V
Després de la ventada, el dia s’ha deixondit fred i sense cap nigul. Els campanars i les torres es perfilen amb nitidesa absoluta en un cel de domàs blavíssim, esquinçat només de tant en tant per esbarts de falcies. Si no fos per la quantitat de teules caigudes, la fullaraca amuntegada, els quatre oms arrabassats d’arrel i l’esmotxada de les volades d’un parell de casals, ningú no diria que fa unes hores totes les campanes de Ciutat tocaren per conjurar el cap de fibló que anit passada pareixia que havia d’endur-se l’illa sencera. Només mirant la mar vella que pastura una nombrosa guarda de xots, sense esment ni esma, es coneix que el temporal prové de fa unes hores i que deu haver atupat de valent.
Des de bon de matí la ciutat ha anat recuperant la calma i, passat el perill, vençut el vent per l’eixordador combat de les campanes, els seus habitants han sortit al carrer. Molts s’han acostat al Segell i l’Argenteria per veure amb els propis ulls les portes barrades, però els homes de l’Agutzil els han fets recular. D’altres s’han passejat per valorar els desastres. Encara han estat a temps per contemplar com els veïnats retiraven els oms abatuts prop del Carme i en un tres i no res, a colps de destral, n’han fet estelles, ben contents, perquè els serviran, tan aviat com la llenya s’eixugui, per encendre foc. Els al·lots acaben de rompre a pedrades els bocins més grossos de les teules i els porcs remenen la fullaraca arremolinada, famolencs, acompanyats pels infants, als quals el desig de la fruita caiguda esvaeix la por dels ullals esmolats.
En els horts, però, la petja del vent és molt més feresta. En una nit se n’ha anat en orris la feina de mesos. Els planters, amb les fulles cremades i rompudes, jeuen sense esma de tan atupades i els arbres, mutilats en les branques més tendres, s’han quedat sense cap flor. La fruita, encara verda, ha caigut a terra i ja no madurarà com cal. Però malgrat això, i malgrat també la roba estesa que se n’ha duit la ventada, les tres gallines mortes al convent de Santa Magdalena, les dues ànegues desaparegudes al de les clarisses o la quantitat de rosers malmenats en els jardins de Palau, a la Seu es prepara un Te Deum d’acció de gràcies perquè la ventada —per molt que, a mesura que el dia avança, vagi creixent la llista dels danys—, no tingué les nefastes conseqüències que tothom havia vaticinat i serví d’instrument a l’Altíssim per deturar els heretges judaïtzants que volien fer-se escàpols. Per això el Bisbe, que ahir reuní amb urgència la junta de teòlegs perquè donessin el seu vist-i-plau al toc unànime de campanes, els ha tornat a convocar amb presses per debatre una proposició diferent. Des que sabé que, gràcies al vent, el vaixell que se’n duia els judaïtzants no pogué sortir del port, l’assaltà el dubte de si havia fet bé a plantar cara al fibló i fer-lo batallar amb les campanes.
A hores d’ara pareixia ben clar que aquell vent no era altra cosa que un oratge insuflat directament per boca de Jesucrist, Favoni místic, fill unigènit del Pare, per obstaculitzar el viatge dels jueus i, millor encara, la seva condemna eterna als Inferns com a apòstates. Es preguntava, i per això volia les opinions de la junta, si no calia també oferir un desgreuge a Nostre Senyor i fins i tot a aquella força de la natura per haver-la considerada negativa, per haver cregut erròniament que l’enviava l’esperit del Mal. Volia fer partícips dels seus escrúpols els teòlegs i assessors i els tornava a convocar abans de l’ofici per veure què els semblava si després d’aquella solemnitat es dirigia a la feligresia per explicar-los com de vegades els camins del Senyor poden parèixer errats i no ho són tal com l’exemple d’ahir demostrava.
