IV

Gabriel Valls intentava recordar obsessivament durant les primeres setmanes una conversa mantinguda amb Josep Valleriola davant el Cònsol quan preparaven l’embarc, en la qual els explicà com, durant el temps que anomenaven de la complicitat, el temps passat, feia deu anys, en aquestes mateixes presons arribaren a elaborar un codi secret que els mantingué units i en comunicació, sense que els inquisidors ho sabessin. Tres cops a la paret volia dir que seguien fidels a la fe de Jahvè sense confessar-ho, perquè els tres tocs equivalien a les puntes dels triangle amb el qual es pot representar aquell que és innombrable. Tres tocs més un, que s’havien declarat cristians davant del Tribunal, perquè tres tocs volien dir Déu i un el fill unigènit, el Messies, segons la religió dels enemics. Tres més dos, que havien assegurat que seguien pràctiques cristianes, anaven a missa i passaven el rosari, perquè amb aquell dos identificaven l’Església o la mare d’en Joan Peroni. Però per molt que s’esforçà, no pogué recordar res més. Es maleí a si mateix per no haver quedat d’acord amb els seus en un llenguatge secret, per si aquella eventualitat terrible es presentava, però havia tingut tanta confiança que tot aniria bé i l’embarc immediat els havia agafats tant d’improvís, que no volgué pensar-hi. Ara se’n penedia ferm.

Intenta, amb el puny ben estret, colpejar la paret tres cops per identificar-se, almanco com a habitant del carrer, per si a l’altra banda hi ha algú que hagi estat empresonat l’altre pic o conegui per casualitat el codi. Té, a més, la intuïció que vora la seva cel·la han tancat el Cònsol i per això insisteix, perquè, si és ell, en algun moment s’haurà de recordar de la conversa amb Valleriola. De vegades li sembla que des de l’altre cantó de la paret també el criden, però en contestar fan el sord o no el senten. Es passa moltes hores escoltant qualsevol remor que provingui de fora: el soroll de les altres portes que donen al passadís, les passes que s’allunyen o acosten, els gemecs i els plors quan els gordians arrosseguen algú cap a la cel·la. Tot i que la penombra constant en què habita només convida a la son, Gabriel Valls quasi no dorm i quan ho fa les bubotes més lletges omplen els seus somnis. Veu el seu fill petit, Rafel Onofre, vorejat de calaveres que porten forques, com si talment assistís a una representació de la Dansa de la Mort que el seu avi solia descriure-li de nin. Les calaveres vestides amb túniques de color amusc fan giragonses i es contorcen al voltant de l’al·lot i l’escarneixen amb jutipiris i befes. Finalment, acabaven per arrossegar-lo i se l’enduen lligat de mans i brut de sang. El somni li feia témer el pitjor. De vegades, però, especialment després d’haver resat llarga estona, tenia la seguretat que havia pogut salvar-se, que, fins i tot, s’havia pogut embarcar des d’Alcúdia cap a Alacant. Si Jahvè li hagués fet aquesta mercè, si Jahvè hagués volgut protegir es seu fill donaria per ben emprada la presó, per ben emprades totes les calamitats futures. Però si el fill havia estat agafat, igual que la dona, aquella captivitat se li faria del tot amarga. Pensava en Rafel Onofre més que en ningú. Engendrat de vell, era el seu predilecte. Déu li féu moltes mercès amb aquell fill tan admetent, que només li havia donat alegries i que acceptava de grat la religió dels seus. Pensava poc en Maria, i no perquè no la considerés la millor esposa que pogués trobar i la respectés amb afecte, sinó perquè en les llargues hores buides, la viuda Sampol s’imposava sobre qualsevol imatge de dona, per molt que s’encaparrotés a evitar-la. Sabia ja les conseqüències nefastes de l’embarc? Podria ajudar-los des de Liorna?

