II

Fou ella, la pobra boja esperitada, qui començà a cridar. A crits graponejà amb claus, biulons i forrellats fins a obrir portes i finestres i denuncià els lladres que tot li ho robaven, que tot li ho havien fet salvatge. Els lladres primer i després les bruixes que li havien donat mal bocí. Ni la germana ni les dues criades no la pogueren fer callar ni aconseguiren calmar-la. Volia fugir, anar-se’n d’aquella casa encantada perquè no la trobessin allà aquells enemics que res no respectaven. Quan li impedien arribar fins al portal panteixava i s’estirava els cabells i pegava cops de cap per les parets. Sense aturall repetia que la culpa de tot la tenien les bruixes. Ses bruixes males putes que m’han fet sauvatge na Maria i m’han deixat tota sola, on s’ha vist mai? No passis ansi, que ja tornarà, li diu la germana. Ha anat a fer una volta. Avui és diumenge, dona. I ara d’on me véns tu, replica ella, si jo no sé qui ets? I bada molt els ulls extraviats però inquisitoris com si volgués esbrinar la possible coneixença. Fosca qui som! Idò qui he de ser més que n’Esther? I tu qui ets i què fas aquí?, torna a preguntar com si no l’hagués sentida, mentre s’estira amb força un ble de cabell que li surt per sota el cambuix. La coneixeu an aquesta voltros? Voltros, voltros, demana a les criades, arrossegant la darrera paraula com sol fer sovint. És sa vostra germana, li respon Jerònia. No en tenc cap, de germana, jo, insisteix ella. Basta, Caterina meva, diu Esther, i l’agafa suaument del braç. Basta, Caterina. Mira’m bé. Clar que tens una germana! I que no eres morta?, li diu després d’observar-la com si li busqués l’ànima, i com si en aquest buscar hagués trobat l’espurna d’un record antic que donés una mica de coherència a la seva desmemòria. No, Caterina, no, encara no. Que no ho veus que som ben viva…? Ho veus, ho veus… Són ses bruixes. Ses bruixes que te presenten amb sa mortalla. Ses bruixes, bruixes, bruixes…! Repeteix la paraula altre pic com si la dugués aferrada a la gargamella, com si només en sabés una de tota sola per obrir les portes de la cambra secreta que guarda el tresor. Ai, Déu meu!, exclama Esther Bonnín, parlant amb ella mateixa, Què he fet jo perquè m’enviïs aquest càstig? Jo no sé si ho podré suportar. Bruixes, males putes! Varia la lletania amb un vituperi més. Caterina, torna a cridar la germana, deixa anar ses bruixes, deixa-les fer, que no les necessitem per res. No ho veus que som venguda aquí per fer-te companyia? Això és es vent que l’ha posada així, interromp Jerònia. Aquest vent des diantre, que no mos pot dur res de bo. Feia estona que no l’havia vista tan malament. —Bruixes, bruixes, males putes…

