VII

En les primeres tèrboles claredats de l’alba d’un dimarts del mes de juny, Pere Onofre Aguiló sortí de Liorna camí de Marsella. Des d’allà havia acordat embarcar-se en una sagetia rumb a Barcelona. Pel viatge la viuda Sampol li havia ofert la seva ego predilecta, na Llamp, nerviosa i rapidíssima, que ell acceptà muntar fins a la primera posta, on ja havia encarregat cavalls de refresc. Se n’anà amb l’equipatge indispensable i rebutjà qualsevol acompanyament. Contra la pell i recoberts pel cos de la camisa, duia els talecs amb els diners, en part retornats pel capità Willis i, en part, manllevats altre pic als jueus de la comunitat de Liorna, i que només hauria d’emprar per socórrer els pobres empresonats.

Tots els seus amics li havien desaconsellat el viatge. No era ell, precisament, tal com s’havien posat les coses, la persona més adient per arribar a Ciutat amb la missió d’untar els membres del Tribunal a canvi, si no de la llibertat dels presos, almenys de les seves vides. Ben segur, a hores d’ara, el Sant Ofici sabia que el nòlit havia estat organitzat des del Port Mediceu i quines persones n’eren responsables. Però Aguiló, que des que rebé la terrible nova decidí marxar cap a Mallorca, no volia entrar en raons. Ni els plors de la seva dona, que l’acusava de suïcida, ni els precs de Blanca Maria Pires, tractant-lo de boig perquè posava en un flagrant perill la seva vida, no aconseguiren que modifiqués la seva decisió. El Consell, del qual dos cunyats de Pere Onofre eren membres, adduïa que, ja que les despeses de l’embarc havien anat a càrrec de molts dels membres de la comunitat que ells representaven, els tocava també vetllar perquè els diners arribessin sense perill al seu destí, i Aguiló era presa massa fàcil. Els tres Censors que, nomenats cada dos anys, tenien com a missió supervisar les despeses públiques, s’hi oposaren igualment. Una part de la partida destinada a beneficència, treta, per tant, dels impostos pagats pels ciutadans, havia servit per sufragar part del nòlit de l’Eolo i, ja que finalment s’havia aconseguit, amb penes i treballs, recuperar-ne quasi la meitat, no volien, de cap manera, arriscar-la un altre pic. El mercader mallorquí no tengué més remei que acotar el cap i avenir-se a un tracte. Ell seria l’encarregat de dur els doblers fins a Barcelona i des d’allà, una persona de tota confiança, parenta dels Villarreal per més senyes, una de les famílies marranes més importants de Liorna, s’embarcaria cap a Ciutat de Mallorca, per fer tot quant pogués pels germans empresonats. Però el viatge de Pere Onofre, que només en part aconseguí apaivagar el sentiment de culpabilitat, ja que tranquil·litzà poc la seva consciència malmesa pels remordiments, fou un fracàs. Ni tan sols arribà a la primera posta. L’ego de la senyora, acostumada que la muntés un altre genet, nerviosa i possiblement massa ràpida pels mals dots de cavallista de Pere Onofre, li féu una mala passada. En un revolt del camí, tal vegada apaorida per l’embalum d’una carrossa, amb la qual s’encreuaren, es desbocà. El mercader mallorquí fou incapaç de dominar-la. L’ego emprengué una cursa embogida camps a través. Aguiló caigué amb tan mala fortuna que na Llamp l’arrossegà un parell de metres en la seva galopada. Colpejat pertot, amb una cama rompuda i dues costelles fora de lloc, Pere Onofre retornà a Liorna dues setmanes després, quan el metge que el curà cregué que estava en condicions d’emprendre el viatge. El seu propi cotxe el vengué a cercar. El Consell no hagué de lamentar més que la desgràcia i el consegüent retard a dur a terme la missió, perquè n’Aguiló els retornà els doblers sense mancar-hi ni una peça petita. Les despeses de l’accident les pagà de la seva butxaca.