Contestava aquestes preguntes reiterades amb la mateixa resposta: amb els ulls agradosos de Maria Aguiló contemplant-lo en la quietud de l’hort, i foragitava el rictus amarg de la seva boca, mossegada pel temps. Obligava llavors la memòria a presentar-li les millors estones de la vida en comú: les noces secretes, quan el seu pare, que hagué de consultar papers antics, improvisà la cerimònia jueva del casament davant dels amics més íntims, després d’haver-se casat a Santa Eulàlia; els naixements dels fills —cinc n’hi havia concedits Jahvè i només dos n’hi visqueren—; la seva bona disposició per a totes les feines de la casa, a confitar codonys, era la més entesa de tot el Segell i tothom alabava les tovalles brodades per les seves mans que cada divendres vespre posava a la taula. Matava les aus d’acord amb l’antiga llei, sense esmussar-se, com moltes dones; per als pobres tenia sempre a punt una almoina i havia acceptat de grat, com a nora, la filla dels amitgers, desitjant convertir-la en la filla que Jahvè no li permeté surar.

Recordava tot quant de bo tenia Maria, però ho feia per obligació. També ella el seguí a l’embarc obligada, deixant la seva mare boja, les seves ties, nebots i cosins, amb plors. Maria amb molt de gust s’haguera quedat a ca seva o a l’hort, on feia tan bon estar. Fou ell qui l’empenyé a aquella dissortada aventura que ella mai no veié amb bons ulls, per molt que no l’en fes coneixedor, perquè sempre tengué molt clar qui comandava. La vídua Sampol, per contra, s’hi haguera oposat si hagués considerat que aquella fuita era massa precipitada. A Blanca no li importava lluitar pel que considerava millor. Maria acotava el cap perquè era el que li havien ensenyat a fer, el que totes les dones feien. Oh, Jahvè, ajuda’m, no turmentis encara més es meu cor! Jahvè era sempre el millor refugi. Si no tengués fe, es deia, si Adonai m’abandonàs em tornaria boig com sa sogra i seria incapaç de resistir aquestes tenebres, s’angoixa des renous en sa nit, sa xerrameca del pare Ferrando, sa por a ses llargues matinades trencades només per sa corredissa de rates tragineres i ses llunyanes bregues de moixos.

Ha preguntat al jesuïta que l’alliçona en la fe de Crist si sap quan pensen enviar-lo a cercar per enfrontar-se d’una vegada amb el Tribunal, perquè l’espera li sembla més dolorosa encara que el possible turment. Li ha demanat per caritat que li doni noves dels seus, però ell res no li diu que li importi.

Espesses vegades, quan el carceller li deixa el trist menjar, quasi sempre rosegons, algun diumenge un tros de xulla que no s’atraca a la boca, una gerra d’aigua, Valls ha intentat retenir-lo per preguntar-li si sap noves del fill, si també és empresonat amb l’altra gent de l’embarc i si té idea de quan el cridaran. El carceller, que mai no contesta amb renecs ni amb coces, com fa amb els altres presos, que considera de poca categoria, es nega, però, a donar-li cap tipus d’informació, encara que Valls li insisteix que si l’ajuda sabrà com compensar-lo.

Un dia de finals abril és l’Alcaid en persona qui li duu el menjar i li pregunta, admetent, si desitja alguna cosa. Saber què ha estat des meu fill, li demana Valls, saber quina gent ha estat interrogada i per què a mi encara no m’han enviat a demanar. L’Alcaid li contesta que no coneix quines són les intencions del Tribunal pel que fa als interrogatoris, que fins aleshores només han convocat els infants i les dones, a més d’un al·lot: el seu fill, Rafel Onofre.

Valls aguantà el cop, però li semblà que l’esclafava una muntanya. Demanà què més sabia del seu fill, com i on era. Suplicà que l’hi deixés veure encara que no fos més que un segon i se sorprengué perquè, contràriament al que esperava, l’Alcaid acceptà acompanyar-lo fins a la cel·la de Rafel Onofre.

