I

La matinada els ha trobats desperts. Com un menjar d’agredolç han tastat aquesta alba. La majoria han feinejat tota la nit i han resat. En veu baixíssima, cadascú a ca seva, han entonat salms de lloança i d’agraïment. Han desenterrat les alfàbies, escorcollat els amagatalls, remenat els calaixos. Tot quant pugui ser de profit ha estat triat: els doblers, l’or, les joies. Les dones han cosit butxaques i butxacons, han afegit folres d’estam a les faldetes. Han pastat pa i l’han enfornat, han fet pujar les coques. Però en sentir n’Eloi han deixat les agulles, han apagat els focs, han tancat els obradors i s’han mudat amb les millors robes de què disposen per anar a missa.

Ja prenen l’aigua beneïda i es disposen per complir amb el precepte. Disseminats pel temple no escatimen devoció.

En acabar, han tornat al Segell i a l’Argenteria, però cap no s’ha posat roba per feinejar. Han conservat els vestits bons, els vestits de festa, per anar a fer quatre passes. Les dones han agafat un farcell amb el pa en butxaca, perquè han decidit aprofitar el bon dia, un dia net amb un cel de glòria per dinar a la riba i gaudir d’una primavera que sembla haver-se avançat quasi dues setmanes al calendari i promet suavitats endolcidores. No han sortit junts. Ho han fet en petits grups, alguns amb la família, d’altres tots sols. Cap d’ells no crida l’atenció. Saluden els coneguts, s’inclinen amb una bona capada davant els senyors de categoria i fins i tot besen l’ametista puríssima del Bisbe en topar-se’l casualment devers la Portella, quan torna a Palau. El Bisbe els beneeix i descambuixa els infants que se li acosten. Els infants caminen devora les dones botant i cridant. Van nets, amb les clenxes ben dretes. Els homes en arribar a l’Hort del Rei els passen davant. Es reuneixen i formen un grup compacte. Precedeixen els seus en travessar la Porta del Mar, albiren quins llocs seran millors per descansar una estona, quina gent trobaran per la Riba. Endarrerits queden alguns vells, arrossegant les passes, peu coixeu, fan també via, així com poden, amb el temor de no arribar a temps. Els ha costat molts de doblers i moltes més paraules de ser admesos i qualcun no es pot avenir que a la fi hagi arribat l’hora. Van carregats. Duen tot quant tenen dins les bosses ripuntades al cos de les camises, ben estretes amb els guardapits; dins els calçons amb bufes, dissimulades pels plecs, hi traginen les mercaderies més riques.

A la Riba, entre les roques, els primers que han arribat trien els millors llocs per estendre les estovalles i es preparen en calma per dinar, truites i cocarrois, a més de crespells. Però no tots tenen gana. Hi ha famílies en les quals ningú no ha pogut atracar-se res a la boca. Neguitosos, esguarden cap a Porto Pi el vaixell anglès, un xabec fosc amb el casc pintat de verd i negre, que altres vegades ha ancorat al port, tant com la ciutat que s’arraïma a l’esquerra, de color daurada de pedra de Santanyí, la ciutat que la riera xapa en dos bocins, vetllada pels campanars, com a torres de guaita, protegida per les murades i els baluards. La ciutat hostil que els rebutja i els foragita però que tanmateix és la seva. La dels seus pares i els pares dels seus pares i els besavis i els rebesavis i, encara més enfora, més enllà: la ciutat on arribaren, quan començà la diàspora, els primers antiquíssims avantpassats. Coneixen les seves pedres, els seus murs. Ulls clucs endevinen els carrers, es saben de memòria les esberles, els cruis, les taques de les façanes. Han menjat els fruits dels seus horts, s’han acostumat al vent, que de vegades mou guerra i tot ho arrabassa d’una revolada, a la manca de pluja i a les tempestes feréstegues del setembre aïrat, com aquella que desbordà la riera i arrossegà en les seves aigües desbaratades tot allò que trobà al seu enfront. Més de quatre mil morts en una nit salvatge. Els cadàvers inflats i tumefactes suraven dins la badia l’endemà de la desgràcia i encara seguiren surant el sendemà i l’altre, premonitoris de la pesta que es declarà, el mal més lleig de tots els mals, dels quals ells i només ells eren culpables… Molts conciutadans els acusaren d’haver provocat les inundacions, d’haver cridat la tempesta, d’haver convocat aquell desveri de pluja que féu baixar les aigües tèrboles i colpidores. Com si el poder dels avantpassats, venjant-se d’aquell baptisme imposat, fos com el poder de Jahvè, Senyor Únic del cel i de la terra que té poder per enviar el llamp i deturar el sol.

