VI

Costura corregué esperitat cap a la sagristia de Santa Eulàlia, però el seu zel a arribar el primer per aconseguir que Cap de Trons rebés els Sagraments fou debades, ja que a la parròquia li digueren que li havien passat al davant. El fill gran de Cortès acabava de donar avís i el rector s’estava posant l’alba per anar-hi. Dret devora la porta, esperà veure’l sortir, precedit per l’escolà que tocava la campana, i el seguí quatre passes enrere, més serè, resant en veu baixa. Acompanyant el combregar, entrà a la casa del seu cosí i pujà fins a la seva cambra. La mort ja covava en el cos de Cap de Trons, que de tant en tant es bellugava i destapava intentant sense forces fugir del llit. En els ulls mig tèrbols s’hi devien embullar les formes, perquè no reconegué el capellà i possiblement per això no el rebé de mala manera. Tampoc no protestà quan aquest, disposat a confessar-lo, féu sortir tothom.

Fora d’aquella cambra fosca, rere la porta, intentant escoltar tot el que el seu pare pogués dir si de sobte recobrava el coneixement, Josep Joaquim Cortès de Cap de Trons vetllava. Els altres havien ocupat la cuina, on bullia aigua dins una olla molt grossa, preparada per quan l’haguessin menester. El rector, que estava acostumat al tracte amb moribunds, s’adonà de seguida que l’estat de Cap de Trons era molt greu i que gairebé no sortiria de la inconsciència. Per això, veient que era impossible arrabassar-li cap confessió, tornà a sortir de la cambra per avisar la família que l’extremunciaria i per administrar-li aquest sagrament pregava la presència de tots. Cap de Trons es bellugava inquiet mentre el capellà imposava els sants olis sobre els seus membres… Amb el rostre de cera, del qual sobresortia un nas com un cap de martell, el moribund s’acomiadava de la vida amb grans becades de peix. Estava clar que li faltava l’aire i que patia, perquè, entre els estertors, s’hi mesclaven gemecs profunds i amb les mans s’oprimia les costelles. Costura, de seguida que el capellà acabà la cerimònia, se li acostà per preguntar-li si pensava que l’extremunció podria obrar el miracle de retornar-lo, com de vegades havia succeït, però el rector, encara que creia en els miracles, considerà que la vida de Cap de Trons tenia les hores comptades i que l’aigua que bullia a poc a poc al foc ben aviat s’empraria per rentar el seu cadàver. Rere el rector, tal com havia vingut, Costura se n’anà. S’oferí als fills, això sí, per si l’havien de menester per qualsevol cosa, i els digué que tornaria. Al carrer, sense saber què fer, incapaç de tancar-se a ca seva i amb la certesa que, si tornava a veure el pare Ferrando, aquest no el rebria, prengué el camí de la Porta de Sant Antoni per passejar una estona fora vila.

Feia una horeta que el pare Amengual havia acomiadat des de la porteria els seus tertulians externs, acompanyat del pare Ferrando, amoïnat des que Costura li donà la nova que hagué de comunicar als reunits. Tal com preveia, el Jutge de Béns féu una cara molt llarga perquè tampoc a ell no li agradaven gens els complicats processos pòstums, i menys encara tota l’endemesa de desenterrar les despulles dels morts per fer-les cremar a la foguera. Per contra, el pare Amengual, encantat de la vida, pareixia d’allò més satisfet. Preveia que l’Inquisidor en lloc d’agrair al pare Ferrando els seus bons oficis amb una recomanació per al càrrec de rector, al seu poderós amic, el General de la província, agafaria una enrabiada de les seves, i fins i tot ordenaria que el pare Ferrando retirés el paper de Costura.

En quedar tots sols, el pare Amengual no pogué estar-se de fer-li aquestes consideracions, perquè sabia fins a quin punt turmentaven el seu contrincant, però aviat hagué de deixar-ho, perquè el pare Ferrando insinuà, amb tota subtilesa, que li constava que ell tenia parents dubtosos, cosa que, si realment, com havia assegurat el Jutge de Béns, la Santa Inquisició augmentava el seu zel, podia resultar d’allò més sospitosa.

El cavaller Sebastià Palou acompanyà el canonge fins a Palau. Allà l’acomiadà amb el propòsit de coronar el capvespre degustant al costat de Sa Eminència Reverendíssima, el senyor Bisbe, alguna altra llepolia mística. Després accelerà el pas cap a l’Almudaina, procurant no aturar-se a parlar amb cap dels coneguts que saludava, traient-se el capell o esperant que fos l’altre que prengués la iniciativa, segons el grau de respectabilitat que creia merèixer. En arribar, demanà primer per la seva tia, que, com cada horabaixa, feia tertúlia amb les senyores més nobles de Ciutat. Com que s’avorrien, no tenien altra curolla que fer passar el temps amb el menor esforç possible, entretenint-se amb coverbos i xerrameques. Durant aquella temporada s’interessaven de manera especial pels tràmits que es portaven a terme per a la beatificació, a la fi!, de la tia de la marquesa, la santa monja Noreta Canals.

