III

Durant les primeres setmanes, els membres del Sant Tribunal només prengueren declaració als nins. Els quatre infants, Miquel i Pere, fills de Quitèria, i els néts orfes d’Aina Segura, Josep i Joan, foren des de tot d’una tancats en una cambra del pis de dalt, inhòspita però bastant il·luminada, al més lluny de les seves famílies.

El primer que enviaren a cercar fou Miquelet, que sense voler havia contribuït a fer que Ripoll confirmés la sospita que aquell grup que retornava a casa un diumenge horabaixa n’havia fet qualcuna de grossa. El nin va manifestar que a ca seva no menjaven xulla ni carn de porc i que fins i tot havien dejectat tastar una llagosta un dia que foren convidats a can Xim Martí.

Pere, que el guanyava de tres anys, contradigué el seu germà afirmant que si no menjaven carn de porc era perquè no els agradava. A sa mare, Quitèria, li feien molt d’oi aquells animals que anaven a lloure i truiejaven tot el dia pels carrers de Ciutat, i per això procurava que a ca seva no hi entrés ni saïm, ni camaiots, ni sobrassada… Però el mateix Pere acabà per confessar mentre li doblegaven el braç fins a fer-li cruixir el moll dels ossos, que no menjaven carn de porc perquè els jueus ho tenien prohibit.

Joan i Josep Tarongí, els néts orfes d’Aina Segura, d’edat de nou i dotze anys, oferiren detalls sobre l’embarc i sobre quines oracions resaven al vaixell, dirigits pel rabí Gabriel Valls, i s’estengueren en les reunions preparatòries, fetes a casa de la seva tia, la curandera madò Grossa. En Josep, al qual havien promès la llibertat si confessava tot quant sabia, confessà també tot el que ignorava i li semblava que podia satisfer aquells homes negres. L’infant duia la curolla que el deixessin sortir d’allà aviat, perquè volia tornar a jugar pels carrers amb els seus amics de sempre, els quals tenia a les seves ordres, perquè era més enginyós que cap per encertar moixos i ocells amb un cop de fona. Sense la vigilància de l’àvia, creia que podria anar a lloure tot el sant dia, i ara que s’atracava l’estiu no li feia res dormir onsevulla i acceptar una escudella de sopes de qualsevol veïnada. Joan, per contra, tenia tanta por d’aquelles bubotes que li havien de treure les paraules amb armolles. Plorava i sanglotava i de tant en tant afirmava que ell era catòlic, creia en el Bon Jesús, Jesucrist i la Verge Santíssima, a la qual resava tres avemaries cada nit.

Després d’aquella primera ronda, l’Inquisidor donà ordre d’interrogar les dones que havien estat empresonades de dues en dues. Tot i que consideraven que moltes vegades els judicis d’aquelles mestresses eren poc de fiar, ja que els seus raonaments eren mancats d’una mínima intel·ligència, els membres del Sant Ofici sabien que del que elles diguessin se’n podien treure suficients agullers per embastar una tela que recobris d’aprobi la resta dels empresonats. De la declaració de la manera com cuinaven o feien dissabte, els inquisidors deduïen fàcilment si els seus costums eren judaics o no. I a més, encara que aquelles hipòcrites mentissin, comptaven amb testimonis de veïnades i criades que pensaven adduir en cada cas.

S’estimaven més deixar els homes pel darrer, a excepció feta de Rafel Onofre Valls de Valls Major, que fou interrogat el mateix dia que fou traslladat de la Torre de l’Àngel a la Casa Fosca.