La tanquen a la seva cambra i la fan ajeure damunt del llit i sembla condormir-se. Li han fet prendre una bullidura de til·la, herbasana i flor de cascall, que espassa els nervis, per veure si poden esvair-li aquell enfuriment. Té els ulls clucs i sembla que reposa. Per això han sortit de puntetes i han baixat. Esther s’ha assegut vora el foc a la cuina i Jerònia, la criada vella de la casa, se n’ha tornat a la cambra que comparteix amb la seva neboda, Magdalena, que serveix a la casa dels Valls Major des de fa un any i, encara que no els té afecte, es troba millor que a cal canonge Amorós, que li taxava el menjar i li donava matadura sempre seguit. Però ni Esther ni Jerònia no aconsegueixen descansar més de deu minuts. Ja la tornen a sentir com puja les escales i potoia i potoia fins a obrir la porta del terrat i des d’allà dalt arma el gran avalot, gemega i escridassa fort i ferm altre pic i demana ajut als veïnats per sortir d’aquesta casa embruixada. Ben segura està ella que tot el que succeeix és cosa d’encantaments i malbocins. I a crits escaina el nom de madò Grossa, la curandera, i l’acusa d’haver-se endut damunt fulla la seva filla. Hala, bruixes, bruixes, repeteix amb remeulos feréstecs, entre la xiuladissa del vent que en alçar-li les faldes li dóna aspecte de bubota. Ni Esther ni Jerònia, que ha pujat, acompanyada de la neboda, no aconsegueixen fer-la callar. Bruixes, bruixes, germanes de Satanàs que m’heu fet sauvatge sa meva filla. Ah, però vos jur que cremareu de valent. Venga, madoneta, l’escomet na Jerònia, i que vos pareix que hi fa estar de res amb aquesta ventada aquí dalt? I que no podríeu davallar? La boja emmudeix uns instants i, a grapades, lluita contra el vent que d’una revolada li ha pres el cambuix. Esther s’hi acosta i quan va a posar-li una mà sobre l’esquena per conduir-la cap avall, l’emprèn contra ella a unglades i mossegades. Jerònia i Magdalena intenten defensar-la i reben també les espurnes del seu furor. Vaja quina penyora, germaneta, que m’han deixat amb tu!, exclama Esther Bonnín amb veu alta i al punt s’adona que hi ha gent aliena al davant, gent de can Peroni a la qual no convé donar contrasenyes. Temps li sobrarà per poder justificar aquella endemesa al millor que pugui. Caterina Bonnín no vol entrar en raons. Esperoneja i remeula com un moix a punt de ser escorxat, cada vegada que intenten aturar-la. Només la caçarem amb filats, exclama Jerònia. Ja teniu raó, tia. I si avisàssim es veïnats? Per ventura mos ajudarien. Amb aquest vent aquí dalt no hi fa estar de res. Gràcies a Déu!, diu la germana en veure com per la paret mitgera del terrat acaba de botar en Tomeu Aguiló, que viu dues cases enllà i en sentir el daltabaix ha pujat per veure quina mena de boja escridassava tots aquells desveris. Però, mestressa meva, i què és això? Que no veis que es vent mos n’endurà a tots d’una revolada? Hala, per endins, per endins. Venga, venga… Ja podeu davallar. Caterina es resisteix de tot d’una, però després, com un infant, es deixà conduir pel jove escales avall, cap a la seva cambra, sense dir paraula. Això és un miracle, Tomeu, diu la germana. No sé com t’ho podré agrair.

La baula repica amb força. Obriu. Què és aquest daltabaix? És la veu, com paper d’estrassa, de l’ajudant de l’Agutzil, esmussadora i potent, la que retrona. Ja va, ja va! Jesús, Sant Antoni!, s’exclama Jerònia, quin decapvespre més remogut! Vaja diumenge de la punyeta! I despassa el biuló, lleva el forrellat i fa rodar la clau. He sentit es crits de madò Caterina en tombar es cantó des Segell, que surti mestre Gabriel. O no hi són es de ca seva?, pregunta Ripoll a la criada a crits malgirbats com és habitual en ell. Per què han deixat tota sola aquesta doneta, en bon diumenge? Han anat a passejar, respon la germana que s’acosta tot d’una a la porta en veure qui és la visita inoportuna, i per això som venguda jo, per fer-li companyia… A més tota sola tampoc no hi haguera quedat, encara que jo no fóra venguda. Que no són de carn batiada ses criades?

Ripoll ni tan sols contesta, gruny i torna a alçar el cap i un somriure burleta es dibuixa en el seu rostre pastat sense esment. Bruixes, bruixes…!, repeteix la pobra boja altra vegada a crits. Ja t’atuparé jo, madò Grossa, ben atupada quan et trobi. Ets tu que els has donat mal bocí. Potser diu veritat, aventura l’ajudant de l’Agutzil amb sòrnega i arrufa el nas amb un gest de fàstic per exclamar: Quina pudor de fregidina!