El canonge Llabrés, com a Jutge de Béns, s’havia entrevistat aquell mateix matí amb Sa Eminència Reverendíssima, que havia aprofitat per posar-lo al corrent, avançant-li el motiu de la junta a la qual ell també havia estat convidat, a les cinc en punt de la tarda. Per això, de seguida que arribà a la tertúlia de Montision, es disculpà.
—Només podré estar amb vosses mercès mitja horeta. Tenim junta de teòlegs a Palau —els digué, desolat, perquè sobre la taula escriptori del pare Amengual encara no hi havia la palangana amb els quartos embetumats, l’únic mòbil de la seva assistència a la reunió aquell dilluns, que tan enfeinat estava. Precisament s’havia entretingut mentre venia a calcular quants de quartos seria capaç d’engolir, perquè duia la gana deixondida des d’anit passada. Amb el daltabaix havia dejunat més del necessari.
El pare Amengual, com a amfitrió, assegurà que li sabia greu que el Jutge de Béns només els pogués dedicar aquella estona, alhora que li agraïa, per partida doble, el fet de no deixar la tertúlia aquell dilluns que, com és ara, tantes obligacions tenia. El pare Ferrando fou encara més explícit, i quasi abraçà el canonge per manifestar-li fins a quin punt prenia en consideració aquell detall amistós, exultant com estava per l’enxironada massiva de la qual pensava treure una bona cullerada. El càrrec de rector ja és meu, pareixia dir-li al pare Amengual, mirant-lo amb condescendència, ja en pots fer de bots. Ara m’hauran d’agrair tot el que he fet pel Sant Ofici, i això no es pot comparar amb cap dels teus llibres, això és molt més.
El canonge acomodà la seva còrpora a la cadira de repòs que solia ocupar, satisfet per aquella benvinguda i especialment expectant. Suposava que els contertulians el sotmetrien a un interrogatori rigorós, tant pel que feia a les detencions d’ahir com per la junta de teòlegs d’avui. Suposava que el pare Ferrando voldria saber com havia anat l’escorcollament, i el pare Amengual, per contra, es mostraria molt més interessat en la junta. Feia temps que intentava que Sa Eminència Reverendíssima es fixés en ell i el prengués d’una vegada en consideració, tal com li havia confessat un dia que fins i tot li demanà que el recomanés.
—Què mos diu de bo, Don Jaume? Quines noves corren per Ciutat? Vossa paternitat ahir degué quedar retut. Conten que no donaven abast…
S’havia equivocat. El pare Amengual no feia cap referència a la junta. Es limitava a comentar el mateix de tothom.
—Sí que n’hem tenguda de feina. I encara no hem fet més que començar. Mos falten tots ets inventaris des béns que no duien damunt… Ses cases, ets obradors, es mobles… Tot el que deixaren, que és molt.
—Ja ho pot ben dir, Don Jaume —afegí Ferrando amb la complaença del que coneix bé de què parlen i en sap encara més—. Per cert, trob que en Puigdorfila féu santament a clausurar tan aviat totes les cases. Així hem evitat que ningú pogués tocar res. He passat pels voltants des carrer i la gent volia entrar-hi. La majoria demanava foc i fum…, i cridava contra els homes de l’Agutzil, que els impedien passar.
—Ets aldarulls sempre són perillosos —sentencià el Jutge de Béns—. Avui de matí m’ha dit es rector de Santa Eulàlia que un grup no deixava enterrar es nin de n’Aina Cap de Trons. Que el tirin a la mar, m’han dit que cridaven. Es rector s’ha hagut d’imposar. El vaig batejar jo, els ha dit, és cristià i com a cristià serà enterrat.