El cas de Rafel Onofre havia enfrontat encara més la Cúria amb Sa Excel·lència el Virrei i fet empitjorar del tot les difícils relacions dels darrers temps. El marquès acusava l’Església d’haver mogut contra d’ell l’aldarull que capitanejà el sen Boiet, un dia després de l’empresonament dels conversos. L’Església, i més concretament el senyor Inquisidor, acusava el Virrei de no voler-los lliurar aquell pres que era seu i ben seu. No debades participà en el frustrat embarc i després s’escapolí vestit de frare. Però el marquès s’encaparrotava a mantenir-lo a la torre de l’Àngel, perquè creia que el seu testimoni li podia ser valuós. L’al·lot, malgrat estimar-se més restar en mans del Virrei, que al cap i a la fi havia duit negocis amb son pare, que no anar a parar a les del Tribunal, que feia cara de colpejar amb els punys més estrets, no fou capaç d’inventar-se una confessió del sen Boiet que haguera satisfet el Virrei, ajudant-lo a fer-se escàpol de l’Inquisidor. Rafel Onofre amb la mateixa fermesa que fou incapaç de dir el que el Virrei volia: que el sen Boiet li havia assegurat abans de morir que era el Bisbe qui el pagava, defensà davant el Sant Tribunal que l’hàbit no l’hi havia donat ningú, que l’havia robat a un frare que demanava almoina pels carrers de Ciutat la mateixa nit que aquells dos desconeguts l’obligaren a confessar un moribund. Però el testimoni d’una doneta que vivia davant per davant del bordell va tòrcer les coses: assegurà que havia vist l’al·lot, i s’hi havia fixat bé perquè tenia poques feines, entrar a l’algorfa del casalot ja vestit de frare i de bon matí. Al testimoni de la bona dona desenfeinada, vetlladora de tot quant succeïa davant la seva finestra i gordadora fidel dels manaments de Déu, s’hi afegia el de la visita de Ripoll al bordell, una hora abans, sospitós que la Coixa hagués amagat algú.

L’Inquisidor Rodríguez Fermosino, gràcies a Rafel Onofre Valls de Valls Major, tenia ara l’oportunitat imminent de poder empresonar Beatriu Mas, la causa de la qual traginava entre els seus papers des que el seu predecessor en el càrrec la deixà oberta, sense decidir-se a actuar.

Bastaren quatre paraules perquè Rafel Onofre, a la fi traslladat a les dependències del Sant Ofici, s’ensorrés i confessés la veritat, quatre paraules que l’enfonsaren d’un buf, quatre paraules que aconseguiren en un santiamén allò que dues hores de turments no havien aconseguit: La Coixa t’ha delatat.

El fill petit de Valls, després d’aquestes declaracions, fou conduït a la seva cel·la i no tornà a ser interrogat fins al matí abans de la detenció de la Coixa. Durant més de trenta dies l’Inquisidor rumià quina seria la millor manera per agafar ben desprevinguda Beatriu Mas. Decidí prendre’s temps i fer com si li donés confiança.

Maria Pomar fou enviada a demanar per segona vegada de seguida que declarà Rafel Onofre. L’al·lota, que res no sabia de la sort correguda pel seu estimat, rebé amb plors la notícia del seu apressament. Les llàgrimes, però, se li glaçaren als ulls quan el fiscal li féu notar que Rafel Onofre no era mereixedor de cap dels seus sofriments, perquè l’havia enganyada amb Beatriu Mas, anomenada la Coixa, meuca del bordell. Però Maria Pomar, tot i que aquella nova l’havia trasbalsada, féu el cor fort i respongué a l’Inquisidor que ella no creia aquell coverbo, ben segur inventat per algun dels seus enemics amb la intenció de perdre’ls.

—Deu ser na Beatriu Mas, reverència, la qui per qualque raó desconeguda, sense que noltros li haguéssim fet res, acusa amb falsedat en Rafel Onofre.

—Res heu fet? —preguntà en to burleta el fiscal—. Res, vols dir? Des de matar el Bon Jesús fins a voler fugir de Mallorca!

—Jo no hi era quan l’enclavaren —s’exclamà la nina plorosa—. Jo li assegur que no haguera consentit que li fessin tant de mal.

