banc de darrere, els fills d’Isabel Tarongí es donaven la mà vora son pare, que aprofitava l’espera per fer-los passar el rosari de genollons. Pendent dels nins, només es permetia aclucar els ulls de tant en tant per intentar concentrar-se en les avemaries. Aquell vespre li era difícil trobar el recolliment necessari per establir comunicació amb la Mare de Déu, a qui sempre demanava ajut en els moments dolents. Tot i que, amb la contundència d’un martell, la seva voluntat havia anat clavant lluny de les parets de la memòria les imatges de la seva dona, els records d’Isabel, com un eixam d’abelles furioses, brunzien dins el seu cap. Lluità per foragitar-los, perdé el compte del rosari, pegà una mamballeta al seu fill, que es bellugava inquiet, però no aconseguí altra cosa que desfressar-los d’angoixa, penediment i llàstima per si mateix. Maleí l’hora en què es fixà en Isabel, l’hora en què decidí fer-la seva. La culpà, com sempre, d’haver-lo enganyat perquè mai abans de casar-se no li confessà que fos una cristiana falsa. Es culpà a si mateix de no haver-ho sospitat tan sols, de no haver-li passat pel cap que era una hipòcrita, com tants d’altres habitants del carrer. Però ell què havia de sebre! Ell venia de Sóller i no tenia més que contactes superficials amb els parents del Segell. Si ho hagués sabut, si li ho hagueren advertit, mai no l’hauria desposada, per molt que aquella al·lota s’assemblés a la Verge Maria i renunciar a ella li suposés la mort. Ho descobrí el quart any de casat de manera casual, quan es negà a tastar una llagosta que li havien regalat uns pescadors de Deià, amics seus que de tant en tant el visitaven. Llavors, s’adonà que no refusava la xulla perquè li queia malament, com assegurava, i que a més guardava els dejunis de la reina Esther. S’esforçà, primer a les bones, i després, més aviat a les males, per fer-li veure els errors de la religió vella i les veritats de la nova. Però ella no es volgué convèncer. Tanmateix, solia dir-li, moriré jueva perquè tots els meus visqueren i moriren com a jueus i com tu també hauries de viure i morir. No es podia avenir que aquella al·lota, que pareixia pastada amb mel i sucre candi, tengués unes conviccions tan fermes. Sofrí com un anyell a punt del sacrifici, pensant que, si no la convertia, tota una eternitat haurien de viure separats perquè els jueus tenien les portes tancades a cal Déu dels cristians i molt més si eren, com la seva dona, apòstates encoberts, falsos creients en la religió en la qual havien estat batiats. Perquè Isabel, per altra banda, sempre l’obeí i el serví de grat i mai no li vengué malament acompanyar el seu home a quantes misses volgués oir i no rebutjà ni un sol pic passar el rosari ni assistir a totes les novenes que a ell li venguessin de gust. Però de la mateixa manera, ja que tampoc ella no podia tòrcer la branca de la seva fe, desitjava que ell li deixés practicar a ca seva, d’amagat, els ritus judaics, que en res no podrien perjudicar-lo, si ningú no ho sabia, si ell no deia res a ningú. Però Martí, que, des que en instal·lar-se a Ciutat canvià de confés, no feia una passa sense consultar amb el pare Ferrando, volgué també aconsellar-se amb ell sobre aquest punt. El capellà, com ja suposava el penitent, rebutjà la proposta d’Isabel i li ordenà, sota pena de negar-li l’absolució i obrir-li procés, prohibir a la seva dona les pràctiques judaiques. Si no aconseguia que es retractés i penedís de tot quant havia fet contra la religió cristiana no li quedava altre remei, si no volia condemnar-se ell també, que delatar-la al Sant Ofici. El jesuïta fou clar i absolutament contundent: mentre no es convertís, no podria tornar a cohabitar amb ella. Ell no l’absoldria del pecat de fornicar amb una apòstata recalcitrant.