—Com que el Virrei ha fet pujar el preu del blat, tothom està descontent. Oh, perdoni, Don Sebastianet, no és res contra el seu oncle… I digui, Don Jaume, quants són per cert, els empresonats? Els nebots de Costura, els germans Tarongí, estic segur…
El pare Ferrando no acabà la frase ni tampoc el canonge contestà a la pregunta, perquè de sobte aparegué el cronista Angelat, que era l’únic que faltava, i tots s’aixecaren. Saludà amb una capada, i tot d’una s’assegué. Segur que la conversa encetada, i que ell havia interromput, només podia referir-se a un sol punt, exclamà:
—M’han dit que ahir va ser gros. Que a s’escrivà li han hagut d’embenar sa mà de tant com hagué d’escriure…
El cavaller Sebastià Palou féu la mitja. Encara dret, vora la seva cadira de repòs, amb l’espasa penjant-li del cint, vestit de vellut verd, vorejat de sotanes fosques, pareixia que posés per a un quadre en el qual el pintor hagués volgut representar, en aquella figura contrastada, les vanitats del món, enfront de l’austeritat de la vida religiosa. Rere seu, a la finestra, es diluïa el paisatge en la tebior de març i una llum dolça es filtrava en un polsim quasi daurat. Sebastià Palou solia tenir molta cura de la seva vestimenta. Sabia fins a quin punt a les senyores, i a les que no ho eren també, els agradava l’endreç personal. A més, aquell capvespre, en sortir de la tertúlia havia d’anar a cal Virrei per acompanyar-lo a l’Ofici Solemne sense tenir temps de mudar-se la roba. El seu oncle li havia encarregat que posés els cinc sentits en la conversa d’aquella tarda, que, amb seguretat, versaria sobre les detencions, sense que es notés, però, el seu interès. En aquell vaixell viatjaven les dues esclaves nostradíssimes després de l’estada a ca seva. De cap manera no li convenia que fossin interrogades pel Sant Ofici; si parlaven el podien posar en un bon compromís. Res no havia preguntat al Jutge de Béns, i s’havia limitat a acceptar, amb un somriure, l’exageració del cronista, que fou contestada pel canonge amb un simple No serà tant, com si s’entossudís a no voler-los confiar cap novetat, agafant-se de seguida a la corda mostosa que li tirà el pare Amengual: tornar a parlar del seu llibre, que acabava de sortir feia dues setmanes, a la impremta Guasp de Ciutat.
La vida de la Venerable Madre Eleonor Canals, muerta en loor de santidad havia tengut un acolliment discret. Només la Virreina l’havia alabat com mereixia, però desgraciadament la marquesa no era persona que passés per possedir un criteri massa entenimentat, sobretot pel que feia als mèrits de la seva pròpia família. El Virrei, per contra, per bé que el pare Amengual li havia fet arribar un volum especialment enquadernat perquè ornés la seva biblioteca, i dedicat amb lloances diverses, s’havia limitat a donar-li les gràcies, sense afegir el més petit elogi. Encara era aviat per saber la repercussió que hauria tengut a la Península, particularment entre les autoritats de la Companyia, i si aconseguiria a la fi que fos l’aval definitiu per accedir al càrrec. Des que donà el llibre a les premses, el pare Amengual no havia trobat ocupació que l’omplís. Escriure poemes de circumstàncies per acompanyar les obres dels amics o prendre notes per als sermons que hagué de predicar —i amb molt d’èxit, per cert— en les festes de diversos pobles, no li serviren per entretenir les hores buides, insatisfetes, perquè no les dedicava a cap causa noble o de volada. Se sentia com deshabitat. La convivència amb la santa monja havia estat tan intensa que la trobava a faltar. Necessitava cercar qualsevol altre tema religiós per començar a treballar-hi de seguida, i no volia tornar a escriure la vida de cap beata, ni que fóra la de Sor Tomaseta, la més genuïna floreta mística de Villa, tal com li havia proposat la marquesa Despuig, segurament amb la intenció de fer la competència a la Virreina. No, el que li calia era un tema que, tal com li havia aconsellat el Jutge de Béns, li permetés esplaiar de manera exhaustiva el seu entusiasme místic. Però per moltes voltes que li donava —i ara era això el que explicava als seus amics—, no acabava de trobar una matèria prou reeixida, tot i que hi havia un títol, Cànticos en loor de la Fe triunfante, que li ballava pel cap gairebé com a definitiu, però que implicava, com és ara, remuntar-se als protomàrtirs per poder bastir escenes que commoguessin amb força el lector, incitant-lo a la defensa del dogma… I això…
—Idò, ara li serà fàcil, pare Amengual —digué el Jutge de Béns, interrompent-lo—. Escrigui sobre ses causes de fe que poden servir per exaltar-la.