Aquell mal tràngol posà Pere Onofre d’un humor terrible. Considerà que un destí infaust el menaçava. L’atzar s’encarregava de posar-li tot tipus d’entrebancs perquè mai no arribés a poder descarregar el llast d’aquelles culpes que li impedien trobar la pau. Si havia insistit tant a dur personalment els doblers, malgrat la mandra que li feia emprendre un viatge tan esgotador, era perquè creia que només sacrificant-se obtendria el perdó de Jahvè, que hauria de redundar en misericòrdia pels germans de Ciutat. El mercader mallorquí considerava que les cendres d’Alonso López, enterrades secretament en un camp de blat, es revoltaven contra d’ell demanant venjança, ja que no fou capaç de dur-les fins a la comunitat de Bordeus. Incomplí la seva promesa i mentí. Ara els seus pecats repercutirien també contra els parents i amics empresonats, sense que cap dels seus esforços per salvar els obstacles que li impedien anar-se’n pogués, en part, redimir-los. Creia que la seva decisió de patir la calor, que tant l’enutjava, durant el temps que s’atorbés a travessar mitja Toscana i bona part de França, no havia estat gens valorada per Jahvè, que tampoc no acceptava el sacrifici que suposava cavalcar durant jornades senceres, des de l’alba fins a l’horabaixa, per arribar al més aviat possible, o haver de dormir a cel ras o en un graner si no trobava un hostal per acomodar-se. Se sentia rebutjat per Déu i aquesta sensació, unida als remordiments dels quals ja mai més no creia que es podria deslliurar, molt més que no el mal d’ossos, el mantingueren durant molts de dies en un estat d’abatiment absolut. Ni tan sols el fet de saber que, finalment, un correu sortiria en breu cap a Barcelona amb l’encàrrec de complir la missió que ell no havia pogut portar a terme, no aconseguí revifar-lo. Abandonà els negocis en mans dels seus ajudants i deixà que els socis decidissin sobre les properes importacions de gra, oli i sedes i la seva distribució futura, sense importar-li gens quins capitans ajustarien els nòlits, la qual cosa ell sempre havia pactat personalment. Tancat a ca seva, passava les hores mortes al llit, en un estat gairebé catatònic; fixos els ulls en la paret d’enfront, semblava com si no hi fóra, com si el seu esperit hagués abandonat aquell cos malmès. Els metges no sabien amb quina metzina el podrien guarir. N’havien provades més d’una dotzena. El seu estat gens no millorava. Era ben clar que Pere Onofre sofria algun mal pitjor que els atacs de malenconiosa angoixa que, de tant en tant, també patia la viuda Sampol i que, precisament, ell havia criticat arreu, considerant-los ensopiments propis de dones.

La senyora, per contra, desenvolupava una activitat gairebé frenètica, tal vegada perquè considerava que, malalt Pere Onofre, era ella qui havia de posar-se al davant i fer cap per tractar d’ajudar els germans de Mallorca, entre els quals es trobaven alguns dels amics que més estimava, com Gabriel Valls. Blanca Maria Pires sentia un afecte gran pel rabí de Ciutat. Gràcies a ell havia perseverat en la seva religió en moments de feblesa absoluta, quan els ritus catòlics que practicava li semblaven suficients per a la salvació de l’ànima i quasi havia decidit abandonar per sempre el culte secret a Jahvè. A més, Valls, durant els primers temps de la seva viudetat, quan encara ella se sentia incapaç de prendre el maneig dels negocis de mar deixats pel seu marit, s’ocupà de tot, vetllant per ella i pel seu fill com si fos un parent de prop, un germà o un pare i mai no volgué acceptar cap paga ni tampoc cap compensació. Gràcies a Gabriel Valls, ella i el nin pogueren deixar Mallorca abans que l’Inquisidor Cabezón els obrís procés, fundat en els coverbos que féu córrer el capità Andreas Harts sobre la preparació d’un embarc de fugitius judaïtzants, perquè el rabí va posar en nom seu les cases i possessions de la viuda i va bestreure diners per pagar-les-hi generosament, per endavant. Després, amb calma, les vengué i, en lloc de gordar-se els doblers dels guanys, els féu arribar a Blanca, que ja era establerta a Liorna i tanmateix no els necessitava. Valls, que mai no li havia demanat res i ni tan sols tampoc mai no li havia insinuat cap dels entrebancs i maldecaps que li havia ocasionat encarregar-se d’aquell patrimoni, es mereixia, doncs, que ara les tornes fossin absolutament generoses.

Blanca Maria Pires convencé el rabí Jacob Moashé perquè s’unís a la seva causa i demanés, des de la sinagoga, l’ajut dels fidels. La senyora considerava que la partida assignada pel Consell era insuficient, com insuficients eren els doblers retornats per Willis, després de negociacions difícils i pesadíssimes.