L’Inquisidor deixà que els altres membres del Sant Ofici s’ocupessin de l’encausada, que resistí sense xerrar, mossegant-se els llavis, per no cridar de dolor, les voltes amb les quals li oprimien els braços. Rodríguez Fermosino, tancat en el seu despatx, llegia el breviari intentant concentrar-se en les oracions per oblidar aquell rostre d’infant, dolcíssim, solcat per les llàgrimes. Maria Pomar començà a giscar de la malada impossible d’aguantar i acabà per acceptar, perquè l’acubó no la defensava d’aquell dolor espantós, que Costura tenia raó: Rafel Onofre li havia ensenyat aquell Parenostre jueu que tots dos solien recitar plegats abans d’acomiadar-se en les tebes nits de l’hort, però estava segura que ell no ho sabia que ho era. Era una oració adreçada a Déu Totpoderós, una oració que els unia i els donava força i que quan estaven separats també resaven per trobar-se pregant a Déu en el punt exacte en el qual les campanes de Ciutat tocaven les sis de la tarda.

Maria Pomar, mig morta, fou transportada en pes dins una flassada a la seva cel·la. Durant deu dies la seva companya, Sara de les Olors, pensà que en qualsevol moment entregaria l’ànima a Déu i avisà el carceller demanant un metge, però només li enviaren el pare Ferrando, que intentà confessar-la sense aconseguir-ho, perquè Maria delirava. Els braços li feien tant de mal que no sabia com posar-los. Tots els colors de l’arc de Sant Martí es feren presents en la pobra carn malmesa i el carceller, esborronat, avisà l’Alcaid i aquest permeté que madò Grossa comparegués a rentar-li les ferides i intentar compondre els ossos amb les seves venes.

Amb el front que li bullia i desficiosa per la febre, Maria Pomar anava, malgrat el dolor que persistia, recuperant-se a poc a poc. A estones pensava que no se’n sortiria, que aviat li arribaria el moment de la mort i moriria sense saber què hi havia de cert en tot allò que el fiscal li havia dit, si era ver que Rafel Onofre l’havia enganyada, acusant-lo d’haver-li estat infidel, d’haver-la menada a aquella presó, desgraciada per culpa del fracassat embarc. Tan feliç com era ella a l’hort en companyia dels seus pares i els germans abans que ell arribés, abans que ell omplís de desfici la seva sang, que ja no corria de la mateixa manera per les seves venes des que ell li digué que l’estimava. Des d’aleshores, tot el seu cos era un caliu que només s’apagava quan era al seu costat. Ja no duia més curolla que ser la seva dona aviat, ser-ho per sempre. A estones acusava, maleïa, blasmava el nom de Rafel Onofre i a l’instant el repetia endolcint-lo, enamorada, i el lloava després d’haver-lo perdonat. Ell no la féu embarcar. Ell no fou el causant de la seva desgràcia. Fou ella i només ella qui li demanà mil vegades que la se’n dugués, ella i només ella la qui decidí seguir-lo onsevulla. Ella la qui implorà als seus pares que la deixessin embarcar, perquè Gabriel Valls i la seva dona, en veure l’estimació que el seu fill li tenia, decidiren demanar-la per casar.

