III

Rafel Cortès, Costura, signà el seu paper just en el moment en què la fosca de la nit acabava d’esbravar-se en la grisalla lívida de l’alba. Retut per l’esforç, no volgué llegir-lo i es tombà damunt el llit sense desvestir-se. Només s’afluixà els calçons i es desembotonà el gipó per descansar una estona abans que la llum i sobretot el trueig de Polònia dins la cuina li ho impedissin. Però no aconseguí més que aclucar els ulls perquè el cansament i la tensió acumulada durant tantes hores el desbarataven i el feien deixondir en lloc d’ajudar-lo a endormiscar-se. Ni tan sols convocant els records més admetents no aconseguí fer la son llépola, i, veient que era inútil anar-la a cercar perquè enlloc no la trobaria, s’aixecà disposat a encetar el dia amb el sol que despuntava. Es rentà a la ribella que li havia preparat la criada, s’afaità la barba, que ja li començava a blanquejar, pentinà els cabells cada vegada més esparsos, i es posà roba neta. Els fulls de paper doblegats en quatre plecs feien massa embalum a la butxaca dels calçons, i considerà que, encara que es protegia amb la valona, estaven més segurs sobre el seu pit, que cobria un gipó nou de color de sempenta de frare dels que na Joana li havia cosit. Amb la capa damunt les espatlles i el capell en una mà, s’acomiadà de Polònia, dient-li que anava a missa i després a fer quatre passes perquè el dia estirat hi convidava i per ventura si trobava qualque conegut arribaria fins a la Riba.

Els carrers de Ciutat, que, en aquella hora, els dies feiners eren plens de gent, ja que amb l’arribada del bon temps els selleters, boneters, sastres, cordellers i d’altres artesans sortien dels obradors foscos per treballar davant dels portals, estaven buits. Ni tan sols els captaires que dormien al ras havien matinat per esperar els fidels, camí de les esglésies, amb la cantilena dels seus resos i els responsos de les seves misèries. Costura, que els detestava, s’alegrà de no trobar-ne cap. L’estrèpit llunyà d’un carruatge, que devia passar ran de murada, trencà de sobte la tranquil·litat del matí de diumenge i uns coloms espantats aixecaren el vol, rere la paret de l’hort vora la qual caminava l’orfebre. Les seves siluetes lleus es retallaven precises en el cel estirat cap al qual s’obria el pal·li d’una palmera conventual. Costura sempre que passava per allà no podia deixar d’associar-la amb el sostre altíssim de la llotja. Envejava l’artífex de l’edifici i pretenia, si no emular-lo amb l’execució de la custòdia, almanco que algú el recordés, de la mateixa manera que ell recordava Sagrera, pels mèrits de la seva obra. El pare Ferrando el renyaria si sabés fins a quin punt desitjava obtenir una fama que li sobrevisqués. En alguna ocasió ja li havia advertit que al bon cristià li ha d’importar molt poc l’opinió del món i molt la del cel al qual condueixen, de manera directa, les amonestacions dels confessors a més de les privacions i sacrificis i no la glòria mundana. No obstant això, el pare Ferrando entenia i estimulava el seu interès per la custòdia, que devia considerar tan sols fruit de la seva devoció.

Immergit en aquestes cabòries, somnolent encara, caminava sense presses cap a Montision, sense reparar en els pocs vianants que es creuaven amb ell. En el silenci dels carrers adormits, només les campanes de les esglésies havien començat a propagar l’alegria del dia amb l’estrèpit dels seus bronzos. Encara li sobrava una estona per oir missa de vuit, després, tal com havia dit a Polònia, i en aquesta primera part no li havia mentit, faria quatre passes, just el temps necessari perquè fossin les deu en punt, hora en què el confés l’esperava. Per ventura el faria passar al locutori i qui sap si el rebria al jardí, ja que el dia hi convidava. Pendent altre cop del testimoni contra el seu parent, assegurant-se que no era un malsí, sinó un bon cristià, Costura no s’adonà que la persona amb la qual anava a topar-se no era altra que Gabriel Valls, fins que no el tengué davant. Sense quasi reparar que aquest el fitava amb els ulls acerats d’un blau intens, ben diferents dels blaus covards, color d’ulls de xots amansits que solien tenir la majoria d’habitants del carrer, Rafel Cortès es tragué el capell, mentre Valls es dugué només la mà a l’ala. Ambdós s’aturaren i fou Costura qui primer l’escometé de grat i féu petar la xerrada. Una conversa sobre el temps, el bon temps d’aquella primera setmana de juny que res no tenia a veure amb la de l’any passat, de vents furiosos que arrabassaren arbres, atuparen els fruiters i esbucaren parets i teulades, serví per consumir els primers minuts de l’encontre. A Rafel Cortès, el fet de trobar Gabriel Valls casualment mentre anava a complir amb les seves obligacions de cristià, lluny de pertorbar-lo, li semblà de molt bon auguri perquè desitjava veure’l i no s’atrevia a anar a ca seva. Des que passà allò de Harts, les seves relacions havien empitjorat. Com qui no diu res li etzibà que volia consultar amb ell sobre els deutes del seu cosí, Cap de Trons que, al seu parer, s’estava tornant boig. I fou aleshores quan Valls li contestà que també a ell li agradaria parlar-li de Cap de Trons i per això l’havia anat a cercar i havia estat la seva criada Polònia, que badocava damunt del portal, qui li havia donat les contrasenyes d’on podria trobar-lo. Te convid a dinar, li digué, sense deixar de fitar-lo, tal vegada per calibrar millor la impressió que les seves paraules produïen a Costura, hi seran els meus fills, el Cònsol, en Pons, el mercader Serra, en Josep Valleriola i en Pere Onofre Aguiló, que està de pas i en conta de grosses. El tiberi t’agradarà.