Ella, per la seva banda, decidí desprendre’s de les joies. Haguera pogut donar doblers perquè els negocis li anaven de primera i amb els beneficis de les exportacions acabava d’obrir uns telers —els primers de Liorna, que ja rebien encàrrecs nombrosos, fins i tot de parroquians de la Sereníssima—, però volgué privar-se de les joies. D’aquesta manera, perquè eren irrecuperables, Blanca Maria Pires se sacrificava per partida doble. Els diners no li importaven, eren fàcils d’obtenir. Les joies sí, i per això les oferia. Gabriel Valls li havia dit moltes vegades que Jahvè agraeix molt més allò que veritablement ens costa que el que ens resulta fàcil o fins i tot superflu. Moltes de les gemmes que possedia, com una maragda gegant, havien estat de la seva mare, en el record de la qual es fonien un munt de sentiments contradictoris, que anaven de l’amor i la tendresa més dolça fins a un odi violent que l’espantava. Algunes de les pedres precioses, una fortuna veritable, havien estat comprades per Gràcia Nasi, anomenada Hannah i també Beatriu de Luna i coneguda arreu com la Senyora, de qui la seva mare, en el llit de mort, li confià que descendia; entre d’altres secrets que havien de trasbalsar-la molt més. Tal vegada per això, Blanca Maria Pires mai no volgué esbrinar aquella possible genealogia, però durant aquells dies el record de la dama portuguesa li semblà massa proper per tractar de rebutjar-lo, com tantes vegades havia fet. Cada pic estava més convençuda que, si no la sang, almenys un destí semblant les apropava. Ella, com donna Gràcia, esposà un ric mercader que li doblava l’edat i molt jove es quedà viuda. Es féu càrrec dels negocis del marit i els governà amb perícia, multiplicant els guanys. Ella, com donna Gràcia, emigrà de Portugal i visqué a Anvers, a Ferrara i a Liorna. En els seus pelegrinatges mai no oblidà ajudar els més necessitats. Ella, com donna Gràcia, tingué una allau de pretendents. Cert que el cavaller Sebastià Palou no es podia comparar amb el príncep anglès que, deien, es volia casar amb la viuda Mendes, però era nebot d’un Virrei i pertanyia a un dels llinatges més antics de Mallorca. També els rabins es disputaven dirigir la seva ànima. I João Peres, de veritable nom jueu Joseph, que l’havia somniada molt abans de conèixer-la, no podria ser, en part, considerat com una mena de Joseph Nasi o João Micas, el cosí de la Senyora i també el seu enamorat?

Però hi havia més semblances, i aquestes potser sí que tenien a veure amb l’herència. Sa mare insistí molt en el parescut: Un mirall, filla meva, li repetí en l’agonia, una mena de reencarnació. Tens la seva pell translúcida i els seus ulls, la seva aura. Però això poc li importava, per bé que li agradés saber-se molt bella i notés fins a quin punt pertorbava els homes amb la seva atracció. El que més la inquietava eren els atacs malenconiosos que li havien contat que li pegaven a la Senyora, com li passava a ella, que de tant en tant queia en una mena de pou fosquíssim, dins aigües espesses i pútrides que li impedien bellugar-se. L’angoixa, de vegades, era tanta que desitjava la mort. Consultà metges i rabins. Els primers li receptaren remeis que res no li feren. Els segons intentaren cercar culpes amagades que Blanca Maria Pires no estava disposada a confessar, les havia soterrades precisament sota aquelles aigües de tant de mal com li havien fet, de tantes llàgrimes com l’havien obligada a vessar. Prometé a sa mare en el llit de la mort que les guardaria en secret, decidida com estava que se n’anés d’aquesta vida en pau i no després d’una agonia plena de terrors i li atorgà el perdó que demanava, malgrat que aquella revelació era el pitjor oprobi que li podia transmetre.