Liorna per ella era com la mel. Allà celebrarien les noces només botar del xabec. Li era igual no tenir un mal adreç brodat per sa mare, ni un trist llençol. Res no li importava ser la més pobra de les núvies, si Rafel Onofre l’estimava. Ser la seva dona era tot quant desitjava en aquest món, per viure al seu costat fins que la mort els separés, pensant trobar-se en el cel de Déu Pare o de Jahvè, del qual amb tanta unció li havia parlat el nuvi. No, Rafel Onofre no l’havia enganyada, això era impossible. Ell es posà xalest com unes castanyetes quan la veié tan decidida a fugir. Li bastava recordar com la mirava i li deia: Tot anirà bé, estimada meva, garrida del meu cor. Li bastava tancar els ulls per veure els d’ell, cercant les seves nines per enfonsar-s’hi, per capbussar-hi les penes i el desig. Ningú mai no l’havia mirada com Rafel Onofre, d’aquella manera, buscant-li l’ànima per fusionar-se amb ella. Durant aquells dies, Maria Pomar fou incapaç d’acostar-se ni un rosegó de pa a la boca. Es bevia, això sí, tota la ració d’aigua que li pertocava i sempre es quedava amb set. Sort tingué de Sara de les Olors, que es compadí d’ella i no sols li acostava l’escudella als llavis, sinó que, a més, renuncià a l’aigua que li pertocava perquè ella pogués beure’n una mica més. Sara, que els primers dies ni se la mirà, pendent com estava dels seus resos i de l’arribada de les visions amb les quals Déu, la Verge i una munió d’àngels l’obsequiaven, canvià el tarannà de seguida que es considerà necessària. Llavors es mostrà tan pendent d’aquell pobre infant desemparat que féu tot quant sabé per guarir-la. La paixí, com si fos un ocell caigut abans d’hora del niu, amb el mateix esment amb què ho haguera fet sa mare. Esmicolava el pa per reblanir-lo dins la cullera de fusta i l’hi donava banyat perquè fes de més bon passar. A Sara de les Olors no li fou gens difícil encobeir aquella nina que agraïa amb un somriure cada gest i admetia complaent les seves cures perquè es volia posar bona per veure si hi hauria manera de subornar el carceller perquè li propiciés un encontre amb Rafel Onofre. A Sara, molt més que els ulls cels de Maria o el seu rostre infantil, la captivà, de bon principi, la llarga cabellera color panotxa que, amollada, li arribava fins a la cintura i que solia recollir en una llarga trunyella. Durant la convalescència, Sara s’enginyà per demanar-li que la hi deixés pentinar. La manca de pintes li féu emprar els dits, que, hàbils, s’enfonsaven dins aquell bosc espès i així com podien desfeien els embulls i amb el tacte coneixien si els polls ja hi havien post ous.

A poc a poc Sara deixà d’esperar les visions que des de nina se li havien concedit i ella tenia com un do de l’Altíssim, per dedicar-se a guarir Maria, que, a estones, a més, li recordava aquella Verge dolça i malenconiosa que amb la cabellera estesa, també de color safrà, havia vist damunt de la copa d’una llimonera. Ets una marededeueta, filla meva, solia dir-li Sara amb la veu prima, amorosida per l’emoció, abans d’amoixar-la perquè la son no s’atorbés i pogués almanco descansar.

Sara fou interrogada abans que Maria, un divendres de març de la tercera quinzena. Es confessà catòlica, apostòlica i romana, devota creient. Si acompanyà son pare a l’embarc fou per imposició d’aquest i perquè, vell com era, no el podia deixar fugir sol. Declarà que moltes vegades son pare la renyava perquè cuinava amb saïm quan ell només volia els menjars amb oli, perquè deia que els altres li queien malament. Acusà son pare només a mitges. Sabia que hi havia altres aspectes del seu capteniment que podien interessar-los molt més, però decidí callar-los. Malgrat que ell mai no s’havia pres seriosament els beneficis que Déu li feia i l’havia maltractada ferm, no deixava de deure-li la vida. A més, si venien mal dades, ja els ho diria. Per aquesta vegada ja bastava. Els inquisidors es conformaren i no li donaren turment. Sara, però, no estava gens segura que quan la tornessin a enviar a demanar no fessin matx, sobretot després de veure com havien deixat Maria. Només de pensar-hi li agafaven dolors mortals i un baticor pitjor que el que notava després dels acubors dels èxtasis. El dolor l’acovardia. Els braços malmenats de Maria eren un mirall esfereïdor on veia els seus reflectits. Moltes nits, quan ja havia aconseguit que la nina s’adormís, ajaguda sobre el seu matalàs humit i pudent, intentava cercar paraules que l’ajudessin a defensar-se sense acusar ningú. Sabia que si era sotmesa a turment diria tot quant els inquisidors volguessin i seria capaç de flastomar de la pròpia Maria, a la qual havia començat a estimar d’una manera desconeguda, com no recordava haver estimat mai ningú. Ajuda’m, Verge Santíssima, repetia Sara, tu que sempre t’has compadit de mi, tu que ets la meva veritable mare, la mare que no vaig tenir a la terra…