Incapaç de dir-li que tenia una cita amb el confés, i també de posar una excusa convincent per refusar la seva invitació per si un cas Valls pogués sospitar alguna cosa, Costura no sabia com desfer-se’n. A més, tenia por que si ajornava per a un altre dia la conversa sobre el deute del seu cosí, Valls se li mostraria menys favorable. De cap manera no podia desaprofitar aquell atzar que li venia com l’anell al dit, encara que el fes quedar molt malament amb el pare Ferrando, a qui no tenia manera d’avisar que faltaria a la cita, si Valls no el deixava tot sol. Perquè dir-li que havia d’anar a xerrar amb el confés un diumenge dematí haguera estat una becada, ja que, si havia parlat amb Cap de Trons, podia tenir la sospita que volgués malsinar. No puc refusar el convit. El pare Ferrando confia en mi, me n’ha donat proves i tot d’una que li conti el que ha succeït ho entendrà. A més, d’aquesta invitació a s’hort d’en Valls ben segur en podré treure una informació complementària a la qual mai no hauria pensat poder arribar.

Gabriel Valls no l’havia convidat mai a visitar l’hort, tot i que per allà, als dinars i berenars que organitzava, havia passat gairebé tothom del carrer. Fins i tot alguna vegada, en confessió, el pare Ferrando li havia preguntat si ell havia assistit en aquelles reunions, on, segons li havien confiat alguns familiars del Sant Ofici, tenien la sospita que es parlava de la llei de Moisès i s’instruïa els al·lots. Ara podria contestar-li per experiència. Tothom sabia que Valls Major havia comprat l’hort feia un parell d’anys quan els negocis li havien començat a retre i que per amitgers no volgué ningú que no fóra dels seus llinatges i que li fou difícil trobar un matrimoni que s’avingués a fer d’hortolans. Els que contractà, l’amo Pep Pomar i la madona Miquela Fuster, provenien de Porreres. Madò Miquela tenia la mà trencada per als planters, i les flors que sembrava eren envejades per tothom. Els seus rosers feien unes roses carnals amb poncelles que rebentaven de sobte amb un perfum dolç i estabornidor que omplia l’atmosfera amb acollidora suavitat, i com si tengués uns efectes medicinals sobre les persones, pareixia que minvava les desavinences i llimava qualsevol aresta en el tracte. Sota el perfum dels rosers, a l’ombra delitosa de les parres, Gabriel Valls feia parar la taula per als convidats que els dies de festa, quan venia el bon temps, es delien tant per les viandes com per l’amorosida suavitat del lloc. No sols asseia a la seva taula parents i amics, sinó que també invitava d’altra gent, viatgers que passaven per Mallorca o mercaders de fora del carrer que d’antic eren considerats cristians, i amb els quals mantenia negocis, cosa que contradeia les afirmacions dels malpensats que a l’hort es celebraven només conclaves jueus.

Costura, de seguida que decidí que fer esperar el pare Ferrando era un mal menor comparat amb els beneficis que en podria treure si acceptava el convit, pensà que l’atzar estava de part seva. Havia sentit a parlar molt d’aquelles vegues i li féu una gran curolla el fet de poder comprovar amb els seus propis ulls si les verdures de tanta anomenada eren veritablement tan fresques com tothom deia i els emparrats donaven l’ombra deliciosa de la qual tan orgullós estava el seu amo.

