II

—Medita-ho bé, fill meu, i quan ho tinguis ben espinzellat, posa-ho per escrit i després, amb el paper, vine’m a veure i en parlarem, d’asseguts. Ego te absolvo a pecatis tuis in nomini…

Els dits de cera prima persignaven l’aire ple d’encens just en el moment en què l’orgue atacava les primeres notes del Te Deum i l’església plena de gom a gom s’omplia de les veus del cor. Te Dominum confitemur… Amb el cap cot tornà al seu lloc i agenollat amb la veu més íntima acompanyà els cantors: Te aeternum patrem omnis terrae veratur… Malgrat que la celebració es feia a l’horabaixa, el sol se n’entrava a grapats per les vidrieres i les tornassolava amb els seus raigs espessos. Els colors dels cristalls reverberaven i les figures de Crist, el Pare Totpoderós, la Verge Maria i d’altres sants del seguici diví que ocupaven els rosetons, lluïen amb tota la seva magnificència, com si, veritablement, l’aura de la santedat orlés els seus caps i s’escampés pels seus cossos, que ja no eren d’aquest món. Tibi Cherubim et Seraphim incessabili voce proclamant. Per molt que l’atragués la contemplació dels vitralls no pogué mantenir la vista fixa en aquelles figures encegadores més que uns segons i, enlluernat, abaixà els ulls cap al tabernacle on hi havia exposat el Santíssim dins la custòdia d’or i argent, que també resplendia, encara que no amb la força dels vitralls. Sanctus, Sanctus, Sanctus, Dominus Deus Sabaoth. Mirà uns instants el vericle entorn del qual l’orfebre que havia forjat la custòdia féu sorgir set puntes d’estrelles i després abaixà el cap i es tapà el rostre amb les mans en senyal de recolliment. Acabava de ser absolt, es sentia a pler, no sols perquè la seva confessió havia estat del tot autèntica i no havia deixat cap engruna de culpa sense revelar, sinó també perquè tothom l’havia vist acostar-se al confessionari, estar-s’hi un temps oportú, ni poc ni massa, amb la devoció pintada al rostre. Ara en el seu banc, amb l’oïda plena del Te Deum —te Profetarum laudabilis—, intentava concentrar-se en la penitència d’un rosari perquè el testimoni escrit que li havia demanat el confés, quan ell al·ludí de passada als actes comesos pel seu cosí Rafel Cortès, Cap de Trons, el pertorbava. Però estava resolt que ningú, i molt menys el pare Ferrando, no pogués posar en dubte la seva fe catòlica.

Amb el cap cot i els ulls clucs, no movia ni un sol múscul. Només els seus dits botits passaven nerviosos els grans de rosari. Amb tota l’atenció de què era capaç recitava mentalment les Avemaries. A estones es distreia, assegurant-se que ell estava en el recte camí de la salvació, no com els seus parents del carrer que perseveraven en secret en la llei de Moisès, orgullosos de pertànyer al poble de Jahvè, encara que no els quedés més remei que complir com a cristians i participar també de les cerimònies religioses. A ell, però, li succeïa el contrari: havia renunciat de grat a la religió vella i per molt que fos amonestat per Cap de Trons, no pensava tornar a practicar els seus ritus ni abstenir-se de menjar carn de porc, ni peix sense escates. Estava segur que no tornaria a tenir escrúpols quan el seu parent apel·lés altre pic a l’exemple de sa mare, jueva convençuda, que en l’agonia retingué dins la boca l’Hòstia consagrada per escopir-la abans de morir, oferint la vida al seu únic Senyor Jahvè, ni dubtaria tampoc quan Cap de Trons insistís a assegurar-li que jueus arribats de l’altra banda de la mar portaven notícies certes i segures de la imminent vinguda del Messies. A més, ara, envoltat de gent que no el rebutjava, embolcallat per la música, Tu rex Gloriae, Christe. Tu Patris sempiternus es Filius, i la dolça sentor de l’encens, es sentia partícip d’unes cerimònies que li semblaven molt més belles que les de la religió dels seus, practicades d’amagat en el secret de les seves cases. No debades assistir en aquelles solemnitats el feia sentir-se molt més que espectador, protagonista, copartícip amb tots els altres fidels de la magnificència que s’hi esmerçava. Tu ad dexteram Dei sedes in Gloria Patris. Era com si els tresors guardats a l’església, les pedres precioses tan finament encastades als peus de la custòdia, el pa d’or del retaule de l’altar major, o l’argent repujat de les portes del Sagrari fossin també un poc seves, com la llum del dia o la fosca de la nit era seva, de tothom o de ningú.

A ell, de nin, li haguera agradat ser capellà per lluir, com els que acabaven de celebrar aquestes Quaranta Hores, una casulla blanca, brodada amb fils daurats, probablement també per mans consagrades, i rebre els níguls d’encens que l’escolà els havia llançat, engronsant l’encenser davant de les seves persones, però la seva mare li ho tragué del cap. Te ergo quaesumus. El fet de poder dir missa, el fet miraculós que Déu baixés a les seves mans només perquè ell digués unes paraules santes, li semblava la millor cosa del món. Els rabins no tenien tantes prerrogatives. A més, fins i tot als llocs on podien practicar sense dissimulacions el seu culte, les cerimònies que executaven eren molt menys belles. Pegar-se cops de pit o fer capades fins a colpejar-se contra el mur de les lamentacions no li pareixia un espectacle digne de ser contemplat amb goig. En canvi els moviments dels capellans a missa —ara de genolls, ara drets, ara asseguts— eren harmònics i mesurats, igual que els gestos de les seves mans. Salvum fac populum tuum, Domine. Però a més, ser capellà volia dir poder dispensar a dojo perdons i benediccions, i també imposar càstigs, saber les flaqueses de tothom i conèixer-ne els desitjos més amagats. Tal vegada per això trobava natural que el pare Ferrando escorcollés amb tanta minuciositat la seva consciència i no sols s’interessés per la seva vida espiritual, sinó també per la dels seus parents, que no freqüentaven el seu confessionari tant com ell hauria desitjat. Convençut que faria el mateix que el seu confés en una situació com aquella, no fou capaç de trobar cap excusa per evitar haver d’escriure el paper, ni tan sols reparà que li suposaria un esforç molt més gros posar les seves acusacions per escrit que repetir-les-hi de viva veu. Ni tampoc gosà ajornar la cita amb qualsevol entrebanc per guanyar almanco una mica de temps. Fiat misericòrdia tua, Domine, super nos.