Veia Isabel Tarongí —els records se li clavaren com becs famolencs— amb el rostre cobert de llàgrimes i aquell posat de Verge Màrtir que tant l’atreia, esperonejant fins a les estrelles el seu desig de mascle, com la nit que li comunicà tot quant li havia ordenat el confés i la foragità de la cambra que durant quatre anys havien compartit. Els plors d’Isabel no apaivagaren la fúria dels seus crits; per contra, els augmentaren fins a despertar els nins, que s’afegiren als gemecs de la mare. Des d’aquell dia infaust tot canvià a ca seva. De moment, envià a cercar sa mare, a la qual confià el maneig. Isabel deixà d’acompanyar-lo en públic a les seves pràctiques religioses. Fou obligada a confessar-se amb el pare Ferrando, davant el qual rebutjà amb fermesa les acusacions del marit. Això la salvà momentàniament d’un procés, però, segons Xim Martí, no la féu mudar de capteniment. Malgrat la vigilància a la qual fou sotmesa pel marit, la sogra i la criada cristiana, procurava seguir complint amb les prohibicions de la seva religió amb molt més sigil que abans. Quasi no menjava i el seu estat era d’una malenconia absoluta, rompuda només per la presència dels nins, als quals, però, no li deixaven veure a soles. Isabel Tarongí confiava únicament en el seu germà, que, aleshores, es convertí en el seu únic vetllador i consol.

L’embarc agafà Xim Martí de sorpresa. També a ell, tot i que la patia molt menys, aquella situació se li feia insostenible, però imaginava que la dona mai no gosaria partir, perquè estimava els fills amb deliri i anar-se’n suposava renunciar als nins per sempre. Com a cristià no tenia més remei que alegrar-se del miracle del vent. Tal vegada així, a la presó, Isabel arribaria a renunciar als seus errors i junts podrien començar una nova vida. Per la seva banda, res no havia de témer. Les seves fortes conviccions cristianes havien preservat ca seva de la furiosa envestida segelladora dels homes de l’Agutzil, ja que era l’única on vivia un fugitiu que no havia estat barrada. Sense Isabel podia sentir-se alliberat de la pesada càrrega de vigilar-la, d’amonestar-la sempre seguit. Redimit de les temptacions de la carn amb les quals aquell cos de gessamins encara el mortificava, i sobretot a pler per educar els fills com a bons cristians. Ja no hauria de témer la perniciosa influència de sa mare, que amb la seva dolça resignació exercia sobre els nins una força imantadora que transformava aquells dos truiosos entremaliats en dos autèntics xots de cordeta que l’obeïen en tot i per tot, com ell l’obeïa quan s’enamorà, fascinat per la serenor dolcíssima dels seus ulls marítims i les faccions d’imatge sagrada de la seva cara. Isabel Tarongí, malgrat la seva molt inferior naixença, havia rivalitzat de joveneta amb Blanca Maria Pires, l’única dona de tot Ciutat que li podia fer la competència i n’havia sortit vencedora, per bé que la senyora del mercader Sampol emprés sedes i tafetans per vestir cada dia i ella només estamenya barata. Fins i tot la seva sogra, que no tenia gens de ganes que el seu fill es casés a Ciutat, no tengué més remei que alabar-li el bon gust quan la hi féu demanar per esposa. Caterina Aguiló, que ocupava el mateix banc que el seu fill i néts, vora dues veïnades, es girà, com tothom, en veure entrar, a la fi! —feia ben bé més d’una hora que esperaven—, el Virrei acompanyat dels jurats i seguit dels membres nobles del Gran i General Consell.

Les campanes de la Seu, que des de fa estona criden a l’ofici, comencen a voltejar amb el so més alegre. Primer na Bàrbara i n’Antònia, després na Nova, na Prima, na Tèrcia, na Picarol. Només n’Eloi no sona. Els onze campaners que anit passada la feren tocar sense aturai han demanat més paga per treballar altre pic avui, després del cansament del vespre i la Cúria s’hi ha negat. A on aniríem a parar acceptant ses exigències exagerades d’avui en dia?

