IV

Gabriel Valls acomiadà els darrers convidats i se n’entrà cap a l’hort de tarongers cercant la fresca de l’entrada de fosca, acompanyat només pel Cònsol. I fou aquest el primer que encetà la conversa de seguida que s’assegueren en un racó propici, al recer dels fruiters més espessos, des d’on era difícil que ningú els escoltés. Li digué que durant tot el dia havia hagut de mossegar-se la llengua per no preguntar-li com era que havia convidat Costura, a qui mai no haguera pogut sospitar trobar en aquell lloc. Però com que el coneixia imaginava que hi devia haver un motiu que se li feia escàpol. No debades, també ell el considerava el cap espiritual dels jueus mallorquins i l’anomenava Rabí, com feien els altres en la intimitat. Per això havia menjat morena veient la deferència amb què Costura era tractat. Gabriel Valls rebé amb un somriure els recels de l’amic i no el va interrompre. Només quan aquest li preguntà obertament: L’has convertit, Rabí? Tornarà a ser des nostros? Tornarà a judaïtzar?, va decidir explicar-li, amb la promesa que no ho diria a ningú, que Costura havia amenaçat Cap de Trons de delatar-lo als tribunals i que per saber fins a quin punt el boig del seu cosí deia la veritat l’havia anat a trobar. Li contà que l’havia convidat a l’hort amb una doble intenció: captar, per una banda, la seva confiança, que Costura no es sentís refusat del tot i, per l’altra, demostrar-li que la gent del carrer més significada dedicava els diumenges a iguals ocis que els altres de fora del carrer. Així Costura, amb els seus propis ulls, havia pogut contemplar que a l’hort, si més no els diumenges, no es feien reunions judaiques, com sospitaven alguns eclesiàstics. La presència del selleter Pons i el mercader Serra assidus a elles era prou eloqüent, com s’havia encarregat de fer-li observar ell mateix abans que arribés el Cònsol. Per descomptat que no li agradava Costura. Per ell, que considerava que, per damunt de tot, els homes demostraven que ho eren en la fidelitat al propi llinatge, a la tradició comuna i compartida des d’antic, Cortès era un miserable. Per això havia agraït íntimament al Cònsol aquelles referències als selenites que ben segur, malgrat no fer-ne cap cas, Costura havia notat com verinosa picada d’escurçó. Valls admirava del Cònsol la seva capacitat per fer una referència oportuna al moment precís i envejava els seus coneixements de tantes coses, apreses quasi sempre als llibres que podia llegir en diverses llengües. Però dejectava el seu tarannà aficadís i la manera com tot ho solia escorcollar.

Des de feia una estona, des que ell acabà d’explicar-li els motius pels quals havia convidat Costura, el Cònsol duia la veu cantant i seguia menyspreant l’orfebre amb detalls que Valls coneixia fil per randa, insistint amb la seva beateria, la manera capellanesca de fregar-se les mans o l’aire d’ermità compungit amb què acompanyava les seves devocions, sense que el Rabí li prestés atenció, més aviat cercava la manera d’interrompre’l, per preguntar-li per l’assumpte pel qual li havia demanat que es quedés una estona més tot sol amb ell. Però alhora es notava poruc per sentir segons què i feia el ronsero perquè fos el Cònsol qui n’hi comencés a parlar. Sabia que indefectiblement la conversa el contorbaria, abocant-lo al guspireig de velles sensacions. Perquè encara, malgrat els seus anys, en recordar Blanca Maria Pires, una debilitat estranya semblava afluixar-li els membres i apoderant-se de tot el seu cos li reblania els ossos fins a la medul·la, com si tot ell per dedins estigués en maceració i, de tan embegut d’humor aquós, hagués d’acabar liquant-se. Per a Valls, que mai, ni de jove, no s’havia deixat endur per aquesta mena de sensacions i havia rebutjat, amb totes les seves forces, complaure’s en imatges que li podien resultar concupiscents, adonar-se de fins a quin punt el commovia l’evocació de Blanca se li feia del tot inadmissible. Intentant sobreposar-se i aprofitant una pausa del Cònsol que seguia dejectant Costura, li preguntà de cop si havia pogut parlar amb el mariner:

—Sí, aquest matí he aconseguit que l’Alcaid em deixés entrar i m’ha fet llàstima. És un pobre al·lot portuguès, nom João Peres i ve d’Anvers, creu que es podrirà a sa presó sa resta de sa seva vida. No saps quantes vegades m’ha donat ses gràcies quan li he dit que, com a Cònsol dets anglesos, es seu capità m’encarregà que fes tot el que pogués per alliberar-lo. Demà o demà passat salparà una segetia rumb a Liorna i, si tot va com crec, convenceré Giacomo Tadeschi, te’n recordes d’ell? …

—Cònsol, tot això està molt bé i diu en es teu favor d’homo just, però el que vull saber és què t’ha contat d’en Harts i, sobretot, què ha dit a l’Agutzil.

—És el primer que li he demanat, Rabí, el primer —repetí amb vehemència—, què en sabia d’en Harts i si era ell qui l’enviava. I m’ha assegurat que conegué en Harts a Anvers i que li contà que en es seu darrer viatge a Mallorca havia gaudit des favors d’una dama sa bellesa de la qual coincidia amb sa d’una dona que ell havia pogut contemplar en somnis moltes vegades i per això, per aquesta coincidència, i amb sa seguretat que correria millor fortuna que en Harts, havia arribat a Mallorca. Però en Harts no li digué mai es nom de sa dama, ni ell tampoc el pogué esbrinar i així ho confessà a s’Agutzil. Li he assegurat que es capità el degué enredar, que aquí, a Ciutat, no hi viu cap senyora com sa que ell m’ha descrit, i que d’històries com aquestes, de dones seductores i cruels que envien es seus criats a sol·licitar sa presència de desconeguts per gaudir des seus favors, n’he sentit contar un grapat entre sa gent marinera.

—Deu ser ben innocent aquest al·lot, si diu veritat…!

—Jo crec que sí, i l’he deixat molt decebut negant-li l’existència de sa dama. Esperava complir millor que en Harts…

—Maleït Harts! Poca-vergonya. Li hauríem d’haver fet sa pell…

—Ja saps, Rabí, el que pens de tot el que passà. No tota sa culpa fou d’en Harts. Jo crec que es camí no fou encertat, que sa senyora…

—Cònsol, no et permetré… És possible que no et pugui fer canviar de parer, però almanco t’he de fer callar. Blanca Maria Pires comprometé part de sa seva fortuna i es seu bon nom en es nostre ajut. Només mereix respecte i agraïment.

La presència de l’hortolà que s’acostava per cercar el Cònsol i acompanyar-lo fins a la Porta de Sant Antoni, que ben aviat havien de tancar, impedí que s’embranquessin en una discussió ja vella. Valls acomiadà el seu amic i altra vegada s’internà entre els fruiters per caminar una estona ran dels sembrats, escoltar la nit que començava i contemplar tot sol les estrelles. Ho solia fer sempre que podia abans de resar les oracions del vespre. Però les estrelles, que en el cel de juny semblaven més nítides i properes que en d’altres mesos, no l’asserenaren; per contra, deixondiren encara més el seu desassossec perquè una nit com aquella, lluminosa i estirada, ja entrat l’estiu, per primera vegada havia parlat amb Blanca Maria Pires l’estona suficient per adonar-se que aquella dona no era com cap de les que havia conegut, i no sols perquè tengués els ulls de color violeta i en els seus cabells de panotxa s’hi haguessin amagat els raigs del sol més espès i dur dels migdies d’agost, sinó perquè el seu coratge i el seu valor també se n’apartaven. L’havia vista algunes vegades abans d’aquella nit en què hagué de comunicar-li la desgràcia, perquè el seu home i ell havien duit negocis plegats, però mai no s’havia fixat en cap altra cosa que en la seva bellesa i el seu posat admetent. Però aquell vespre, quan a deshora demanà als criats que l’obrissin i sol·licità que el rebés, pogué adonar-se del seu tarannà valent i de la seva intel·ligència. Endevinà abans que ell li ho digués que les noves del seu home eren dolentes, però només quan li tornà la tumbaga en la qual havia escrit el seu nom rompé en plors. Però no cridà ni es descambuixà com hagueren fet les dones que coneixia, ni tan sols reclamà les criades. Plorà durant molta estona, sense gemecs ni sospirs. Abstreta en la seva pena, semblà oblidar que Valls era allà assegut al seu costat i que els seus braços la sostingueren un moment quan cregué que anava a acubar-se a causa de l’ensurt. Fou llavors quan la seva cabellera el fregà i olorà gessamins i tebior femenina, i aquella mescla d’olors li quedà clavada per sempre a l’olfacte, i per sempre en recordar Blanca Maria Pires l’envestia aquell perfum que era el de la cabellera de Judith malgrat que la Bíblia no parlés de gessamins. I els gessamins de qualsevol indret li retornarien ja per sempre els cabells de la vídua del seu antic soci Andreu Sampol, pels interessos del qual encara vetllava amb més cura que si fossin els propis, ja que ell així li ho havia demanat.