Oí missa al costat de Valls fixant-se en la manera que aquest la seguia i li semblà que ho feia mecànicament, per mor de les aparences, sense que en el seu rostre se li pintés la devoció que, per contra, creia que el seu reflectia. En acabar la cerimònia, perquè tothom pogués veure que havia anat a l’església acompanyat de Valls, li cedí el pas, li donà la dreta i li oferí aigua beneïda com acostumaven a fer els inferiors amb els superiors o els joves amb la gent de més edat. Gabriel Valls era quasi vint anys més vell que Costura i al carrer tenia molt de prestigi. La seva anomenada com a home just, entès en moltes matèries, havia a més ultrapassat els límits del barri on molts dels cristians nous s’havien instal·lat quan, després de la conversió massiva de 1435, abandonaren el Call, i en diverses ocasions, senyors principals l’havien enviat a cercar per proposar-li negocis o demanar-li doblers.

En sortir de l’església, decidiren tornar cap al carrer abans de dirigir-se a l’hort, perquè Costura volia avisar Polònia que no dinaria a casa i després, amb la capa doblegada damunt el braç perquè el sol començava a molestar-los, se n’anaren cap a la Porta de Sant Antoni.

—El teu cosí en Cap de Trons m’ha enviat a cercar per contar-me que l’has amenaçat de delatar-lo a la Inquisició —li entaferrà Valls de sobte.

Rafel Cortès es tornà vermell. Intentant que no se li notés la ràbia que li pujava per les venes, i sobretot que la veu no el delatés, assegurà que si havia amenaçat el seu cosí havia estat perquè aquest es deixés de coverbos i no l’empipés amb falses aparicions d’arcàngels. Però Valls, com si no hagués sentit les excuses donades per Cortès, prosseguí amb el mateix to parsimoniós i contundent amb què havia començat a xerrar.

—Jo no t’aconsell que l’acusis. Si el delates, mai no cobraràs el que et deu, perquè li obriran procés, en pots estar segur… El deute puja bastant, ho sé. Ell està dispost a fer un esforç i a treure de davall ses pedres almanco una part… De sa resta, mentre visqui me’n faig fiador. T’ho tornarà en es terme de tres anys. Supòs que es tracte te pareix bé… Que hi estàs d’acord…

Rafel Cortès, Costura, abans de contestar es dugué instintivament la mà sobre el pit al punt exacte on havia amagat el paper per assegurar-se que restava allà, protegit, estret contra el seu propi cos, i que els vestits amb els quals el cobria no s’havien tornat d’oratge i, transparents, oferien a la vista de Valls les acusacions escrites contra el seu cosí.

—Me pareix bé —respongué Costura, intentant dissimular la torbació que el confonia—. Tots vos tenim per homo de paraula. No en va sou es més respectat des nostros —afegí amb afany d’afalagar-lo—. A més, vos agraesc molt sa vostra mediació. Jo mateix havia pensat de demanar-vos-la. Cap de Trons està boig, però a vós sempre vos ha escoltat.

—No del tot, per desgràcia. Jo no li hauria aconsellat mai això que ha fet. A més des mal causat s’ha posat en evidència. A hores d’ara en Juli Ramis ja ho deu haver comunicat an es canonge Amorós. Això vol dir que haurem d’anar més alerta que mai… A en Cap de Trons li pegà un atac de follia, supòs que tu ets des meu parer… Abans t’has referit a s’aparició de s’àngel. Ets àngels mai no han triat es folls per difondre es seus missatges ni entre es jueus ni tampoc entre es cristians. Basta llegir sa Bíblia… A més, en Cap de Trons és vell i està malalt. Diguem que l’àngel és fruit des seus cadufos. S’aparició és mentida, això és ben clar, ningú no la creuria. No cal donar-li importància, però ets fets que desencadenà són molt greus. Ets al·lots es recuperen de ses ferides… N’Aina és fora de Ciutat. Jo mateix m’he encarregat d’allunyar-la. Ets homos de l’Agutzil li volen prendre declaració per veure si és cert tot el que confessà es mariner que detengueren, un bon samarità que la dugué a ca seva. Segons he pogut saber per n’Isabel Fustera, t’has interessat per ell…

Costura amb tota intenció mossegà l’ham que li oferia Valls, intentant allunyar la conversa de la carnisseria de Cap de Trons, el punt més contundent de la seva acusació que aquell pareixia endevinar.

—Casualment el vaig veure quan duia n’Aina ferida en braços… I a n’Isabel Fustera vaig preguntar-li què en sabia, perquè es negà a donar-li aixopluc…, i ho vaig trobar molt gros.

—Alguna raó devia tenir.

—Em digué que es foraster era amic des capità Harts i que això li bastà per no voler-hi tractes.