La ciutat queda enrere. Vora el campanar de Santa Eulàlia, el Segell i l’Argenteria, els seus carrers; gent des carrer són anomenats pels altres. En algunes cases no hi queda ningú. Però hi ha plats bruts dins el rentador, esperant a la nit que torni la criada, que no se’n podrà avenir. La criada cristiana davant la qual dissimulen i fan com si passessin el rosari i mengessin xulla… A la fi s’ha acabat la farsa. Basta de dissimulació. Ja n’hi ha prou de comèdia. Se’n van. Fugen. S’escapoleixen. Saben que violen la llei que els prohibeix abandonar aquesta terra. Saben que, si els hi apleguen, tendran pena de la vida. Però si es queden, també. Des que morí Costura, des que el pare Ferrando per assistir-lo les darreres hores no el deixà ni de nit ni de dia, les coses s’han complicat. Aviat començaran els processos. Aviat l’Agutzil, amb amenaces, trucarà a les seves portes o els les esbucarà de pressa sense cap recança. Ja té a punt els homes amb la destral. Trucarà de matinada, a la mala hora, per espantar-los més, per acovardir-los més. A les males els farà vestir i els llevarà la son que encara s’aferra a les parpelles. Ja senten la remor ferruginosa dels forrellats en despassar-se i els crits i els plors dels infants. Com a bistis els clavarà els esperons i els menarà a la Casa Negra, la Casa Fosca d’on qui sap si sortiran escurats o per cremar de viu en viu.

Abandonen. Parteixen però no renuncien. Un dia es nostros fills o es fills des nostros fills tornaran a cercar el que és nostro, el que deixam, el que no hem pogut vendre per no aixecar sospites. Ses cases i ses botigues i ets obradors. Ses eines, es mobles i sa roba. Han tancat i se n’han dut la clau. La clau que no poden perdre, la clau i les escriptures davant notari que donen fe de les seves propietats, malgrat que tots els béns els siguin confiscats, de seguida que notin la casa buida i ells, ben segur, cremats en efígie. Mai més no et veurem, terra nostra, madrastra més que mare per tot el que ens has fet, per tot el que has deixat de donar-nos. Ens hem encalentit amb cendres, hem menjat escurçons, hem begut aigües verinoses… Conten coverbos. Parlen de tot per no parlar de res, per no fer augmentar l’angoixa, la por a la travessia, a la mar gran que pocs coneixen, als atacs de corsaris, a les tempestes que enfonsen els vaixells. Parlen del temps que ara tant els importa, de la calma de la mar, massa inquietant, perquè l’embat no entra, i si el vent no es mou les veles no podran inflar-se. Què te pareix, Cònsol?, pregunta el sastre Valleriola, no ho veig clar que puguem partir. Però el Cònsol res no contesta. És Gabriel Valls el que respon amb una mirada que fibla. És un dia gloriós, un dia esplèndid que Déu Nostro Senyor mos envia, afegeix abans d’anar-se’n amb els seus: el fill, la dona i la filla petita dels amitgers que festeja amb Rafel Onofre; només hi falta la sogra boieta que no s’ha atrevit a endur-se, perquè de cada dia empitjora, crida i estameneja i veu lladres i bruixes pertot, i el fill gran que viu a Alacant i res no sap de l’embarc. Temps hi haurà d’avisar-lo des de Liorna.

Només Gabriel Valls ha menjat de gust alabant sobretot la coca bamba de la madona del seu hort que tant agradava a Costura. Els altres han espipellejat uns cocarrois sense gens de talent. Un altre pic el rabí ha contat als seus tot el que de bo trobaran a Liorna, tant que qui hi va ja no torna. Els ha dit que amb quatre o cinc dies de camí en tendran ben prou, i que ho sap bé perquè Pere Onofre Aguiló li donà pèls i senyals dels seus viatges. Els assegura que allà tot serà ben diferent i millor, que seran acollits de grat al Port Mediceu. Intenta consolar la seva dona, que se sent culpable de deixar la mare, encara que la seva germana se’n farà càrrec fins que Jahvè la véngui a cercar. Ni se’n temerà que mos n’hem anat, diu el rabí. La pobra té es sentits perduts. Has estat tu que no volgueres que vengués amb noltros, li enteplega Maria Aguiló. Ta mare no corre perill i en canvi haguera ocupat un lloc absolutament necessari. Ells ens empenyen. No la deixam per gust, Maria meva. Mos empenyen es processos.