Ja havia acabat la solemnitat del dia quan decidí sortir de l’església que havia anat buidant-se a mesura que els capellans s’havien retirat cap a la sagristia. Tengué esment, però, que les persones que encara quedaven notessin la seva presència. I per això abans d’anar-se’n s’entretengué a visitar la capella del Sant Crist, on resaven algunes devotes que coneixia. El sagristà, acompanyat de dos escolans, anava apagant els ciris que havien cremat en la celebració, i el temple, que ja no rebia l’aclaparadora llum del sol, era quasi en penombra. Malgrat que la manca de claror no afavoria el recinte i ell procurava evitar estar-s’hi quan això succeïa, havia esperat sortir dels darrers per veure si el pare Ferrando acabaria de confessar i podria, abans que anés a la sagristia a treure’s l’estola, creuar-se amb ell, amb la seguretat que el saludaria amb una capada i un somriure de bat a bat. Aquesta deferència del confés per la seva persona l’afalagava. A més, que ho veiessin els altres era bo per a ell, refermava davant els ulls suspicaços la consideració de cristià indubtable.

Sense presses es dirigí a l’entrada principal. Mullà amb l’aigua beneïda els dits, se senyà parsimoniosament, com solien fer-ho els capellans, i sortí. Creuà la plaça i agafà pel carrer que anava a parar a la posada anomenada de S’Estornell, per veure si en els estudis de can Descós hi trobaria la dona d’en Fortesa, l’administrador del comte. Volia sentir-li dir pels seus propis llavis tot allò que li havia arribat pels dels altres: que havia estat ella la qui havia reconegut Aina Cortès, acubada i ferida, en braços d’un mariner i ella també qui li havia donat les senyes perquè pogués dur-la a ca seva. Volia saber com no havia estat capaç d’auxiliar-la allà mateix, tot i que eren parentes i sobretot què li havia dit l’al·lot. Si era veritat que havia trobat Aina casualment, en aquell mateix carrer, tal com ho havien escampat els homes de l’Agutzil que l’interrogaren: que mentre feia les passes entre la posada de S’Estornell i l’hort anomenat d’en Maroto, esperant una cita d’amor amb una dama, el nom de la qual es negava a mencionar, aparegué una al·lota fugint o perseguint algú. En acostar-se-li, comprovà que estava ferida. Havia vist ella, Isabel Fustera, passar algú abans de n’Aina, i aquesta persona era per casualitat el criat del canonge Amorós, que, ensangonat, buscava aixopluc al més lluny possible del carrer? Però Isabel, que no anava gens de l’aficadís Rafel Cortès Costura, ni li agradaven gens els seus continus tractes amb els capellans, el rebé de mala manera i només volgué repetir-li allò que tothom sabia: es limità a donar les senyes d’Aina Cortès perquè considerà que les quaranta o cinquanta passes que la separaven de ca son pare no farien empitjorar gens el seu estat i no desitjava que el seu home, i molt menys el seu senyor, la renyessin per haver introduït entre les seves parets un desconegut que, a més, era foraster i, com ella sospitava i es comprovà després, mariner d’un vaixell corsari, amb la tripulació del qual el seu marit no volia tractes. Els entrebancs sorgits amb el capità Harts, el seu antic aliat, l’havien escarmentat de valent.

Rafel Cortès Costura tornà cap a ca seva, content d’haver iniciat amb un interrogatori —he fet de capellà, es deia, però no l’he perdonada— la informació que sobre el seu cosí li demanà el confés, però més content encara del desassossec que la seva visita havia produït a Isabel, tinguda entre la gent del carrer per una jueva de fortes conviccions.

Passà moltes hores despert aquella nit. Fins i tot, per veure si la son li venia caminant una estona, pujà al terrat de ca seva, una mica més gran que el dels veïnats i des d’on dominava els voltants. Veié com tantes d’altres vegades la fosca silueta de Pere Onofre Martí dret, amb el cos girat cap a l’Orient, contemplant la tèbia nit estelada. Resa, exclamà amb veu alta Costura, que bona falta et fa. A Jahvè no li agraden els banyuts. Aquesta era l’explicació que Costura donava a les desgràcies de Martí, al qual tot començà a anar malament el dia que algú li tornà el cuc de l’orella malalta amb el cantet que la seva segona dona, na Quitèria Pomar, deu anys més jove, s’entenia amb un altre de la seva mateixa edat.

Cregué distingir entre la roba estesa el cap pelat de Miquel Bonnín, amb idèntica postura que el de Martí, i pensà que al pare Ferrando per ventura li agradaria acompanyar-lo algun horabaixa, entrada de fosca, a contemplar l’espectacle que s’albirava des d’aquell terrat després d’haver-lo convidat a sopar una bona llagosta, la clovella de la qual escamparia davant del portal com a provocació. Tal vegada així Rafel Cortès, Cap de Trons, el seu cosí, es donaria per sempre més per desenganat i deixaria, d’una vegada, d’empipar-lo amb les seves amonestacions perquè tornés al camí veritable.