De sobte les paraules de Costura el transportaren com si muntés en un cavall màgic que galopés amb totes les forces cul enrere, a quatre anys abans, a una nit de començaments de juny, que s’obsessionava a soterrar en el racó més ombrívol de la memòria, perquè mai no hauria pogut imaginar amb quin delit fou capaç d’encertar el costellam del capità, amb més empenta que el Cònsol, molt més jove que ell i que el seu fill Miquel, que tenia braons de brau. Recordà com li caigueren a sobre de sobte, sense fer renou i sense deixar-lo fugir ni demanar auxili. L’atuparen fort, tan fort que, en aturar-se —perquè tampoc no volien fer-li la pell—, era un pelleringo ensangonat que hauria espantat les bubotes. Recordà que mentre li pegava, mentre colpejava amb els punys closos el cos d’aquell home a qui no donaren l’oportunitat de defensar-se, no sentí temor, ni oi, ni molt menys llàstima, com suposà que li succeiria, tan sols ràbia, una ràbia densa, compacta, i no pel que havia escampat Harts, bocamoll com pocs, sinó perquè pegant amb ràbia els seus punys es tornaven de ferro, més forts i contundents del que mai hagués pogut imaginar. Recordà com aquesta sensació el torbà durant molt de temps perquè li féu veure, a ell, que es tenia per home pacífic, més aviat passiu i no gens bel·licós, fins a quin punt encobria un instint de violència i fins i tot, com un ca entreverat de llop, el gust soterrat per la sang. També Costura pensà en Harts. Li vengué diamants algunes vegades i el darrer pic el visità perquè li digués quant li donaria per un anell que duia unes inicials comprometedores. Ell, però, no hi volgué tractes i l’envià a Bonnín, i no avisà Valls ni ningú dels seus per prevenir-los. Ell només ho contà al confés.

Passaven davant la Consolació quan es creuaren amb el cronista Angelat, el seu germà Príam, que tot just havia cantat la primera missa, i el notari Selleres. Només Angelat els tornà la salutació que, obsequiós, havia iniciat Costura. El missacantà tombà el cap per no correspondre’ls i el notari féu la mitja amb cara burleta.

—Són ells que s’ofenen a si mateixos —exclamà Valls sense donar-hi importància però amb la veu ben alta perquè ho poguessin sentir—. Sa virtut fa nobles ets homos més que no es seu llinatge.

—No t’ho prenguis així, avui deu dur sa bruta —suggerí Costura contemporitzador—. Abans sempre m’havia saludat.

—Vénen mals temps —afegí Valls.

—Com ho saps?

—Ho ensum… Jahvè ens atorgà es nassos llargs per qualque cosa…

A l’hort, tancat de parets de les quals només sobresortien les branques més altes dels tarongers, els rebé la dona de Valls, Maria Aguiló, i els fills del matrimoni, el gran, Miquel, que casualment era a Mallorca, ja que de temps ençà s’havia establert a Alacant, amb els salconduits en regla, i on havia obert un negoci de roba vella, i el petit, Rafel Onofre, que es duia quinze anys amb el germà. A Costura, el sobtà la naturalitat de tots en saludar-lo com si aquell convit casual hagués estat planejat des de temps ençà i l’esperessin amb alegria. Tot d’una Maria Aguiló li oferí un tassó d’aigua fresca que la criada acabava de treure de la cisterna. Se la begué amb delit i s’assegué arrecerat del sol. De lluny li arribava el caminar compassat d’un mul que rodava voltant una sínia i la música de l’aigua era interrompuda a intervals pels colps de xapeta d’un hortolà que obria solcs entre els terrossos. No s’amagaven de treballaren diumenge, pensà Costura estranyat de la naturalitat amb què feinejaven davant els convidats els hortolans de Valls.

—Sort en tenim en aquest hort amb s’aigo. Mos ve des vell cànon i no de sa tanda —digué Maria Aguiló com si li hagués llegit els pensaments—. S’empriu s’ha d’aprofitar encara que sigui diumenge. També ho fa la Cúria…

Maria Aguiló parlava de cap de nas i posava la boca en forma de cul de gallina, tal vegada perquè no li vessin els forats deixats per les dents caigudes. Presumida com era, malgrat els seus quaranta anys llargs, vestia de seda, sense acatar la prohibició que li ho impedia, i duia els dits botits d’anells. Amb un gest acollidor de la mà dreta, un gest ple de perles i de robins, féu seure Rafel Cortès al pedrís, on també seien ella i la seva mare, Caterina Bonnín.

—Me pens que tots vos coneixeu —digué Gabriel Valls mirant els convidats que havien arribat abans que Costura—. Tots són des nostros —afegí dirigint-se a Cortès amb intenció—, tots menys en Pons, es selleter —i mirà un vell que somreia mostrant unes genives color de síndria, fetes com de per riure— i en Jordi Serra. Tots dos són bons amics —afegí amb complaença.