En aquells moments, com sempre que queia en la temptació dels records, Gabriel Valls, penedint-se, pensava quin seria el càstig just per mortificar la seva carn, que, vella i malmesa, encara pareixia capaç de reviscolar si una mica de saba li arribava a les arrels. S’adonava, però, que era injust amb el seu cos perquè els esperonetjos del desig que aquest experimentava provenien d’un altre lloc més amagat i molt més incontrolable, d’una facultat de l’ànima, la memòria, que ell no sabia com mortificar per obligar-la a bescanviar en oblit tot el que amb tanta precisió li presentava. Perquè, sovint, les passades imatges torbadores compareixien de sobte, sense que ell tengués la més petita intenció d’anar-les a cercar, en els moments més inoportuns quan es pensava estar concentrat pregant a Jahvè, quan tancava un tracte en els seus negocis o intentava transmetre als seus fills la llei de Moisès. Els records el mortificaven perquè el feien sentir-se més feble i molt més pecador del que ell hagués arribat a considerar-se mai, ja que creia que la concupiscència era pròpia d’homes indignes, d’homes que s’assemblaven massa als animals, i reconèixer-la en si mateix l’humiliava. Alhora, intentava exercir la voluntat i, amb voluntat, vèncer els estímuls de la pròpia memòria.

L’enteniment vetllava, mentre les dues potències establien un combat singular en el qual gairebé sempre vencia la voluntat imposant-se sobre els records malmesos. La voluntat li atorgava la possibilitat d’estimar Blanca com la viuda d’un amic, com una germana amb qui compartir no sols la fidelitat al mort, sinó també un munt d’aspectes trets dels interessos comuns, que arribaren a ser més espirituals que temporals. Perquè espirituals eren les seves converses sobre l’ànima i el Paradís, i fins i tot l’amor, del qual moltes vegades parlaren, amor de les ànimes, era la pròpia Blanca qui ho remarcava, amor de les ànimes, lliures dels lligams físics, amor pur que amb la seva puresa conduïa per la secreta escala al Paradís. Les ànimes, insistia ella, no són mascles ni femelles. Les ànimes, ben segur, són iguals i tenen la mateixa obligació de perfeccionar-se. És el fet d’habitar un cos diferent el que, en aparença, pot fer-les distintes. A ell tot allò li semblava agosarat i fins i tot perillós, i per això preferia desviar la conversa per terrenys més coneguts o almanco tocar aspectes en què les seves conviccions fossin del tot fermes com la seva seguretat en la vinguda del Messies, de la qual tenia dades que la feien sospitar ben propera.

—Explicau-m’ho, Rabí, que si jo ho arribés a veure seria sa dona més sortada de la terra. —I els ulls se li tornaven encara més resplendents.

I llavors ell solia començar per citar el profeta Daniel quan diu que la Redempció final només començarà quan el poble d’Israel sigui tot a la diàspora, i afegia referint-se a un text del Deuteronomi que parlava de la dispersió que havia de ser universal, des d’un extrem a l’altre de la Terra, des d’un extrem fins al confí del món. I tal com havia pogut saber, i en tenia proves fins i tot escrites, un viatger dels seus, un marrano, Aaron Levi Montesinos, Antonio de Montesinos l’anomenaven fora dels seus, havia descobert el 1642 prop de Quito, a l’Equador, uns indígenes que pertanyien a les tribus perdudes de Rubén i Leví… A Anglaterra, a la fi de la terra, els jueus començaven a tenir certes prerrogatives. Cromwell readmetia els exiliats que havien anat a parar a Holanda… Si a Anglaterra els jueus podrien practicar lliurement els seus cultes, cosa que el Cònsol creia més que probable, molt aviat, la dispersió ja hauria estat total, i l’alliberament messiànic gairebé immediat. I, amb l’arribada del Messies, les seves penalitats s’haurien acabat per sempre.