El fracàs de l’embarc se li féu petit davant les nafres del seu fill i els seus ulls enfebrats. Rafel Onofre li explicà de pressa, perquè l’Alcaid els imposà ser molt breus, tot el que li havia succeït des del moment que se separaren. A Gabriel Valls la ràbia li covava els polsos i en cada batec pugnava per esclatar. L’haguera empresa a cops de puny contra les parets; no obstant es limità a acaronar el front de l’al·lot, que bullia, com ho feia quan era infant. El consolà així com pogué. Li digué que possiblement ja no el turmentarien més, que havia fet bé de confessar. Per a què seguir encobrint qui l’havia traït? Davant seu es gordà prou de mostrar-se enfonsat i l’encoratjà amb la confiança que tot aniria bé. En tornar a la seva cel·la, per molt que s’encaparrotés a recordar l’exemple del Sant Patriarca Abraham, per trobar un antecedent bíblic que li servís de model, li fou molt difícil acceptar que Jahvè li demanés també l’oferiment del sacrifici del fill.

Durant tota aquella nit no pogué aclucar l’ull. En cap moment Rafel Onofre no li havia fet retret del que havia succeït, però ell se’n sentia doblement culpable: primer, l’havia arrossegat a l’embarc i després li havia manat amagar-se en el bordell, on mai no li havia d’haver passat pel cap, amb la convicció que allà no el cercarien… Jahvè tampoc no l’havia inspirat en el mandat del fill. Per ventura desitjava posar-lo a prova. Jo no som de pasta de Job, Senyor. Jahvè descarregava sobre el seu cap la maça grossa i, encara que en tenia tot el dret, no estava segur si seria capaç de resistir-ho. Rafel Onofre li havia demanat què en sabia de sa mare i Maria, i en pronunciar aquest darrer nom havia romput en plors. Jo l’he arrossegada cap aquest desastre, deia entre sanglots. S’equivocava. De l’embarc precipitat només hi havia un culpable: ell. Haguera pogut arreglar ses coses de diferent manera? Ajornar-lo, preparar-lo amb temps, era molt perillós. Qualsevol podia, sense voler, delatar-los, delatant-se per una imprudència a si mateix. Ajornar-lo era perdre s’oportunitat que els envià en Pere Onofre Aguiló i la viuda Sampol. No, no podien deixar marxar de buit es xabec, després des pacte que havien dut a terme amb es capità es seus amics de Liorna. No, de cap manera. Un cúmul de circumstàncies desfavorables l’havien fet fracassar. Jahvè ho havia permès. Per què? Per què? Marxaven per complir millor sa seva llei, per deixar de nedar i gordar la roba, per abandonar per sempre més sa hipocresia. D’altres només per por… Jahvè els havia castigats. Però qui era ell per jutjar? Qui era ell sinó un pobre mercader de nació jueva que acceptava com a veritable sa llei de Moisès, perquè era, sobretot, sa llei des seus pares i la des pares des seus pares, potser amb sa mateixa tossuderia que els que acabaven de martiritzar en Rafel Onofre acceptaven sa seva? El qui no és amb mi és en contra i ha de ser foragitat. Com cep sec serà tirat en el foc i cremarà, insistia el jesuïta. I si fos ver que Jahvè només existís en sa tossuderia des seu poble i Déu Pare en sa mateixa tossuderia des seus enemics? Si fossin homes, abans que cristians o jueus, si ens sentissin com a tals, ens respectaríem abans d’anihilar-mos i viuríem en pau. Però està ell disposat a renunciar a ses seves creences que fins ara han donat un sentit a sa seva vida i l’han fet ser respectat en sa comunitat, és més respectat de tots, es rabí? No, o tal vegada només pes fill, només per salvar es fill de ses ires de Déu Pare i de ses ires de Jahvè…

