VI

No feia ni una hora que les tropes de l’Agutzil havien impedit per la força que aquell grup, que ara avalotava l’antic call, entrés en el carrer. Una vintena d’homes armats tenia ordre de disparar sense contemplacions al primer que intentés traspassar la cadena amb la qual el barri havia estat tancat per preservar-lo dels assaltants. Els veïnats més agosarats que, com cada dilluns, havien obert les botigues i els obradors per demostrar a tothom que ells no tenien res a veure amb els fugitius, les havien tornades a tancar de cop en sentir l’alulea d’aquella turba que menaçava amb foc i saqueigs, i reclamava justícia immediata per castigar aquells dimonis de jueus, enriquits amb els doblers robats als cristians. Tant per l’accent dels crits com per la vestimenta i les eines —xapetes, forques i falçs— que brandaven, es notava que no era gent de Ciutat. Els ciutadans havien comparegut més prest per veure l’endemesa, i encara que alguns, davant les portes barrades, emeteren crits dejectables, plens d’insults, recularen sense posar resistència i no s’enfrontaren, com acabaven de fer els pagesos, amb els homes de l’Agutzil.

La tropa —una cinquantena— provenia de diferents indrets de fora vila. Sense haver-se posat d’acord, sortiren a mig matí tot d’una que els arribà la notícia de l’apressament. Malcontents i famolencs, duien també la mateixa intenció: arribar fins a Ciutat per veure si alguna tallada els pertocaria d’aquell bé mort.

El nucli més nombrós s’havia aplegat a s’Arenjasa i el manava el sen Boiet, un pagès sorrut que la sabia molt llarga. Durant més de deu anys alternà la sembra del conreu amb l’ofici, bastant més rendible, de saltejador de camins per banda de la facció de bandejats que en cada moment millor sabia conquerir els seus serveis, sense que mai l’enxampessin. Deien que comptava amb protectors poderosíssims, que unes vegades era el padastre del Comte Mal i d’altres el Virrei de torn. Segons qui expliqués la seva història, hi afegia que la protecció dimanava encara de més amunt, ja que, en una de les estades fora de Mallorca, el príncep Baltasar Carlos li encarregà una venjança complida amb perfecta puntualitat. Certs o no, més o menys exagerats, aquests coverbos eren prou indicatius de la fama del sen, que, si hagués nascut noble, ben segur haguera estat un cabdill dels que els poetes es veuen obligats a lloar per encàrrec. La humilitat dels seus orígens, però, només donà peu que tots reconeguessin de viva veu que tenia qualitats per comandar i que la seva capacitat per exaltar els ànims de la massa, ja de per si exaltada en moments d’esvalot, i de fer-li girar les aspes en la direcció del seu propi vent, era un mèrit que ningú mai no li havia negat. Per això, quan l’Agutzil Major comprovà que entre aquella genteta bel·licosa s’hi trobava el sen Boiet, pensà que l’aldarull podria ser més difícil de reprimir del que havia sospitat de tot d’una quan un dels seus ajudants li dugué la nova que s’acostaven a la Porta de Sant Antoni amb no gaire bones intencions. Fins i tot renyà el missatger per haver esperonejat el cavall amb fúria innecessària, car no pensava prendre cap determinació fins a veure on pararia tot allò. Un quart d’hora després, Don Gaspar Puigdorfila en persona hagué de fer valer la seva autoritat per manar-los que se n’anessin per on havien vengut, de pressa, amb un peu davant l’altre, que abandonessin tot d’una la capital sense cometre malifetes sota pena de la vida.

—No passeu s’arada davant des bou, Excel·lència —l’escometé el sen Boiet en la primera pausa que li donà l’oportunitat de deixar-se sentir—. No hi ha cap bàndol que impedesqui an es pagesos davallar a Ciutat o, almanco, no el coneixem, ningú el mos ha fet avinent. Noltros passam molt de gust amb un bon tros de xulla i volem participar, com a cristians vells que som, de s’alegria des ciutadans. Som es primers a odiar es qui mataren el Bon Jesús… D’això n’hauríeu d’estar ben contents.

—He dit que vos n’aneu cadascú a ca seva. No vos hem de menester per aquí. Au, venga, arruix…! Si en tancar ses portes de sa murada n’aplec un de tot sol a dedins, li ho faré pagar car —seguí amenaçant l’Agutzil, mentre el grup es retirava cap a la Plaça de la Sala, on s’arremolinaren a l’entorn del sen Boiet per parlamentar sobre el que havien de fer.