Les autoritats ja han ocupat els seus llocs en els primers bancs endomassats. Els jurats al cantó de l’Epístola; en el de l’Evangeli, els membres del Gran i General Consell. En un setial més alt, folrat de vellut vermell, Sa Excel·lència el Virrei. S’ha fet esperar, però ara és ell el que espera perquè el Bisbe encara no surt. La cera minva a les atxes i canelobres. Si la funció s’atorba encara una hora més a començar, algunes capelles es quedaran a les fosques. Ningú no preveia aquest endarreriment. Les persones més devotes, les que resaven, s’uneixen cansades a les que xerren i el xiuxiueig augmenta. Tan greus han estat els disturbis dels camperols per retenir el Virrei a Palau? Alguns, com l’home d’Aina Fuster i el germà del sastre Valleriola, bequen d’avorriment. Però ningú no es mou.

Si el Virrei mos ha fet esperar més d’una hora, el Bisbe no voldrà ser menys, diu a la seva dona Josep Bonnín, que passa molta pena i por que l’engarjolin, segons el que confessi son pare o sa germana, Sara de les Olors, que gens no l’estima perquè mai no s’ha pres seriosament les visions i èxtasis en els quals cau de tant en tant.

De bona gana els Bonnín se’n tornarien a ca seva. Són més de les set tocades. Fa fred i la nit ja és caiguda. Ahir cap dels dos no aclucà l’ull, espantats pel vent, les campanes i el desveri dels cops a les portes. Són veïnats, paret amb paret, de madò Grossa i de la seva germana. Però saben que no poden moure’s. Si sortissin cridarien l’atenció, i això de cap manera no els convé. No poden fer altra cosa que restar allà, sigui l’hora que sigui i passi el que passi, com tots els del seu ròdol, esporuguits i expectants, i demanar a Jahvè, amb totes les seves forces, que aquella taca no s’estengui encara més, que no els esquitxi també a ells l’oli bullent, per bé que estiguin menys compromesos que els qui decidiren embarcar-se.

Esther Bonnín pensa que, si el Bisbe no compareix aviat, haurà d’endur-se’n la germana, que comença a impacientar-se. S’aixeca, s’agenolla i s’asseu maquinalment, sense aturall.

—Si crida, no tendrem més remei que treure-la —diu Esther a la criada—. I de pressa.

Però el Bisbe ja és a punt d’entrar. El precedeix una munió d’escolanets, sagristans, capellans i canonges. No ha fet esperar més que mitja hora el Virrei, comenten alguns, mentre que d’altres creuen que és més temps. Les campanes impedeixen sentir bé els tocs de na Figuera. Va, com suposaven, revestit de pontifical, però, per mor de la quaresma, el color de la capa pluvial no és el blanc i daurat que sol dur en les solemnitats més importants. Tampoc no empra el negre, sinó el morat, amb el qual dissimula el dol de l’època amb l’alegria de l’empresonament. Abans de començar l’ofici, que consistirà en l’exposició del Santíssim ja anunciada, es dirigeix als feligresos amb el seu verb encès, que acostuma a provocar llàgrimes de penediment quan al·ludeix a les penes eternes amb caliueres que mai no s’extingeixen, llimacs que deixen una bava encesa sobre els cossos dels condemnats convertits en gripaus o galàpets o sangoneres pútrides, segons el grau d’ofensa a Déu Nostre Senyor. Però avui res no diu sobre les penes eternes, avui només parla d’alegria, alegria perquè el vent, instrument de Déu, salvà els fugitius d’una mort segura en alta mar i retornant-los a terra els donà la possibilitat d’anar al cel. No sols els falsos cristians han estat preservats per la Providència Divina, que vetlla per tots i tot ho sap, exclama amb tota la força de la seva veu, sinó també d’altres germans nostres que tenien interessos pecaminosos en el xabec que mai no els hagueren permès guanyar la vida eterna. Germans nostres en Crist, prossegueix Sa Eminència, després d’una pausa, per copsar l’efecte de les seves paraules, però cappares en responsabilitats per alts càrrecs que ostenten.