Tomeu Aguiló encara se’l topa a la porta. I tu què hi fas per aquí? He vengut a auxiliar aquestes donetes, diu ell, quan he sentit s’aldarull. I que ho ets de bon samarità, Tomeuet, replica Ripoll enfotent-se’n mentre fa quatre passes enrere. Que no torni a sentir ningú, adverteix. És una pobra boja, exclama Tomeu. He dit que no volia sentir ningú i a tu menys. I que ho sou de pardals tots plegats, xuetons de merda!

Esther Bonnín ha tornat a girar la clau i encara s’ha returat un segon vora la porta perquè l’ajudant de l’Agutzil la sentís: Al·lotes, que no hem de passar es rosari? Amb l’Avemaria als llavis ha entrat a la cuina. La seva germana, més calmada, s’escalfa vora el foc. Bruixes, bruixes, repeteix encara en veu baixa, com si acompanyés amb la seva lletania particular les altres dones que rompen a resar. L’ajudant de l’Agutzil ha pujat a cavall. Vatua el món i quin vent més punyetero!, exclama. I mentre esperoneja la bisti, amb el rostre amenaçant tombat cap a la casa dels Valls, torna a recriminar les dones forçant la veu en un bramul: Procurau que no torni a regirar es carrer amb aquesta cridòria o hauré de prendre una determinació. Se’n va, però només deixa que el cavall faci quatre passes. Estira la brida i el fa aturar en sec. Malgrat que és diumenge ho aprofitarà per entrar a cal sastre Valleriola i empipar-lo una estona. Fa una setmana que li prometé entregar-li la capa que li encarregà i, com sempre, ha incomplert la seva promesa. Descavalca i repica amb la baula. Ningú no respon. Ara toca a ca la veïnada Polònia, que des que morí Costura d’aquella maldeventrada que li durà vuit dies, segueix a ca seva tota sola perquè ho consenten els nebots, que no han gosat treure-la defora. Pica i repica i colpeja la fusta a potades, però tampoc ningú no surt a obrir. Valga’m Déu i quines vegues que foten aquests jueus, diu en veu alta per ofendre els qui el senten. Deuen ser tots a l’hort a fer un menjarel·lo. Ja els donaria jo xulla! Maleïts jueus que mataren el Bon Jesús, afegeix el bordegàs del seu macip, que acaba de comparèixer i té encara més males puces que Ripoll, perquè és geperut i l’han tractat com un mul de feina, a llenderades tota la vida. Mem, vés a tocar a cals Cap de Trons, li ordena l’amo. Volia venir demà, però ja que hi som, vull saber quant me’n donaran d’aquesta capa vella. No et pensessis que volia regalar-te-la… Ja sé que hi has posat s’ull, però no està feta la mel per la boca de l’ase… Hala, vés, Perot, que així els destorbarem una mica… Venga, fes via.

Perot compon una figura de pantomima amb el seu caminar esburbat i el gep que li penja talment com un farcell devers les anques. Hala, vés, de pressa, li ordena Ripoll, que fas enamorera. Venga, al·lotes, sortiu, sortiu… Hala, feis via i mirau aquesta meravella, aquest maig. Ningú no respon, diu Perot, després de tocar amb força i estamenejar a colps la porta. Que te penses que som sord, tros de banc? Ja ho veig que no hi ha ningú, banastre. Deuen ser reunits a la sinagoga, exclama en Perot, just a devora dels peus del cavall de Ripoll, que bramula nerviós i marca el pas. I que ho ets de coió! Avui no, homo. Això ahir, que era dissabte. Però tens raó en una cosa: en aquestes hores i a punt de tancar sa murada, si no són a ca seva alguna malifeta deuen fer, i grossa!!!