S’atorbaren poc a decidir-ho i ja se n’anaven cap a la Plaça Nova quan sentiren crits que venien de la banda de la Casa Negra i veren un altre grup de camperols que s’atracava. Eren menys nombrosos, no duien eines i tampoc no semblava que tenguessin capità o almanco de la categoria del sen Boiet. Venien de la banda d’Esporles i havien entrat per la Porta de Jesús. Volien, igual que els altres, veure amb els propis ulls allò que els havien contat i esplaiar-se cridant contra els jueus que els xuclaven la sang. El sen Boiet els dissuadí d’atracar-se al carrer per mor de l’Agutzil, que no anava de verbes i els convidà, però, a fer una passejada plegats per l’antic call i anar després fins a l’Almudaina. El preu del blat era abusiu en un any de collita borda. El Virrei, què l’importava, l’havia taxat tan alt que era impossible comprar-ne. El Virrei també volia la seva ruïna, com els jueus. El sen Boiet tenia raó: ja que hi eren podien manifestar el seu rebuig per ambdues coses.

Junts avançaren cap a la Plaça Nova i el carrer del Call Vell. Cridaven contra els jueus i contra l’augment del preu del blat. Reclamaven justícia, altra vegada brandant uns les eines i els altres les veus. Davant el convent de Montision, edificat sobre l’antiga sinagoga, les tropes del Virrei se’ls enfrontaren. Fou en Ripoll qui, enardit pels mèrits propis —des d’ahir se sentia diferent, com si hagués baratat l’antiga pasta d’home per pasta d’heroi— esperonejà el cavall i envestí afuant-lo contra la multitud, que gisclava apaordida. Alguns intentaren cercar refugi en l’església de Montision, però els jesuïtes ja havien manat al sagristà que tanqués les portes del temple i les assegurés amb barres de ferro com es feia en temps de les lluites dels bandejats. En veure’s atacats, els pagesos es defensaren a cops de xapetes, emprant les forques i les falçs com si tallessin el blat d’una collita impossible. Estesos anaven quedant els ferits, que ningú no retirava, mentre els camperols corrien dispersant-se buscant aixopluc, perseguits pels trets dels arcabussos. Ara ja no blasmaven contra els jueus, ni contra el preu del blat: ara demanaven per caritat a la tropa que els deixés de disparar, que no els castigués amb tanta violència.

El resultat d’aquella invasió foravilera retardà més de dues hores el Te Deum, posà el Virrei d’un mal humor del dimoni, envià una vintena de pagesos a la presó, donà més feina als enterramorts de s’Esgleita i Esporles, i només el sen Boiet cregué beneficiar-se del tumult. En veure la cosa bruta, s’escapolí de seguida cap a la capella de Santa Caterina, on rebé la bossa d’unces promesa perquè, en efecte, l’aldarull havia estat sonat i demostrava que el menyspreu pels jueus era tan general entre els veritables cristians vells, els camperols, com el desafecte que sentien pel Virrei.

Rafel Onofre Valls de Valls Major, en hàbit de frare, abandonà les dependències del bordell una estona abans que les campanes comencessin a repicar anunciant el Te Deum. Tot i que la Coixa li havia aconsellat que passés el matí fent estacions per les capelles dels voltants, s’estimà més romandre al casalot, amagat a l’algorfa, on rarament entrava qualcú, que veure’s obligat a fer com que resava. A més, malgrat que ningú no pogués sospitar d’un frare que feia oració, ell mai no n’havia vist cap d’agenollat més de cinc minuts dins cap església. L’al·lot feia temps per sortir de Ciutat per la Porta de Sant Antoni, camí d’Alcúdia, on volia embarcar-se cap a Alacant, si aconseguia comprar la voluntat d’algun patró. S’estimava més marxar horabaixando que no fer-ho a la llum del dia, perquè en la claror minvada era més difícil ser reconegut. L’aldarull dels camperols, que sentí passar ben a prop, en certa mesura l’ajudava. La vigilància era mínima per darrere l’Olivar, perquè les forces de l’Agutzil estaven encara concentrades entre Montision i l’Almudaina, on detenien els que consideraven més sospitosos i batculaven com a propina a tothom.

