II

Quaranta dies després del fracassat embarc ningú, fora dels habitants del carrer, els mateixos presos o els membres del Sant Ofici que havien començat a jutjar-los, no hi posava esment.

Les converses que poc temps abans encara anaven plenes de jueus que mataren el Bon Jesús, jueus poques-vergonyes que mos xuclen sa sang barataven de sobte sa fesomia. Les paraules de rancuniós odi, perquè ningú no es resistia a la contemplació del futur espectacle de foc i fum i carn a la brasa, foren substituïdes per altres molt més toues, com de pasta flonja, plenes de música, festa i galania. El Virrei havia comunicat en secret, a qui sabia que era incapaç de guardar-ne cap, l’interès de la Reina mare per visitar Mallorca aquell mateix estiu, amb la intenció que la nova s’estengués de pressa i ben arreu per Ciutat. Tothom la donà de seguida per cosa certa. Alguns afirmaven que l’havien sentida directament dels llavis dels corredors de coll, que mai no arribaren a difondre-la. D’altres menys fantasiosos esperaven llegir o que els llegissin el bàndol que d’un moment a l’altre havia de ser publicat amb la bona nova. Tots es consideraven imprescindibles per rebre la Reina com es mereixia i per intervenir en els preparatius. Els fusters, ferrers, picapedrers, pensaven que a la fi tendrien un poc de feina construint les endemeses necessàries, els taulats i cadafals que serien instal·lats almanco a tres punts de Ciutat: ran de murada, on arribaria el vaixell de Sa Majestat, que desembarcaria vora la Portella i no a Porto Pi, més desavinent; davant la Casa de la Vila i al Born on se celebrarien els jocs de canyes i els torneigs en el seu honor. Els sastres, capellers, seders i botiguers importadors de teles, que enguany, amb la supressió de les festes de carnestoltes, ho havien passat prim, s’encoratjaven suposant que els seus parroquians no deixarien perdre una ocasió com aquella per estrenar vestits nous. Els forners, pastissers i confiters feien els comptes de la farina, ous, sucre, saïm i codonyat que haurien de menester per elaborar pastissos i dolços a bastament. El Virrei, que tenia bo amb Sa Majestat la Reina vella, no voldria quedar malament i s’enginyaria per no taxar-los el blat, del qual depenia principalment la seva feina. Tots, cordellers, paraires, cellerers o bastaixos es consideraven necessaris. Però els qui estaven més convençuts d’augmentar els guanys eren els cerers. Sempre, repetien, sempre des que el món és món i Mallorca Mallorca, no hi ha hagut una celebració sense una bona lluminària.

L’alegria dels menestrals era contagiosa. Els ordes religiosos i la Cúria també se sentien satisfets. Des de la venguda de l’Emperador, quan passà camí d’Alger, feia més de cent anys, cap rei no s’havia dignat a visitar l’illa i això no podia ser bo. Els virreis no sempre exercien les seves atribucions com era degut. Ara la Reina veuria els seus súbdits cara a cara i tots contribuirien a mostrar l’afecte filial a la representant de Déu a la terra, amb Te Deums, misses solemnes i benediccions. Fins i tot l’Inquisidor havia suggerit als membres del Sant Ofici d’activar els processos, avançant-los, perquè l’Auto de Fe coincidís amb l’estada de Sa Majestat, a qui es faria l’honor de fer encendre la tea del foc purificador.

Els nobles eren els únics que, tot i no tenir confirmació de la visita reial, la temien. L’estada de la Reina els sortiria ben cara. No els quedaria més remei que afluixar la bossa i contribuir a les despeses de les festes. Les escasses prebendes que poguessin obtenir de Donna Mariana d’Àustria no serien res comparades amb les pèrdues que la seva visita els suposaria. A més, molts d’ells es dedicaven al cors i tenien negocis amb els jueus que ara, després de les confiscacions, perillaven, fent-los minvar considerablement les seves fonts d’ingressos.