Són més de vint, si compten els infants. El rabí no els perd de vista per molt que s’hagin escampat voramar sobre les roques més acollidores. Veu el Cònsol amb els seus fills, en Josep i en Mateu. Els dos fills de Cap de Trons, Josep Joaquim i Baltasar, i Aina, la filla, amb l’infant d’uè, quasi acabat de néixer, fill del poca-vergonya de Juli Ramis. Falta el cunyat boiet, que tengué la bona ocurrència de morir-se just un mes abans, deslliurant els nebots d’aquella càrrega. Veu el vell Josep Valleriola, Xoteto el seu amic de l’hort, que xerra amb el seu parent, Xim Valleriola, i Rafela Miró, la seva dona. Els dos fills de Pere Onofre Martí, Moixina, que s’encalcen esburbats, vigilats per sa mare, Quitèria Pomar. La vella Polònia Miró, criada de Costura, que empata la xerrada amb madò Grossa, a la qual acompanya la seva germana vídua i els néts que té a la seva custòdia. Aina Fuster, la dona de l’administrador del comte. Els germans Tarongí. L’oncle de Costura, Miquel Bonnín, amb la seva filla Sara de les Olors… Hi són tots. Ningú no manca. Tots han seguit fil per randa les seves instruccions i tot rutlla com va ser disposat. Ningú no els pot tirar en cara d’haver incomplert cap prohibició. Ningú no pot acusar-los d’haver fet res mal fet. Han complert amb el precepte del diumenge, i ara mengen crespells i els més sortats fruites confitades. D’aquí a una estona, després de recollir els queviures, després d’aplegar les estovalles, tal com han vengut, gento con gento, arribaran fins a Porto Pi. D’altres diumenges han escollit la mateixa passejada. No té res d’estrany que hi tornin avui per aprofitar el dia. L’aire de mar ventila els pulmons i fa entrar en gana.

Ja s’aixequen. Alguns ja comencen a caminar. No ploris, Beleta, diu Rafel Tarongí a la seva germana, que des que sortiren lluita per empassar-se les llàgrimes. Han partit els primers cap al moll, perquè ella s’avergonyeix que tothom la vegi en aquest estat. Però no hi pot fer res. A ca seva deixa dos infants, el que més estima. En aquestes hores, exclama perquè ha sentit n’Eloi tocar les dues de la tarda, ja s’hauran despertat de sa sesta. Sa sogra els deu entretenir a ses males. I en Tomeu ja deu demanar per mi… No te giris, li diu el seu germà. No hi pensis. Es teu homo és un poc esburbat, però no és dolent. Pots estar segura que els tendrà esment, que no els desempararà, amb suavitat l’agafa del braç i nota com tremola. Els tornaràs a veure. Ja veuràs com Jahvè vetllarà per ells. I tu corries perill, Isabel meva. Es nins són massa petits per ser molestats. Ningú no els farà mal.

Isabel du el rebosillo de mudar. Malgrat la prohibició, és de seda brodada amb fils daurats. Ara un raig de sol pega sobre el guatlereto que el tanca i s’expandeix en d’altres raigs com si sortís del cor d’un Sant Crist o d’una Dolorosa. Me’n torn, diu n’Isabel. Salvat tu, Rafel. Jo no puc deixar es meus fions. I amb suavitat es desprèn del braç del seu germà i fa un parell de passes enrere. Però en Rafel no la deixa, l’abraça, l’agombola. És millor pets infants tenir-te enfora que morta, carbonitzada a sa foguera. No et queda altra sortida que fugir.