—Només tenc una pena —sentí que deia la Virreina amb la seva veu de canari, abans que el criat l’anunciés—, i és que sa tia no fos ma mare.

—Això fóra impossible, estimada Onofrina —la interrompé la dona del Jurat Major—, no haguera pogut ser verge… O no ho era sa Santa? —preguntà amb una innocència fingida que féu riure Sebastià.

—Si Déu Nostre Senyor hagués volgut, hauria pogut ser verge i mare, com Maria Santíssima —assegurà Donna Onofrina amb un somriure que volia ser d’allò més càndid—. Ja sabeu com som de devota de Maria Santíssima. Jo crec fermament en sa seva Immaculada Concepció. Santa Aina, la senyora àvia del Bon Jesús, també fou verge… Així sa maternitat ha de ser una delícia, un veritable do del Senyor. —I sospirà alleugerida com si gairebé acabés de parir.

—Es fills, Onofrina, donen molts de maldecaps —interrompé la comtessa de Bellumars, que tenia cinc al·lotes males de casar—. Si Déu no te n’ha volguts donar, pots estar-ne satisfeta.

—En Joanet…, li sóc padrina… L’estim com un fill…

La sala en la qual l’Excel·lentíssima senyora rebia els seus convidats tenia el sostre teginat, i les parets blanquinades estaven folrades de quadres. No feia dos anys —i ella ho recordava bé— que havien estat penjats els darrers. Un Zeus tonant que tenia les faccions del Virrei, segons tothom reconeixia la semblança, tot un honor per al senyor marquès, i una Dànae que rebia gustosa la pluja d’or i en la qual també les faccions mal pastades de la marquesa pareixien haver estat copiades. Males llengües deien, a més, que aquella opulenta figura que amagava les seves carns abundoses rere uns vels, tal volta massa delicats, corresponia igualment a la senyora. El pintor, un venecià enviat a cercar d’aquella República pel Virrei mateix, segons asseguraven, havia retratat, a més de la cara de la marquesa, el seu cos, al qual havia pres les mides pam a pam. El record del mestre Chiapini omplí durant molt de temps les hores buides de la marquesa que trobà en la companyia de Gaetano, en la seva conversa, un al·licient important a la seva vida d’esposa avorrida d’un marit que cercava lluny de ca seva un poc del divertiment que ella mai no havia sabut proporcionar-li. El pintor no sols la deixava parlar, sinó que, a més, semblava escoltar-la amb complaença.

Aquell any i mig que visqué a la casa, ocupat en la pintura d’un parell de quadres a més d’uns frescos del saló del tron, fou l’època més feliç de la marquesa, que, a punt d’arribar als quaranta anys, es veié per primera vegada sol·licitada amb l’enginy i la consideració que sempre havia cregut merèixer, però que ningú mai no havia estat capaç de manifestar-li. Chiapini procurà, però, no veure’s obligat a haver de suplantar el marquès en els deures maritals. No li valia la pena jugar-se-la per una dona lletja i empesa que no li agradava. A més, tampoc no era cosa de dilapidar energia, més aviat d’estalviar-la. La cambrera de la Virreina mostrava per la seva persona un entusiasme que amb prou feines podia assaciar. Per això intentava satisfer la senyora només en les arts de la conversa i dissimular la seva manca d’interès amb la gentilesa més exquisida. Ella es conformà. Pensant que el pintor s’abstenia d’entrar-se’n a la seva cambra per no comprometre-la, l’imaginava despert lluitant entre el desig de posseir-la i la necessitat de no afrontar el seu honor, perquè, per damunt de tot, com tantíssimes vegades li havia repetit, la considerava la dona més excelsa de la terra, íntegra, fidel i castíssima. Un angelo di Paradiso. Només quan a la cambrera no li quedà altre remei que confessar que esperava esdeveniments i que el pare de la criatura, que amb tan provocativa obstinació li feia créixer el ventre, era el maestro Gaetano, sospità que tot el que li havia dit, repetit i tornat a repetir i ella escoltat amb la mateixa expectació deliciosa de la primera vegada, com si cada pic fos nou, insospitat i diferent, no era més que un engany monstruós. Però altra vegada, quan ell agenollat als seus peus, besant, ara sí, les seves mans amb una passió que la féu estremir, refugiant després el seu rostre ple de llàgrimes sobre la seva falda, li demanà perdó i li assegurà que, en efecte, havia posseït Inès, però mentre això succeïa, el seu cos, el seu desig, tot ell, posseïa la dona dels seus pensaments, el seu angelo, el tornà a creure i el perdonà. Sort en tengué Gaetano que només faltaven les darreres pinzellades al quadre de Dànae, perquè la llarga abstinència de la marquesa mesclada amb l’afecte que a poc a poc havien anat obrant les seves paraules li provocà una passió tan aclaparadora que ben aviat el deixà exhaust. Precipità la marxa falsificant una carta on el seu principal protector, el Dux de Venècia, l’enviava a cercar amb urgència. En acomiadar-se, una matinada, en el secret de l’alcova, vetllats per Inès, furiosa i engelosida, Donna Onofrina li jurà dedicar tota la seva vida a Déu, oblidant per sempre més l’amor dels homes. I ell, fiat en la seva generositat, li demanà que protegís el fill a punt de néixer, el fill que ell hauria volgut fer germinar en el seu ventre, el fill que tanmateix, espiritualment, li pertanyia.