—Com és ara? —preguntà interessat—. Vol dir sobre es processos que s’obriran? Ho pensaré… M’ho pensaré… No, i té raó, Don Jaume, això sí que em servirà, me pareix…
És clar que ja no podria aprofitar la frase que tant li agradava per a un final de capítol: Las diligentes vírgenes, arrastradas por las fauces de los infaustos leones, perpetuaron la fe en el trofeo de sus palmas, si començava a escriure sobre els processos, però tampoc no acabava de sentir-se a pler quan pensava en les hores que hauria de passar entre catacumbes fosquíssimes i emperadors romans pagans i viciosos. I sobretot el que més l’enutjava era tornar a pegar de morros amb un eixam de verges diligents que, per molt màrtirs que fossin, inevitablement el portarien a recordar altre pic Sor Noreta. A més, si concentrava tota l’exaltació mística al voltant de les causes de fe, faria la competència, i de valent, al pare Ferrando, que, els darrers mesos, es dedicava en exclusiva a aprimar les soles de les sabates de tant d’anar i venir de Montision a la Casa Negra i de la Casa Negra a Montision.
Sebastià Palau no havia obert boca en tota l’estona. En veure, però, que la conversa es perdia en aspectes que no tenien el més mínim interès per a ell, decidí que havia arribat el moment d’afegir-hi cullerada. Feia tres quarts d’hora —la campana de la Casa de la Vila acabava de tocar la mitja— que eren reunits i al Jutge de Béns li quedava poca estona de tertúlia. Si volia assabentar-se d’aspectes que tan sols aquest coneixia de primera mà i que al seu oncle li convenia molt saber al més aviat possible, no podia fer més el beneit.
—Pare Amengual —digué a la fi Don Sebastià—, el tema que proposa el Jutge me pareix molt encertat, però abans de començar haurà d’esperar es veredictes… Si no hi ha foguera, sa seva obra perdrà interès. No convé avançar esdeveniments i més en una qüestió…
—Una qüestió tan delicada —rematà el Jutge de Béns—, és clar que sí, Don Sebastià. Però si vol que li sigui sincer, molt em tem que aquesta vegada…
—Alguns ja foren reconciliats fa deu anys, Don Sebastianet, quan el Sant Ofici mostrava menys zel que ara… Si han reincidit, no els podem consentir que ofenguin davant els nostres propis nassos Déu Nostre Senyor…
A Sebastià Palou no li agradava gens que el mitja punyeta del pare Ferrando, que no feia l’alçada d’un ca assegut, es permetés emprar aquell diminutiu per dirigir-se a ell, que li guanyava el doble en estatura. Tal vegada per això li contestà amb un to aspre, desacostumat en ell, que era especialment cortès amb les persones que duien faldes.
—Tot això s’ha de provar, pare Ferrando. Abans que res hem de deixar que es defensin. No podem jutjar-los considerant-los culpables a tots. Crec que més aviat hem de pensar que són innocents.
—Don Sebastià, Don Sebastianet, això que diu no ho digui, no ho torni a repetir, per l’amor de Déu, o haurem de pensar que té motius…, que vossa mercè també…
Sebastià Palou es posà dret, sulfurat, féu un gest d’avançar cap al pare Ferrando, com si volgués estamenejar-lo.