A ningú no li cridà l’atenció quan, mesclat amb d’altra gent, pagesos fugits de l’avalot la majoria, sortí, per la Porta de Sant Antoni. Per no haver de fer camí amb ells, fundant sospites que gens no li convenien, digué al grup que ja l’escometia que els passaria davant perquè frisava molt per anar a confessar un moribund, la família del qual amb urgència l’havia enviat a cercar. Amb el cap cot, la caputxa baldera cobrint-li bona part del front, les mans dins les mànigues, avançava de pressa cap a la fosca, copiant tant com podia els gestos repetits dels frares. Aquell hàbit, que semblava tallat a la seva mida: Oh, quin fraret tan preciós! —exclamà, de seguida que l’hi assajà, la Coixa, mirant-se’l gojosa—, suposava una mena de salconduit. Cap dels seus perseguidors no imaginaria mai que el fill del rabí pogués tenir accés a aquelles robes i, per tant, ningú no el cercaria sota d’aquella desfressa, si ell no els en donava motiu. Però valer-se d’aquell embolcall, que son pare segurament haguera fet rebutjar, l’omplia de menyspreu per la seva persona. Fugia emparat pels vestits dels qui més els odiaven, dels qui consideraven que el seu únic destí era la foguera i tenia por que alguna esberla, per petita que fóra, no li entrés pels porus de la pell contagiant-lo d’aquella aversió, fent-li sentir per si mateix el menyspreu que sentien ells.

Rafel Onofre, malgrat que des dels tretze anys es comportava com un veritable jueu i només accedia a complir els ritus cristians per guardar les aparences, d’infant havia cregut en Jesucrist i en la Verge Maria i havia confessat i combregat com un fidel autèntic, sense considerar els frares i capellans com a enemics. Per això, i encara que s’adonava que aquella desfressa era la més segura, emprar robes talars no deixava de fer-li pruaga. Recordava, per més que no volia fer-ne cas, com l’Església preveia penes terribles per als sacrílegs que, com ara ell, empressin hàbits de manera fraudulenta. Intentant refusar aquests pensaments, feia via per la vorera del camí, concentrant-se en la necessitat d’arribar a Alcúdia. Rebutjava també les imatges mesclades del xabec i la ventada, i les mans de la Coixa, tan hàbils, sobre el seu cos, que tot el dia, en la humitat de l’algorfa, l’havien acompanyat, fiblades, però, com picades d’abella, pels rostres estimats dels pares i de Maria. No saber què havia estat d’ells, des de quina presó estreta el planyien o a quin lloc havien aconseguit amagar-se, l’omplia de desassossec. Lluitava per foragitar l’angoixa que a estones, com una sangonera que li xuclés el pit, li impedia de respirar amb normalitat. Contestava en veu baixa, d’esma, amb veu forçadament rogallosa, per dissimular la seva molt més aguda, les salutacions dels embalums amb qui es creuava, gairebé tots provists d’una llum d’encruia que ell no pensà a demanar i que ben segur li seria del tot necessari quan els niguls tapessin la lluna, per no entropessar amb les pedres i esgarrinxar-se la pell amb els albarzers. A mesura que avançava cap a la fosca disminuïen els Bona nit dels altres i els seus Bona nit que Déu mos do, perquè els caminants sabien que la gelada de març és mala companyia per fer-se enfora més d’una llegua.

L’al·lot, que no estava acostumat a aquelles tresques, i més amb els peus nus, notava com se li anaven encetant sota la pressió de les sandàlies ermitanes que també li proveí la Coixa. Tenia fred i començava a sentir els dits tumefactes. Les sedes li feien una malada del dimoni i més que picar-li, com cada nit, li coïen talment com si les dugués farcides de pebre de cirereta. Aviat desistí de poder arribar a Alcúdia, si almanco no descansava una estona. La remor propera d’unes esquelles acompanyades de l’eco apaivagat d’una tonada, i la visió d’una foguera enmig del camp, a mà dreta del camí, el feren deturar uns moments, abans de decidir-se a prendre cap a on, segurament, un pastor s’encalentia. Un oratjol fresc que cap parentesc gordava amb la ventada d’anit, li duia a rauxes les notes d’una tonada que li semblà d’amor i li recordà de seguida els seus cants baix de la finestra de Maria, en nits molt més meloses i acollidores, nits d’estiu sobretot, que ara li semblaven del tot llunyanes, com si del juny ençà en lloc de mesos haguessin transcorregut segles.

Ja havia fet més d’una vintena de passes cap a la foguera, capbussat en els records del seu festeig, quan sentí molt a prop una altra veu, ben diferent d’aquella de jovençà que cantava. Sorgida de la boca de la fosca, la boca que demanava ajut no pareixia correspondre a persona viva, perquè no veié cap embalum ni sentí altra remor en la direcció d’on venia. Intentà avançar molt més de pressa cap a la foguera, sospitant que aquella veu, ben segur, sonava dins el seu cap a conseqüència de la por i dels ensurts passats, com un parany de la seva pròpia fantasia. Per conjurar la veu que el reclamava, rompé a cantar i ho féu tan acordadament com sabé:

però de seguida callà, sorprès que un frare cantés amb tant de gust, públicament, aquella cançó d’enamorat. I en callar tornà a sentir la veu, ara sí, acompanyada d’un cos gropellut que se li plantà al costat.