Joanet, el fill de la cambrera, escopit a son pare, i la causa de beatificació de la parenta monja, el quadre de la qual ja havia encarregat, eren les seves úniques obsessions, després que li passés la curolla d’abandonar el Virrei per entrar a un convent, cosa que aquest, encara que en el fons li fóra igual perdre-la de vista, no estava disposat a acceptar.

Sebastià Palou besà la mà de la seva tia i saludà també gentilment les altres senyores, que el reberen amb festes, desitjoses de sentir parlar d’una altra cosa que no fossin les gràcies del nin o els miracles de Sor Noreta. El cavaller no volgué seure. Restà dret a la vora de la filla del Jurat Major de Ciutat, una joveneta esquàlida a qui, de tard en tard, feia la cort per no decebre el seu oncle, que li aconsellava aquell casament. Ella es tornà vermella quan ell s’inclinà fent-li una reverència tan complida que la punta de l’espasa tocà el trespol. Tus desdenes me matan, Lisi mía…, li etzibà després, com a escomesa particular, recordant un sonet que li havia enviat feia temps i que tothom havia llegit a ca seva, esperant que rere aquell bitllet en vendrien d’altres de més compromesos. La pobra Lluïsa Orlandis, per moltes voltes que li donà, mai no entengué de quins menyspreus li parlava Sebastià Palou, perquè ella havia procurat sempre estar d’allò més admetent amb ell.

—No vull interrompre ses seves confidències, senyores —digué Palou amb un somriure que volia ser agradós—. No passin ansi, me n’aniré tot d’una.

—Oh, Sebastianet —féu la sogra potser, tancant el ventall que creia manejar amb gràcia—. Quines coses que té! I que no ho veu que mos alegram molt que estigui una estoneta amb noltros…!

—Vossa mercè ho diu clar, una estoneta, es temps per anunciar a sa tia que el pare Amengual ja ha acabat sa vida de sa seva avantpassada.

—Alabat sigui Déu! —exclamà la marquesa, molt complaguda—. Com és que no m’ho ha enviat a dir tot d’una? Ara mateix el faré anar a cercar…

—Encara no n’ha pogut treure còpia, tia. Supòs que per això. No deu fer ni vint-i-quatre hores que la té acabada. Avui mateix a sa tertúlia mos n’ha llegit es principals paràgrafs. Senyores…

—Oh, m’agradaria tant anar a Roma! —sospirà la Virreina amb delit.

—I a mi acompanyar vossa mercè. Això voldria dir que la mos pugen an ets altars, tia. Senyores —digué altre cop, inclinant-se—, no vull ser un destorb, ara que ja he tengut es gust de saludar-les.

Féu una reverència llarga i pausada i sortí de la sala amb el mateix aire de gallet marcial amb què havia entrat. A Sebastià Palou li interessava més veure el Virrei que no fer petar la xerrada amb aquelles dames ombrívoles que gens no li interessaven per molt que entre elles hi hagués Lluïsa Orlandis, que algun dia —al més tard possible, si d’ell depenia— hauria de prendre per esposa. Per això se n’anà tot d’una i després de passar, precedit pel criat, que anava obrint portes, per sis sales més moblades amb luxe auster, a la moda de Mallorca, entrà a la biblioteca del Palau, on el Virrei solia retirar-se, ell deia que per treballar, però tothom sabia que era perquè el deixessin en pau i no el molestessin amb banalitats.

—Benvingut, nebot —digué el Virrei una mica estranyat de veure’l en aquelles hores—. Que hi ha res de nou?

—Segons com es miri, oncle. Vénc de sa tertúlia i duc dues noves que poden ser importants, una per sa tia, i ja la sap, s’altra per vossa mercè.

—Tu diràs. De què heu parlat avui?

—De la Venerable, en primer lloc, però això ja ho he contat a sa tia. I en segon lloc, de la Inquisició. El Jutge de Béns ha dit que s’ha rebut ordre d’iniciar processos i sembla que va de bo. Per altra banda, el pare Ferrando ha donat a davant tothom una acusació escrita contra algú des carrer i ens ha dit qui era s’informant.

—I qui és es malsí?

—En Rafel Cortès, s’argenter.

—En Costura…?