Durant molt de temps, el coneixement del misteri de la seva naixença li impedí recobrar la serenitat necessària per enfrontar-se al futur, acceptant el passat. Tancada en la seva cambra del vell casal de Lisboa, buit i immens, aïllada del món, feia penitència i dijunava, en part per salvar l’ànima de qui, fins poc, havia considerat com una mare adoptiva i, en part, per expiar el pecat de la seva concepció tan abominable als ulls de Jahvè com als de Déu Pare, punible per tots costats. Li sobraven les hores del dia per repassar sencera la seva infantesa d’òrfena acollida per la magnificència de la senyora donna Gràcia Pires, que en complir quinze anys li regalà allò que més havia desitjat sense gosar demanar: els seus llinatges. Des d’aquell moment, l’infant, que algú diposità a la porta del casal de la senyora, un congelat matí de desembre, acabat de néixer, ben embolicat, això sí, amb draps d’holandes finíssimes, es convertí en l’afillada d’una de les dones més riques de Lisboa. En les llargues nits de vetlla, en les matinades d’insomni esgotadores, es deturava en la memòria de l’època en la qual comparegué el fill gran de donna Gràcia, després d’un llarg sojorn a Anvers, i s’instal·là a la casa. Entengué moltes coses que abans li havien semblat incomprensibles, com el fet que sa mare d’adopció ho intentés tot per allunyaria del fill de qui ella s’havia enamorat, creient que la senyora beneiria els seus amors, ja que sempre li assegurà que l’estimava com una veritable filla. Donna Gràcia intentà primer treure-li del cap aquella cabòria, i després impedí que la relació continués. Assegurava que obrava pensant en ella, que ho feia pel seu bé. L’estimava tant que no podia consentir que es casés amb un home que, malgrat ser el seu fill, no tenia més remei que reconèixer-ho, havia dut una vida absolutament dissipada i havia omplert de bastards els hospicis de mig Europa. De bastards, com João-Joseph Peres, de qui ella es negava ara a saber l’origen per no topar-se, com l’altre pic, que el desvetllament del misteri impliqués una prohibició terrible. L’al·lot l’atreia. Al seu costat se sentia protegida, com si amb la seva sola presència João pogués deslliurar-la de tots els perills. Però, contràriament al que li succeí quan era jove, ara no estava disposada que cap sentiment perillós o torbador li fes variar un punt el tarannà o canviar la fermesa de la seva decisió. Convertí Peres en el seu secretari, diposità en ell tota la seva confiança, fins a enviar-lo a missions tan complicades com venjar-la del desvergonyit capità Andreas Harts. Tenia disset anys més que João. Una edat suficientment considerable perquè servís com a obstacle. A més, donna Gràcia Nasi, que només sobrepassava en cinc el seu cosí, mai no acceptà correspondre’l per moltes proves que aquest li donà del seu amor. Però si João Peres era, com creia, fill del seu germà, era més que el seu nebot. No volgué fer de cap manera les passes per arribar-ho a saber. A l’al·lot li prohibí qualsevol menció de son pare, amb qui, per altra banda, havia mantingut escasses relacions, per si un atzar terrible els hagués apropats, guiat potser per la força de la sang. Actuant així, Blanca Maria Pires no feia altra cosa que complir l’altre jurament que sa mare li demanà: no tenir cap tracte amb Joseph, desaparèixer de la seva vida per sempre, sense fer-lo partícip del secret que hagués pogut esperonejar encara més el seu desig amb l’al·licient de la prohibició.

Com Gràcia Nasi, que acceptava ja com a model, prengué com a mentores Dèborah, Judith i Esther i amb absoluta empenta, plena de coratge, anà de casa en casa, de palau en palau, per demanar almoina per ajudar a la causa dels jueus mallorquins. Recollí una quantiosa suma. Ningú no se sentí capaç de resistir-se a les modulacions pidolaires de la seva veu de fum. Amb aquell fet, que alguns consideraven poc apropiat per a una senyora de la seva categoria, Blanca Maria Pires volia mostrar-se humil, i amb humilitat ser més agradosa als ulls de Jahvè. Després escriví a Sebastià Palou, li envià la carta mitjançant un correu que partia cap a València, ja que des d’allà no era difícil trobar algú de confiança que la fes arribar a Ciutat. Conèixer la situació dels empresonats era del tot primordial perquè l’ajut arribés a bon terme. El cavaller li contestà aviat, aprofitant un xabec que salpava cap al Port Mediceu. Els empresonats perillaven, si les coses no giraven de pressa cap a una bonança, que res no feia sospitar. Temia el pitjor: la foguera.