El cavaller Sebastià Palou, que ocupa un dels primers bancs, després dels reservats a les autoritats, mira el Virrei, però no aconsegueix veure-li el rostre. Contra qui parla el Bisbe? A qui es refereix? Qui pretén acusar des de sa trona? I per què ho fa davant de tothom enmig de sa solemnitat? Per augmentar sa mala maror? Res no diu es barrut contra es pagesos que fa un parell d’hores cridaven contra el Virrei. A què ve aquesta condemna oberta? Què pretén? L’oncle deu tallar claus, d’això n’està segur Sebastià Palou mentre busca resposta a les preguntes que acaba de fer-se. El Bisbe baixa de la trona i es dirigeix cap a l’altar. Sa Eminència Reverendíssima, envoltat de canonges, capellans i sagristans que remenen l’encenser, sobresurt, tanmateix en dignitat i pompa, a l’estampa que compon el Virrei en el seu setial d’honor, malgrat que per assistir a aquella solemnitat llueix un gipó nou de vellut, amb mànegues amb llistons de seda, cobert amb una gramalla endomassada, també verda, que li arriba als peus. Aquesta vegada no l’acompanya la Virreina, que jeu al seu llit mesell d’holandes, per culpa d’una de les seves freqüents maldecapades, gràcies a les quals se sent encara més noble: no debades les comparteix amb la Reina mare. A més, les relacions de la marquesa amb el Bisbe passen per carreró estret, en aquests moments. Sa Eminència, segons la Virreina, no fa tot el que hauria de fer per accelerar la causa de la beatificació de Sor Noreta, que s’endarrereix inexplicablement, i tampoc no ha vengut bé fer venir Chiapini, el seu recomanat, perquè continués els frescos del Palau Episcopal que acaba d’encarregar a un frare que no ha demostrat encara davant ningú que sàpiga pintar. Així, el maldecap li ha caigut d’allò més bé. Déu Nostre Senyor l’hi ha enviat perquè es mortifiqués, però mortificant-la l’ha afavorida. Tampoc no sabia quin vestit s’havia de posar. No en tenia cap per estrenar, i la solemnitat s’ho valia. Tothom li clavaria els ulls mentre entrés a la Seu.

Les campanes comencen a desagreujar el vent de seguida que acaba l’ofici. El Bisbe abandona el temple per la porta de la mar, més avinent de Palau, i el Virrei ho fa per la principal, que també li queda més a prop de l’Almudaina, acompanyat per la seva gent. La multitud, que ha seguit amb atenció les paraules de Sa Eminència Reverendíssima, intenta copsar en els rostres d’ambdues autoritats cap a on aniran a parar les futures relacions, perquè, si una cosa ha quedat clara és que la part més punyent del sermó anava adreçada contra aquest cappare que no sap ser-ho. I el Virrei és la primera autoritat. Però ningú no aconsegueix notar-li ni el més petit gest agre, ni li veu moure cap múscul alertat o parpellejar nerviós, per bé que avui capvespre se n’ha duit una bona estamenejada i per partida doble. Correspon, ja defora del temple, a les salutacions i escomeses de l’aristocràcia i amb somriure plàcid torna els somriures de les dames i els comiats dels cavallers i ciutadans. A les respectuoses inclinacions dels mercaders i menestrals amb qui es topa, dispensa un gest benevolent amb la mà dreta.

Camina sense presses, malgrat l’hora, més de les vuit del vespre, cap a ca seva. La proximitat de la Seu a l’Almudaina li ha fet, com sempre, rebutjar la carrossa, malgrat que avui li han recomanat que l’emprés. Ara que l’avalot sembla que ha estat ben reprimit està content de no haver escoltat els consells que li demanaven més cautela i quasi li exigien la covardia com a mitjà de seguretat. Encara es retura amb el comte de Santa Maria de Formiguera davant el portal. Dissimula la pressa que té d’arribar a ca seva, el neguit que el consumeix esperant les noves que ha enviat a cercar. Sembla l’home més desenfeinat del món, el més tranquil de la terra. Només en creuar el pati de Palau se li nota el desfici: corre atropellat i quan entra al rebedor el cor li va a tota per l’esforç de pujar els escalons a corrensos i de dos en dos.

—M’espera qualcú? —pregunta al majordom, que ha acudit, en sentir-lo, tot d’una, a obrir-li la porta i li cedeix el pas amb una reverència que el fa inclinar tant com si de sobte hagués de començar a caminar emprant també les mans, convertit en animal de quatre potes.