—Sí, ell mateix. Per cert, el pare Ferrando m’ha demanat altre cop que us el recomani per bastir sa custòdia que heu de pagar…

—Roma no paga traïdors, nebot, i menys en aquest moment. El pare Ferrando s’ha tornat boig. I no hi ha manera de saber qui acusa aquest desgraciat?

—Me pareix que sí, que tot té a veure amb en Cap de Trons, però en Cap de Trons agonitza, segons tenc entès…

—Enviaré a cercar en Gabriel Valls, i ho aclarirem tot. Alguna cosa més, Sebastià?

—No res. N’Angelat vos ha defensat d’en Llabrés, que troba que mirau massa pets jueus…

—Aquest beneit! Mir per mi, o més ben dit, per sa meva dona. Jo som pobre, encara no ho ha entès?

El Virrei allargà el braç per agafar una campaneta i la féu dringar sorollosament. Un criat comparegué de seguida fent reverències.

—Envia en Toni a cercar mestre Gabriel Valls. I que véngui tot d’una. Digues-li que és urgent.

El criat sortí després de caminar fins a la porta cul enrere, i abans de deixar la cambra s’inclinà amb tanta devoció com si fos el Santíssim i no el Virrei el que tengués al davant.

—Me n’he d’anar, oncle. Demà marxa en Pere Onofre Aguiló i vull fer-li un parell d’encàrrecs.

—Sedes? Espicis? Tabac? No crec que t’ho enviïn a canvi de versos. Hauries de mirar si et cases, nebot, i et deixes de coverbos. Liorna és massa lluny i, a més, no crec que mai et correspongui… És freda i més altiva que una princesa… No te convé. Torna un dia d’aquests i et mostraré cosa bona…

Feia estona que Sebastià Palou havia deixat la biblioteca on seia el Virrei amb la mateixa postura que el trobà el seu nebot: amb la mà aguantava un paper que el secretari li havia donat per firmar, pregant-li que ho fes amb urgència, però quan intentava fixar l’atenció en el que deia aconseguia només llegir un parell de paraules: Ordenem que el blat sigui taxat en onze sous…, i de seguida es distreia evocant les delícies voluptuoses que li havien proporcionat anit passada aquelles dues esclaves perfectament nostrades en un serrall d’Alexandria, regal d’un capità corsari, especialment agraït pels seus benevolents favors. Fins ahir mateix, Sa Excel·lència, acostumat primer al cos escardalenc de la seva primera dona, que se n’anà a sopar amb Crist tan sols un any després de les noces, i després al de Donna Onofrina, gropellut i poc agraciat, i entremig, i a la vegada, als cossos sense massa interès de les seves amants, no havia descobert que un dels millors plaers que li havia escatimat la vida era el de la contemplació de la bellesa nua, encarnada en les jovenívoles formes d’aquelles criatures que, amb docilitat, sense cap empegueïment, però alhora amb delicat pudor, s’havien anat despullant davant d’ell i mentre anaven oferint als seus ulls delerosos una major superfície de carn, mentre es desfeien dels vels que les cobrien, dansaven amb suavitat, com degué fer-ho Salomé davant del Tetrarca, segures, però, malgrat els seus pocs anys —tretze o catorze—, que exercien sobre els qui les contemplaven la mateixa fascinació que un encantador de serps exerceix sobre la seva presa. Després de la dansa i quan sobre els seus cossos només hi restaven les polseres que portaven als turmells, impossible de treure-les sense trencar-les, ja que els les posaren quan eren nines, s’inclinaren oferents davant del Virrei disposades a complaure els seus capricis. Però Antonio Nepomuceno Sotomayor i Ampuero no els demanà més que, vestint-se altre cop, tornessin a despullar-se repetint tots i cada un dels gestos amb la mateixa exactitud amb què ho havien fet la primera vegada. Sabent-se, per dret propi, amo d’aquells cossos, no tenia cap pressa a prendre’n possessió. A més, estava disposat a fer gaudir d’aquell plaer alguns dels seus amics més íntims, sempre que la seva dona, que havia acollit l’arribada de les esclaves amb total desinterès, no ho sabés, perquè si ella se n’adonava, la nova arribaria fins a la Cúria, que, plena de satisfacció per haver-lo agafat en falta, era capaç de moure un bon escàndol del qual sortiria perjudicat.