—El Messies recollirà es jueus de ses quatre bandes des món i els tornarà a sa terra de prometença i es temple de Salomó serà reedificat… El Messies ens donarà un cor nou sense malícia…

No obstant això, en aquests moments havia d’admetre, com li havia fet saber el Cònsol, que l’assentament a l’Anglaterra d’una comunitat jueva només havia estat tolerat, no autoritzat. I això no era el mateix, i, per tant, al desig de la vinguda del Messies encara li quedava estona per deixar de ser alguna cosa més que una obstinada cabòria d’esperances. Però ell, Gabriel Valls, anomenat el Rabí, Gabriel Valls de Valls Major, fill de Miquel Valls, mercader, nét de Gabriel Valls del mateix ofici, besnét de Miquel Valls, cirurgià, rebesnét de Gabriel Valls, físic, anomenat també Absaló, descendent de Jafuda Cresques, el cartògraf, no volia dubtar d’aquelles esperances perquè tampoc no en dubtaren son pare ni el seu avi, ni l’avi del seu avi, convençuts com estaven que la perseverança en l’antiga llei en temps de tanta humiliació i oprobi, en temps de tanta misèria i calamitat, temps de llops, temps aspres, temps d’ignomínies, temps d’escurçons, eren només temps d’espera, temps de prova que el Senyor Totpoderós Jahvè, Déu del Cel i de la Terra, els enviava. Ell no ho negava, com Costura, que renuncià a la llei dels seus pares, ni ho dubtava com Miquel Miró, o els germans Valleriola; ell sabia, perquè ho duia marcat en el propi cor, escrit sobre la pròpia pell, imprès a l’ànima, que la salvació només s’aconseguia d’aquella manera. Que els cristians, els qui confiaven en aquella catèrvola d’imatges que omplien les seves esglésies i els encenien ciris i els donaven almoina i es feien relíquies amb les seves despulles i els seus vestits, no eren més que un munt d’idòlatres que s’equivocaven immolant sacrificis, oferint lloances i cants al vedell d’or en lloc d’adorar el veritable Déu. Havia tingut la sort de néixer jueu, com ella, com Blanca Pires, i com ella, que gràcies al seu tracte havia retornat al recte camí, volia morir jueu. I es sentia orgullós dels seus orígens més antics i més nobles que els de tots els mercaders de Ciutat que a força d’unces havien aconseguit escuts i a força dels guanys en el cors podien mantenir la noblesa inventada per ells mateixos, postissos descendents dels conqueridors catalans que arribaren a Mallorca quan ells ja hi eren establerts i tenien bones cases i bona hisenda i bons oficis amb els quals es guanyaven honestament la vida i mantenien oberta una sinagoga esplèndida. Per això, si a algú pertanyia aquesta terra, aquesta illa estimada, un petit paradís sorgit com un miracle entre el blau de les ones, aquest regne tancat, com l’arca de l’Aliança, aquesta terra de promissió, l’única terra de promissió possible, com assegurava el seu pare en els moments més baixos, era a ells, als jueus, i també a aquells que s’anomenaven Bennàsser, Arrom, Alomar, Aimerich, Maimó…, malgrat que tots els que ell coneixia amb aquests llinatges el mirassin com a foll, l’enviessin a pondre i el fessin callar d’una garrotada si gosés dir-los que podien sentir-se orgullosos de descendir de moros, de moros de debò, de gent de pau i no de pirates, no dels que amb les seves ràtzies, arribats d’Alger gairebé sempre, apaoreixen els llogarets de la costa i passen a sang i foc tot quant troben, respectant només la vida dels qui pensen vendre com a esclaus. No dels moracos, sinó dels qui eren senyors d’aquesta terra, senyors que senyorejaven aquesta terra, els moros que els permeteren viure i practicar la seva religió durant tants d’anys en pau. Però mai més no gosarà insinuar-ho a ningú que es digui Bennàsser o Arrom, per molt amic que li pugui arribar a ser, per molt que l’estimi i cregui que la confidència més aviat haurà d’unir-los encara més, en pensar en un passat comú molt més gloriós que els temps en els quals els ha tocat viure.