—No, Excel·lència. Només la senyora marquesa ha demanat per vossa mercè i m’ha ordenat que us pregués que l’aneu a veure tot d’una. Li ha augmentat es mal de cap amb es so de ses campanes.

—Requaranta punyetes! —exclama el Virrei, que mai no ha sabut per què les migranyes de la seva dona el treuen de polleguera—. Digues a la senyora que no estic pets seus maldecaps, que, en aquests moments, en tenc jo de molt més grossos.

—Com vossa mercè mani. Li diré que es millori de part vostra, Excel·lència. Vull dir que diré de seguida a sa cambrera que la visitareu tot d’una que pugueu, senyor.

—Fes lo que vulguis, Tomeu, i que ningú no me molesti. Esper dues visites urgents. Tot d’una que preguntin per mi, fes-les passar. Sigui s’hora que sigui.

El Virrei, seguit del majordom, que l’acompanya amb un canelobre i se li avança per obrir-li les portes, travessa les cinc sales que el separen de l’arxiu, on sol treballar.

—No voldrà desvestir-se, vossa mercè? —pregunta Tomeu, en veure que arrossega la pesada gramalla.

El Virrei rebutja l’oferiment. Fa uns instants només desitjava treure’s aquesta roba que l’enfarfega i l’oprimeix, especialment els calçons que li són massa estrets, però després decideix no fer-ho. No vol perdre un segon. La impaciència per veure de seguida que arribin els seus emissaris el consumeix. Si entraven en el moment en què es mudava de roba retardaria uns instants saber el seu futur, sobretot l’estratègia a seguir en les seves sempre complicades relacions amb l’Església, especialment ara després de sentir l’atac obert del Bisbe contra la seva persona. No podrà posar-se a estudiar cap contraatac abans de tenir tota la informació que ha enviat a cercar. El seu nebot, aquesta vegada, de poc li ha servit. Malgrat tota la seva bona voluntat d’assistir a la tertúlia i interrogar el Jutge de Béns camí de Palau, no li ha ofert cap nova que no sabés.

De seguida que el criat, que acabava d’avivar el foc a la foganya, sortí de la cambra, el Virrei acostà a les flames la seva cadira de braços i s’hi deixà caure. Ja no tenia necessitat de seguir dissimulant, i podia mostrar el rictus de preocupació i el posat consirós d’un home esbucat, vençut per esdeveniments que és incapaç de dominar. Amb una mà aguantant-se la galta esquerra i l’altra caiguda amb indolència sobre el ventre protuberant, com si posés per a un quadre, amb gest que no pretenia ser estudiat, mirava fixament les flames que consumien de pressa els troncs de cirerer, la llenya que prefereix, perquè té un cremar viu i net. La imatge del foc, contràriament a la resta dels mortals, que per ell no arriben a dues dotzenes, no l’indueix a sospesar les penes de l’Infern, sinó que el fa pensar en el pas del temps i de la vida, una flama que de guspira passa a cendra en la brevetat d’un instant. Però malgrat aquesta imatge poc agradosa, especialment en moments baixos com els d’ara, el foc l’encisa. Ben possiblement això, com molts d’altres dels seus gusts, ho deu a la dida que li contava històries vora la immensa llar que presidia la cuina del castell de Boradilla del Monte, on havia nascut, feia cinquanta-sis anys.

Fou una meditació vora el foc, vora aquesta mateixa foganya, davant unes flames paregudes —a estones, com ara, fins i tot blaves i quasi grogues—, meditació sobre el fugaç curs de la vida i l’efímera durada dels pocs plaers que ens atorga, que l’incitaren, feia tan sols quinze dies, a comprovar si aquelles moretes que li havien regalat i que només feia dansar de tant en tant per a ell o per a un grup d’amics selectes, serien capaces de fer-li reviscolar les flames del seu propi caliu. També ell tenia dret —com ho feia el poble al carrer, malgrat les prohibicions que en persona signà, perquè l’any havia estat dur, donada la manca de blat— a celebrar en privat i com li abellís el seu propi carnaval. Em desfressaré l’ànima, es digué. El confés ja m’absoldrà. Faré doble penitència si me la imposa.