El vent que no amaina ha anat arremolinant fulles i polseguera. Entre les seves fortes envestides es commou l’aram vell de na Figuera, que acaba de tocar les sis. La poca gent que encara és als carrers cerca refugi de pressa. Ripoll és a punt d’abandonar la ronda, però les dificultats d’en Perot, que es protegeix els ulls amb les mans de les brosses que el vent voleia, el decideixen a seguir. Ja són a la Quartera i en lloc de prendre cap al Banc de s’Oli, o al Sindicat, retornen cap al Segell, així els sorprendrem, diu en Ripoll al criat. Ara el carrer és en calma. Només el vent xiula a rauxes. L’ajudant de l’Agutzil mena el cavall al pas cap a la Plaça Nova. Volen arribar fins a la Portella per veure si la murada ha estat tancada com pertoca, en punt. De sobte senten remor de passes i en tombar el cantó de Santa Eulàlia es topen amb el primer grup de desembarcats. Uep!, els escomet a les males. I d’on veniu en aquestes hores i amb aquestes cares d’atupats? —Des moll… —Des moll? De passejar pes moll amb aquesta ventada? I què s’hi us ha perdut per Porto Pi? —Una desgràcia… —Una desgràcia…? Quina desgràcia? —Es nin de n’Aina Cap de Trons, que s’ha ofegat!, diu madò Grossa. Això és sa mare, que l’ha tirat dins s’aigo…!, replica Perot amb una rialla. I ara on és n’Aina? I s’infant? Ningú no contesta. Hala, venga, veniu. Hala, venga, passau, que tot això ho hem d’aclarir. Deixa-mos arribar a ca nostra, demana Maria Aguiló, i demà ja mos prendràs declaració. Ara és tard i estam retudes. —No hi ha demà que valgui, li contesta Ripoll envalentit. Hi ha hagut un mort i voltros haureu de fer de testimonis.

Els nins plorinyen. Les dones comencen a gemegar en veure que l’Agutzil ha desembeinat l’espasa i esperoneja el cavall per afuar-lo com si fos un ca de bou contra aquella colla espaordida. Mos veis indefenses i per això ens maltractau, diu Maria Aguiló. De seguida vendran ets homos. Valents homos teniu…!, contesta l’agutzil burleta, uns banyuts, uns mitjapunyetes, barrufets amb coa! —Ja els ho repetiràs a ells, Perot, diu madò Grossa, encesa com un pebre vermell. Què mos has de venir adir tu, bruixa!, intervé l’ajudant de l’Agutzil. Vés alerta si no vols cremar de viu en viu. Un bon foc faries tu a sa foguera. Tot seria greix…! —Hala, calla, Ripoll, que mos hem conegut més pobre, s’hi encara la dona del sastre, que l’ha tractat d’infant, perquè son pare era un selleteró que tenia taller obert al barri. Hala, calla, homo, que no saps què et dius. —Que no sé què em dic, mestressa? I bé que sé el que em dic! Fa una estoneta sa sogra d’en Valls denunciava a crits madò Grossa per bruixa. Que no ho haurem de provar això, madona…? I uns bons crits que feia des des terrat i ho deia ben clar que anàveu damunt fulla… —On és ma mare?, pregunta tremolosa Maria Aguiló. Què li heu fet? Si la pobreta se’n va des cap…! Ja podeu passar, hala, li respon l’ajudant de l’Agutzil. I tu quedat aquí, Perot. T’enviaré reforços. Detura a tots quan entrin. I ara per què mos feis això, Ripoll?, exclama Polònia. Quin mal hem fet? —Vull saber don veniu, que m’ho conteu fil per randa… —Venim d’un xabec, exclama Miquelet, el fill de Quitèria Pomar. Ara ho entenc, diu Ripoll, ara ho comprenc tot. I que no t’agradaria pujar damunt es meu cavall? Perquè deus estar cansat, que no és vera? Sa mare empal·lideix. Per l’amor de Déu, Miquelet, li diu, no siguis mentider. Hem anat a Porto Pi i mos hem passejat una estoneta… Puja an es meu cavall, insisteix Ripoll, Miquelet. Tu m’agrades. Ets un al·lotó espavilat. Mem, conta-m’ho tot. Però Miquelet no parla. En veure’s tan alt sobre el cavall que esperoneja, romp en plors i sanglots i crida sa mare, que també plora i suplica a Ripoll que li retorni el fill. Vaig a cercar reforços, torna a dir i galopa amb el nin cap a la Plaça Nova. Quitèria Pomar té el bon acudit de fer un escolt al seu fill gran i aquest corre mig ajupit cap a la Bosseria. Intentarà retrobar el grup d’homes per donar-los l’avís.