El seu oncle Costura parlà amb el pare Ferrando que amb ells no hi havia res a fer. Són jueus i moriran jueus, sentí Rafel que li deia dos dies abans d’entrar a l’agonia, quan el jesuïta, més que confessar-lo, l’interrogava sobre tots els qui trobava dignes de sospita. Hauria hagut d’enginyar-me-les per endur-me es nins. Na Beleta em deu cercar per tota sa casa, diu entre sanglots. No et vull veure feta una Magdalena, germana. No et vull amb aquests ulls vermells i sa cara botargada. Estàs lletja, tu que passes per ser s’al·lota més preciosa des carrer…

Madò Grossa quasi els ha agafats. Camina falaguera malgrat els anys. Deu dur totes ses faldes que té, sospita Isabel. Pareix la balena que s’empassolà el Profeta. La germana i els dos néts caminen una mica endarrere. Si ella va en es cantó de proa, ha dit Polònia Miró, n’haurem de posar un munt a popa. Aquesta s’enduu tot quant té, que no ho veis? Polònia escomet la seva veïnada, Rafela Miró, que va de bracet amb Xim Valleriola ben a pesar seu. Això d’haver d’arrossegar aquella menga el molesta. Més li agradaria fer petar la xerrada amb els homes i preguntar-los sobre certes qüestions del viatge que li són urgents d’aclarir. Ell és un dels qui amb més doblers ha contribuït a l’eixida, i és de justícia que li correspongui un bon lloc. El nin d’Aina reclama el pit de sa mare, i els germans Cortès s’aturen. Aina s’asseu en un pedrís del camí i alleta aquell infant que és el seu oprobi. A ca seva gairebé ni el miren. Els esmussa. Només el petit dels Cortès ha estat capaç de fer-li una moixonia i li ha comprat un siurell.

El rabí s’ha aixecat dels darrers. Primer ha caminat al costat de la seva família, però després ha esperat el Cònsol. La tarda fa empal·lidir un punt el cel, però l’embat no s’alça. La mar roman estirada com un llençol acabat de posar. Només un bot de rems trenca la làmina preciosa. I si no hi ha vent?, pregunta Valleriola a Gabriel Valls, una mica inquiet. N’hi ha d’haver per força…, contesta Valls sense perdre el somriure que tot el dia l’ha acompanyat, donant al seu rostre una serenitat quasi beatifica. Homo de poca fe, com vols que Jahvè no aleni per noltros? Com vols que Jahvè ens abandoni?

I torna a repetir-los el que ja saben: que la Providència d’Adonai s’ha mostrat magnànima enviant aquell xabec gens sospitós que moltes altres vegades ja ha ancorat al moll de Ciutat i la tripulació del qual, fins i tot, és coneguda de Pere Onofre Aguiló, que tant els ha ajudats des de Liorna. I alaba Gabriel Valls el capteniment del capità que ahir mateix, encara no fa vint-i-quatre hores, arribà fins a cal Cònsol i amb ell quedà que el capvespre, entre les tres i les quatre de l’endemà, com si passegessin extramurs, com si casualment arribessin fins al moll per estirar les cames, com feien alguns diumenges si el temps acompanyava, i aquesta sort afegida que fos diumenge, també els havia enviats Jahvè, perquè així ningú no podia sospitar res d’anormal, s’embarcarien en un bot que els hauria de dur fins a l’Eolo, ancorat a la bocana del moll.

Ja han deixat els pins de Bellver atapeïts i amb tanta bona olor de resina. Quasi ja hi són. La torre de senyals sembla acollir-los. Avancen amb penes. No tenen mans, ni boca, ni orelles, ni ulls. Només olfacte. Un olfacte precís que fa moure els seus peus tot seguint un rastre imposat pel rabí, que representa Jahvè. El bot els espera. Ara, potser de tant desitjar-ho, aconsegueixen que l’embat entri. Jahvè ha alenat aquest oratge que aixeca ones. La barca haurà de fer almanco tres viatges, perquè no hi caben tots. En el primer, els infants i les dones. En el segon, els vells i la resta de dones. En el darrer, els homes.