—No consent que… No li permet, pare Ferrando, que posi en dubte… Per respecte an es seu ministeri, no…
—Don Sebastià —digué de seguida el pare Amengual, circumspecte, ja que com a amfitrió no podia permetre una baralla en la seva cel·la, però satisfet que el nebot del Virrei s’enemistés amb el seu contrincant—, Don Sebastià, estic segur que el pare Ferrando no vos ha volgut ofendre…
—És cert, Don Sebastianet. Jo, de cap manera…
Sortosament en aquell precís instant compareixia el germà llec amb la palangana, pregant que l’excusessin per haver-se atorbat. Les clarisses acabaven d’enviar la donada tot just en aquell moment. Amb el trui d’anit passada no tengueren esma de pensar a fer pujar els blancs d’ous a temps.
El Jutge de Béns es bellugà inquiet, a punt d’estirar la mà cap aquella dolcíssima llepolia que el pare Amengual encara no els havia ofert. Si arriba a atorbar-se un poc més, ja no els haguera poguts ni tastar. Hauria vengut debades, es digué. Si seré coió!
Però el pare Ferrando, que per res del món no volia posar-se a males amb el Jutge de Béns, tot i que la proposta que havia fet al seu rival el treia de botador, adonant-se del neguit golós del canonge i també per no haver de seguir excusant-se dels estirabots contra Don Sebastianet, que, malgrat tot, era qui era, decidí recordar al pare Amengual la necessitat de berenar.
—Vossa paternitat se’n recorda que Don Jaume se n’ha d’anar aviadet avui? —i mirà la palangana.
Molt més xalest perquè acabava de tastar el primer quarto del capvespre i encara tenia esperances d’engolir-ne tres més, si anava viu, el Jutge de Béns se sentia amb millor disposició per deixar caure alguna primícia. El cronista Angelat, que no tenia cap pressa i que ja havia fet el càlcul mental de les racions que tocaven a cadascú, es mirava divertit el canonge amb les nines dilatades de gust i la papada més tremolosa que de costum.
—Ara sereu rics, Jutge. Podreu fer obres a pler, ja no haureu de manllevar diners. Mem, contau-mos quantes confiscacions féreu ahir. Diuen que se n’ho duien tot… —digué Angelat, després de passar la punta de la llengua pels morros per acabar d’aprofitar les miques de sucre.
—Tot quant podien, és cert. Amagats entre sa roba, joies i doblers, escriptures de cases i avals…
—Això prova que devien pensar a tornar —replicà Misser Angelat.
—A tornar, no; a vendre alguns béns des d’allà, imagín —féu el Jutge de Béns—. Però ja em direu com… Aquesta genteta és curta. De seguida que haguéssim vist s’endemesa tanmateix els haguérem confiscat tot quant deixaven.
—S’ho devien endur com a penyora —aventurà el cronista, amb to de befa.
—Alguns dels agafats són els més rics des carrer —digué en Llabrés, amb la boca plena—. En Valls, el Cònsol…, però a aquests, ben segur, no els ho prendrem tot, deuen tenir qui els ho guardi defora…
—Conten amb protectors que no són del carrer —afegí el pare Ferrando, mirant Don Sebastià Palou—, i el Tribunal haurà de posar tots els mitjans per fer que aquests protectors, si és que els guarden doblers, els tornin al Sant Ofici, al qual des d’ara pertanyen.
—Tothom sap, pare Ferrando —assegurà Palou amb fermesa—, perquè mai ningú no ho ha volgut amagar, que certes persones del carrer han servit a ses cases més nobles… En Gabriel Valls, per exemple…
—És clar que sí —digué el Jutge de Béns—, i estic segur que el senyor Virrei mai no sospità que en Gabriel Valls era judaïtzant…
—Fins i tot ara ens costa de creure, Don Jaume —interrompé en Sebastià.