La vida no havia estat amb ell desafecta, i tal vegada per això ja no n’esperava gaire cosa més. Déu no volgué donar-li fills dels seus dos matrimonis, però tingué dos bastards sans i forts que prosperaven a la cort sota l’empar de la Sereníssima Reina mare, amb la qual ell sempre havia mantingut unes molt bones relacions, en especial des que morí el Rei i ell, que era a Madrid aleshores, procurà que sa Majestat Donna Mariana acceptés el seu consol en forma del regal d’una pedra salutífera, una pedra que, encastada entre diamants, la Reina li havia fet l’honor de lluir. I no sols això: en una audiència, essent regent del regne, li assegurà que des del moment que el seu dit fou presoner de l’anell, aquell mal de cap que sempre la perseguia havia amainat considerablement. La Reina el protegia, això era clar, i una bona prova n’era aquell virregnat que tant l’interessava des que es casà amb la seva parenta mallorquina i que només gràcies a ella havia aconseguit, per molt que diguessin que el seu poder era minvat. Amb el càrrec pensava augmentar els guanys de la seva dona, els diners de la qual ell manejava i no perquè fos home venal —no més que qualsevol— i volgués vendre els favors o influències, sinó perquè podria vigilar molt més de prop l’activitat corsària, font importantíssima de l’economia de la marquesa de Llubí, que seguí com a pubilla, en els mateixos negocis de mar que enriquiren son pare. Ja el seu sogre, com molts dels nobles illencs, es dedicava a l’activitat corsària, encobert pels seus socis jueus que vetllaven fidelment pels interessos propis. Però, si ara les coses s’embrutaven, hauria de canviar d’aliats, malgrat que Valls era persona del tot fiable, i això convenia saber-ho com més aviat millor. Tret dels dies de la seva arribada, durant els quals alguns antics contrincants, per enveja i no per altra cosa, tengueren la indelicadesa de no deturar les seves carrosses per saludar-lo quan el trobaren passejant pel moll, la resta de temps del seu mandat havia transcorregut sense entrebancs, tal vegada perquè, des del primer moment, féu valer la seva autoritat i, després d’un consell a l’Audiència, desterrà al Castell i a la Fortalesa els cavallers que tan grollerament s’havien comportat i féu empresonar a la torre de l’Àngel un parell de cotxers, als quals culparen els nobles, per distrets.

Les noves que li havia portat el seu nebot —el millor espia que mai hagués aconseguit, i també un amic, quasi un fill—, que, en un altre moment l’hagueren inquietat ferm, obligant-lo almanco a una meditació ben llarga per tal de preparar un pla d’atac, si més no de defensa, tampoc no li feren deixar de recordar la suavitat d’aquelles dolces formes… Esperaré que arribi en Valls, es digué. Què n’he de treure d’avançar cabòries?

Costura vagà sense saber què fer pels camins que des de la Porta de Sant Antoni conduïen a fora vila. Vestit amb la roba solemne de les visites de compromís, la seva figura cridava l’atenció dels hortolans que entraven i sortien de Ciutat a peu, eixancarrats damunt les bistis, o asseguts en els carros de somada. Costura no semblava venir d’enlloc ni anar enlloc. Caminava abstret pel mig i d’esma. Només s’aturava o s’enretirava quan anava just a topar amb algú, sentia massa a prop el soroll de les rodes del carro o el trot d’alguna cavalcadura. Ni tan sols protestà pels esquitxos dels orins d’una mula que tacaren les seves calces en profusió i provocaren, primer, les rialles i els insults d’uns al·lots que es miraven la feta, després, una pluja de pedrades que quasi no pogué esquivar. Una pedrada el ferí de ple en una cama, i Costura, amb dificultats, intentà allunyar-se del lloc. No gosà anar-se’n camí de Ciutat perquè d’aquell cantó venien els atacs d’aquella partida de bordegassos, sinó que coixejant es dirigí cap a l’hort de Valls, l’únic indret que coneixia per allà a prop on podia demanar aixopluc. Preguntà per l’amo de seguida que passà el portell, però un hortolà que feinejava li digué que no l’havien vist de tot lo dia. L’amitger sí que hi era i el fill petit de l’amo era a punt d’arribar. L’hortolà no es preocupà gens per l’estat d’excitació de Rafel Cortès ni pel seu aspecte, ni li preguntà si anava coix de resultes de la ferida que amb un rajolí de sang anava xopant els seus calçons. Costura avançà ranquejant, perquè de cada vegada més acusava el mal, fins a asseure’s en un pedrís. A l’ombra de l’emparrat, en descansar una estona se sentí més reconfortat. És el lloc, que té propietats salutíferes, es va dir com ahir i respirà com si es begués l’aire a grans glops i com si aquell aire balsàmic pogués guarir la seva ànima de totes les nafres que el turmentaven. Cap de Trons es moria. Era clar que ja no li tornaria el deute. Només Gabriel Valls, que se n’havia fet fiador, però en vida, podia aconseguir que, en tot cas, els fills del seu cosí acceptessin pagar-lo, però això duria temps i moltes complicacions. Pitjor era saber que Cap de Trons moriria sense reconciliació possible amb Jesucrist i cremaria per sempre a l’Infern. I ell, Costura, què havia fet per ajudar a salvar la seva ànima? Anar a buscar el confés, però el confés havia arribat tard… Qui sap si en aquells moments Cap de Trons ja havia entregat l’ànima a Jahvè mirant el mur, de cara a la paret, com veié morir sa mare, sense poder fer res per evitar-ho.

—Estau ferit? —sentí que li deia una veu jove, quasi infantil, abans de reparar en la boca ni el rostre al qual pertanyia.