Llorenç Bennàsser té catorze anys com ell i el coneix des que eren nins, des que ell, Gabriel Valls, l’ensenyà a encertar d’una pedrada els dragons i li regalà l’arma que tant li envejaven els altres al·lots: la seva fona. Però Bennàsser no l’ha entès. Moro jo?, li ha dit i ha intentat estamenejar-lo sense aconseguir moure’l, perquè és més baix i més feble i té els ossos prims com si fossin de nina. Retira-ho, animal, ca de merda. Ja me diràs què tenc a veure jo amb tu, jueu, jo amb ets claus que tallàreu voltros per enclavar el Bon Jesús! Jueu, més que jueu! I ell se’l treu de damunt en dues grapades i fins i tot li diu que no s’ho prengui malament, que no l’ha volgut ofendre, que és ell qui l’està insultant, ell qui l’ofèn… Però Bennàsser no li fa cap cas i entre crits i sanglots s’allunya i de sobte es gira i li escup que qualque dia el forçarà perquè li mostri la coa que son pare diu que tenen tots els jueus, una coa que els penja del cul, una coa de dimoni… Es veu perseguit per una caterva d’al·lots, els veïnats de Bennàsser, per la Porta de Sant Antoni un dijous de mercat. Fuig per damunt les verdures, esquivant les olles de terra, els plats i les escudelles, espantant els pollastres i els endiots, escridassat pels venedors que es pensen, malgrat l’avalot, que tot allò és un joc d’esburbats, un joc d’al·lotots que s’encalcen. Intenta espitjar cap al carrer de la Butseria per arribar tot d’una a ca seva, i refugiar-se en la cambra més fonda, rere l’ombra de son pare, sota les faldes de sa mare si arriba el cas. Té por. Molta por. Però no tem la pallissa. Tem sobretot la humiliació, tem que no li davallin els calçons i els hi llevin i no els hi tornin i així, amb el cul a l’aire, hagi d’anar-se’n cap a ca seva i son pare el recompensi amb una atupada de ca. Ja coneix les aspres llenderades del seu fuet, a les quals de cap manera no vol acostumar-se. Corre, esperitat, perseguit no sols per les cames enemigues, sinó també, ara, pels crits de Jueu! T’hem de veure sa coa! Els crits als quals s’apleguen els dels hortolans, que ara ja no pensen que es tracta d’un joc d’al·lots esburbats, sinó d’uns jovençans dels seus que volen aglapir un contrari, i a les veus de la catèrvola s’uneixen les rialles d’ells i l’afegitó d’una veu grassa i una altra de prima i flautada, d’una veu d’amo i una altra de missatge i una més de mestressa. I ara ja són sis o set, a més dels perseguidors, les veus que l’encalcen: Al·lots, hala, venga, feis-li sa pell. Però ell segueix fugint, corre amb tota l’ànima, com ànima que s’enduu el diable. No s’hi pot enfrontar. Són cinc contra ell. Jueu, més que jueu, mostra-nos sa coa! Ja estan a punt d’aglapir-lo, els falten només vint passes, potser quinze, ja se’ls troba damunt. Graponegen per llevar-li la roba, la hi arrabassen, esqueixant-la a tires. Ja té una cuixa a l’aire, la natja, el cul. No, no, deixau-me. Prou. Prou. Ja en té a bastament. No vol veure’s allà en terra, esperonejant, tirant coces, escopint gargalls i malediccions. Enretira les imatges de l’adolescent que fou, humiliat gairebé a les portes de ca seva, enretira amb força la mà untuosa de Llorenç Bennàsser a punt de posar-se sobre el seu sexe. No, no vol tornar-les a veure. I no és per llàstima o per pietat. Mai no n’ha tenguda massa de si mateix. És per fàstic, per l’oi infinit que li provoquen. Per això les capbussa en el pou més fosc, les arracona a l’amagatall més secret. Li fan mal, l’amaren d’un sentiment confús, on l’odi i la venjança es mesclen en un obscur aiguabarreig. La seva llei l’empara. Jahvè no el condemna. Ull per ull. Ullal per ullal. Pagarà amb sa mateixa moneda. Tornarà amb el mateix exacte rigor. Ara és Llorenç Bennàsser qui corre amb els calçons amb bufes, abaixats per devers la plaça Nova, i ell, Gabriel Valls, qui li va darrere amb una estaca, una estaca per ser-li clavada al punt exacte de l’ull del cul, per fer-li entendre com els mal nascuts poden arribar a tenir coa. Coses d’al·lots, diu l’ajudant de l’Agutzil, sense donar gaire importància, perquè anit passada succeïren a Ciutat coses molt més transcendents que no una brega entre dos jovençans, per molt que un sigui del carrer. Encara l’ajudant de l’Agutzil mig adormit té totes les campanes de totes les esglésies de Ciutat ressonant-li dins la carcassa del cos. Totes les campanes tocant a sometent fent-se eco de la campana de les monges de Santa Magdalena que més enllà de la mitjanit ha despertat la ciutat amb el soroll del seu bronzo. Ell, Gabriel Valls, que encara vetlla, ha sentit com li contestava na Figuera de la Ciutat i n’Eloi de la Seu, després, gairebé a cau d’orella, la de Santa Eulàlia i després Sant Jaume, Sant Nicolau, Santa Creu… Què passa, què passa?, demana sa pobra mare regirada per l’avalot que de cop li ha tret la son, mentre es passeja per la casa en camisa. Això és que mos ataca s’esquadra francesa, diu son pare, però no se senten canons. Aviat saben que aquell regiro és causat pel comte d’Ayamans, que ha intentat raptar, sense aconseguir-ho, la seva dona, que viu refugiada al convent de Santa Magdalena des que ell l’abandonà, per marxar a la Cort desoint els seus precs. I, mentre el comte fuig i s’amaga, les tropes de l’Agutzil retiren les escales emprades per la partida de bandejats que acompanya Ayamans a l’assalt, Gabriel Valls pensa que demà, o avui mateix, perquè són quasi les tres de la matinada, serà un bon dia per empaitar Bennàsser, perquè fins i tot si aquest el denuncia a la justícia, l’Agutzil tendrà massa feina per fer-li cas.