Intentant abastar qualsevol moviment dels veïnats, a l’aguait de tot el que pogués succeir, Costura s’acomodà com solia, damunt d’un pedrís, el seu lloc de guaita. D’ençà que la seva dona era morta, aviat es complirien cinc anys, no necessitava preocupar-se gens pels seus horaris. Per això solia esmerçar tot el temps que li venia de gust en aquelles vetlles. L’única criada que romania a la casa dormia a baix, just devora l’obrador, i a més sordejava. Al pis de dalt podia fer tot el renou que volgués amb la seguretat que ella no ho notaria. Tenia el son pesat i mai no l’havia despertada. Fins i tot de vegades quan algú li havia fet un encàrrec i el terme acordat s’acostava, havia pujat les eines i havia continuat de nit la feina estalviant-se així esforços de darrera hora per poder complir amb la seva paraula. Per això, la nit de l’aldarull que el pare Ferrando volia que li descrivís amb tant d’esment, l’havia passada gairebé despert, encastant uns robins molt valuosos en un adreç que un senyor d’Alaró li havia comanat per a la seva filla casadora. En la mansueta claredat de l’alba, perquè el dia es deixondia tèrbol, i quan anava a replegar els ormejos, sentí fressa al carrer, i des de la finestra li semblà veure que un home emboçat intentava fugir mig trontollant, aferrant-se així com podia a les parets. Després, pocs minuts després, quan l’embalum ja havia aconseguit girar cap a la plaça perdent-lo de vista, comprovà com Aina Cortès, la filla de Cap de Trons, sortia de ca seva i, com si s’hagués vestit amb quatre grapades, malgarbada, caminava amb dificultats cap on havia desaparegut l’emboçat. Sense respectar el seu honor ni el de la seva família, sense tenir gens d’esment, ni preocupar-la que li posessin la llengua damunt, fugia perseguint un home perquè tothom pogués constatar allò que sospitaven: que el malcarat de Juli Ramis, ex-seminarista i ex-bandejat, a més de servidor del canonge Amorós, familiar del Sant Ofici, la visitava de nit en la seva pròpia cambra. Veié, però res no sentí, més que passes. Cap crit, cap amenaça, cap aldarull. Restà, però, rere la finestra perquè sospità que aviat veuria el seu cosí encalçant els pròfugs o si més no maleint la filla que el posava en evidència, donant-li públicament aquell disgust. Però el carrer seguia desert i tot i que el dia mig començava a establir-se rúfol a causa de l’ennigulada, no sortia fum de les xemeneies… Cremarà poca llenya, avui, recordà Rafel, és dissabte… I tornà a somriure pensant en l’observança dels seus parents que havien arribat a un tracte: celebrarien el sabath tots els qui poguessin, sense treballar, ni tan sols encendre foc, però per torns. Algunes famílies estaven dispensades de l’obligació per tal de salvaguardar la resta. Ja anava a enretirar-se de la finestra per davallar amb eines i estris a l’obrador, quan albirà com s’entrava pel carrer del Segell un al·lot que duia en braços una dona. Avançava amb penes i treballs mirant cada una de les portes tancades, com si busqués un senyal. En passar davant ca seva, alçà el cap, advertint que, per ventura, algú l’observava. Unes canes enllà reconegué la casa d’Aina i decantà la porta d’una potada. Potser era aquell desconegut l’home emboçat que havia vist allunyar-se? O es tractava d’un bon samarità que en trobar una donzella malmesa la retornava on poguessin donar-li aixopluc? No em mouré d’aquí fins a veure on para tot aquest fester, decidí Costura, excitat per tants esdeveniments.

No va necessitar esperar gaire estona perquè ben aviat l’al·lot sortia de cals Cap de Trons i demanava ajut des del mig del carrer avalotant tot el barri.

Acompanyat per la vella criada Polònia Miró, que es regirà tota amb els crits del foraster i pujà a cercar l’amo, Costura continuà vetllant una estona. Després, en veure com l’al·lot s’allunyava i tement l’arribada de la ronda, s’estimà més no sortir a cercar noves dels fets, sinó pujar al terrat perquè tenia la intuïció que des d’allà podria observar aspectes que des de baix se li farien escàpols. I a més, per sentir els comentaris dels veïnats li sobrava matí. Des de la seva talaia particular, dirigí els ulls cap a cal seu parent, que, tal i com havia imaginat, contemplant l’arribada del dia, resava com era el seu costum els dissabtes: A tu, Jahvè, m’acull per no ser confós eternament. Per la teva justícia deslliura’m, inclina cap a mi la teva orella i salva’m. Sigues per mi com un punyal, una torre forta per a preservar-me. Oh Déu, deslliura’m de les mans maleïdes de l’opressor, de les urpes del pervers que no t’estima. Tu ets la meva esperança, Jahvè, la meva confiança des de la infantesa. Gràcies a tu tenc vida, tu m’has tret del ventre de ma mare…

L’oració de Cap de Trons, entonada amb molta més força que d’altres dissabtes, li arribava perfectament audible. Dels seus càntics d’alabança a Jahvè, no tenia per què avergonyir-se’n el seu cosí. També els cristians empraven salms per resar a Déu Pare Totpoderós. Fins i tot ell havia confiat al seu confés que de vegades, quan deia les seves oracions, preferia els salms als parenostres i no per satisfer amb ells a la vegada Jahvè i Crist, com d’altres parents seus feien, sinó perquè li semblaven més variats i això els hauria de fer més gustosos a les orelles divines. Rafel Cortès, Costura, deixà Cap de Trons allà, en comunicació amb Déu, sospitant que l’enardiment d’aquell càntic era una manera més insistent de cercar l’auxili diví abans d’enfrontar-se amb les calamitats de la seva família, i tornà a ca seva per no fer esperar més la gana de berenar. Davant una escudella de sopes que la criada li acabava de servir, s’assabentà per boca d’aquesta, a la qual ho havia dit la veïnada del costat, que aquella nit Rafel Cortès havia volgut acabar amb tota la seva família. Resa al terrat com sempre, observà Costura sense prendre’s gaire seriosament el que Polònia li deia, suposant que, com era el seu costum, exagerava. Ho podeu creure, insistí ella. He vist passar madò Grossa amb un carregament de draps per embenar les ferides d’almenys mitja dotzena de persones.