La ciutat és només una taca blanquinosa a ponent. La mar ha variat la fesomia, ja no té res a veure amb el llençol ben estirat de fa unes hores. Ara les ones semblen barrams de llop amb ullals blanquíssims. Els esquitxos i la sabonera, com saliva rabiosa, els enteplega de ple. Tots van molls i alguns ben xops. Pugen amb dificultats. Els mariners han ajudat els passatgers dels primers bots. Els homes d’aquest darrer viatge l’aborden més falaguers, però també els costa perquè el xabec es mou de valent. Els han fets passar en una de les bodegues. Són quasi a les fosques. Els infants xisclen de por. Els han fets seure a terra, arraïmats, gairebé un damunt l’altre. Fa olor de ranci, d’aubelló. Una forta sentor d’espícies es mescla amb la ferum d’excrements. El Cònsol i Gabriel Valls surten a coberta i diuen al capità que els doblers pagats han estat massa per tractar-los com a esclaus. Ell els assegura que quan hagin llevat l’àncora i naveguin dins la mar gran podran acomodar-se a dalt, a la coberta, o prendre aixopluc en algunes càmeres. Amb els infants no hi comptava, els fa saber. Sempre parlàrem d’una dotzena de persones i són més de vint. La paga ha estat esplèndida, replica Valls. No ho negareu. No, però cor molts de riscs, contesta Willis. Si no fóra perquè, com sabeu, sóc molt amic de Pere Onofre Aguiló i ell m’ho demanà, ni per tots els doblers del món vos haguera embarcat.

Davallen a donar les noves i agombolar els seus amb la promesa del capità. El primer que hem de fer és donar gràcies a Déu perquè ja som embarcats, amonesta Valls. Més n’hi haurem de donar quan arribem, exclama sense poder-ho evitar Aina Cortès. Però ningú no li fa cas. La veu del rabí fa callar tots els comentaris: Alabau Jahvè, implorau es seu nom, anunciau an ets altres pobles ses seves proeses. Cantau-lo entonant himnes, fent menció de totes ses seves meravelles. Tots el segueixen. La remor dels seus resos se sent a coberta, on feinegen els mariners de l’Eolo preparant la nau per emprendre el viatge quan el capità ho ordeni. Recordau ses meravelles de Jahvè, es portents obrats per ses seves mans, oh fills d’Abraham, servidor seu, fills d’Isaac, es seu escollit…

És el capità en persona qui baixa a demanar-los que no cridin tant, que no facin tan coneixedora la seva religió, que ja tendran temps per pregàries quan siguin dins el darrer blau. Pregau dins es vostros cors, diu el rabí, sense moure es llavis. Pregau amb fe, agraïu a Jahvè es favor que mos dispensa i s’ajut que ens envia. Pregau també per es nostros que queden a Ciutat perquè Adonai els empari…

Isabel Tarongí no pot fer res per reprimir un gemec que li surt del fons de les entranyes. Però no és sol el seu. Se’n senten d’altres. No vull planyidores a bord, exclama el rabí amb veu ferma. Avui és un dia de goig, d’agraïment, no de plors. Un dia gran per tots noltros. Es plors no són grats a Jahvè, que avui ens demana alegria. Fugim per poder complir lliurement amb es preceptes que ens imposa sa nostra religió, per no haver d’amagar-nos, per poder dir amb veu ben alta que som jueus i morirem jueus. Fugim perquè no mos hi facin sa pell, remuga amb veu baixa el fill de Cap de Trons, que és eixelebrat com son pare. Tens raó, també per això, perquè Jahvè ens necessita vius i no morts per sa seva glòria, li contesta Valls. Rabí, diu Valleriola, que mai no l’havia anomenat d’aquesta manera, no t’han dit quan partirem? Perquè es vent bufa i de valent… Es vent és contrari, contesta el Cònsol; fins que no amaini no podem partir. I ara què farem?, exclama Aina Cortès, que no tenia gens de ganes d’embarcar-se. Haurem de tornar a terra?, pregunta Valleriola. Així sí que farem coneixedora sa fuita!, diu la germana de madò Grossa. Mos agafaran més aviat que si no haguéssim partit, torna a escainar Aina. Calla si pots o et donaré llandera!, l’amenaça el germà gran. Uep!, alça la veu el rabí. Aquí no vull ningú que se baralli. Només mos falta això! Déu no ens deixarà, podeu estar-ne segurs! Déu no ens pot abandonar! Molt convençut n’estàs, diu Xim Valleriola amb la seva veu flautada, inconfusible. I si Jahvè no desitgés ajudar-nos avui? El rabí se li afua: Homo de poca fe! Si el Senyor és es Nostro Pastor, què ens pot faltar? —Ens contestes amb una oració que tots sabem, Gabriel Valls, no mos serveix més que de consol, intervé Martí. Si no podem salpar ja em diràs què trobes que hem de fer. No posar s’arada davant es bou, almanco de moment, i esperar tant com puguem. Si hem de tornar, proposa el Cònsol, ho hem de fer abans que tanquin sa Porta de Santa Catalina. I no deu faltar massa… Que no sentiu es vent? Pareix com un fibló!, interromp madò Grossa. Cònsol, acompanya’m, demana el rabí. En parlarem amb es capità.