Amics, amics, lletrejava monòtonament Caterina Bonnín, com si digués una lletania, sense que ningú li fes cap cas, convençuts com estaven que repetiria el mateix sense aturai una bona estona fins que unes altres paraules, extretes també a l’atzar de la conversa, la fessin canviar de cantet. Caterina Bonnín solia, de tant en tant, participar d’aquesta manera tan particular en les tertúlies de la seva família. Algunes temporades, però, l’havien de tancar a la cambra més amagada de la casa perquè cridava i avalotava sempre seguit, assegurant que les bruixes la perseguien per endur-se-la per damunt fulla després de fer-li sauvatge tot.

A l’ombra del parrat, la llum esgarrinxadora del sol s’esfilegassava dolça i queia quasi blana sobre els rostres dels reunits. A damunt d’una taula llarga lluïen unes tovalles blanques de roba de fil on na Marianna, la filla gran dels amitgers, acabava de posar uns plats amb olives verdes i coents, negres i trencades i un parell de flasquets amb vi blanc, vi de les vinyes de Binissalem que pertanyien a Gabriel Valls, fruit de l’herència del seu germà Pere.

—Llescaré pa —digué l’al·lota que servia— i, si vos ho estimau més, coca de trempo. És feta nostra —encara insistí perquè ningú no es decidia—, pastada de mans netes, de tota confiança.

—Un bon gust d’oli que deu tenir…! —féu el selleter Pons, amb un somriure.

—Tastau-la —contestà l’al·loteta, a la qual no havia passat per alt el comentari que no es prengué a mal.

L’olor de les roses es mesclava amb el perfum de les alfabagueres que en grosses mates creixien esponeroses dins els cossis esquerdats que vorejaven els pedrissos on seien. El verd dels planters escampats arreu, el soroll mansuet de l’aigua en les síquies es fonien com en un oli sant que regalimés amb parsimònia, mandrosament, sobre el front de Costura atorgant-li la serenitat que tanta falta li feia per arribar a discernir què era el que calia explicar al confés sobretot el que havia vist i sentit, i encara veuria i sentiria i que podria callar sense pecar per omissió. Desitjava no deixar-se res, però fins aleshores només el fet d’aprofitar l’empriu de l’aigua era censurable encara que peccata minuta, ja que, com havia assegurat Maria Aguiló, també la Cúria, els frares i monges, ho feien als seus horts. Molt més greu era, per exemple, que les de Santa Margalida se’n quedessin el que no els pertocava embussant la sortida de la siqui amb pedaços d’hàbits vells… Res no podia dir de moment contra aquells germans seus que l’acollien en la quietud de l’hort per celebrar el diumenge amb els amics. El comentari de Pons sobre la manca de saïm a les coques era una broma que no calia prendre’s seriosament encara que fóra veritat, afectava la família dels amitgers més que la de Valls. Tal vegada podria ser-li útil, si res més important no succeïa… Però no volia entrar altre pic en la seva cabòria d’anit passada, en l’examen minuciós de qualsevol detall que pogués interessar al confés. I per tal d’oblidar la seva obsessió intentà ficar cullerada a la conversa general, però ningú no li féu cas perquè en aquell moment entrava el Cònsol amb els seus fills Josep i Mateu, els únics convidats que faltaven.

Josep Tarongí, anomenat el Cònsol perquè des de feia anys ho era dels anglesos, saludà tothom i abraçà Pere Onofre Aguiló, a qui l’unia una amistat estreta des de molt abans que aquest aconseguís un salconduit per allunyar-se de Mallorca, representant mercaders i senyors de l’illa en els negocis d’exportació d’oli i d’importació de peces de lli. El mercader havia arribat just feia un parell d’hores a Mallorca i tornaria a partir molt aviat amb l’encàrrec dels síndics d’establir un pacte entre el port de Ciutat i el de Liorna, que afavorís el comerç entre ambdues ciutats, ja que era persona respectada en aquella República, on tenia casa i on havia deixat dona i infants.