Rafel Cortès res no comentà. Suposà que els draps de madò Grossa la curandera, comare i també saludadora, que tenia virtuts per guarir de molts mals, no eren tants com els que Polònia assegurava. Amb Rafel Cortès hi vivien, a més de la seva filla Aina i els seus dos fills Josep Joaquim i Baltasar, el seu cunyat, una mica tèrbol de cap i ja vell, que en morir la seva dona quedà al seu càrrec. Per bé que tots estiguessin ferits —a qualsevol desvari podia arribar la ira de Cap de Trons—, devien ser ferides lleus perquè, per molt que fos son pare, ells eren joves i podien, si no atacar-lo, almenys defensar-se o amagar-se, evitant els seus colps. Per això el que ara pogués saber, de les informacions de la seva criada, no eren més que suposicions que Costura s’entretenia a barallar, mentre acabava la seva escudella de sopes, observat per la boca goluda de Polònia, que dijunava, ella sí, perquè sempre ho havia fet i ho seguiria fent fins al dia de la seva mort.

Rafel Cortès obrí la botiga i dret damunt del portal decidí fer petar la xerrada amb el primer que passés, com solia fer cada dia sobre qualsevol nimietat. Però aquell dissabte, encaparrotat com estava a saber tot el que havia succeït a cal seu cosí, només li interessaven les dades que un o l’altre poguessin donar-li sobre l’assumpte.

—Ha estat cosa grossa —l’escometé Xim Valleriola, el sastre, que aquell matí semblava més carregat d’espatlles que mai, com si l’excitació que duia damunt influís en la pesantor del seu gep.

—Com és ara? —preguntà Cortès, que era hàbil com una mostela per treure l’entrellat de qualsevol cosa fent com si tot li vengués de nou.

—Que no ho saps? No en saps res des dalt a baix…? Idò et toca. És es teu cosí… Et toca de prop —somreia el sastre arrufant el nas de clau de ganxo amb una ganyota sarcàstica.

—Ja m’ho diràs si vols. Res no en sé del que em parles.

—Idò ha estat gros. Sa teva neboda, n’Aina, sa filla des teu cosí en Rafel, ha tornat ferida a ca seva en braços d’un foraster…

—Greu que me sap per son pare —digué, esperant que el sastre li donés una informació menys coneguda.

Però Valleriola callà perquè tampoc no creia que al seu veïnat tot allò li vingués de nou. Es coneixien d’infants i des d’aleshores el sastre sabia que Costura era el més tafaner del món. A més, Polònia li havia comentat de vegades que el seu amo gairebé no dormia, que molts de pics treballava de nit i d’altres vagarejava pel pis de dalt pendent de qualsevol cosa que passés al carrer. Fou la dona del sastre la qui, sortint a damunt el portal, escometé Cortès preguntant-li si els crits de l’al·lot l’havien despertat com a ella i si ja feia estona que era aixecat quan els sentí.

Costura mastegà fesols per no contestar, però els digué que el succeït no devia ser tan greu quan, com cada dissabte, Cap de Trons donava gràcies a Déu des del terrat.

—Ho sabrem quan surti madò Grossa, si mos ho vol contar —conclogué la sastressa, amb la seva veu flautada—. A noltros no mos importa tant com a tu, que els ets parent de prop.

Amb exacta precisió recorda fins i tot els gestos que acompanyaren cadascuna de les paraules de Valleriola i la seva dona, Rafela Miró, amb la qual la seva mare haguera volgut casar-lo quan tots dos eren joves i ella semblava una al·lota com cal… Fou ell qui no l’acceptà, perquè no li trobava la més mínima gràcia. Si d’una cosa està satisfet és de no haver complit el desig de sa mare malgrat que, contradient-la, s’havia quedat sense descendència. Però tot i que quan es va casar li haguera agradat tenir fills, a hores d’ara estava content que Déu no n’hi haguera enviats. La seva dona no els hi donà i, per ventura, així Déu evità que els del carrer els menyspreessin com a mal mesclats. Si et cases amb na Joana, l’amonestà el seu cosí, erraràs de valent. Jahvè te’n demanarà comptes. Has pensat que no podràs mai al seu davant servar la llei de Moisès?