El capità fuma dins la seva càmera davant una escudella plena d’un líquid fosc, que mai no han vist, i que s’aguanta dreta perquè la subjecta una argolla. Els fa seure a la llitera mentre que ell s’aferra a l’ull de bou i aguanta l’equilibri amb dificultats. El Cònsol s’ha tornat de color granota. Tot el seu rostre és verd i amb prou feines pot parlar. El vent va a més i d’aquesta manera no podem sortir, diu el capità, fart de la insistència de Valls perquè llevi àncores de seguida. Naufragaríem amb tota seguretat. Hem d’esperar que el temporal amaini. És impossible deixar el port i navegar a les fosques en aquestes condicions… Hem d’esperar demà.

Senyor Déu meu, Adonai, il·lumina’m, resa Gabriel Valls de Valls Major abans d’obrir boca, inspira’m el que he de fer. Després demana a Willis si es poden quedar a la bodega, si creu que corren perill. El capità els aconsella desembarcar: Si vos cerquen, ben segur que sospitaran que sou aquí. No hi ha altre vaixell en tota la badia. Si vos hi troben, a mi també em faran la pell per molt estranger que sigut. Quan amaini vos enviaré avís. Heu d’estar a punt demà dematí. I quina garantia ens donau de no fugir amb es nostres doblers?, pregunta el Cònsol. La meva paraula, respon el capità, felló perquè la demanda del Cònsol no li ha agradat gens.

Els infants que s’havien adormit retuts de cansament són despertats amb presses. Fills meus, mos ne tornam a ca nostra, diuen les dones, perquè pugueu descansar més blans en es vostros llits. Jahvè ens empari!, repeteixen els vells apaorits d’haver de baixar altra vegada del xabec al bot, que és com una nou envestida de pertot per les ones. Tenc por, vull anar amb tu i no amb ses dones, diu Maria Pomar a Rafel Onofre amb un fil de veu a punt de trencar-se. Has d’acompanyar ma mare, però res no et passarà, garrida meva, perquè jo t’estim.

A tots els ha caigut com un mal te toc pesta el forçat desembarc, a tots menys a Isabel Tarongí, que és l’única que està segura que Jahvè l’ha escoltada. Tornar a veure els seus nins de seguida és el que ha demanat des de bon dematí, des que ha inclinat el seu rostre dolcíssim i pàl·lid damunt els dels seus fills adormits encara, per acomiadar-se, amb l’excusa d’anar a assistir una tia malalta, amb el seu germà.

—Mos n’anirem igual com hem vengut —diu el rabí— i farem via per arribar abans que tanquin ses portes de Ciutat. Si sa ronda mos atura, ja ho sabeu: venim de passejar pes moll i mos ha agafat sa ventada.

Primer baixen les dones i els infants. Dins l’espessor del vent els voleien les faldes i els rebosillos. Xisclen de por en veure com el bot és empès contra el casc del xabec. La vella Aina Segura s’ha encomanat a Jahvè, tant com al Crist de Santa Eulàlia per si un cas, perquè així seran dos a ajudar-la, i en asseure’s en el bot ho ha confiat a Polònia, que l’ha renyada molt. Com fulles de poll tremolen els nins que les dones emparen. Resen i tremolen. Els mariners han de remar de valent per contrarestar la força de les ones, però tenen sort perquè el vent els empeny. El grup ja és arribat. Xops emprenen el camí de retorn. El sol és encara alt, però aviat anirà a la posta. Al·lots, cantau sa cançó d’anar a vermar, diu Quitèria als seus fills per tractar d’entretenir-los. El bot se’n torna, sense càrrega avança més falaguer. Ja es preparen els del segon viatge. La primera a baixar és Rafela Miró. El seu marit ha fet el ronsa per no acompanyar-la i espera anar-se’n amb els homes. Ara és madò Grossa, que en pegar dins el bot quasi el fa tombar damunt davall. Aina Cortès no vol confiar a ningú l’infant, que plorinya segurament de gana. Deu mamar mala llet, comenten les comares en veure la cara de prunes agres de la filla de Cap de Trons. L’hi han fermat dins un mocador de bolics sobre el pit perquè li quedin les mans lliures, però de sobte, a mig baixar l’escala, perd l’equilibri i el nadó cau enmig de les ones. No sé nedar!, exclama ella. I crida, i gemega i de seguida que es veu al bot s’arrabassa els cabells a grapades. Un mariner s’ha tirat a l’aigua. Lluita amb les ones per poder agafar l’infant i, quan a la fi ho aconsegueix i el puja a bord del xabec, el menut té els llavis morats i ja no respira. Isabel Tarongí l’amoixa sobre el seu pit perquè sa mare, presa d’un atac de nervis, no sap a quin món és. I serà Isabel qui baixarà al bot amb l’infant mort i qui tendrà esment de la petita càrrega dins els seus braços, el temps que durarà la travessia. Passejàvem pes moll de Porto Pi quan va succeir sa desgràcia, diu el rabí als qui se’n van cap a port. Un mariner es tirà a salvar-lo, però no hi fou a temps. Està ben clar? Si ho heu vist, no heu d’afegir cap paraula.