La presència del Cònsol fou el ressort que estimulà la llengua d’Aguiló que abans, mentre l’esperava, gairebé no havia obert boca, per començar a explicar les seves aventures i en especial els darrers prodigis que havia contemplat. Mentre tastava les olives trencades, els digué com al port de Gènova —i donà les entresenyes exactes del lloc on havia succeït—, en un oratori dedicat a Sant Elm, un frare predicador havia ressuscitat, davant dels seus propis ulls, un home que tot just una hora abans havia caigut fulminat, traient escuma per la boca, després de denunciar que les relíquies de les quals es servia el frare per obtenir caritat, oferint consol als que ho havien de menester, eren falses. Mai no havien estat de Sant Lluc, eren ossos robats en un cementiri qualsevol, ossos d’un pobre mort innominat, la tomba del qual havia estat profanada per poder ensarronar la gent de bona fe. Però el frare, després de recollir-se en oració durant una bona estona demanant que Déu perdonés la desgraciada ànima del mentider, imposà sobre el cap d’aquell home l’os de la tíbia del mort i de sobte el féu ressuscitar. Amb llàgrimes als ulls confessà que tot el que havia dit eren enganys, alabà Déu com ho feren tots aquells feligresos que ompliren de doblers les beasses del frare, que no deixava de donar gràcies al Senyor.

Només el Cònsol comentà, en acabar Pere Onofre la seva història, que potser el frare i aquell home ressuscitat eren socis en el mateix negoci, perquè a ell aquesta història com que li fos familiar. I fou Gabriel Valls qui afegí que de clergues i frares falsejadors i mentiders, n’hi havia molts, perquè incomptables eren els pobres d’esperit de la Terra.

En començar a dinar, el plat de sopes escaldades d’Aguiló es refredà sense ficar-hi cullerada. Els contà com a Marsella havia conegut un capità corsari que tenia un moneiot que li servia de criat amb molta més cura que el més nostrat dels esclaus. Així mateix el capità, de nació flamenca, per més senyes, posseïa un servent que amb un sol crit esgarrifador, precís com un dispar exacte de sageta, fendia el vidre i, com si fóra un trinxant acabat d’esmolar, el trencava i l’esmicolava en bocins incomptables. Però els seus poders adquirits de naixença i deguts qui sap a quines causes estranyes i desconegudes, anaven encara més enllà de rompre vidres amb la pròpia veu, ja que també tenia la virtut de doblegar els coberts de plata amb la força concentrada del seu poderós esguard. Contà, entre el primer plat i la darreria, com havia conegut un home la curolla del qual era volar, i que havia emmagatzemat en el porxo de ca seva una muntanya de plomes amb l’excusa de fer matalassos perquè ningú no sospités les seves intencions. Ja li faltava poc per dur a terme el seu projecte, perquè després d’observar amb molta cura el vol de les aus, des dels coloms fins als voltors i les àguiles, i d’examinar quina proporció de pes de la carn corresponia a la del plomell, havia començat a fer provatures per aplicar l’engrut al seu propi cos i preparat els lligams per fermar-hi les ales, a les quals donaria impuls amb els braços.

La història de l’home volador fou la que més interessà la concurrència i tothom féu preguntes i demanà detalls. Però fou el Cònsol qui amb més coneixement de causa opinà. El Cònsol fins i tot coneixia un llibre publicat a Londres d’un tal Francesc Goldwin on es podia llegir l’aventura d’un home, un tipus de Sevilla per més senyes, anomenat Domingo González, que volant havia arribat a la lluna.

—Però no ho féu com ho vol intentar el teu conegut —digué el Cònsol molt seriós— ni manllevant les ales a les àguiles com ho feren alguns antics, sinó gràcies a un panerot junyit mitjançant unes corrioles a vint-i-cinc oques nostrades que es repartien el seu pes i en ser tantes gairebé ni el notaven i podien volar falagueres.

—Tot això són coverbos i cosa del Dimoni —interrompé el selleter Pons.

Però el Cònsol sense fer-li cas assegurà que ho havia llegit i que fins i tot els mostraria el llibre.

—No l’entendreu perquè està escrit en anglès —els digué—, però puc fer de torsimany, si voleu.

—Ara ho veig clar —tornà a interrompre Pons—. Ets tu que no en deus saber massa d’aquesta llengua i ho has llegit malament.

—I arribà a sa lluna, en Domingo? —preguntava fascinat Miquel Valls sense fer cas de les ironies del selleter.

—És clar que sí, i allà hi trobà un altre món meravellós, molt millor que es nostro. Es selenites, que així s’anomenen ets habitants des satèl·lit, són més alts i més forts que noltros i millors, molt millors. Mai no diuen mentides i sa seva virtut més gran és sa fidelitat. Mai cap germà no ha traït es germà, ni s’amic es seu amic… Quan neix un infant saben ja per ses traces si serà bondadós i practicarà aquesta virtut, i si li veuen una predisposició dolenta arriben secretament a la Terra i el canvien per un de noltros, per un des millors de noltros…

—Vols dir que t’ho creus, Cònsol, tot això? —I ara era el mercader Jordi Serra el que interrompia—. Jo pens que aquest Domingo devia estar per fermar i en Goldin o Golvin, o com s’anomeni el que es cregué sa història i la volgué escriure, com un ramat de cabres.