La llum lletosa de l’alba va cobrint la ciutat. La gent de l’Agutzil va preparant-se per obrir les portes de la murada. Els carros amb la somada ja fan coa per entrar. A fora la llum del sol dóna sentit a la vida. Aquí la vida es dilueix dins la fosca… El pitjor eren ses matinades, els digué en Valleriola, quan es dia comença per tothom menys pets empresonats, perquè en sa cel·la és ben igual sa claror que sa fosca. I té raó. Enyora la llum. Mai com ara no li semblà agradable i mai com ara no ha comprès la dissort terrible dels cecs. En ses matinades, els contà Valleriola, ses passes des carceller ressonen d’una altra manera: Per ventura és a mi a qui ve a cercar? A mi? Passa de llarg… Quin descans seguir-se consumint en s’aiguabarreig de ses tenebres! Valls s’estima més que l’enviïn a demanar. Ja no pot més. Que tot acabi, com més aviat millor, que l’escurin, però que l’amollin. Que amollin el fill… Començaran de bell nou qualsevol negoci. Callaré tot quant pugui. M’acusaré a mi mateix, només a mi. Callaré en es turment? I si es mal m’ho impedeix? Com evitaré que turmentin ets altres? Seré fort? Seré capaç de resistir? I si aquesta vegada en lloc de conformar-se amb ses confiscacions, en lloc de deixar-nos sense un dobler ens envien a sa foguera?

Intenta llevar-s’ho del cap. En això, no vol pensar-hi. Mai no ha estat home d’avançar esdeveniments, per molt que sospiti que aquest pic el rigor és major que fa deu anys quan els presos sortien al pati cada matí i els deixaven entretenir llegint comèdies i tocant la guitarra. Ara la disciplina és molt més estricta. Res de sortir. Res de llibres de comèdies, ni instruments musicals. Els dies es fan eterns tancats a les cel·les. Vuit passes per vint. Ha comptat mil vegades les que pot arribar a fer en un matí perquè s’estima més caminar que seure sobre la palla, caminar que tombar-se al llit mirant les esberles i taques humides que omplen el sostre, un sostre alt, massa alt en proporció a l’escàs espai on està tancat. Sap quan és de dia, quan el sol ja s’ha ensenyorit totalment de l’horitzó, a devers les dotze, perquè abans la llum és tan difosa, tan minsa, que ningú no diria que la nit se n’ha anat a colgar. Està tip de l’aire envescat que mai no es renova perquè la porta només s’obri quan entra el carceller amb l’aigua i l’escàs menjar dos pics el dia o quan el visita el pare Ferrando. Avui té la intuïció que també passarà per la seva cel·la; avui que té menys ganes que mai de sentir la seva xerrameca comminatòria. No sap com encara hi torna: Ets un cas perdut, li digué l’últim pic. Les pedres serien més bones de reblanir que no tu. Tens al cor un escurçó. Els insults del pare Ferrando no el molesten, els troba naturals. Li rellisquen. El sent com qui sent ploure. La seva conversa, l’única que fins avui li han deixat mantenir, no l’alleugereix. Més aviat l’enerva. El pare Ferrando és es responsable des fracassat embarc, burxant en Costura fins a convertir-lo en un malsí, esprement sa seva agonia per veure si, entre espasme i espasme, en Costura era capaç d’aixecar encara un testimoni més.