A fora es sentien els crits de les màscares, una alulea que, ben segur, molestaria la marquesa, a la qual haguera agradat celebrar el carnaval com Déu mana, amb un ball a Palau. Però ell s’hi negà. No li quedava més remei que donar exemple en un any de fam. Res de disbauxes. La que ara conjecturava no es podia entendre com a tal. No li pertanyien les esclaves? No procedien d’un serrall? Idò res no havia de témer. Envià Tomeu a cercar-les i li ordenà que es retirés. Eren més de les onze passades, hora de dormir, li digué. Tampoc no volgué que cap altre criat vetllés per ajudar-lo a desvestir-se. Gràcies, queden amb bona companyia, afegí quan el majordom s’acomiadà, tancant la porta i fent la reverència acostumada.

—Ballau com a mi m’agrada —ordenà a les esclaves, acomodant-se en la seva cadira de braços vora el foc—, despullades —advertí amb un somriure que mai no els havia dedicat abans, un somriure que volia ser obscè, però resultava grotesc: una llengua més aviat blanquinosa sobresortia entre les dents esportellades.

Les al·lotes dansaren com sempre ho havien fet, però aquesta vegada notaren sobre els seus cossos una mirada diferent. L’amo no intentava gaudir de la visió, pel pur plaer de contemplar aquells membres joves i elàstics lliurats al ritme, ballant en el seu honor. Ara cada esguard semblava amagar la menaça d’una torxa burxant a punt de penetrar-les. Fou Aixa la primera a observar que just enmig de l’engonal del senyor Virrei els calçons no podien dissimular una creixent protuberància que mai no havia copsat. L’hem excitat, pensà l’al·lota; qualque dia havia de succeir. Veurem què ens manarà fer d’aquí a una estona. Però l’estona mai no arribà perquè tot succeí a partir d’aquell precís instant, com si també Sa Excel·lència s’hagués adonat del pensament de la mora. D’una embranzida la féu agenollar al seu davant i mentre deslliurava el virregnal embalum de les robes que el mantenien presoner, l’obligà a posar la boca sobre el seu sexe només a mitges erecte.

—Ara tu —digué de sobte uns instants després, cridant Laila, que es mirava palplantada l’escena—. Mem si ho fas millor. —Però cap de les dues, malgrat els esforços disciplinats, no aconseguí convertir en tió encès aquell caliu minvat.

—Vaja, no en sabeu gens de fer volar ocells —digué Sa Excel·lència enutjadíssim—. Ja vos enviaria jo una temporadeta a ca la Coixa que vos posàs en adob…!

Les moretes res no s’atreviren a replicar. Na Laila, espantada, agafà la roba per vestir-se, però el Virrei no li ho deixà fer.

—M’agradau més despullades. No em direu que teniu fred? Això bull. Ara mos alegrarem un poc.

I s’aixecà per treure d’una arqueta un flascó de malvasia i dolços de mel que havia amagat per a la celebració. Elles rebutjaren el vi i menjaren pastissos i ell dejunà, però begué amb golafreria.

—No vos agradaria jugar una estoneta abans d’anar-vos-en a dormir? —els preguntà amb veu pastosa—. Perquè vegeu que vos tenc apreci ara seré jo es que vos entretendrà.

I es posà de quatre potes i començà a lladrar i a bellugar-se pel trespol fent cabrioles, com si s’hagués convertit en un ca juganer, malgrat tenir els bigotis massa llargs per fer sospitar habilitats de quisso. Al principi les al·lotes reien d’aquell espectacle grotesc que, ben segur, tothom a Ciutat, des dels nobles fins al darrer menestral hagueren pagat per contemplar. El ca intentava fer giragonses i furgava per aficar la llengua, oferia la pota dreta perquè la hi agafessin amb la mà, entre les rialles de les al·lotes. El ca treia la llengua i la passava per les seves cames, pujava cap a les cuixes, ensalivant-les morosament. Fins aquí, ara ho recorda el Virrei fil per randa, no tengué més intenció que reviure els temps passats de la seva infantesa quan, per fer enfadar la dida, bordava i li llepava les cames, les cuixes i els pits, fins que ella, rient, li deia prou. Quin mal hi havia a rememorar aquells jocs si era carnaval i comptava amb dues esclaves que li pertanyien? Fou després, tal vegada per culpa de les moltes copes de malvasia, que la cosa s’embrutà. El ca entre baves, espasmes i lladrucs, furgava per aficar la llengua dins els sexes de les al·lotes, però de sobte, sense saber com, es trobà mossegant amb els dos ullals que li quedaven el clítoris de Laila, que començava a sagnar, mentre ella cridava de dolor i demanava auxili, encara que sabia que ningú no vendria a ajudar-la. Però la tragèdia aparegué minuts després quan Aixa, per defensar-se d’una d’aquelles envestides sobre el mugró dret, perquè el ca s’havia aixecat sobre les potes de darrere, agafà les armolles de la foganya i intentà descarregar-les sobre el costellam de la bèstia enfureïda, que, en veure’s atacada, aferrissà els ullals i arrabassà d’un mos el mugró de l’esclava, que caigué a terra sanglotant de dolor.