—Jo no els vaig acompanyar —digué el Cònsol—, això és clar, però ningú no haguera cregut en Colom, per ses mateixes i, ja veus, arribà a les Índies.

—Per mar, en caravel·les, com Déu mana —tornà a insistir Serra—. L’aire no ha estat fet perquè s’homo el traspassi. Pertany an ets ocells en exclusiva.

—Això no és cert —era la veu forta de Valleriola la que hi deia la seva—. No sé si sabeu que es profeta Abacut fou duit volant pel cel per un àngel de Judea a Babilònia per anar a ajudar es profeta Daniel. Ets àngels i es dimonis voladors, i ses bruixes vol…

—Bruixes, bruixes —cridà interrompent-lo Caterina Bonnín, que havia estat tranquil·la fins a aquell moment i que aquella paraula, de sobte, havia excitat fora mesura i pugnava per aixecar-se de la taula i abandonar el dinar.

—Noltros no ho veurem, però vendrà un dia que s’homo, com domina la mar i la terra, dominarà l’aire i hi haurà naus que creuaran l’espai. Podeu estar-ne segurs —sentencià Valls.

—I ja que has parlat de llibres de viatgers, Cònsol, també jo vaig llegir en un llibre vell —digué Aguiló— sa història d’un gall que arribava fins al cel i allà coneixia ets misteris de sa creació de la natura. Sabia es perquè de sa lluminària de ses estrelles i es canvi de sa lluna i sa causa des terratrèmols i ses ventades, però s’ho guardava per a ell.

—I ara què dius, tu? —tornà a interrompre el Cònsol—, com vols que no sigui una broma es viatge des gall? Així també et creuràs allò que conta Sopete que hi havia, en es temps que ets animals parlaven, àguiles que arribaven al cel i no tan sols àguiles, sinó també camells i fins i tot escarabats.

Ja menjaven codonyat quan Costura, que badava uns ulls de pam, s’atreví a preguntar a Pere Onofre més dades sobre el seu conegut que volia volar, si li podria dir el nom i on vivia.

—Es nom, de cap manera i es lloc és fora de Mallorca, però si allò que desitges és fugir jo de tu demanaria un salconduit i ho faria per mar, que és sa manera més segura que conec per allunyar-se de Mallorca.

—No ho dic per mi —afegí de seguida Cortès, molestat—, jo no tenc cap necessitat de viatjar. Ho dic per curiositat, homo, per res més.

—I jo que ho crec —contestà Pere Onofre, tallant-lo inquiet, tal vegada perquè amb tots aquells comentaris no veia manera de continuar explicant-los altres succeïts dignes de ser contats—. Ja que parlam de la mar —afegí tot d’una, perquè ningú no li prengués la paraula—, ja que parlam de la mar, sabeu que a Holanda uns savis estan calculant quantes esponges es necessitarien per xuclar-la i guanyar un parell de cortons a ses aigos…

—Millor seria emprar ventoses o manxes —proposà el Cònsol—; farien més via.

—Posats a inventar, més valdria que inventassin una màquina per xuclar es mals pensaments —insinuà Gabriel Valls.

—I una altra —i ara era Pere Onofre qui tornava a parlar— que reproduís ses nostres paraules amb tota fidelitat…

—Una màquina —afegí Valls— que ho registràs tot sense mancar un mot, sense canviar una paraula. Així sempre estaríem segurs d’allò que hem dit o que hem deixat de dir. Tendríem molt avançat davant es tribunals. —I mirà Costura amb intenció, però aquest no se n’adonà, perquè havia repetit de codonyat i s’empassava, golut, el darrer mos concentrat en el saborós paladar.

El capvespre tot just començava a aclucar-se esllanguint la claror entre niguls, quan Costura, acompanyat de Pons, sortí de l’hort. En silenci, perquè el selleter era home de poques paraules, entraren a Ciutat per la porta de Sant Antoni i caminaren de pressa fins a la Quartera, on s’acomiadaren. Costura es girà a partir d’aquell moment tres o quatre pics per veure si algú el seguia, perquè havia decidit, en lloc d’anar directament a ca seva, arribar fins a Montision per si encara tendria temps de ser rebut pel pare Ferrando, al qual només demanaria excuses i explicaria el motiu de la seva absència del matí, però no li donaria el paper. El que havia sentit durant el dinar, en especial la història de l’home volador, li semblava un aspecte força interessant per poder-lo afegir, mentre rebaixava les acusacions contra el seu cosí, ja que compromès com estava amb el confés no podia eliminar-les, tal com li havia aconsellat Valls. Però renuncià a passar de llarg per davant de ca seva perquè de sobte cregué veure al seu darrere la figura de Pere Onofre i, per comprovar si era ell, l’esperà gairebé a l’alçada del seu portal. Aguiló el saludà amb cordialitat, però rebutjà la invitació de passar, que Costura, amb la clau a la mà, li feia.