Cinquanta dies després, però, de la detenció dels jueus, un altre fet féu aturar de cop la disbauxa de paraules sobre l’adveniment reial, i reconduí les converses cap a les presons del Sant Ofici, on acabava d’ingressar Beatriu Mas, anomenada la Coixa. Ara corria de boca en boca, d’orella en orella, que la passada matinada del 27 d’abril de l’any de gràcia de 1687, a punt de trencar l’alba, els homes de l’Agutzil, manats per Ripoll, l’havien arrabassada dels braços d’un parroquià que estava a punt de fer passar pel carreró de l’Infern o de la Glòria —aquest aspecte variava segons fóra qui ho expliqués—, a cops l’havien obligada a cobrir les seves vergonyes i la se n’havien duita de pressa per ordre del Sant Tribunal a tancar-la a la Casa Negra. Però hi havia una altra versió que matisava els fets i els ampliava i tal vegada estava en el cert perquè, coneixent la Coixa, a ningú no podia estranyar que les coses haguessin succeït d’aquella manera: Beatriu Mas, en veure com colpejaven la porta de la seva cambra de treball i en sentir els crits de Ripoll, la veu bramulosa del qual coneixia bé, els féu aturar en sec. Obrint, però barrant-los el pas amb l’espectacle de la seva nuesa, els digué que fessin el favor d’esperar-se que acabés la feina començada, que l’home amb qui estava havia pagat per endavant i no n’era res de la mort d’en Berga. Acceptaren. La Coixa no s’atorbà. Li costà un quart d’hora sortir i entregar-se.

No tothom creia que les coses haguessin succeït així, i no perquè ningú dubtés de la professionalitat de la Coixa. Dubtaven més aviat del gest gentil de Ripoll, que tots consideraven un animal de quatre potes. Sigui com fóra, la nova de la seva detenció havia tornat a contorbar Ciutat. Fins i tot alguns la consideraven més important que la de l’empresonament dels jueus, tal vegada perquè els afectava més de prop: no sols els privava, almanco durant una bona temporada, dels seus agradables serveis, als quals tan ben acostumats estaven, sinó que, posats a fer-la xerrar, en podia contar de grosses ben comprometedores. Ja es posaven messions sobre el temps que restaria presa, els càrrecs que li imputarien i si aquella arrossegaria d’altres detencions. Contràriament al que succeí amb els jueus, n’hi havia molts que la defensaven, però ningú no ho féu de manera tan abrandada com madò Hugueta, que l’emprengué a unglades i escopinades contra els homes de l’Agutzil i els blasmà de fatxendes i malparits, llavors de Satanàs i coses pitjors, excepte fills de puta. Mai madò Hugueta no emprava aquest insult. Era ben jove quan decidí proscriure aquests mots del seu vocabulari, que, volent ofendre els altres, l’ofenia a si mateixa. Sogre de puta, deia a tot estirar quan l’havien encabronada de debò.

—I ara per què la vos n’enduis! —s’exclamava rabiosa—. Per què me la preniu, filla meva, estimada, dolça… Quin mal ha fet? —giscava i plorava mentre s’estirava el cambuix i anava fora corda avalotant el casal i demanant a les altres meuques que sortissin a ajudar Beatriu.

—Vos ho agraiesc, madò Hugueta, però no necessit defensors. Me bast i me sobra ben tota sola —diuen que digué mentre sortia amb el cap ben alt, com si fos una princesa, enmig d’aquella tropa.

—Cap com aquesta! —xerraven les comares de la Porta de Sant Antoni en veure-la travessar el mercat—. I que no la veis, sa Coixa, emmanillada? No, si ja us ho deia jo que qualque dia havia d’arribar aquest fracàs. Ni la Corema respectaven! Es bordell era tancat, però tant ella com madò Hugueta hi romanien… I sabeu per què? Per si un cas, vet-ho aquí, per si hi havia qualsevol perdulari que les hagués de menester o qualsevol heretjot que tengués una necessitat que no pogués esperar…

Són molts els qui s’aturen en veure la comitiva. Camina vora Ripoll, que avui va a peu, vestida amb la millor roba de mudar. Mira els qui la miren, somriu als qui li somriuen i insulta quan la insulten. Pareix una reina, diu un al·lotó, i sa mare que el sent li gira la cara a una altra banda d’una nespla. I ara, què dius? Una meuca i ben meuca! Que no li veus sa puteria?