Sara de les Olors es quedà òrfena en néixer, i el seu pare, que només tenia dos fills, decidí que li bastava amb una criada i una dida perquè l’ajudés a surar-los, i es negà a tornar-se a casar. Cresqué entre homes, amoixada només per la dida cristiana, que li transmeté les seves creences i li posà el cap calent d’oracions i jaculatòries. Tengué la primera aparició als quatre anys: veié com una Verge, talment la de l’altar de la Mare de Déu dels Dolors a l’església de Santa Eulàlia, amb el cor ple de sagetes i ganivets i el pit regalimant-li sang, se li acostava i li feia posar la seva maneta sobre aquella ferida. La dida li assegurà que ho havia somniat, que aquestes coses només succeïen als sants i que de sants no n’hi havia massa o, almanco, ella no ho era: la desobeïa, es barallava amb el germà i deia mentides. Però les visions continuaren. Com més la renyaven, més àngels del cel acompanyaven el seguici de la Verge i més xerafins, que es distingien pels seus caparrons menuts, sense cossos, amb les ales que els sortien de darrere el clotell, compareixien. Àngels i xerafins, en unes volades curtes, com tórtores nostrades, s’estaven als peus de la Mare de Déu, que no arribava a trepitjar mai el trespol i es mantenia levitant l’estona que durava la visió.

Sara solia percebre minuts abans de l’aparició que aquesta era imminent perquè, fos allà on fos, tant a la seva cambra com al bell mig del carrer o dins l’església, se li anunciava amb un esplet d’olors insospitades, molts de pics ben diferents, però sempre del tot agradoses. Sara, a més, solia referir-se en veu alta a aquella facultat que Déu li atorgava, perquè ningú entre els que estaven al seu costat no era capaç de sentir l’olor de les flors de tarongina, la sentor d’encens, l’aiguabarreig de moraduix i herba sana, el perfum fresc de les alfabegueres, o la bafarada dolça dels lliris i assutzenes, que ella anava anomenant, mentre assegurava ensumar-les com si acabessin de poncellar. Les olors eren el preàmbul d’una mena d’èxtasi. Posava els ulls en blanc i esperava que la visió es fes realitat. Aviat l’anomenaren pel malnom, la de les Olors o na Sara de les Olors, cosa que no la molestava gens. Per contra, li agradava, li semblava que aquest apel·latiu li donava un senyoriu i una dignitat diferent de la de les altres dones del barri conegudes pels malnoms familiars, que els venien d’avior. El seu, en canvi se l’havia guanyat ella, si no per mèrits propis, pels mèrits que volia atorgar-li Déu amb el benefici d’aquelles aparicions que aviat transcendiren l’àmbit domèstic i arribaren a orelles dels membres del Sant Ofici, que l’enviaren a demanar. Però com que l’Inquisidor amb qui topà s’adonà que a aquella al·lota li faltaven més de dues aigües, s’estimà més no fer cas de les aparicions i deixar-la a lloure, amonestant-la, això sí, perquè ningú no les pogués prendre per pedra d’escàndol, cosa que no succeí amb Cabezón y Céspedes, que manà obrir-li causa. Sort tingué Sara de les Olors de l’escassa durada del mandat d’aquell Inquisidor a qui atreien de manera desmesurada els processos en els quals hi havia dones involucrades i que a Fermosino la carpeta que contenia les seves informacions no li interessés especialment, preocupat com estava per altres assumptes de major transcendència. Ara, però, una vegada empresonada, el seu cas adquiria una nova importància i passava a formar part de la paperassa de les causes obertes contra els judaïtzants fugitius.