—Supòs que encara mos tornarem a veure. Quan m’has dit que te n’anaves?

—Demà passat.

Aquest n’ha sabut, pensà Costura després d’acomiadar-lo. Amb s’excusa que sempre torna, obté els salconduits amb facilitat i de pressa. I els negocis li van bé, diuen… Almanco sembla ric i gras i ha viatjat molt. Coneix món. Qui sap si seria capaç d’enlairar-se amb ales postisses com aquest homo de qui parla. Vés a saber si no és ell… Costura digué a Polònia que estava tan ple que no soparia, i es tancà a la seva cambra. Ni tan sols passejà pel terrat aquella nit. Cansat com estava, decidí colgar-se aviat, per si la son acumulada li seria favorable i, finalment, aconseguiria descansar. Es desvestí amb esment perquè s’havia vestit de diumenge i es posà la camisa de dormir. En doblegar la roba per gordar-la, caigué just als seus peus el paper que, com si fóra un escapulari, havia duit tot el dia sobre el seu pit. El posà sota el coixí. Penjà un llum d’encruia sobre el capçal, es tombà i altra vegada agafà el paper i començà a llegir:

Ara, però, després d’aquell diumenge plaent passat a l’hort i sobretot després de l’oferiment de Valls de fer-se fiador del deute, i de la promesa de Cap de Trons de tornar-li ben aviat part dels doblers, no sabia fins a quin punt la denúncia tenia sentit. De fet, si s’obria un expedient contra el seu cosí, com molt bé li havia advertit Valls, mai més no cobraria, perquè els béns de Cap de Trons serien confiscats immediatament. No, de cap manera no podia fer referència a la circumcisió, i havia d’alleugerir per tots els mitjans possibles les acusacions contra Cap de Trons. Però tal vegada si obrava així el pare Ferrando el consideraria culpable com a encobridor, i no sols perillaria la custòdia, sinó també la seva hisenda i qui sap si la vida. No tenia més remei que donar per perduts els diners del deute i obrar segons la seva consciència de cristià, la qual, com tantes vegades li havia recordat el confés, l’abocava a actuar d’acord amb els interessos de l’església, que no estava encaparrotada a perseguir jueus sinó a escarmentar aquells mals cristians que, havent acceptat el baptisme, es tornaven heretges renunciant a la gràcia de Crist.

Hi ha d’haver una manera, pregava Costura, hi ha d’haver una manera, Senyor, perquè sa vostra justícia es manifesti sense que m’hagi de convertir en malsí… I si el pare Ferrando, que coneix molt bé l’engranatge del Sant Ofici, i en sap perfectament les tresques, pogués aconseguir, a canvi d’aquell escrit, que el tribunal tengués a bé tornar-li els doblers que li devia el seu cosí?

Al confés res no li havia dit de la qüestió dels doblers per por que no cregués que el movia la venjança. Ara es sinceraria del tot amb ell. De Cap de Trons, al llarg de la seva vida, no havia rebut més que mulades. A més, Cap de Trons ja era vell i el procés podia no ser immediat… No hi guanyaré res no acusant-lo, tornà a dir-se cada vegada més convençut, per molt que m’ho demani en Valls i em convidi al seu hort i em faci escoltar històries d’homos voladors.

D’aquell diumenge a l’hort, d’aquelles hores d’esbarjo i la bona teca oferida, Costura només estava disposat a contar que aprofitaven l’empriu, que el selleter havia fet una broma sobre les coques que no tenien gust de saïm, cosa que ell no notà, i sobre un home de fora Mallorca conegut de Pere Onofre que s’estava construint unes ales per poder volar. Esgotat per tantes cavil·lacions, amb el paper encara a les mans, tancà els ulls i es quedà adormit. Es despertà a mitjanit, suat i apaorit perquè acabava de somiar que uns homes grossos, alts com gegants, l’havien canviat cautelosament per un infant que dormia en un bres, en un descuit de la teta, massa nina per vigilar que cap intrús no s’acostés a aquell infant que seria substituït per ell. Angoixat per aquell somni tan estrany, s’aixecà i es mirà al mirall per tal de reconèixer-se, temorenc que aquell somni fóra real i en aquella nit algú procedent de la lluna hagués estat intercanviat amb el que ell es pensava ser.