A la Casa Fosca ningú no l’espera, ningú no l’escomet. Com si anés de visita, la fan passar en una sala estreta que té les finestres tancades en una penombra tèbia. La Coixa s’ho mira tot de primcompte. No vol pensar el que li succeeix. Ha demanat mil vegades a Ripoll de què l’acusen, però aquest li ha respost que no ho sap i, cínic, ha afegit que no deu ser cosa bona. Repassa amb els ulls les bigues de llenyam vermell del sostre. Necessiten una mà d’oli i a ses parets no els cauria gens malament una emblanquinada. Un fil de pols, talment un tel de seda, s’estén sobre el bastiment de les finestres. El casalot fa molta més planta que aquest palau, per molt sant que sigui… On vas a parar! Ets homos no serveixen ni per fer un bon dissabte perquè aquí és clar que no hi deuen entrar femelles si no són com jo, empresonades. Per distreure’s es fixava en l’escàs mobiliari: una taula de bufet amb llumenera, recapte per escriure i dues cadires. Deu ser sa sala de visites, ho veus, Coixa, quin honor? M’hauré d’arreglar es cambuix, però amb ses mans lligades m’és impossible. Necessit un mirall… En això hi he pensat i amb s’aclaridor també. Amb un mirall a s’abast som una altra dona. Ha ficat el mirall i l’aclaridor dins el canal dels pits. Res més no se n’ha duit. Per què? Sap que qualsevol joia, qualsevol dobler, li serien confiscats. Madò Hugueta ben segur li ho amagarà tot de seguida a bon recapte. La sap llarga i és la madona del bordell de Ciutat, un dels de més anomenada entre els mariners, tret, és clar, de Venècia, on les al·lotes van cobertes de diamants. La Coixa el que vol es distreure’s, no pensar en els turments que aplica el Sant Ofici. Però a ella, què li poden fer? Ella, què ha fet? Tothom sap que és puta. Això no els pot venir de nou, però de bruixa ni un rivet. Mai no ha cregut ella en aquestes coses. És catòlica, apostòlica i romana. D’heretge…? Pots pensar! Creu en Déu i en Crist i la Verge i sa seva patrona Maria de Magdala. Negarà ses acusacions. Es bordell obert durant la Corema? Mai! Ella sa meuca del Bisbe mort? Això fou un invent de s’altre Inquisidor, una mentida podrida pes cucs de s’enveja, però vós, reverència, no us ho podeu creure, això. Males llengües eren ses que l’havien acusada de concubinat. Ja ho sabia. Falses llengües maleïdes, tant de bo les escapcessin a trossos damunt des trespol! Tant de bo se’ls podrissin dins ses boques molles! El senyor Bisbe, al cel sia, Déu l’hagi perdonat, era un sant baró. No deixaria que an es seu davant dejectessin es Pastor que era mort i ja no podia defensar-se. Tenc sa consciència tranquil·la, Reverència. Pecadora som, tothom ho sap. I qui en aquest món no peca? Però tret des meus pecats, que Déu perdona, no tenc res de què em pugui acusar. Des bordell som sa més resadora. A Nostro Senyor m’encoman davant ses feines dificultoses. Pas el rosari sempre que puc i no deix de donar gràcies a Déu per sa salut i sa molta parròquia. Som puta perquè ma mare ho era i crec que s’àvia també. I en es meu ofici, complidora, neta i decent. Altres en conec, que per això em tenen enveja, i que ja voldrien plorar amb sos meus ulls. Sense noltros mal rodarien ses coses, mal caminaria el món. On aniria es bou sense arada? On buidarien sa llavor que els sobra? Puta sí, Reverendíssim senyor Inquisidor, per servir-lo. Puta sí, però res més. Mai no he emprat altres eines que sa meva persona, mai no m’he volgut servir de metzines i de remeis fets amb senyals de xot, llengua d’escurçó, cap de guàtlera, espina d’eriçó ni cabells d’altri. No conec més engruts que es que jo mateixa faig per allisar-me sa pell de sa cara ni més aiguabarreig que ses d’olor per evitar ses de suada o s’excés de ses parts pudendes. Mixtures de roses i clavells i nous moscades, fulles de codonyer, de nespler i de server, bullides amb aigua de pluja. Tot lo més…