Però Costura féu el seu cap envant passant també per alt el gust de sa mare, que a més d’estar contrariada perquè la futura nora no pertanyia al llinatge dels seus, la trobava poc per a ell. Joana era quasi un buscaret quan la madona del forn de Santa Eulàlia la tragué de l’hospici perquè ajudés a despatxar i l’alleugerís de les feines més feixugues de la casa. Eixorivida, amb uns ulls que tiraven a fulla d’olivera, cresqué quasi de genollons, fregant trespols amb un mal a l’espinada que li durà fins a la mort. Pensant en les estones que podria passar, ben asseguda, com una senyora, més que en una altra cosa, consentí a casar-se amb Costura, que ja sobrepassava els quaranta el dia que ella en complia disset. El festeig fou breu. Rafel Cortès no va menester imaginar-se com havia estat la vida d’aquella al·lota abans que ell la demanés per casar, perquè l’havia vista créixer hora per hora des que a l’edat de dotze anys sortí de l’hospici per servir la fornera. Moltes horabaixes d’estiu, mentre es passejava pel terrat en les besllums del capvespre, havia contemplat l’al·lota, que, retuda de cansament, jeia damunt el seu llit de tisora al porxo de cals forners. I moltes vegades, també, Costura s’havia sentit contorbat imaginant aquell cos jove i malmès abandonat a la son tant com a la intempèrie. En la seva decisió de casar-se amb Joana, no sols influïa el desig de tenir una dona entre els llençols, hi havia quelcom més estrany, una mena de tendresa per aquell infant que mai no conegué els pares, i que ell veié créixer, confonent en una barreja difícil de destriar els sentiments de protecció i de possessió. Si una cosa li sortí bé a Costura fou el seu matrimoni, tot i els disgusts que li costà, perquè Joana el serví en tot i per tot amb afecte i, a més, devota com era, la seva presència a misses primeres i a novenes de qualsevol casta li féu augmentar la clientela a l’obrador, que el preferí a ell a d’altres argenters que donaven menys mostres de ser ben convertits. Costura, sempre que podia, acompanyava Joana a l’església i, a poc a poc, fos perquè la bondat i la fe d’ella l’anaven covant per dedins, fos perquè se sentís allunyat dels seus, que el rebutjaven, anà abandonant l’observança de l’antiga llei. La mort de la seva dona, només set anys després del casament, el deixà desconsolat i molt més orfe que si hagués perdut la seva mare, que, encara que ja no feia morros a la nora com al principi, no pogué estar-se de respirar a pler el dia que l’enterraren. Davant Joana, la vella Aina Bonnín s’havia vist obligada a dissimular de valent les seves creences amb la por que la beata no la denunciés. A partir d’aleshores, no hauria de suportar la pudor de la xuia ni hauria de mastegar bledes a l’hora de passar el rosari. Per Costura, per contra, la mort de la dona fou com un càstig diví que, de bon principi, no sabé si atribuir a Jahvè o a Déu Pare, ja que tots dos tenien motius per deixar anar la força del seu braç sobre el seu cos pecador. Durant els anys del seu matrimoni, complí com a bon cristià els manaments, però alhora, esporàdicament, seguí practicant alguns ritus, esperonejat per sa mare i l’aficadís del seu cosí, que, sempre que podia, en les seves topades casuals i, encara més, en les visites que feia a la tia Aina, no deixava d’escometre’l sobre el compliment de l’antiga llei a la qual estava obligat doblement, com a jueu i descendent pur de la tribu de Leví, de la qual provenien els Cortès de Mallorca.

Pocs mesos després de la mort de na Joana, intentant cercar una mica de consol, s’acostà al confessionari del pare Ferrando, que solia confessar la seva dona, i li demanà ajut. Li contà com el seu exemple l’havia duit a abandonar les seves creences antigues. En les llargues converses amb el capellà, Costura s’acostumà a parlar sense restriccions de la vida al carrer i ho féu, no per delatar ningú, sinó per buidar la seva pena fonda en una orella amiga que cap dels seus no li parà. Alguns li donaren el condol de passada, sense dissimular que en el fons s’alegraven de la seva desgràcia; d’altres, ni tan sols això. Però fou com sempre el seu cosí Cap de Trons qui, més que ningú, el va ofendre assegurant que la mort de Joana era una prova de la venjança de Jahvè que, ben segur, irritat com estava en còlera divina, ben aviat el turmentaria amb sofriments pitjors.

Per primera vegada a la seva vida, Costura s’enfrontà obertament al seu cosí i li digué que era possible que Déu Pare el castigués amb la mort de la seva dona per no haver perseverat en la seva fe de batiat i, a instàncies d’ell i de la seva mare, haver jugat un doble joc que molestà l’Altíssim, emportant-se allò que més estimava al món, l’única persona que li importava i amb la qual desitjava compartir l’eternitat en un mateix cel.

En els temps buits que seguiren la mort de Joana, moltes nits els seus ulls, d’un verd apagat, una mica astorats, l’acompanyaven fins que a la fi aconseguia adormir-se, pensant que ho feia entre els joves braços admetents. Després, amb el pas dels anys, la presència d’ella semblà diluir-se, però bastant sovint els records, com esbart d’ocells imprevisibles, creuaven la seva memòria i es deturaven, de sobte, com si busquessin passar la nit al recer de les velles imatges estimades que desfilaven al seu davant amb el pas lent de les processons. No, no desitjà en cap moment tornar-se a casar. Una segona dona hauria estat un entrebanc en la decisió de no abandonar la fe catòlica si, com imposava la seva mare, havia de ser del carrer. Però ni tan sols després de la seva mort, no ho considerà seriosament, tot i que hauria pogut casar-se amb cristiana, com li suggerí el pare Ferrando. Amb Polònia en tenia a bastament perquè li fessin les feines de la casa i des de temps ençà ja no li eren necessaris d’altres serveis que, abans de ser casat, havia obtingut a bastant bon preu al casalot que hi havia a prop de la porta de Sant Antoni. Ni el record dels passats plaers amb Joana, que encara, de tant en tant, tornaven a la seva memòria amb precisió i luxe de detalls, l’excitaven per anar a buidar en un altre cos la seva llavor. S’estimava més les embranzides de la seva mà sobre el seu membre fins a aconseguir l’espasme alliberador. Però al pare Ferrando, encara que l’amonestés per no mantenir-se cast, poc li importava aquest aspecte comparat amb l’interès perquè perseverés en l’observança, sense la qual no obtindria la salvació.