L’Agutzil Major en persona arriba acompanyat d’una partida. Que ningú no fugi, els diu, o tendrà pena de la vida. Les dones tornen a arraïmar-se. Què mos fareu, senyor?, pregunta Maria Aguiló. Mirau que no podem amb sa nostra ànima. Si volguéssiu esperar demà i deixar-nos descansar una estoneta. Estam mortes de cansament i amb aquesta ventada…! Vos he de dur fins a sa Casa Negra, respon l’Agutzil. No em queda més remei. Per a mi vos permetria passar sa nit a ca vostra, però llavors seria jo es castigat. L’Agutzil encara és jove. Sembla pel seu aspecte que no arriba als trenta. Té la parla amorosida quan es dirigeix a les dones. D’un cop d’ull ha examinat i avaluat aquella mercaderia. Ningú no li crida l’atenció, a excepció de Maria Pomar, que, agafada de la mà de la sogra, mig tremola i plora silenciosament. I aquest ropit que és filla vostra?, pregunta Don Gaspar Puigdorfila. No senyor, però com si ho fos. És s’al·lota des meu fill petit, en Rafel Onofre. Vos dóna una retirada, tanmateix, diu l’Agutzil, intentant esbrinar quins degueren ser els encants juvenils de Maria Aguiló perquè alguna burbaia li queda d’aquella fusta. Senyor, per caritat, torna a dir Maria Aguiló, jo estic retuda i aquest pobre infant tampoc no pot amb sa seva ànima. —De bon grat ho deixaria per demà, però no puc, mestressa.