Emprarà el to que cregui més convincent, una mica mel·liflu però no tant que pugui semblar acotada, agenollada, vençuda del tot… El Sant Ofici interessat per ses putes, on s’ha vist mai, Reverència? Sí que en tenen de poques feines! Sí que han caigut baix! Perquè ella no en té res de jueva, ella és cristiana vella pes quatre costats, pes quatre, n’està ben segura encara que no sap qui fou son pare, però conegué sa mare…, i a sa mare mai no se li haguera acudit boixar amb cap jueu. Com ella mai no…, mai no s’ha allitat amb cap circumcidat, mai no ha tingut coneixement que cap jueu hagi trepitjat es bordell… Menteixes, Beatriu Mas, filla de Beatriu Mas i cent mariners innominats! Menteixes! Que no te’n recordes des teu àngel? No hi has volgut caure, veritat? I ja ho veus: a la fi hi has anat a topar de quatre potes… Què diràs quan t’acusin d’encobridora? Ho negaré… Negaràs que li donares s’hàbit? Qui ha pogut acusar-te si no ell? Beneitarra! I que no ho veies, teba, que ell diria sa veritat? Per què tanta confiança? Gràcies a tu s’amagà en es bordell, en es bordell tancat en plena Corema. Gràcies a tu va fugir desfressat de frare… Saps lo que t’hi jugues, Coixa, en es préstec de sa roba? Et possedí… Oh, reputa, que t’has tornat de fina en recordar-ho! Et possedí, dius, i no et boixà… Tocà amb un dit an el cel quan passa sa lluna… Tengueres por sa primera i sa segona i sa tercera nit, de seguida que saberes que l’havien enxampat mig mort, apallissat per no se sap qui, però en passar es temps, després d’una setmana, ja no et costà adormir-te com a sa primeria i sa son anà fent-se espessa. Es primers dies era tan fluixa, tan pendent de totes ses remors, que començares a sentir es corcs amb qui feia anys i anys que comparties ses barres des llit. A poc a poc et tornà sa confiança. És valent, et digueres, valent i bo, i no dirà es meu nom, no em voldrà fer mal per molt que n’hi facin a ell. I si em delata, si diu que jo li vaig donar s’hàbit, ho negaré. És lloc que s’assembla a un convent, una casa de putes… És clar que ben mirat ho és… Madò Hugueta com la mare abadessa? I jo, que no seria una bona mestra de novícies amb es meu posat i amb sa meva experiència? Au, Coixa, no diguis dois! Ses parets escolten i per molt que no exclamaries mai en veu alta aquestes coses, Déu et sent i no poden agradar-li… Déu i ses parets que les graven en sa pell gratallosa. Faré es cor fort. Som bona cristiana, tothom ho sap, d’heretge o falsa conversa no en tenc ni un pèl. Celebr ses festes de gordar. Confés i combreg per Pasqua Florida. Faig penitència i molta. Quina penitència més grossa que és manejar pardals tot lo sant dia! Per un que voli, eh, Senyories?, n’hi ha tres-cents que… Coixa, això no ho diràs, te’n gordaràs com de caure dins ses fogueres d’en Barrufet, com de caure dins s’oli bullent d’en Banyeta! Santa Maria, Santa Maria Magdalena, patrona meva, que en el cel vius, prega per mi, estimada meva.

—Vull saber de què se m’acusa —diu la Coixa a crits, en veure entrar els familiars que no coneix. Vesteixen, com tots, robes talars, llargues com gramalles, de color sempenta de frare, brutenc com d’ala de mosca. Les cares semblen macerades dins vinagre i llimona. Esmussen només de mirar. Mai no han passat per ca nostra, perquè si els conegués, si els pogués dir Bon dia, Llorenç, o Com anam, Bernat?, encara me faria molta més ràbia. Més val així, que mai mos haguem vist ses caretes.

—Vull veure l’Inquisidor —diu, resolta—. Que m’heu sentit? Vull saber què he fet jo per fer-me venir fins aquí de tan mala manera. Saber de què se m’acusa… Em sentiu? Hala, i que sou sords de naixença?

—No et porem contestar —diuen tots dos gairebé a cor—. L’Inquisidor et rebrà quan li véngui bé. Venga, acompanya’ns.

—I què és aquesta vergonya? I a on us he d’acompanyar? Perquè no voldria que us penséssiu que jo…

—Au, Coixa —diu la bubota que acaba d’obrir la porta—, i que ho ets de curta! Ara ens seguiràs. Primer farem s’escorcoll, després et conduirem a sa teva cel·la. En silenci, Coixa, no et volem sentir.

—Em deslligareu ses mans? Voldria pentinar-me.

—Tot d’una que es faci s’escorcoll. Volem veure què tragines entre sa roba.

Ara entra en una altra cambra grossa i fresca; tot i que el sol hi toca hi fa fred. Beatriu Mas s’estremeix. Espera, li diuen, hem d’avisar el Jutge de Béns.

—No sé per què m’agrada tant aquest llenyam! —exclama la Coixa en veu alta—, però li falta una mà d’oli. No tenc molta feinera, això està clar…, però amb una bona escala i pim pam, pim pena, m’ho faria meu amb un parell de dies. Tenc sa mà trencada per ses feines de sa casa, jo…

—Au, Coixa, no mos vénguis amb aquest cantet de sa feneria, que tots sabem quin ofici tens.

—I això què hi té a veure, eh? M’agradaria saber-ho. No hi ha res que me faci més oi que sa brutor i de vegades he de passar per lloc ben estret…

El Jutge de Béns apareix amb l’alè curt que acostuma. La feinada d’aquests cinquanta dies l’ha envellit. No dóna l’abast.

—Desfermau-la —diu, sense mirar ningú—. Mem, Beatriu Mas, quants d’anys tens?

—Trenta-dos.