Repassava els fets amb parsimònia tal com el confés li havia demanat, amb el propòsit de no deixar-se endur cap al passat, cap a les malifetes antigues de Cap de Trons que ja coneixia el pare Ferrando, ni enredar-se en el record de Joana, que sempre acabava per fer comparèixer quan feia examen de consciència per ajudar-lo i encoratjar-lo a perseverar. Tenia por de deixar-se qualsevol detall que pogués ser important per al seu confés i que en canvi a ell li semblés secundari, i per això prengué la decisió de fer una relació tan extensa com pogués, en la qual cabés des de la reproducció exacta de la conversa mantinguda amb Valleriola fins a les suposicions de la seva criada, encara que el que el pare Ferrando cercava no era la descripció minuciosa del que havia succeït al carrer, les anades i vingudes d’Aina Cortès o la presència d’aquell foraster, sinó el que havia passat a can Rafel Cortès i d’això ningú, exceptuant el mateix Cap de Trons, no n’hi havia parlat, tal vegada perquè els seus no li tenien confiança. Tots el refusaven, madò Grossa en sortir de fer les seves cures no volgué fer petar la xerrada amb ell, pretextant la urgència d’un part. Polònia emmudí sobtadament, temorenca que ell no ho contés, que ell no anés a dir-ho a qui no havia de saber-ho sota cap preu i no volgué confiar-li el que tots murmuraven en secret i callaven al seu davant. Aviat però Costura, sense necessitat d’interrogar ningú, ni fer més preguntes capcioses, obtingué la informació que tant desitjava, fidedigna i de primera mà: el seu cosí Rafel Cortès, Cap de Trons, l’envià a cercar, per explicar-li tot quant havia succeït:

Un àngel resplendent, d’ales d’un plomissol més blanc que el de tórtores, que portava una espasa de foc a la mà, se li aparegué en somnis i aconseguí, amb la seva presència, despertar-lo. No era, per tant, d’adormit que em donà unes ordres: l’Arcàngel Rafel, es nostro patró, prosseguí, abaixant la veu en un to més confidencial, ha vengut en nom de Jahvè per acompanyar-me, com ho va fer amb Tobies, i recordar-me allò que es nostro nom vol dir, guariment de Déu, remei de Déu. Jo també me vaig contorbar tot en despertar-me i veure l’aparició divina, i tremolant com una fulla de poll vaig caure a terra estabornit. Però ell digué: No tenguis por, Rafel, la pau sigui amb tu. Beneeix el Senyor pels segles dels segles i fes que el seu nom sigui beneït pels teus. He baixat del cel on assistesc la cambra secreta de Jahvè amb els altres sis àngels. Set som, com la Bíblia diu, i és ben cert que diu veritat. He vengut per manat de l’Altíssim, el qual també em confià guiar Tobies pel camí de Rages fins a la casa del seu oncle Ragüel i servar-lo del peixot i dels dimonis que haurien acabat amb la seva vida com acabaren amb els set marits de Sara, que després li vaig donar per esposa, com m’indicà el Senyor… Ja et conec, li vaig dir sense aixecar sa cara perquè no em ferís ets ulls sa seva resplendor. No menjares en es viatge ni tampoc begueres, sinó que t’alimentaren d’un menjar invisible i d’una beguda misteriosa que tampoc ningú no veié. Do de l’Altíssim fou aquest miracle. Per manat de Jahvè he baixat del cel, seguí l’arcàngel, i he vengut fins aquí. És Déu Totpoderós el qui m’envia. Vés i parla amb el meu servent Rafel, que duu el mateix nom i digues-li que li don la meva benedicció perquè la seva vida de justícia ha trobat misericòrdia als meus ulls i perquè mai no ha renunciat a la meva llei i ha volgut perseverar-hi i fer perseverar els seus en temps d’oprobi i adversitats. Sobre aquells que et creuen serà benèvola la mà del Senyor, però sobre aquells que te fan oprobi i t’escarneixen, aquells que han deixat el camí de Jahvè, com el teu parent Rafel, indigne de dur aquest nom, el puny del Senyor es descarregarà amb tota la seva força perquè pels seus pecats serà castigat el seu poble. Però malgrat que ets baró just i has trobat agrat als ulls del Senyor, el Totpoderós té de tu una queixa que encén tota la seva ira. He fet tot quant he pogut perquè es meu cosí retorni a sa fe d’Israel, vaig gosar interrompre’l. Encara és poc. Fins que no aconsegueixis retornar-lo al camí de Jahvè, no has de tenir conhort, me replicà. Però no sols és per això que Déu es queixa, sinó perquè has oblidat el pacte que va segellar Abraham el Patriarca en nom de si mateix i de la seva descendència, i que compliren tots els seus avantpassats lliures o en la captivitat dels infidels. Sense l’acompliment del pacte, cap fill de Judea no entrarà al Paradís. No l’he oblidat, patró, li vaig dir. Des des dotze anys que som circumcidat… Però no els teus fills ni la teva família, replicà l’àngel, i sobre tu caurà aquest pecat, sobre tu i la teva descendència, que prives de la glòria de l’Altíssim. Patró, vaig dir jo amb es cap tocant en terra, ningú de sa meva família no ho acceptaria, ja que aquest és es senyal inequívoc de sa pertinença a s’antiga llei, que ets cristians tenen com a prova més absoluta. Sa carn que mos manca en es prepuci mos aboca directament a sa foguera. Jahvè Totpoderós et maleirà pels segles dels segles a tu i la teva descendència: Ell va dir que el senyal del seu pacte era la circumcisió, sense la qual ningú no pot entrar al Paradís. Seràs pitjor que el teu cosí Rafel, que ha abandonat Jahvè, si no compleixes el pacte amb el teu Déu. Però com ho he de fer?, li vaig replicar. Afegeix suc de cascais en el vi que prendran en el sopar de divendres. Això reforçarà el so dels teus fills, i en la nit consagrada al Senyor, mentre dormin, procedeix al manament de Déu. Imposa primer les teves mans sobre els seus caps i resa les oracions que faran el teu sacrifici agradable als ulls del Senyor, que tot ho veu en la seva saviesa infinita. Una suor freda em recorregué es cos i no em sortiren ses paraules. Quan vaig poder parlar l’àngel de Jahvè ja havia desaparegut, però sa cambra encara resplendia… Tota sa por d’emprendre es manament del Senyor s’esvaní com fum de pa calent. Tot d’una vaig cercar ets estris necessaris per dur a terme allò que l’àngel del Senyor m’havia encomanat, i entre pregàries vaig esperar es vespre. Es so des meus fills era profund, i amb esment vaig aconseguir que cap des dos no se n’adonés, fins que es ganivet ja penetrava ses seves parts com em demanà el Senyor. Després, creguent que despertaven d’un terrible malson, s’aixecaren amb dolor, però sense fer cap cridòria. Sabent que Déu estava amb mi i sa seva mà em guiava, vaig entrar a sa cambra des meu cunyat per executar també es Manament del Poderós en sa seva carn. Ja em posava a fer-ho quan vaig sentir un renou que gens no m’agradà a sa cambra de sa meva filla. Acabaré primer allò que Déu em comanà, vaig dir-me, i després m’ocuparé des meu honor. N’Onofre dormia, deixat anar de ventre. Sigui perquè sa ferum des seu cos em feia perbocar, sigui perquè tenia pressa a enllestir aquell acte, vaig errar es lloc des tall i per dues vegades més no el vaig endevinar. Despert, tremolant de dolor, es rebotí contra mi. D’una empenta el vaig fer caure damunt sa màrfega i entre es seus esperonetjos i gemecs vaig poder finalment dur a terme sa circumcisió. En entrar a sa cambra de n’Aina, s’ira m’encegà. En Juli Ramis acabava de posar-se es calçons i encara no s’havia embotonat, i n’Aina damunt es llit mig tapada i astorada per sa meva visita, no sabia on aficar-se. Sense entrar en raons, ni deixar que es bergantell me donàs, només pes fet de deixar-lo partir, paraula de casament que tanmateix no compliria, vaig arremetre amb sa ganiveta contra ses seves parts, no amb s’intenció de segellar cap pacte amb Jahvè, sinó de capar-lo per sempre. I com que n’Aina, que escainava com una gallina a punt de rebentar es pap, s’hi interposà, també ella rebé en es pit un parell de talls. La resta ja la saps. T’he enviat a cercar perquè em sembla tenir es dies comptats i me n’alegr. Déu Totpoderós tendrà pietat de mi i no em farà assistir a s’oprobi que m’imposa es deshonor de sa meva filla. Però no em vull morir sense que sàpigues fins a quin punt desitj sa teva salvació i com l’àngel del Senyor me’n parlà en sa seva visita.