—No és gaire cosa, una pedrada que m’han afinat uns poques-vergonyes quan feia una volta a prop d’aquí.

—No vos mogueu, cridaré mu mare i vos embenarem. Tenim un ungüent que no cou. És de mel…

—Tu sí que ets de mel, fieta meva —digué quasi parlant amb ell mateix, perquè la cabellera d’aquella nina recollida en una tronyella gruixada pareixia fabricada per totes les abelles de l’hort de tan rossa com era, i la veu, libada directament de les flors. És com una santeta, pensà Cortès, que no recordava haver-la vista el dia abans, malgrat que suposà que també era filla dels amitgers.

Fou ella i no la seva mare, que només li aguantà la ribella, la qui estopejà la ferida per fer-la-hi neta i, després de posar-hi un ungüent guaridor que tragué d’un pot petit, la hi embenà.

—Veureu que ben aviat us deixarà de coure i estareu bé… Ahir no hi era i per això no em vàreu veure —aclarí ella com si hagués llegit la pregunta que es feia Costura—. Era a ca sa padrina. Es diumenges li agrada dinar amb mi. Mem, provau de caminar una mica…

I ella mateixa l’ajudà a aixecar-se i li oferí el braç. Costura se sentia millor, però la cama encara li feia mal i coixejava.

—Vos duré un bastó —i desaparegué altre cop camí de ses cases.

—Teniu un tresor de filla —escometé Rafel Cortès a l’amitgera—. Vaja quina cosa més aguda…!

—Ho trobau? Gràcies. Si voleu, podeu romandre aquí, anit. Demà, quan anem a vendre, ho podeu aprofitar per colcar… Sa caminada és una mica llarga per vós en aquestes condicions.

—Més m’estimaria anar-me’n, però agraesc sa vostra hospitalitat de tot cor. Miraré si amb es bastó me va bé. Si puc, em convendrà més partir i romandre a ca nostra…

El pare Ferrando era incapaç de concentrar-se en la lectura del breviari, pendent només de tot el que havia succeït aquella tarda i més encara de les noves sobre la mort de Cap de Trons.

El pare Amengual, per contra, se sentia satisfet. Els esdeveniments es posaven de part seva i això l’omplia d’optimisme. En un tres i no res havia acabat una dècima tot just començada ahir per encapçalar la Historia de Mallorca, del cronista Angelat, i ara, repetint-la en veu alta,

es passejava per la seva cel·la content per aquella troballa, força hiperbòlica, això sí, perquè Angelat, més aviat panxut i de cama curta, de res no s’assemblava a Apol·lo i, quant a la llum que enaltiria l’illa, el seu llibre sobre Noreta Canals, ben segur, constituïa una millor alimara perquè tractava especialment de la gràcia divina, del cauteri místic, de la llengua de foc de l’Esperit Sant. Però li era igual: li havia sortit i ja estava. Agraït i ben agraït li podia estar el cronista per aquelles lloances.

Misser Angelat, en arribar a ca seva, es trobà amb la sorpresa d’un regal que un amic seu de Barcelona li enviava. En desfer el paquet comprovà que Agustí Pons havia complert finalment la seva promesa de fer-li arribar La pâtisserie française, ou est enseignée la manière de faire toute sorte de pâtisseries très utiles à toutes sortes de personnes que tant li havia ponderat, en especial pels bons resultats que la seva cuinera n’havia pogut extreure, després que ell, naturalment, n’hi traduís algunes receptes. Angelat notà com el paladar se li anava aigualint només de pensar en totes les possibilitats de delícies pures que el llibre amagava. Però en començar a llegir les receptes s’adonà que gairebé no entenia res. El significat de la majoria de paraules li era desconegut. I sense saber amb exactitud els ingredients necessaris Joana Maria no en podria treure profit. Era per tant debades aquell brollador de salivera que les seves glàndules ja havien començat a segregar en honor de les futures llepolies. Estic perdut, com puc demanar ajut a ningú si pas per ser es que coneix millor es francès a Ciutat? I mentre els seus ulls àvids llegien aquí i allà, Oranges a la neige de claire avec soufflé o Biscuit flambé au vin douce, Omelette farcie au cerises, la seva imaginació es desbordava de palanganes i plats curulls de dolços.

Gabriel Valls Major, una mica espantat per la urgència amb què el Virrei volia veure’l, corregué a Palau. Acabava de ser anunciat pel majordom i ja s’inclinava davant Sa Excel·lència, amb respecte. El senyor marquès el féu passar emprant el seu to més afable, el mateix to en què parla a aquells que considera els seus amics. Assegut darrere la taula escriptori sobre la qual el Virrei acaba de deixar el paper que durant tanta estona ha tingut a les mans, Gabriel Valls es neteja la suor del rostre amb el mocador i demana excuses al senyor marquès per aquell gest impropi de fer al seu davant. Però les gotes que li perlen el front i li baixen per les galtes el fan sentir incòmode i el priven de posar els cinc sentits en allò que el Virrei ha de comunicar-li: un assumpte greu, sens dubte, per la manera com l’ha convocat o almenys de molta importància.