—Què és el que voleu, germà? —preguntà Rafel Onofre.

—Necessit que vengueu amb mi —li contestà la bubota.

—Veniu-vos cap aquella foguera, que és allà on jo vaig, i em direu què voleu —decidí l’al·lot, al qual la por i la indefensió havien fet tornar arrogant.

Sense girar-se, observà de reüll com, de sobte, havia comparegut un altre home que duia un llum d’encruia i que tots dos li havien pegat a darrere. Han vengut a ses meves, pensà, en certa mesura satisfet i menys apaorit, i tombà el cap per veure qui l’acompanyava i quines pretensions tenia. Quatre mans, com quatre garfis, li caigueren a sobre i l’estamenejaren amb força. L’al·lot lluità, tirà coces, els senyalà els braços amb les dents, però no aconseguí desfer-se’n.

—No duc cap dobler —els digué—, i ja em direu què voleu d’un pobre franciscà. Deixau-me fer, per Déu, he d’anar a confessar un moribund. Si va a l’Infern, voltros en tendreu sa culpa.

—Volem això mateix que deis que heu de fer —li replicaren—, que confesseu un homo malferit, i, com que ha estat gran pecador, cremarà de valent si no l’assistiu. Heu de venir amb noltros.

Rafel Onofre es palpà arreu del cos de seguida que aquells dos forçuts el deixaren, pensant que, com li havia succeït hores abans amb la Coixa, també somiava. Després, en adonar-se que era ben despert, sospità que allò era cosa de bruixes i fantasmes que, com assegurava la seva pobra àvia boja, campen pertot i coneixen els secrets més amagats dels homes. No havia dit ell que anava a assistir un moribund? Idò ara els esperits li feien tastar aquell plat de xulla… A punt estigué de dir-los la veritat, però pensà que si es tractava de mals esperits no calia, perquè ells ja devien conèixer la falsedat de la seva desfressa i si, per contra, eren homes de carn i os que, en efecte, volien que confessés un agonitzant, encara els costaria més de creure l’excusa que era un frare fals, que de frare no en tenia més que l’hàbit, si tanmateix estaven disposats a endur-se’l a qualsevol preu.

Guiat per la llum d’encruia que aguantava amb la mà dreta l’home que el conduïa, Rafel Onofre feia via per seguir les seves gambades. Les sedes li havien rebentat i li sagnaven. Notava als peus la glaçada dels terrossos i cames amunt el fred que li pujava. El cel s’havia anat omplint d’estrelles, i el Carro brillava al davant amb nitidesa absoluta. Rafel Onofre cercà la lluna, que comparegué des de darrere d’uns niguls amb la seva pal·lidesa argentada, i altre pic se li féu present el somriure de Beatriu Mas, després de sentir les seves paraules. Tocar amb un dit el cel quan passa sa lluna. Rebutjà el record, pensà en Maria. En nits com aquesta havia jugat a comptar estrelles: cent, mil, tres mil, milions d’estrelles sobre es seu cap, llumenàries de Jahvè per guiar es homos. Haguérem hagut d’embarcar-nos avui i no anit amb sa ventada. Anit? Despús-anit? Anit l’havia passada al bordell, lluny del xabec que els havia de portar a Liorna, i li pareixia que tot no havia succeït en tan poques hores, sinó amb molt de temps, setmanes almanco, i no se’n podia avenir que tot allò li hagués passat a ell, a qui durant denou anys res no havia succeït més que l’amor per Maria. I Maria mai no el podria imaginar vestit amb hàbit de frare, manllevat, a més, a la puta de més anomenada de Ciutat, travessant els conreus gelats per anar a confessar un moribund. Tampoc no s’ho creuria son pare. Només l’àvia boja s’ho prendria amb naturalitat, perquè ella anava i venia amb bruixes i fantasmes i traginava tot el sant dia amb encanteris i mals esperits. I si tot fos un parany? Si la Coixa l’hagués denunciat? Ja li féu saber que no anava de jueus. Per què hi confià? Per què li digué el camí que faria? Però si la Coixa hagués volgut que l’enxampessin bastava que hagués fet passar l’ajudant de l’Agutzil. No, la Coixa no tenia res a veure amb tot allò. A la Coixa, malgrat que no gosaria contar a son pare ni a Maria tot quant amb ella succeí, li estaria per sempre agraït. Aquell encontre era fruit de l’atzar, com fruit de l’atzar havia estat la mala sort de la ventada. Se’n sortiria amb l’ajut de Jahvè, si Déu vol, murmurà amb veu baixa.

