NOTA DE L’AUTORA
Els fets històrics en els quals es basa Dins el darrer blau succeïren a Ciutat de Mallorca el 1688 i el 1691. El set de març de 1688 un grup de jueus conversos mallorquins, temorencs que no els obrissin processos a causa de les delacions d’un malsí, decidiren embarcar-se en el vaixell del capità Vuillis (Willis?) rumb a terres de llibertat. El mal temps, però, féu impossible que la nau salpés; els fugitius hagueren de desembarcar i, en tornar a ca seva, foren capturats. La detenció es produí, sembla, d’una manera casual. Els crits d’una pobra boja, la família de la qual havia partit, avalotaren el carrer i atragueren l’atenció de la ronda. Sense voler fou ella qui parà la xarxa on caigueren tots quants havien participat a l’embarc. Aquella mateixa nit l’Agutzil Major els féu conduir cap a les presons del palau de la Inquisició, anomenat pels mallorquins la Casa Negra, on els foren confiscats tots els béns.
Les causes obertes el març de 1688 no foren tancades fins el 1691. Al llarg d’aquest any se celebraren quatre Autos de Fe (7 de març, 1 de maig, 6 de maig i 2 de juliol). Trenta-set persones foren condemnades al braser. Tres d’elles, Rafel Valls i els germans Caterina i Rafel Benet Tarongí, com que no volgueren abjurar la seva religió, foren cremades vives.
Partint d’aquests fets i recreant-los, he escrit aquest llibre. He comprimit l’acció (escurçant l’estada a les presons i anticipant la cremadissa) per fer-la més compacta i més intensa en la segona i tercera parts. Per contra, en la primera, he procurat dilatar-la perquè el lector pogués entrar de manera gradual en el conflicte. No cal esmentar, em sembla, que l’aparició de João Peres és fabulada i que la seva arribada a Mallorca serveix de desencadenant. De la mateixa manera, he inventat diversos personatges que mai no existiren com Blanca Maria Pires, la dama portuguesa, que procedeix de fonts literàries prou manifestes que no val la pena explicar. Ja ho farà algun crític i esper que el treball sigui lluït. Tampoc mai no existiren Pere Onofre Aguiló, el mercader mallorquí, establert a Liorna, ni Don Antonio Nepomuceno Sotomayor y Ampuero, el virrei, ni el seu nebot el cavaller Sebastià Palou. Per a Beatriu Mas, anomenada la Coixa, meuca del bordell, havia reservat un paper petit i funcional, però, com sovint succeeix, el personatge agafà tanta força que no vaig tenir més remei que dedicar-li un munt de planes, contemplant-la amb simpatia perquè des del primer moment s’ho va merèixer.
D’altres protagonistes s’inspiren en personatges històrics que prengueren part o patiren els terribles esdeveniments, com Rafel Valls, anomenat Gabriel a la novel·la, Rafel Cortès d’Alfonso, convertit en Rafel Cortès, Costura, Pere Onofre Cortès de Guillermo, canviat en Rafel Cortès, Cap de Trons. Del jesuïta pare Sabater surt el pare Ferrando, i l’autor de l’abominable Fe triunfante, Francisco Garau, inspira el personatge del pare Amengual.
He canviat noms, cognoms i malnoms a posta per remarcar que el meu llibre no és d’història, sinó de ficció. En els dominis de la història cap material no pot ser manipulable; en el de la novel·la, per molt històrica que sigui, mentre es mantengui la versemblança, la veritat de cohesió, tot és vàlid i es legitima, en conseqüència.
He procurat, evitant els anacronismes, donar al lector les pautes suficients perquè pogués entendre com visqueren i moriren els criptojueus mallorquins a finals del segle XVII, com foren les seves cases, els seus costums, quins oficis tenien, i com alguns d’ells mantenien aliances amb els nobles en els negocis de mar —el cors— que enriquiren bona part de la noblesa mallorquina.
Per esbrinar tot això, he investigat en diversos arxius, he remenat un munt de paperassa i llegit bibliografia ad hoc. També he consultat amb alguns especialistes, entre els quals vull esmentar els noms d’Aina Pascual i Perico de Montaner, a qui agraesc molt les seves informacions i suggeriments.
Pel que fa a la llengua, he intentat no emprar paraules que a les acaballes del segle XVII no haguessin estat ja documentades, sense caure, però, en una llengua massa arcaïtzant i en conseqüència de lectura difícil. He inclòs les poques referències que he trobat en els papers dels processos a la parla del ghetto de Mallorca que anomenava els cristians com a gent de can Peroni perquè sota el mot «Peroni» s’amagava el nom de Crist. He optat per utilitzar la variant mallorquina en els diàlegs dels autòctons, mantenint la fonètica i l’article salat, menys quan són els inquisidors els qui parlen, ja que, segons consta documentalment, no salaven durant els interrogatoris ni tampoc en els actes de la vida religiosa. L’ajut d’Aina Moll, en matèria lingüística, ha estat, com sempre, impagable.
També he de donar moltíssimes gràcies a Meri Torras i a Pilu Beltran, que m’ajudaren incansables i altruistes fins a les tantes de dies i matinades a informatitzar, corregir i tornar a informatitzar un parell de vegades el text.
Dins el darrer blau no té, encara que pugui semblar-ho, cap intenció polèmica. No pretén burxar velles ferides ni tampoc obrir-ne de noves, fent referència a la intolerància de bona part de la societat mallorquina contra un altre grup de mallorquins de procedència jueva, ja que, per ventura, pitjor que els fets del 1691 foren les seves tràgiques conseqüències que marginaren i humiliaren durant segles els descendents dels màrtirs cremats en els Autos de Fe. A tots ells, crec que els mallorquins de bona voluntat no podem fer altra cosa que demanar perdó. Aquesta és, també, una de les intencions de la novel·la.
Barcelona, 10 de gener de 1994