—T’he enviat a cercar, Gabriel, per fer-te saber… —comença el Virrei i fa una pausa—. La campana de la seu acaba de tocar les sis de la tarda.

Sebastià Palou s’acomiadà de Pere Onofre amb una abraçada davant els ulls astorats dels pagesos que esperen ser despatxats vora el taulell de la botiga de la seva mare. Aquella mostra pública d’afecte del cavaller a aquell home tan inferior en estament i sobretot de sang contaminada els ha sobtats d’allò més. Sebastià ho notà, però no se n’empenedí. L’agraïment al mercader pels molts favors que li deu és per sobre de qualsevol consideració. Gràcies a la seva amistat, Valls li havia fiat cent unces mallorquins sense interès. I encara li deu part d’aquells doblers. Aguiló és més que un amic, un confident, i per això acaba de rebre un plec de papers perfumats amb aigua d’olors i lligats amb un cordó de vellut amb l’encàrrec d’endur-se’l cap a Liorna.

Costura acceptà romandre a l’hort perquè no es veia amb cor de caminar fins a ca seva, coix i ressentint-se tot ell de la ferida. A més, la presència d’aquella al·loteta eixorivida que encara no deu haver complert els quinze anys l’omple d’una tendresa antiga i soterrada que des del temps en què conegué Joana, encara nina, no havia tornat a sentir, una tendresa que li fa oblidar les obsessions que el capfiquen.

Al capvespre encara li queden un parell d’hores de vida i bastants més alens que els que semblen restar a Cap de Trons, que està a les tres pedretes. A les portes de la cambra de l’agonia, tot ja és a punt. Fa estona que madò Grossa ha comparegut amb els estris mortuoris que des de més de vint anys maneja amb tota naturalitat i especial diligència, tanta que alguna vegada ha rebut també encàrrecs de persones de fora del carrer per assistir els difunts. Els draps per eixugar el cadàver i el sudari, amb el qual ha d’amortallar-lo, esperen sobre una cadira baixa. Madò Aina Grossa desembolica un Sant Crist que dipositarà entre les mans de Cap de Trons mentre estigui de cos present, sota la vigilància dels ulls dels possibles malsins i després, en el moment de tancar el taüt, entre llàgrimes i gemecs, el guardarà per oferir-lo al fill gran com a relíquia. Així evitarà que Cap de Trons comparegui amb aquella endemesa prohibida davant del rostre de Jahvè, que n’hi hauria de fer retret.

En el rebost ja són a punt els ous bullits i les olives per a l’àpat funerari: una veïnada els acaba de pujar fent-se càrrec que falta la filla de la casa i que no és cosa d’homes això de cuinar ni triar olives, i menys en aquestes circumstàncies. Madò Grossa no hagué de fer altra cosa que comprovar que a la casa no hi hagués més aigua, dins cossi, ribella, palangana, tassa, tassó o olla que la que restava al foc per netejar el cadàver, no fos cosa que l’ànima de Cap de Trons s’entretingués dins l’aigua presonera i no fes el seu camí cap a l’etern repòs. No, aquí no hi deu haver més que un trist mirall, murmurava. Aquests són pobres o almanco mos ho fan creure. Això no és can Sampol, i recordà com la senyora Donna Blanca féu cobrir amb vels transparents, vels de blonda negra, tots els miralls de la casa en morir el seu home i així restaren durant mig any en senyal de dol. Allò sí que fou de veure…

Gabriel Valls tornava a desfer el camí i anava de pressa cap al Segell, fent via pels carrerons que, des del Palau del Virrei, conduïen a casa de Pere Onofre Aguiló. Duia la preocupació escopida al rostre. En entrar a la botiga de la mare ni tan sols reparà que hi havia gent que el mirà amb estranyesa, ja que, sense quasi saludar, preguntà només on podia trobar el viatger, i en saber que era a dalt se n’entrà per endins, cridant-lo, fins a la seva cambra.

—Què de bo te du per aquí? —l’escometé Aguiló.

—No podem perdre un minut —contestà Valls, atrafegat.

—Reposa una mica —digué Pere Onofre i li oferí una cadira—. T’ha succeït res de nou?

—En Costura ha denunciat algú des nostres an es Tribunal. El canonge Llabrés té un paper que li ha donat el pare Ferrando de part des malsí.

—No et deu venir de nou. Tu ja sospitaves d’en Costura.

—Sí, va amenaçar en Cap de Trons, però no me pensava que fes tanta via.

—En Cap de Trons agonitza, no durarà gaire. Ja no seran a temps d’obrir-li procés.

—Viu no, però mort… Mai no m’ha agradat, però de cap manera, no el voldria veure desenterrat i enviat an es braser.