Una teula ha caigut als peus del cavall de Don Gaspar i s’ha fet mil miques. L’animal s’ha encabritat. A punt ha estat l’Agutzil de pegar en terra. Feis via, ordena als seus homes, o es vent acabarà amb tots. Rere les finestres la gent del carrer contempla la feta. Marianna Martí, la mare de Pere Onofre Aguiló, agraeix a Jahvè la decisió que ell li inspirà de no embarcar-se, perquè ara es trobaria com aquelles desgraciades, avançant entre dues files d’homes armats, aguantant a peu dret aquella ventada. A Esther Bonnín li cauen les llàgrimes en reconèixer la seva neboda. També badoca la pobre boja, que en veure la seva filla romp en crits: On duen na Maria meva?, pregunta. Eh, madò Grossa, mira ses bruixes… I d’una revolada parteix per avall. Però ara ningú li impedeix que surti. Esther Bonnín li pega darrere, però no fa res per deturar-la. Tal vegada commourà s’Agutzil, pensa, i mos tornarà na Maria encara que sigui per una sola nit. Els homes de l’Agutzil no saben com fer enrere aquella vella que corre enmig del seguici empesa per la ventada que torna a fiblar. A potades i mossegades es defensa dels gordians i envesteix madò Grossa, que la mira astorada: Tu me l’has feta salvatge, bruixa, li escup. Maria Aguiló és la primera que romp aquell silenci feixuc. No digau dois, ma mareta, i tornau a ca nostra. Només hem anat a fer una volta. Madò Grossa no m’ha fet res. Maria Aguiló l’abraça un segon. Anau amb sa vostra germana, li diu. Feis bonda, mu mareta. La boja s’arrenglera contra la paret encobeïda per Esther Bonnín que exclama: Senyor Agutzil, que no tendreu misericòrdia d’aquesta pobra vella i fareu tornar sa filla…? Però Don Gaspar Puigdorfila res no li contesta, pendent com està d’un altre grup de dones que entren des de la Plaça Nova cap al carrer del Segell i criden i gemeguen molt més que les primeres. En la claror de les torxes, que ha manat encendre als seus homes, l’Agutzil observa els rostres abatuts. Acostumat com està a triar els fruits més saborosos i de millor polpa, no li és difícil imaginar a quines faccions el descans tornarà la perduda bellesa i quines altres restaran sense atractiu encara que Morfeu les aculli entre els seus braços durant tres segles. Per això l’impressiona el posat de Dolorosa i l’aire de Maria Magdala d’Isabel Tarongí, descambuixada i sense el rebosillo, que el vent desconsiderat li deu haver pres, amb els vestits romputs, que es nega a avançar i ha de ser arrossegada i crida que l’amollin, que vol veure els seus fills. Amb gust la deixaria anar i ell mateix la desvestiria i li posaria la camisa de dormir i li vetllaria el son fins que es despertés. I res no faria, per contra, per Aina Cap de Trons, que amb el fill mort als braços és digna de molta més misericòrdia. Supòs que no ha rebut l’extremunció, li diu. Deus voler que vagi en el cel… Aina no contesta. Duu el nin contra els seus pits inflats, que li fan mal perquè necessiten buidar-se. Demà serà enterrat com Déu mana, li assegura Gaspar Puigdorfila, i anit podràs vetllar-lo. T’acompany en el sentiment. Aina segueix muda. Dóna-li les gràcies, dona, li diu en veu baixa Aina Segura, que li va darrere amb els dos néts. L’Agutzil se n’adona i dirigeix una mirada amable a la vella. Senyor, aquests nins, que no podrien anar a jeure a ca nostra? Estan molt cansats. Demà, demà, si ho consent l’Inquisidor, respon l’Agutzil Major mentre s’allunya del grup.

A la Casa Negra, la Casa Fosca, han obert les portes de pinta en ample i penjat arreu llums d’encruia. El vent d’una bufada ha apagat un parell de flames que, de seguida, el porter ha tornat a encendre. La llum taca les bigues de llenyam vermell que aguanten el sostre altíssim i clapeja alguns rostres de sants que badoquen des de la fosca dels quadres. Un parell de familiars del Sant Ofici han sortit a rebre aquella tropa que en Ripoll, tot ufanós, encapçala. Ja mos n’anàvem a jeure, quan mos ha arribat es teu avís, diu un d’ells a l’ajudant de l’Agutzil. Ja duia a mig passar sa camia…, però ha valgut la pena fer esperar sa son. Jo que ho trob, contesta Ripoll. Ha estat una bona pescada i tot gràcies a mi, que hi he posat s’ham.

Fan passar tothom cap a l’esquerra, i travessar dues cambres mal il·luminades. En una tercera, on hi ha cadires envoltant les parets i una taula escriptori, els manen deturar-se. Madò Grossa, la seva germana Aina, i la sastressa Valleirola, s’han assegut. Res d’asseure’s, bergantes! Agontau a peu dret, que és sa vostra obligació, no sigui cosa que vos faci estar de genollons, mana Ripoll, que ha seguit els ostatges fins allà. I altra vegada les obliguen a posar-se en fila una darrere l’altra i les separen dels infants. Es nins vendreu amb mi, diu un altre familiar que acaba d’entrar amb una llumenera. Els donarem aliment. Un poc de xulla, riu l’ajudant de l’Agutzil. Es nins i tu, Aina Cortès de Cap de Trons, vendreu amb mi. Els nins travessen un pati i pugen al pis de dalt, precedits per un criat del Sant Ofici. Aina no. Aina és conduïda per un home llarg, amb sotana d’escolà, a una cambra de la planta baixa, ben enfora d’on són els altres. En entrar pega un crit. Un bagul gros vorejat de quatre atxes enceses és al mig de la sala. Però dins no hi ha cap mort. Has tengut sort, li diu aquella mena d’anguila que du sotana. Aquest taüt és preparat per Don Joan Montis, que està a ses darreretes. Pots emprar-ho fins demà pes teu infant. Demà abans d’enterrar-lo, ja anirem a cas fuster a manllevar-li una caixa. Amb un no res bastarà… Aina calla. Deixa el nin dins aquella barca sense rems on el seu cosset diminut es perd com una busca. Vaja un rufai, comenta la granera que du sotana, abans d’anar-se’n.