Sent remor de passes que s’acosten, remor ferruginosa de claus. Ja arriben, ja s’atraquen. Optarà, com sempre, pel silenci. Es deixarà fer el sermó, es deixarà insultar sense dir res. Aquella mica d’home que és el jesuïta el treu de polleguera. Però no és el pare Ferrando qui compareix, almenys la veu no és la seva. És una veu més fosca, més apagada, per més que li sembla també de capellà. Conversa amb el carceller. No pot entendre el que diuen. No el coneix o, si més no, ara no el recorda. Ben segur que han pensat que el millor és que ho provi un altre, per ventura tendrà més sort o més inspiració que Ferrando. Ja està acostumat a les preguntes capcioses. N’està tip, de sentir que és odiós pel fet que és jueu i que els jueus mataren Crist. Això el fa culpable per sempre. Com si el mateix Crist i els apòstols de l’Església Catòlica no ho fossin, com si haguessin nascut bords. Negar les virtuts del poble jueu, li digué al pare Ferrando la darrera vegada, és negar les virtuts cristianes. D’on vénen es cristians més que des jueus? D’on surt sa nova llei més que de sa llei vella?

El pare Ferrando, el desespera la tranquil·litat d’aquest home que sembla tenir les coses molt clares, que parla poc, que espera sempre uns segons abans d’obrir boca i que el darrer dia que el visità justificà la seva escassa loquacitat advertint que mai no s’havia penedit del silenci i sí moltes vegades de les paraules dites. Abans de xerrar, afegí, sóc l’amo de ses meves paraules, després són ses meves paraules ses que es converteixen en es meu senyor.

El pare Ferrando adverteix a l’Inquisidor que prefereix deixar Valls i dedicar-se al Cònsol, l’ànima del qual sembla més propera a la gràcia divina, a Valleriola i a Martí… Aquest home l’exaspera, però no sap que aquesta renúncia va en contra seu i que tot d’una serà aprofitada pel seu contrincant, el pare Amengual, que de seguida que li arriba la notícia a orelles no dubta a presentar-se per ajudar. I l’Inquisidor, per treure-se’l del davant, li diu que ho provi, que ja li pareix bé. Els dos capellans que atenen d’ofici els presos estan desbordats, sobretot des que han començat a detenir d’altres habitants del carrer que, tot i no haver participat en l’embarc, els han semblat sospitosos. La presó és plena de gom a gom. No donen l’abast i més si desitgen resoldre els casos de pressa. La visita reial haurà de coincidir amb el primer Auto de Fe, d’això no en té cap dubte. Ja deu saber, Reverència, que escric un llibre, com és ara, el triomf de la Fe sobre l’heretgia i em vull documentar de prop… Assistir Valls m’anirà de primera. Confiï en l’ajut de l’Altíssim per aconseguir convertir-lo…

Ferrando, en saber que l’Inquisidor ha donat el plàcet, talla claus. Al convent diuen que treu fum pels queixals i fins i tot flastoma. De res no li havien valgut les seves menaces. Amengual s’hi immiscuïa i de ple, en el seu terreny! Seu i ben seu, per molt que asseguri que aquest no és terreny de ningú i afegeixi, el molt poca-vergonya, que qui té plats pot fer tests… Mai ningú no ha vist tan xalest el jesuïta, sobretot darrerament que anava molt cop-piu. A Ferrando pareixia que totes li ponien, mentre que a ell li feien els ous en terra. Fins i tot li havien arribat rumors que el Virrei, el seu nebot i el Jurat en Cap se n’havien fet una panxada de riure llegint uns paràgrafs del seu llibre sobre Sor Noreta, precisament un dels que ell trobava més inspirats: Jesús Sacramentado desde el Sagrario le tiró unas naranjitas, como hacen los enamorados de la tierra, y ella las recibió sobre su regazo con beata unción. Después se le aparecieron los santos ángeles capitaneados por su Custodio y le dieron confitura de moras, la cual, por ser debida a celestiales manos, sabia de manera distinta a la que todos conocemos. Dicha confitura fue como el maná del desierto, alimento seráfico para Sor Noreta, dulce compensación angélica de sus ayunos y penitencias.