—Ho comprenc, me’n faig càrrec… El senyor Virrei tendrà escrúpols de consciència, supòs…
—Es vent ha estat un instrument de Déu Nostro Senyor —aixecà la veu el pare Amengual— perquè no poguessin fugir. Començaré per sa ventada. Puc fer un excursus clàssic sobre Favonio i Eolo. Què els pareix?
—Que si no hagués estat pes temporal ara serien enfora de Mallorca i aquí no haguera passat res —contestà Palou, seriós i sobiranament empipat.
—Com pot dir això! Com pot dir això, Don Sebastianet! —tornà a fer més condescendent el pare Ferrando—. Com pot dir que aquí no haguera passat res! I molt que haguera passat! I molt! Els haguérem cremat en efígie sense evitar que cremessin per sempre a l’Infern. Així si es penedeixen, i després de molts anys de Purgatori, podran arribar a pujar al Cel.
—I ja és segur que anaven a Liorna? —preguntà el cronista.
—Això sembla, però el qui millor ho sap és es capità. Ha declarat avui dematí a davant el Virrei i el senyor Inquisidor. Segons pareix, es fugitius l’enganaren, li asseguraren que tenien salconduits per deixar Mallorca, i ell en adonar-se que mentien els féu desembarcar.
—En aquest cas, es vent res no hi pinta —interrompé, ara, Angelat mirant Sebastià Palou—, és un afegitó…
—Senyors, me sap molt de greu, però me n’he d’anar. No puc arribar tard —s’excusà el Jutge mentre s’aixecava xalest, perquè no foren tres, sinó quatre els quartos que s’havia empessolat—. Sa junta és important. El senyor Bisbe… Fins dilluns que ve. Amb vossa Reverència mos vorem, pare Ferrando, ben aviat. Don Sebastià, expressions a ca seva…
—Jo també me n’aniré —digué Sebastià Palou—. Tenc pressa i com que vossa Reverència va cap a Palau i jo a l’Almudaina i duim es mateix camí…
El pare Amengual acompanyà els dos tertulians fins a l’escala que baixaren precedits del germà llec que havia servit el berenar. A la cel·la, el cronista Angelat s’acabava les darreres miques que restaven a la palangana i el pare Ferrando intentava calibrar en silenci fins a quin punt el fet que el pare Amengual escrivís sobre el Sant Ofici el podia perjudicar. Fins ara, cadascú havia lluitat amb les pròpies armes, sense aficar-se en el terreny aliè. Ara, però, si el seu contrincant aixecava la veda no li quedaria més remei que prendre una altra determinació que acabés d’una vegada amb les aspiracions del pare Amengual al càrrec de rector que avui, més que no cap altre dia, havia vist tan a prop com si ja fóra seu. Era cert que gràcies a la ventada els maleïts apòstates no havien pogut fugir i havien estat apresats, però en l’origen de tot, en l’origen de la fuita, hi havia el seu zel religiós, el seu afany perquè Costura delatés els qui incomplien amb la llei de Déu Nostre Senyor i creien i practicaven la llei vella i caduca de Moisès. El millor que podia fer era dissuadir el pare Amengual d’aquell projecte, dir-li a les bones que el deixés anar, perquè si no seria ell, que tenia moltes més informacions, que coneixia el rerefons del Sant Ofici, que en sabia gairebé tots els secrets i que seguiria sabent-los, ell qui escriuria un llibre sobre La fe triunfante o El triunfo de la fe, tant li era, amb molt més coneixement de causa.
Per la seva banda, el pare Amengual no havia deixat de donar voltes durant el temps que havia durat la reunió, a la seva futura obra. Amb ella aconseguiria, a més de fer-se famós —el cas era de los que mueven con fuerza a toda gente—, ser finalment considerat i no com ara, que ni el Bisbe era capaç de cridar-lo a consulta, i en canvi enviava a cercar clergues molt menys documentats. Ja no podran dir que el pare Ferrando presta un servei més adient a l’Església, que ses seves accions valen més que ses meves meditacions… Ara ens ocuparem de ses mateixes coses. Ara s’haurà de veure qui ho fa amb més zel.