No hi ha cap cadira, només un reclinatori, però Aina no s’agenolla. No vol vetllar el cadàver ni pot. La son la se’n du. Els pits li fan mal, nota la humitat de la llet i els regalims que li traspassen el gipó. El cap li bull. S’acosta al taüt. Mira el seu fill i amb la mà dreta li ressegueix les faccions. Té els trets exactes de Juli Ramis. Ningú no negarà que li ha sortit escopit.

No vull sentir ningú, els diu el Jutge de Béns, que acaba de comparèixer. No vull sentir cap gemec. Si estau penedides, demanau perdó al Bon Jesús en silenci, sense plors. Què mos fareu?, pregunta madò Grossa. Això depèn, contesta el capellà, encara amb l’alè curt, movent la papada grandiosa d’endiot ufanós. Ara, els diu, hem de fer un inventari. Com més aviat acabarem, més aviat mos ne podrem anar a jeure. Podrem tornar a ca nostra?, interromp Isabel Fustera, que és la primera vegada que es manifesta. No, mestressa, respon Jaume Llabrés, això de cap manera, a ca vostra ni parlar-ne. No hi podríeu entrar. Dormireu aquí, a ses cel·les des Sant Ofici. Isabel Tarongí s’ha mig acubada. Maria Pomar plora sense aturai. I es meus néts? No me tenen més que a mi, gemega Aina Segura. Silenci, he dit! O no m’heu sentit, mestresses? Ets familiars vos ajudaran i s’escrivà ho apuntarà tot.

Després dels familiars, Bartomeu Sales, Antoni Papell i Tòfol Martí, ha entrat l’escrivà, Miquel Massot. És un homenet escarransit que camina a saltirons com si en una altra vida hagués estat un gorrió. Amb veu quasi ensucrada, saluda la concurrència. Bona nit tengui, Vossa Reverència, diu al Jutge de Béns, bona nit, mestresses… S’asseu rere la seva taula, s’arremanga les mànigues una micona i mulla la ploma en el tinter. Espera ordres i per això res no escriu, apuntala el plomí en el paper i amb la mà esquerra fa jugar la flama de la llumenera que hi ha sobre la taula. Mentrestant, els familiars escorcollen les primeres dones de la fila damunt, davall. Les paupen, les estamenegen, els arregussen les faldes, els obren el gipó. Els treuen els anells, les arracades, les polseres, les botonadures, les cadenes d’or. Arriben amb les mans afamegades fins als amagatalls més secrets i els doblers cauen en terra amb estrèpit. Denunciaré al Virrei ses vostres maneres, s’atreveix a dir Maria Aguiló. Som dones indefenses i vos n’aprofitau. El Jutge de Béns la fibla amb els ulls: Ja te’n guardaràs prou, dona, de denunciar-nos. Què t’has pensat que ets? A més, el Virrei no comanda en aquesta casa. Aquí només comanda la Santa Inquisició.

—Ja pots començar, Miquel —diu el Jutge—. De seguida, Reverència. —L’escrivà té una lletra grossa que contrasta amb el mig home que és i escriu de pressa:

L’inventari és a punt. Llegeix el que has escrit, ordena el Jutge de Béns a l’escrivà. En Miquel Massot obeeix tot d’una, però la seva veu es perd com una busca enmig de la mar. Totes les campanes de Ciutat toquen alhora.