Sort que la tertúlia del dilluns ha estat ajornada fins passat l’estiu, perquè, si no, no sap amb quina cara hauria de rebre don Sebastià, si amb la de pomes agres, donat per sabut el coverbo, o amb l’admetent, com sempre, no fent-ne cap cas. Tot això li ha estalviat la feinada del Jutge, que no li permet perdre un minut, i l’enemistat creixent entre ell i Ferrando, que ja ni es parlen. També el cronista Angelat s’estima més deixar passar la calor, capficat com està en la Memòria que, per compte de la Ciutat, ha d’escriure per presentar davant Sa Majestat la Reina, en la seva propera visita. Li sap greu, això sí, pels quartos embetumats de les clarisses, perquè per molt que rondi no en tastarà cap com els seus. Només Sebastià Palou no posà emperons a continuar reunint-se els dilluns, sempre que hi hagués algú més que el benastre del pare Amengual, la conversa del qual apreciava tant com un aglà corcat. Al jesuïta la suspensió tampoc no li sabé gens de greu: Tendré més temps per escriure. Aquesta ha de ser sa meva gran obra. No puc deixar perdre de cap manera aquest cop de bona sort, com és ara…

S’han entretengut xerrant. D’ell? Ara són just davant de la porta. Ja sent com el carceller posa la clau al pany i la fa rodar. Quan s’obre amb renou esquerdat i ferruginós, Gabriel Valls, que té els ulls acostumats a aquella mitja penombra, fita el desconegut. No, res no li diu el rostre angulós, d’ulls enfonsats i llavis molsuts. Per la sotana, igual que la del pare Ferrando, coneix que també és jesuïta. El sobta que en la mà dreta aguanti un tinter i una ploma i, sota el braç, una petita carpeta. Acostumat a callar, espera en silenci que sigui el nouvingut el qui primer parli. Però aquest res no diu. Tan sols li adreça un mig somriure i no pot refusar un gest de desgrat. És el carceller, finalment, el qui els presenta: El pare Amengual et farà una estona companyia i es gira per anar-se’n i tancar.

—No podries deixar sa porta oberta? —pregunta el capellà—. Això put! —afegeix mig tapant-se el nas amb la mà esquerra.

—No és permès, Reverència. Jo esper sempre a quatre passes. Quan vulgueu anar-vos-en, cridau i us obriré.

A Valls no li agrada gens aquest home incapaç de suportar, ni que sigui una estona, la dissortada olor d’aquell cau que put tant com les altres cel·les. La palla del matalàs ja era molla d’orins i suors i sang quan entrà i, naturalment, ningú no la hi canvià. En un racó guarda el poal ple d’excrements que només un pic per setmana li deixen buidar. La sentor és agra i espessa a ferum humana. El carceller ha duit una cadira perquè el pare Amengual pugui seure.

—Me sap greu, Reverència —diu finalment Valls, traspuant ironia—. A ca meva us haguera rebut bastant millor. Com veureu, ses presons des Sant Ofici són qualsevol cosa menys santes, si més no pel que fa a sa pudor…

—Com és ara? —pregunta el jesuïta, que no sap per on prendre el comentari sarcàstic del reu.

I torna a produir-se un silenci. El pres es passeja amunt i avall i el pare Amengual el contempla sense saber per on començar el sermó, i això que des d’ahir no ha fet altra cosa que preparar-lo. No li queda més remei que mirar les notes que du apuntades dins la carpeta. Els nervis el traeixen i quan això li succeeix la memòria se li’n va en orris, com és ara… Amb parsimònia desfà els cordills. Li costa molt llegir la seva pròpia lletra perquè en aquella penombra no hi veu. Gabriel Valls no deixa de fitar-lo expectant, mentre el pare Amengual, incòmode, passa fulls ajudant-se amb la punta del dit gros, untat de saliva, pendent que el tinter i la ploma, que finalment ha acomodat sobre les cames, no se li trabuquin.