—Deixa d’amenaçar-me —l’interrompé Costura—, perquè si segueixes amb aquesta cançó ho contaré tot al pare Ferrando i vés alerta que no et posin un sambenet.

Cap de Trons pareixia no sentir-lo, perquè no prengué en compte les paraules de Costura que, encès i alçurat, repetia a crits: T’ho jur que li ho contaré, com em dic Rafel. Aquella explosió colèrica era el resultat de la terrible estona que Cap de Trons li havia fet passar mentre escoltava el seu relat, ja que en més d’una ocasió arribà a sospitar que el seu cosí l’envestiria amb afany circumcitori com havia fet amb la seva família i encara que ell era més fort i més jove no duia cap arma amb la qual defensar-se si l’atacava amb el ganivet del sacrifici, el puny del qual li veia sobresortir de la butxaca. Però res d’això no succeí. Rafel Cortès es limità a informar-lo i després, fent el desentès als juraments de delació de Costura, li donà les gràcies, amb amabilitat desacostumada, per haver-lo escoltat i li assegurà que era l’única persona que coneixia el miracle de l’aparició de l’àngel i els seus advertiments i que li ho havia confessat per la part que li tocava perquè als seus fills no els havia volgut explicar que era per intervenció divina que ell, finalment, s’havia atrevit a imposar-los el que de grat no haurien volgut rebre mai.