—Dèieu res? —preguntà l’home que li donava custòdia de per darrere—. O resàveu?

—Resava pes meu moribund. Falta gaire per arribar?

—Vatua Déu que vos cansau d’aviat…! Ja quasi hi som —contestà a les males, amb una mena de bramul, com si hagués manllevat la veu a un ase.

—És a s’enfront —digué el qui duia la llum assenyalant cap a un figueral que la lluna ajudava a perfilar—, en aquell casetó.

En obrir la porta, les flames que consumien un parell de troncs a l’escalfapanxes li mostraren ajagut a terra, damunt d’una pell de xot, el cos d’un home malferit que alenava espès. Enmig del pit, rodona i grossa, com una rosa de sang, se li veia oberta una ferida on la mort ja havia post ous. Rafel Onofre se li acostà per fitar-li el rostre. No era jove. Solcada per l’arada del vent i la intempèrie, la pell, com cuir, delatava el seu origen pagès. Per sort no el coneixia. Es notava que s’acomiadava de la vida amb sofriments terribles, perquè de cada vegada li costava més respirar. Rafel Onofre el compadí. Ell no era precisament la persona més adequada per ajudar-lo a anar al cel. Al seu costat, vigilant-lo, hi havia un altre home que en veure entrar el frare s’aixecà i va anar cap a la porta. Allà palplantats estaven els altres dos que l’esperaven.

—No vos queixareu, sen Boiet! —digué el de la veu de mul, dirigint-se a l’agonitzant—. Noltros som gent de paraula. Volíeu un confés i el vos hem duit. Com que teníeu tanta pressa, és es primer que hem trobat. I ens ha costat pena dur-lo. Ha deixat un altre moribund per assistir-vos…

L’agonitzant obrí els ulls i amb un fil de veu que la mort ja debanava els demanà que el deixessin sol amb el frare.

Rafel Onofre s’assegué vora el foc, en l’única cadira que hi havia, i reproduí, amb el gest i el to el ritual de la confessió.

—In nomine Patris, et Filii et Spiritus Sancti —i féu el senyal de la Creu.

El moribund intentà senyar-se, però només aconseguí signar l’aire amb un gest curt de la mà dreta que de seguida, sense forces, li caigué al llarg del cos. Rafel Onofre s’aixecà per acostar-se-li.

—Ho sent, germà, no us podré donar s’absolució. Jo no som capellà ni a prop fer-hi…

Però l’agonitzant no el degué entendre perquè, entre alens, desvariejava Robat…, unces…, assassins… Virrei…, m’acús… Justícia… Deman perdó…, pecats… Inquisidor…, mentre premia amb força la mà d’en Rafel Onofre, la mà que amb el senyal de la Creu haguera pogut absoldre’l per no enviar-lo a l’Infern. L’al·lot intentà desfer-se d’aquella mà que seguia oprimint-lo, com si del seu contacte depengués seguir entre els vius. Havia vist morir d’altra gent —l’avi Rafel, l’oncle Josep, veïnats i parents—, però mai no s’havia enfrontat amb uns ulls emboirats que el cercaven per encomanar-se la seva vida o qui sap si per contagiar-li la pròpia mort. Mai no s’havia trobat sol amb una ànima condemnada. I si Jahvè me’n demana comptes?, es digué. Li he dit la veritat, però ell ja no podia escoltar-me. Trasbalsat, li tancà els ulls, li creuà els braços sobre el pit i sortí a cercar aquells homes que l’havien duit allà per la força. Els trobà fora, asseguts a la guitzoneta, s’encalentien devora la foguera que havien encès.

—És mort. Voldria un llum per tornar an es meu camí.

—Abans mos hauràs de dir tot el que t’ha confessat. O per què et penses que t’hem anat a cercar?

—Ja sabeu que confessam sota secret. El que em demanau és impossible.

—Això seria així si fossis frare de debò… —digué el de la veu de mul.

—No vos entenc —replicà Rafel Onofre, astorat.

—Idò és ben clar. Que te penses que no hem vist que no dus coroneta quan t’estamenejàvem?

I acostant-se-li li llevà la caputxa.

—Res no ha dit —se li encarà l’al·lot—. Ha mort sense xerrar paraula. No he arribat a temps.

—N’estàs segur? —preguntà el qui gordava el moribund, acostant-se-li amb el puny clos—. Jo de tu faria memòria.

I li descarregà el primer cop al ventre amb la força d’un brau.