—He escollit —li diu— uns fragments dels Sants Pares que parlen dels jueus per comentar-los plegats. Escric un llibre sobre El triomf de la Fe. De tu depèn sortir-hi com a cristià ben convertit o com a heretge. Escolta, escolta aquest text de Sant Gregori de Nicena: Los judíos mataron al Señor, asesinaron a los profetas, se rebelaron contra Dios y le mostraron su odio, ultrajaron su ley, se resistieron a la gracia, renegaron de la fe de sus padres. Comparsa del diablo, raza de víboras, delatores, calumniadores, obcecados, levadura farisaica, sanedrín de los demonios, malditos execrables, lapidadores, enemigos de todo lo bueno… Ja me diràs què te pareix.

—Què voleu que me paregui, pare Amengual? No deis que ho ha escrit Sant Gregori de Nicea? Davant de sa seva autoritat no crec que ningú hi pugui posar emperons.

—Ara n’escoltaràs un altre d’Orígenes —féu el pare Amengual, satisfet de la docilitat de Valls—: Los judíos nunca volverán a su situación de antaño, pues han cometido el más abominable de los crímenes al matar al Salvador. Por tanto, era necesario que Jerusalén fuera destruida y el pueblo judío dispersado…

El pare Amengual calla. Espera que Valls digui alguna cosa sense necessitat de preguntar-la-hi, però Gabriel ha optat per parlar el menys possible i s’estimava més dissimular l’animadversió que li produïen aquells textos, els arguments dels quals pot refutar perfectament. Amengual altre cop insisteix.

—Com és ara, què te pareix?

—Forma part de ses diatribes que des des segle II justifiquen com a càstig diví ses desgràcies des poble jueu.

—Està bé, està bé… Però tu què en penses?

—Què voleu que en pensi, pare Amengual? Si ho diu Orígenes, què he de pensar jo, pobre de mi?

Això va de primera, creu Amengual, l’he convençut, n’estic segur. Per avui ja en tenc prou de ferum. Quan torni duré un parell de brots d’alfabeguera.

El capellà mullà la ploma en el tinter, anotà unes ratlles en un dels papers blancs que tragué de la carpeta, esperà que la tinta s’eixugués i recollí els seus estris. Sense dir a Valls que donava per finalitzada aquella primera entrevista, s’aixecà i féu mamballetes darrere la porta i a crits reclamà el carceller, que s’atorbà una estona a acostar-se.

—Havia anat a fer un voltí —li digué, excusant-se—. Pensava que vos atorbaríeu una mica més, pare Amengual.

En el moment de sortir, el jesuïta oferí la mà al pres, vencent l’oi que li feia. Gabriel Valls, amb la seva, bruta, l’estrenyé, però no va besar-la, només en féu el gest.

A Gabriel Valls, el mètode d’Amengual l’agafà per sorpresa. No imaginava que el capellà es limités a llegir-li uns textos per bé que ofensius i recriminatoris. Suposava que, com havia fet el pare Ferrando, la seva assistència es basaria en un seguit d’insults directes en forma d’interrogatori, als quals ell sempre es negava a contestar. De sobte, se li féu avinent que el pare Amengual era l’autor d’aquell llibre dedicat a la parenta de la Virreina, morta en olor de santedat. I esclafí a riure: algú li havia contat que el jesuïta explicava que a la venerable se li havia aparegut Crist enclavat quan encara estava en el ventre de sa mare. Si aquest m’ha de treure de ses tenebres per portar-me a sa llum, es digué, estic ben arreglat. I mentre ho pensava s’acostà altre pic a la porta en tornar a sentir la clau rodant al pany.

—Vos duc una bona nova —li digué l’Alcaid, a qui feia temps que no veia—. M’han dit de molt bona font que el Virrei i el President del Gran i General Consell han dirigit un memorial an el Rei, queixant-se des vostros empresonaments i de ses confiscacions, que poden causar sa ruïna de Mallorca.

—I també sa seva —afegí en Valls—, però me n’alegr i vos ho sabré agrair. Estic content que m’hàgiu duit tot d’una la notícia.