No, tampoc no s’agrada ara, amb l’estaca a la mà perseguint l’apaorit Bennàsser, que quasi no li ha oposat resistència, perquè és covard i està tot sol. L’ha fet agenollar als seus peus i seguir les ordres que li ha anat donant mentre ell plorinya i es queixa, però no gosa desobeir-lo. Ha estat ell mateix, Llorenç Bennàsser, qui s’ha abaixat els calçons i ha ofert el cul a l’estaca de Gabriel Valls, i aquest, amb ràbia i amb fàstic, l’ha enfonsada entre les seves natges fins a fer-li brollar sang. Després l’ha fet córrer fins devers Sant Nicolau, on el seu pare té celler obert i l’ha vist entrar cobrint-se el cul amb les mans. No, no, també rebutja aquelles imatges encara amb més força que les altres tot i que ha obrat en justícia. Li ha atorgat un càstig merescut i ho ha fet sol i sense ajuda. Son pare no el reprovà, però ell es sent en fals, mal a pler, no assaciat. I en la distància de tants anys segueix observant els ulls apaorits de Bennàsser que el miren, els ulls humiliats d’aquell xot de cordeta que féu tot quant ell li manava, els ulls en els quals cregué descobrir una espurna d’un plaer fosc, d’un obscur desig. De grans, quan es topaven feien com si no es coneguessin, però Gabriel Valls notava que Bennàsser el mirava de cua d’ull de seguida que s’allunyava. Un matí, Ciutat es despertà amb la nova que el vinater de Sant Nicolau, fadrí, havia mort apunyalat. L’autor, que confessà de seguida, era un esclau moro de Can Torrella, que el matà per defensar-se de les seves sodomitzacions. De res no li valgué l’excusa. El penjaren i el seu cap s’exhibí en una reixa de la presó, per a escarment del crim.