El rabí ha donat molts de pics les gràcies al mariner. Ell no ha gosat tirar-se a la mar. Ha pensat que no seria capaç de salvar-lo, que moriria ofegat, i això l’enutja. L’al·lot ha demostrat molt de coratge. Aina reclama el seu fill. Amb la criatura morta als braços avança entre les altres dones. Isabel Tarongí plora en silenci. Els acull un ponent d’or mascarat de cendres violetes. El vol de les gavines els acompanya una estona creuant-se i giragonsant sobre els seus caps. Les primeres falcies d’enguany volen en estols.

El darrer a deixar el bot és Gabriel Valls. Abans que ell ha baixat el Cònsol amb els seus fills, Pere Onofre Martí ajudant a Valleriola, àlies Xoteto. Després Joaquim i Baltasar Cap de Trons, i Rafel Onofre Valls de Vall Major. Ja no hi ha cap dels seus a bord de l’Eolo i per Porto Pi amb aquella ventada ningú no s’hi passeja. Si ningú no ha vist com es bot anava i tornava sis vegades, tot anirà bé. El rabí ho confia. Té fred perquè va xop i està molt cansat, retut. Però malgrat això avança a gambades i demana a tots que facin via. Només els faltaria haver de dormir a la intempèrie…! Llavors sí que tendrien mala d’explicar l’eixida!

Valls té el rictus adust i aquella cara de xeremia a punt de rebentar en música de festa s’ha tornat de ximbomba fosca. Se sent culpable. Ell és l’únic responsable del fracàs. Ell decidí l’embarc. Tractà amb el capità les condicions, escollí els qui corrien més perill, dictaminà a qui tocava fugir i a qui tocava quedar-se. Els assegurà que Jahvè no els abandonaria, els insultà dient-los Homos de poca fe! quan dubtaven. Demanà a Adonai el vent i Déu li envià el vent, però fou un vent contrari. I si ell, s’escollit, es rabí, es mestre, hagués perdut sa confiança de Déu…? En un tres i no res se li ha girat en contra tot. Inclús sa mort des nadó és culpa seva. No demanà n’Aina Cortès que no la forcés a anar-se’n amb aquell infant? I no fou ell qui la convencé perquè no deixés aquell nin a la inclusa i l’obligà a endur-se es fill des seu oprobi per redimir-lo des mal en terres de llibertat, on ell, directament, havia promès encarregar-se de sa seva educació, de fer-lo un jueu com cal?

El sol ja va a les exèquies. Uns niguls virolats amb retxes vermelles li ofereixen garlandes com a corones de mort. El primer grup ja ha travessat la murada per la Porta de Santa Catalina, ja se n’entra per la Costa de Santa Creu, avança pel carrer del Vi i ja passa el Pont d’Horlandisque. Senten na Figuera tocar hores. Les sis!, compta na Maria Pomar, que acompanya la sogra. Quin dia més llarg!, diu na Maria Aguiló. I quines ganes tenc d’arribar a ca nostra! Són a la Plaça Nova. Ja tomben el cantó de Santa Eulàlia amb el Segell. I s’aturen en sec. No tenen més remei que aturar-se. L’ajudant de l’Agutzil els barra el pas damunt del seu cavall.