De matinada madò Grossa entrava a cal Virrei per la porta de la gabella, que feien servir els criats, per veure de quina manera podria compondre aquell pit malmès pel bàrbar atac d’un altre esclau moro que el senyor marquès ja havia manat empresonar.

Dies després fou declarat culpable, condemnat a galeres i no penjat, perquè Sa Excel·lència, misericordiós, promulgà l’indult a temps. El carnaval i la malvasia poden amb facilitat fer perdre el seny, resolgué per no enviar-lo a la forca. Però, com que els moros són de natural mentiders i traïdors i qui sap quines falsedats podrien fer córrer aquelles dues desvergonyides esclaves, el Virrei, una vegada mig guarides, considerà que era millor desfer-se’n i aprofità, amb tot sigil, que el vaixell del capità Willis havia ancorat a Porto Pi per facturar-les enfora. Donat el rumb que havien pres les coses, la seva decisió podia considerar-se equivocada perquè res no satisfaria més el Bisbe que les esclaves contessin fil per randa tot quant havia succeït en ser interrogades pels membres del Sant Ofici, desplaçats a bord del vaixell. Per això ell, aquesta mateixa tarda, havia donat ordre a una partida de fidels que arribessin al xabec per endur-se-les.

De les paraules del Bisbe, d’aquella al·lusió als interessos pecaminosos del cappare es podia desprendre que les mores ja havien xerrat, però si tot anava bé, com esperava, no podrien continuar acusant-lo sense proves més convincents. Duia les de perdre, tanmateix, Sa Eminència Reverendíssima. On s’ha vist mai creure en la paraula de dues miserables esclaves mores que aixequen falsos testimonis contra tot un Virrei? Per això era Déu que les castigava, no ell. Ell només se’n feia instrument enviant els seus dos servidors més fidels, als quals solia encomanar, compensant-los després amb llarguesa, les missions més compromeses, per desembarcar-les i fer-les desaparèixer de Mallorca de la manera que consideressin més eficaç. Els altres interessos que ell pogués tenir al xabec no eren gens secrets. Ningú no prohibia fer negocis amb els conversos, i ell, a més, no en feia. Ell només es cuidava dels negocis de la seva dona, que era la rica, i això, a més, sempre indirectament. No l’agafarien en fals, per molt que tothom xerrés. L’empresonament li havia caigut tort perquè sobretot Valls era un excel·lent mitjancer, entre ell i Pere Onofre Aguiló; però, com que des de la mort de Costura esperava que la Inquisició actués, ja havia fet passes per prescindir d’ambdós com a socis.

El Sant Ofici ja podia dir missa i més si aconseguia provar que els aldarulls d’avui havien estat instigats per la mateixa Església, com n’estava quasi segur, s’enfrontaria amb la Cúria amb les armes ben esmolades. No debades havia fet esperar tothom avui de capvespre, despatxant assumptes de govern per culpa dels avalots que el retingueren més temps del que haguera desitjat: enviar a apressar el sen Boiet fou més complicat del que sospitava i no resultà fàcil trobar gent de confiança disposada, sobretot si, com demanava, l’havien de fer confessar, abans de matar-lo, si era l’Inquisidor, el Bisbe o tots dos alhora qui el pagaven.