El cronista Angelat, de seguida que tornà el pare Amengual, com si hagués tengut una transmissió de pensament per partida doble, encetà una conversa oportuníssima amb la intenció de burxar-los.
—Jo crec que vosses paternitats, que rivalitzen en ardorós zel eclesiàstic —els digué enfoteta—, que són, per igual, dignes candidats an es càrrec de rector de Montision, haurien d’escriure plegats es llibre que el Jutge de Béns recomanava… El pare Ferrando podria aportar dades precises, proves de primera mà que només ell ha pogut conèixer i vossa Reverència, pare Amengual, s’ornat de sa vostra ploma, ses vestidures retòriques necessàries per fer resplendir sa veritat, que aquesta vegada triomfaria no nua, sinó discretament coberta, gràcies an es vostro enginy… —Els jesuïtes es miraren sorpresos, sense saber si el cronista parlava seriosament o els estava prenent el pèl—. Els ho dic de debò. Crec que el Jutge de Béns ho aprovaria. Ell ha tengut sa idea, jo només hi afegesc una petita matisació. Què els pareix?
Es féu un silenci espès. Cap dels dos no volia ser el primer a contestar. Angelat els contemplava divertit. Havia fet aquella proposta en broma, però, ben pensat, per què no prendre-la seriosament? No coneixia cap escrit del pare Ferrando i suposava escassa la seva capacitat per al conreu de la poètica i la retòrica. Però això no era obstacle per escriure, si fins i tot el barber del Pes del Formatge volia publicar un llibre sobre rellotges de sol…
—En col·laboració jo crec que seria incapaç d’escriure un llibre —digué el pare Ferrando, parsimoniosament, i després, com si fos a damunt de la trona per predicar el sermó de la solemnitat del Divendres Sant, afegí—: Però no els negaré que no hi hagi pensat a escriure un llibre tot sol. Com vós dieu, cronista, conec molt bé els entrunyellats del Sant Ofici, almanco del tribunal que actua a Mallorca.
El pare Amengual, que s’havia quedat dret ran de la taula escriptori, enretirà amb soroll les cadires buides contra la paret i després, fregant-se les mans i mirant-se les puntes de les ungles, gargamellejà. Era clar que buscava les paraules per donar la seva opinió de la manera més contundent.
—Els vull ser sincers i per això els vull dir que crec que un llibre en comú no serviria ni a un ni a s’altre. Jo som lletraferit, cosa que el pare Ferrando no és. Crec que és a mi a qui pertoca seguir escrivint i al pare Ferrando actuant. I com és ara, que decideixin ses autoritats de sa Companyia quin dels dos mereix amb millors mèrits es càrrec.
—Me pareix bé, pare Amengual, que cadascú defensi la seva part, com proposava vossa paternitat, i per això crec que és injust que escrigui un llibre sobre el Sant Ofici, que és cosa de la meva incumbència.
—Com és ara! Cap com aquesta! El Sant Ofici vostre, pare Ferrando? Que no el sent, Angelat?
Angelat es limità a riure amb la xiscladissa burleta que el caracteritzava, però res no digué. El divertia veure l’espectacle tant com les bregues de galls.
—M’hi opòs. Ja ho sap. El cronista és testimoni que us ho he advertit. Que quedi clar. Si escriviu sobre les Causes de Fe, us assegur que us sabrà greu, pare Amengual. I ara, si m’excusau, misser Angelat, jo també tenc doble feina avui…
El pare Ferrando sortí de la cel·la pegant una portada, però encara pogué sentir al seu contrincant: Que ho veu, cronista? Com és ara, quin mal educat! Però la veu del pare Amengual, plena de queixes enfureïdes, fou apaivagada per la remor que venia del carrer i que es feia cada cop més intensa. Remor de crits d’estrèpit i corregudes.