No sabia per què en la quietud de l’hort, al recer de la nit de juny, l’assetjaven de sobte aquelles imatges turbulentes ni com havia passat dels records trasbalsadors, però sempre plaents, malgrat els remordiments, de Blanca Pires als records de la seva adolescència, als records dels primers enfrontaments, els primers disgusts deguts a la seva condició i llinatge. Al llarg de la seva vida havia hagut d’aprendre a no ser acceptat, a considerar-se diferent. I de diferent ho era, i n’estava orgullós perquè descendia, com els altres jueus de Mallorca arribats després de la diàspora, d’aquells israelites als quals Adonai, el seu únic Senyor, envià el mannà com a aliment. Nodrint-los amb el nèctar i l’ambrosia vinguda directament del cel els atorgà una intel·ligència molt més desperta que a la resta de mortals. Però això, i Gabriel Valls ho repetia sempre a la seva gent, no era pels mèrits propis, sinó perquè Jahvè havia tengut la generositat immensa d’elegir-los com a poble seu. Menjaren el mannà del desert, el mannà enviat per Déu al qual només devien agraïment, fins i tot en temps d’oprobi, com aquell en què de vegades Déu semblava no escoltar-los, com si s’hagués distret. Alguns d’ells no feia gaires anys havien patit presó, els havien alienat els béns, però en sortir de la Casa Fosca havien començat de bell nou i, amb l’esforç, altre pic treien cap, qualsevol dels altres, dels de fora del carrer, no haurien pogut fer altra cosa que viure d’almoines o deixar-se morir en un racó. Ells, el poble de Déu, el poble de Jahvè, amb la seva gràcia, seria també capaç de sortir de la captivitat en la qual vivia, com sortí de la de Babilònia. Sempre entre els del seu llinatge hi havia algú disposat a conduir els altres que necessitaven ser guiats. I de sobte recordà Esther i recordà Judith, els exemples predilectes de la viuda Sampol. Les seves reines. I altra vegada se li féu present el rostre de la senyora, emmarcat per l’espessa cabellera que exhalava aquella embaumadora olor de gessamins. Instintivament tornà a mirar les estrelles. Lluïen els animals del cel de pell argentada, alts per la por d’emmirallar-se dins la mar, com deia el seu amic Sampol, quan des de proa observava com el capità orientava el rumb de la nau, pendent de les constel·lacions. De les seves navegacions, dels seus viatges arreu d’Europa li quedà el gust per la llibertat i la improvisació que en tornar a Mallorca perdia. D’aquells viatges feia més de trenta anys, però. Aleshores corrien d’altres temps. No li haguera estat difícil romandre a Ferrara, emparat pels descendents dels Mendes, o fins i tot establir-se a Bordeus, però sabia que no podria resistir les hores buides quan s’acabés el dia, les hores fosques sense els seus, i que es moriria de melangia sense tornar a veure els pares, els quals eren massa vells per poder arribar a sortir de l’illa. Temps després quan ells moriren, no duia altra curolla que anar-se’n, anar-se’n on lliurement pogués donar testimoni de la seva religió i no haver d’amagar-se, acceptant de portes enfora que era cristià, obligat a viure dues vides, obligat a mentir. Després ja no pogué marxar. Ja no concedien salconduits per deixar el regne i establir-se a Europa. El de Pere Onofre fou un regal, una xeripa que devia al seu soci Pere Desbrull, al qual convenia que anés i vingués lliurement. Però tret d’ell, ningú més no ho havia aconseguit. Tots tenien prohibit anar-se’n, fugir de la ratera, deixar el cau. Els volien vigilar de prop, perquè no tornessin a judaïtzar. Aquesta era l’excusa, desitjaven els seus doblers, això era el que volien, obtenir-los impunement, robar-los el fruit de l’esforç.

A Liorna, li havia dit Pere Onofre, tothom és ric. Jo mateix, que no tenc una gran fortuna, puc mantenir carruatge. Aquí cap jueu no en pot tenir. Cap luxe no els és permès. Tampoc la seda. A Liorna, Aguiló va en carruatge fins a les portes de la sinagoga. Ningú no s’amaga de ningú. Això és viure a pler, li ha repetit. Hauríem de cercar sa manera que tu i el Cònsol… Però Gabriel Valls pensa que han de ser més els qui se puguin beneficiar de la fuita. En tot cas tots aquells que ho necessitin… A Liorna qui hi va no en torna. A Liorna, hi viu Blanca Maria Pires. D’allà li han vingut presents i records a través de coneguts i amics comuns, però cap paraula escrita, cap paper de la seva lletra que s’hagués après de memòria abans de rompre’l per confiar-lo, en una nit com aquesta, a les mudes i altes estrelles.