—Els processos són lents i en Cap de Trons és pobre. L’altra vegada l’escuraren bé. Jo crec que els preocupen més altres coses. Si en Costura només ha delatat en Cap de Trons, rai…

—Això és el que no sabem. A més, una acusació en duu sempre una altra…

—I com ho has esbrinat tu, tot això?

—M’ha enviat a cercar el Virrei per dir-m’ho. Don Sebastià Palou, es seu nebot, va a sa tertúlia de Montision.

—Fa una estona era aquí. Veus aquest plec? És per ella. Ella no en farà cap cas, n’estic segur. Ja t’he dit que no veu ningú. No surt. Resa. Només resa.

—Ara la necessitarem altre cop. Digues-li-ho de part meva. Si sa cosa s’embruta, no serà com fa deu anys. El Virrei ha pogut saber que es Tribunal es prepara. Necessiten doblers i ens volen donar un escarment. Hauríem de tornar a intentar partir… No tenim altre remei…

—No serà fàcil. Desconfiï de molts capitans, després del que succeí amb en Harts. Només en Willis…

—Ens haurem d’arriscar. D’aquí fins demà no podré reunir gaires doblers, però faré el que pugui. Digues a sa senyora que et doni el que necessitis. Tot li serà tornat, naturalment. Confiï en tu, Pere Onofre.

—Si es tractés de tu i de sa teva família tot seria més senzill. Voltros i el Cònsol amb es seus fills… Però, si com em demanares s’altra vegada, he de cercar lloc per a molts…

—Hi ha gent compromesa. Seria de poques-vergonyes deixar-los a s’estacada.

—Ho comprenc, però com més sigau, pitjor.

—Per això hem de fer via. Tenim poc temps. Hem d’aconseguir-ho abans que comencin es processos. Des de sa presó ja no hi haurà possibilitats…

—Ets engranatges són lents i roden a poc a poc… A més, qui sap a qui delatà Costura. Tal vegada no acusà ningú des nostros.

—Pensa-t’ho…! Però en Costura està sentenciat. Puc assegurar-t’ho.

—Vés alerta, Gabriel. Qualsevol sospita seria molt perillosa.

—Ho sé. Per això hem de trobar sa manera de fugir al més aviat possible. Sa nostra gent està cansada. Ningú no suportaria més anys de presó sense acusar-se mútuament. Sa complicitat ens ajudà molt, però a hores d’ara seria irrepetible. A més, el Virrei té raó: ses coses han canviat. Es zel inquisitorial és molt més fort. Necessiten doblers, molts de doblers, i han resolt trobar-los. Faran maig, ja ho veuràs. Tot això si no l’armen amb foc i fum i molt de rebombori…

La madona oferí a Costura una cambra que donava a la part de darrere de l’hort, just damunt dels caminals vorejats de magraners. Costura acceptà compartir el sopar amb els seus hostes a la cuina i no volgué de cap manera que l’hi pugessin a la seva cambra, on, des de feia una estona, s’havia retirat a reposar. Ajudat per un bastó davallà els pocs escalons que separaven la cuina del pis de dalt i s’assegué davant del plat de sopes.

—Beneïu vós sa taula —digué la madona—, ja que sou es convidat.

—Amb molt de gust —féu ell, que no esperava aquella mostra religiosa de part seva.

Després menjaren en silenci. Com en el dinar del dia abans, Costura alabà ferm aquell cuinat.

—És bo i gustós —digué acceptant repetir, sobretot perquè l’havien avisat que no hi havia darreria.

—Figues seques. D’això sí que en tenim —oferí l’amitger, que tot just arribà per sopar— i ben molt que ens agraden. No les donam an es porcs, no.

Rafel Cortès, amb l’excusa que la ferida li coïa, es retirà tot d’una. El sendemà el cridarien per dur-lo a Ciutat de seguida que les bistis fossin aparellades, devers les cinc. Si pogués passejar per s’hort, es digué, però en el seu estat més valia que no intentés bellugar-se. Resà gairebé un rosari i quan arribava al darrer misteri notà que se li afluixaven els músculs i sentí els ulls plens d’arena… Però aquella dolça sensació d’abandonar-se tot ell a la son que ja el prenia durà uns segons. Tornà a obrir les pipelles perquè li semblà sentir els sons d’una música de guitarra que arribaven des de molt a prop de la seva finestra, ara compassada amb la veu d’un al·lot que cantava fluixet:

Entona bé, i sa veu no sembla de cap missatge… I ella? Qui deu ser? Ben segur és sa petita de ses filles de s’amitger… No ho trob estrany que la rondin…

La curiositat pogué més que el mal de la cama i la peresa. Sense fer renou s’acostà a la finestra. A la llum de la lluna reconegué el fill petit de Gabriel Valls, que ara ja no cantava. Amb la cara alçada mirava cap a la finestra que hi havia just a damunt de la de Costura i cridava algú. Baixet, amorosint-lo, com si el besés, repetia un nom: Maria, Maria…