—Au, venga, ja seran deu més; però això ja ho aclarirà el fiscal. Jo tenc pressa. Despulla’t.

—Despullar-me, senyor? Davant de…? Ah, no senyor, dic reverència, no puc. No sóc capaç.

—I ara, Coixa? Qualsevol diria que ets una dona com cal…

—I és clar que ho som, senyoria.

—Vull dir honrada, putota. Despulla’t o et despullaran aquests.

Tant el Jutge de Béns com els dos familiars que mai no havien freqüentat el bordell però sabien per tercers fins i tot detalls íntims del cos de la Coixa —la piga prop del melic o la frondositat del pèl púbic—, se sentiren excitats davant l’espectacle que la meuca els proporcionaria de franc. Ella emprà tota la seva capacitat de pudícia i s’anà despullant com suposava que ho degueren fer les santes davant dels seus botxins. S’ho tragué tot menys els calçons i el gipó.

—Continua —digué el Jutge de Béns amb veu que delatava un excés sanguini en algun lloc del seu cos.

—No, senyoria, fins aquí hem arribat.

—Idò, Toni, acaba de despullar-la. Vés a saber què amaga davall.

La Coixa es resistí. Cridà i xisclà arreu perquè tothom la sentís. Bruts, porcs, poques-vergonyes, exclamava, trei-me ses mans de damunt. En caure la darrera peça a terra també caigué el mirall. Això i l’aclaridor foren les dues úniques coses que li confiscaren. El mirall es cruià, però per sort no es rompé. La Coixa haguera avalotat encara més. Un mirall romput era pitjor que la presó: significava la mort.

L’escrivà li prengué declaració, apuntà quant li digué, fins i tot l’edat —que s’obstinà a no rectificar. Després la Coixa, sense deixar de xerrar, sense deixar d’atacar els nervis d’aquells sants barons, fou conduïda cap a la seva cel·la. Travessà un parell de sales, un pati gran, dos passadissos, va baixar escales i finalment arribà al seu cau. L’ajudant del carceller que la conduïa li féu una reverència burlesca en cedir-li el pas perquè entrés.

—Estaràs de primera —li digué—, entre una nina i una boja.

Els ulls de la Coixa s’atorbaren encara uns instants en acomodar-se a la manca de llum, ferits com estaven per la claror de fora. El nas, per contra, percebé de seguida l’olor de reclosit, d’humitat i excrements i li vingueren ganes de perbocar. A les palpentes començà a moure’s i, mentre tractava d’identificar les dimensions de la cel·la i els mobles que hi havia, preguntava qui eren les altres llogateres de l’hostal.

—El meu nom és Maria Pomar, i ella es diu Sara —sentí que li contestava una veueta fina, quasi d’infant.

—Ja te comprenc, morena. A voltros vos agafaren quan fugíeu. Ah, judietes, mongetes tendres, voltros sou ses de s’embarc… Ja tenia raó, ja, es carceller. I a bona banda he anat a parar, mu mareta…!

—I tu qui ets? —tornà a preguntar la mateixa veu.

—Jo som na Beatriu Mas, però em coneixen més pes meu malnom, la Coixa. Sabeu ara qui som?

—I tant que sí! —digué altra vegada la veueta a la qual ja Beatriu, amb la minsa claror, començava a identificar el cos—. Sa poca-vergonya meuca des bordell.

—I ara, què t’has pensat? Judiarra! I on me veus tu que mereixes l’Infern? —escainà, rabenta, com si l’hagués mossegada un escurçó.

—No vénc a res —digué l’al·lota—, vénc a que em prengueres en Rafel Onofre i amb es cantet que el volies ajudar, el delatares…

—No —digué la Coixa abaixant la veu i asseient-se vora l’al·lota, en un matalàs pudent que hi havia en terra—. No, no tens raó per acusar-me. Jo mai no he delatat ningú, pots estar-ne segura. I, a més, no sé qui és jo aquest Rafel Onofre. No el conec de res.

—Prou que el coneixes, Coixa, i un bon greu que me sap. Jo som sa seva al·lota.

—Ho és, la pots creure —digué la dona que encara no havia parlat i que s’ho mirava tot dreta contra la paret, amb ulls un poc extraviats—. Jo puc llegir es cor de ses persones. És un do que m’ha donat la Verge.

—I ara, què diu aquesta? —preguntà la Coixa.

—Coses seves —contestà na Maria—. Pobra Sara! Res que t’importi a tu.

—Mare de Déu des Sant Roser! I a on m’han tancat? —exclamà Beatriu Mas, que ja començava a adonar-se de les dimensions exactes de la cel·la, mentre la seva pudor se li havia fet més sofridora.