Emparant-se en l’insomni, Costura esmicolava ara tots aquells fets que el confés només coneixia a mitges, sense saber com havia de relatar-los-hi per escrit i si calia apuntar-ho tot, tal com el seu cosí li ho explicà, o podia limitar-se a una versió resumida, molt pareguda a la que li oferí de viva veu aquella tarda, en la qual donés només les dades imprescindibles que afectessin directament Cap de Trons i la seva filla Aina, i ometés que les ferides als seus fills i al seu cunyat xeroi eren amb la intenció de perseverar en el pacte de Jahvè, cosa que dubtava que hagués aconseguit malgrat les seves afirmacions. Si el pare Ferrando obtenia del seu puny i lletra un document que tal cosa provés, ben segur que iniciaria una causa d’acusació de la qual tot el barri li donaria la culpa. No en va havia amenaçat el seu parent. Per altra banda, a aquestes alçades Juli Ramis ja en devia haver donat part. A hores d’ara des de l’Inquisidor fins al Virrei tothom ho devia saber. No vendrà del meu testimoni… I a més també ha testificat es mariner. Tal vegada Cap de Trons —no debades el seu malnom feia referència a la seva bogeria, de tots coneguda— s’havia extralimitat en les funcions de pare ofès i havia estès la seva còlera contra tota la família. Però si era això el que havia succeït, per què tots al carrer li ho ocultaven? Si Cap de Trons havia obrat amb justícia, defensant el seu honor, a què venia amagar les conseqüències del seu capteniment? No, ben segur que les intencions del seu cosí eren les que li confessà, encara que ell no creia en l’aparició de l’àngel. Els àngels de Jahvè tenien altres feines que baixar a la terra per conversar amb l’eixelebrat de Cap de Trons. Quant a ell, estava ben clar que les amenaces de l’àngel eren les mateixes que tantes altres vegades li havia sentit, només que aquest pic no mesclà, en els assumptes religiosos, l’ajornament del deute, com solia fer des que es veié impossibilitat de tornar-li les cinquanta unces mallorquines més els interessos. Amb els doblers que ell li havia deixat havia volgut comprar una partida de lli perquè els seus fills teixissin nostrant-los en l’ofici que ell tenia de jove abans de casar-se i heretar del seu sogre el negoci de roba vella. Però els diners manllevats tenien d’altres finalitats secretes més rendibles: fugir de Mallorca, i per això Cap de Trons envià el seu fill gran a Ferrara i, amb l’excusa de comprar lli, temptejà les possibilitats d’establir-s’hi, i, com que foren bones, hi va romandre per sempre, oblidant de tornar a son pare els diners.

També aquesta vegada, com sempre que parlaven, havien acabat per discutir altre cop sobre els terminis del pagament del deute i Costura, amb més vehemència, envalentit davant l’actitud mansueta del seu cosí, l’havia amenaçat fort i ferm dur el cas davant de Gabriel Valls, el qual solia dirimir amb equanimitat les controvèrsies i executava la justícia entre els habitants del carrer, que quasi mai no acudien als tribunals aliens a les seves lleis. Gabriel Valls, d’això n’estava segur Costura, li donaria la raó, perquè era clar que la tenia. Cap de Trons havia quedat de tornar-li el préstec en un termini de cinc anys, i ja en feia sis i encara li faltava pagar més d’una tercera part. Quina culpa en tenia ell que n’Onofre no hagués tornat? Era per ventura ell es responsable de ses seves desgràcies? De s’honor malmès de sa seva filla Aina o de s’empardalament des seu cunyat? Però tot això més valia que no ho mencionés en es seu paper de descàrrec, no fos cosa que el pare Ferrando sospités que ses seves acusacions sobre es seu cosí havien estat empeses per sa venjança, cosa que no era certa, o almanco sols ho era en part. De ses molèsties que la Inquisició donaria a en Cap de Trons ell només en trauria que perjudicis: en ses confiscacions des béns no es consideraven ets deutes.

Per això Costura, que ja no es sentia embolcallat per la sentor untuosa de l’encens, sinó per l’olor de fregidina rància que impregnava ca seva, ni es veia partícip de cap cerimònia solemne, dubtà de si no fóra millor anar a veure Gabriel Valls abans de parlar amb el jesuïta, perquè si el Sant Ofici començava a actuar contra el seu cosí, era seguríssim que no li tornarien els seus doblers. Però també estava clar, i ell ho sabia, perquè el pare Ferrando li ho havia insinuat directament, que les possibilitats que el Virrei li encarregués la custòdia per a les monges clarisses eren directament proporcionals a la fermesa de les seves conviccions cristianes, que passaven, naturalment, per la delació. I executar aquella obra era la gran curolla de la seva vida. A na Joana li haguera fet molta il·lusió que fossin les mans del seu home les encarregades de cisellar l’or i l’argent dins el qual Déu Nostre Senyor seria exposat als fidels. A més, a ell li pareixia que en agenollar-se davant la seva custòdia capellans i frares i inquisidors i familiars i nobles i ciutadans i beates i tot el poble de Déu no sols s’humiliarien davant el Cos de Crist, sinó també davant l’embolcall riquíssim que el cobria, el receptacle que l’emparava i que ell, un pobre orfebre del carrer, havia bastit amb orgull perquè l’Hòstia lluís amb tota la seva magnificència. Tenia a punt l’esbós en el qual intentava mostrar la filigrana perfecta del seu futur treball. Cap al vericle convergien tots els raigs del sol més ufanós, com si fossin puntes de sagetes daurades tal com succeïa a la custòdia de la Seu, el model que tots els orfebres havien de tenir en compte per inspirar-se. Però a la seva custòdia els raigs de punta de sageta s’entrecreuaven amb dues estrelles d’or i argent. L’estrella de David i la dels Reis d’Orient baixaven del cel a il·luminar la custòdia com a prova d’acatament absolut a Crist. Al peu volia encastar-hi uns diamants puríssims que havia comprat feia temps a un mercader d’Anvers i que guardava com el seu millor tresor, decidit a no utilitzar-los més que en una ocasió com aquella. Els diamants, en rebre un fil de llum, el retornaven magnificat i espurnejat. La custòdia podria ser l’obra de la seva vida, l’obra que el fes perviure més enllà de la mort, a la terra, ja que no es podria complaure de vell pensant en la seva nissaga. La curolla obsessiva per bastir la custòdia li feia sospesar molt sovint les possibilitats que tenia que l’encàrrec del Virrei li toqués a ell i no a qualsevol altre orfebre de Ciutat, i sempre arribava a la conclusió que només Nicolau Bonnín, mort Pere Valls, que havia bastit la custòdia de Sant Miquel, podia rivalitzar en la qualitat dels seus treballs. Bonnín tenia però menys possibilitats, encara que complia amb els preceptes no era considerat un bon cristià com el pare Ferrando creia que ho era ell, especialment si el paper que demà havia de donar-li el convencia del tot.