Fou mitjançant la carta del cavaller que la viuda Sampol s’assabentà que la gestió del parent dels Villarreal havia fracassat, molt abans que aquest ho enviés a dir al Consell. Villarreal ni tan sols havia arribat a entrevistar-se amb Rodríguez Fermosino. Només havia tengut tractes amb Jaume Mas, l’Alcaid de les presons del Sant Ofici, al qual havia subornat amb llarguesa. I aquest, per fer-li conèixer la presó, no havia tengut altra idea —acceptada de molt bon grat per l’emissari— que fer-lo boixar amb Beatriu Mas. Villarreal, que no pogué demanar l’ajut del Virrei perquè romania a la Cort, sí tengué llargues converses amb el seu nebot. Sebastià Palou li tragué del cap l’ús de la força. Un assalt a les presons del Sant Ofici confiat a una partida d’ex-bandejats, els únics capaços d’acceptar una feina tan perillosa, era del tot inversemblant que sortís bé. Els perdularis i bandits, comprats amb els diners de Liorna, no eren gent de fiar. A més, l’odi als jueus, arreladíssim entre aquella xusma, propiciava que abans de l’assalt sortís un penedit que els traís. No, el camí havia de ser un altre que res no tingués a veure amb gent armada i molt amb els pactes i les transaccions del mercadeig.

Blanca Maria Pires donà a conèixer la carta del cavaller al seu amic Aguiló. Sospesà abans fins a quin punt les males notícies servirien per agreujar el seu estat o fins a quin punt, sacsejant-lo, podrien decidir-lo a actuar. Però Pere Onofre es limità a posar-se a plorar com un nin i, sense deixar de plorar, es capficà altre pic en el seu món de tenebres. Una vegada més la viuda Sampol havia de suplir un home. Demanà audiència a les autoritats per informar-los del fracàs de les gestions de Villarreal. Amb insistència esperonà el Consell a prendre una determinació. Tractà amb els Censors de quina hauria de ser la nova estratègia per ajudar els mallorquins. Valorà les diverses possibilitats, examinà pros i contres i, finalment, en veure la lentitud amb què caminava tot, prengué la determinació de no esperar ni un dia més i actuar sola. Lamentà, com algunes altres vegades al llarg de la seva vida, davant situacions difícils, no haver nascut home, malgrat que de seguida se’n penedí, perquè se sentia orgullosa de la seva persona femenina. Més aviat el que li haguera agradat hauria estat poder transformar-se momentàniament en mascle, per resoldre aquell afer amb més facilitat. A estones s’imaginava, desfressada de cavaller, com aquelles agosarades venjadores del seu honor, que protagonitzaven moltes de les novel·les que llegí de joveneta, negociant amb l’Inquisidor amb fermesa fins a aconseguir alliberar els seus amics. Però a Ciutat de Mallorca era massa coneguda per intentar qualsevol apropament aventurer. Corria tant o més perill que Pere Onofre, perquè res no haguera pogut agradar més al Sant Ofici que aglapir també els qui, des de terres lliures, prepararen l’embarc. Ella, a més, havia fuit de Mallorca de pressa i sense el salconduit necessari, per bé que sota la protecció de la família del Virrei; però això no era cap garantia en aquests moments, més aviat tot el contrari. El Virrei, segons li explicava Sebastià, havia caigut en desgràcia a conseqüència de les intrigues de la Cúria i el Sant Tribunal. No, a ella gens no li convenia anar a Mallorca. Fins i tot l’esperança de retornar-hi un dia li pareixia a hores d’ara més llunyana que mai. Necessitava algú de confiança, algú que no fos sospitós, que de matines a laudes no poguessin empresonar i que alhora fóra capaç d’arriscar-se per una causa noble i a més tenir la perspicàcia de conèixer quins eren els punts dèbils dels inquisidors i negociar de valent. Pensà en Samuel Abraïm, el mercader de Tabarka, benefactor de Pere Onofre, amb el qual ella havia duit negocis, com la persona més adient. Era jueu, no convers perquè no havia estat batejat i això oferia garanties a la seva vida. No podia ser empresonat perquè el Tribunal només perseguia falsos cristians o heretges, i no jueus. Alguna vegada havia recalat a Porto Pi, coneixia Ciutat de Mallorca i sabia el tarannà de la seva gent. Sebastià Palou, a més, l’ajudaria. Però Abraïm tingué por. No es veié amb cor de fer un viatge tan llarg per una causa que veia del tot perduda. Era vell i estava cansat. Li sabia greu decebre la viuda, s’estimava molt Aguiló i el compadia. A més, l’afalagava que la senyora li hagués proposat a ell, en primer lloc, aquella missió, a ell i no a cap d’aquells rabins negres que tot el dia l’envoltaven, com mosques el sucre candi, per munyir-li els diners amb l’excusa de conhortar la seva ànima.

Fou aleshores quan Blanca Maria Pires decidí enviar a cercar João Peres, que, en nom seu, havia anat a Venècia, per demanar-li si volia embarcar-se, malgrat els possibles riscs, rumb a Mallorca, en la primera nau que salpés.