VI

Durant el mes i mig que el Virrei romangué a la Cort, les coses empitjoraren molt a les presons del Sant Ofici. Molts dels habitants del carrer que havien comparegut com a testimonis, pensant acusar els detinguts, s’implicaren ells mateixos. De res no els valgué la seva bona disposició a cooperar, que el Tribunal assegurà que tindria molt en compte, perquè quasi tots sucumbiren davant les preguntes capcioses del fiscal. Bastà que en algun moment de la seva vida acceptessin haver-se mudat de camisa els dissabtes o rebutjat el peix sense escates per ser considerats heretges judaïtzants. L’augment de les detencions havia obligat a tancar els presos a les mateixes cel·les, amb l’excepció de Gabriel Valls, que sempre estigué tot sol. La convivència, en lloc de servir per donar-se coratge i preparar-los per enfrontar millor els interrogatoris, coneixent el que havien declarat i el que estaven disposts a callar, provocà enfrontaments forts amb insults i bregues, que obligaren els carcellers a mantenir emmanillats els qui havien arribat a les mans.

Entre les dones, tal vegada perquè de bon principi les engarjolaren plegades, això no succeí. Ni tan sols la Coixa, que de tot d’una havia afuat la llengua contra Maria Pomar, prometent-li llandera forta, arribà a estirar-li el cambuix. Beatriu Mas, acostumada a conviure amb altres dones, s’acomodà amb més facilitat de la que ningú no haguera sospitat, a compartir aquell espai minso, i aviat s’enginyà perquè el carceller li donés un aclaridor i un bocí de mirall com el que li havien confiscat. També aconseguí manllevar-li un fregall, lleixiu de cendres i un parell de poals d’aigua per poder fer dissabte.

L’olor de lleixiu de cendres, que substituïa cada setmana, almanco durant una estona, la ferum de suades i excrements, feia que la Coixa tengués la sensació que no havia deixat del tot el bordell. Allò que ella solia anomenar sang blanca dels mascles i que tan acostumada estava a veure degotar donava al lleixiu —segons el seu nas— una bona retirada que cap de les seves companyes no fou capaç de copsar.

—Idò, sou verges, mongetes judietes —els enteplegà el primer dissabte, en veure que gens no les commocionava aquella olor i que en el color blanquinós tampoc no hi endevinaven cap semblança.

—I ara, que no ho trobau que es lleixiu fa una bona essència de mascle?

Però ni Maria Pomar ni Sara no sabien a què es referia. Cap de les dues coneixia baró. El fet no tenia res d’estrany. Maria acabava de complir quinze anys tres dies després de ser empresonada, i Sara, que ja havia passat de la trentena, mai no tengué un enamorat. Estigué a punt de casar-se un pic amb un matalasser, com son pare, però d’això feia tant de temps que no es recordava ni de la cara que feia aquell home, que veié una dotzena de vegades davall de la finestra i que a la fi son pare refusà. El futur gendre volia un dot que el matalasser no estava disposat, ni de molt, a pagar. En el fons, encara que no s’avenia amb la filla, el vell Bonnín s’estimava més que es quedés fadrina que no haver de conviure amb un desconegut —el pretendent era de Muro i de casta inferior a la seva, ja que per dir-se Miró no descendia de la tribu de Leví com la seva branca— i els possibles infants o passar a cal seu fill, que tenia una dona que ell considerava teba, a més de curta de gambals. A Sara tampoc no li sabé greu que son pare trenqués el tracte perquè s’estimava més no haver-se de casar. Els homes més aviat l’atemorien. Suposava que els de fora casa serien iguals que son pare i el germà, que tenien un genió curt i tot sovint li prometien llenya, quan no li enteplegaven una nespla, sense que ella sabés gaire bé per què. De nit, mentre ella resava vetllant les aparicions, els sentia roncar ferm. Feia esforços per rebutjar la convicció que una bruixa els havia convertits en porcells. La dida, que alguns estius la se’n dugué a Sant Llorenç des Cardassar, d’on era nadiua, li contava la mala vida que li donà el seu home, que sempre solia anar gat, i fins i tot li insinuà que la seva pobra mare fou més feliç de fadrina que de casada. Quan partí de ca seva, després de les noces, per anar a viure a cal matalasser, féu una gran plorada i ningú ja mai més no la pogué consolar. Ella, que era la més xaravel·la del món i sempre reia amb les amigues, començà a anar coppiu i a la rota batuda.

—Jo crec que en lloc de morir de ses febres des part, en néixer tu, la pobreta morí de pena. I no és que ton pare li donàs matadura, això no ho crec, però era gelós, més que un moraco, quasi no la deixava sortir, ni poria consentir que ses amigues de ta mare, amb les quals de fadrina passava ses vetllades, a la fresca o devora es foc, anassin a visitar-la. Però Déu Nostro Senyor el castigà: tu, Sareta, ropit, no t’assembles a ton pare ni gota. Tu ets escopida a na Margalida Bibiloni, que era sa millor amiga de ta mareta, al cel sia…

—I na Margalida Bibiloni, què s’és fet d’ella? —preguntà la nina, encuriosida.

—Monja tancada —li contestà la dida—. Monja de Santa Magdalena. Ella sí que ho féu bé, i tan bé! Escollí espòs que mai no abandona.

La Coixa escoltà sense escarafalls ni rialletes tot quant una nit d’insomni, mentre na Maria pareixia dormir, la de les Olors deixà caure com a escapulons sobrers d’un vestit.

—A mi idò, Sareta, ets homos m’agraden. No tots, és clar. Però potser és perquè no vaig conèixer mon pare ni cap germà i no em pogueren fer oi, com a tu… Jo de mon pare no puc saber si era bo o dolent, noble, menestral, capellà o frare. Ma mare mai no m’ho volgué dir. La pobra no ho devia sebre… Però un homo com cal t’alegra sa vida, t’ho puc assegurar. Un bon bergant com en Rafel Onofre, un al·lot com es de na Maria…

—Llavors és cert tot el que succeí i que mos has negat, gran punyetera? —l’envestí Sara rabenta—. I jo que t’havia arribat a creure! Bruixa més que bruixa! Poca-vergonya! Mal et morissis!

Sara, plena d’insults, s’aixecà del llit d’una revolada per envestir la Coixa, però Maria l’aturà.

—Gràcies, Sara, però no vull que et barallis per mi. Jeu tranquil·la, dona. Som jo que li he de donar recapte, an aquesta. Ara mos ho contaràs tot, Coixa. Ara et pertoca xerrar a tu.

—Està bé, però una cosa vull que quedi clara. Jo no vaig delatar-lo. Si no acceptau aquest jurament —digué encreuant el dit gros amb l’índex i besant-lo amb un esclafit—, res no diré.

—Creu-la —digué na Sara—. T’ho deman jo, estimada, que ho sé. Diu veritat.

La Coixa es posà a debanar la troca de l’encontre amb Rafel Onofre sense gaires variacions. Ometé detalls que poguessin ser ofensius per a Maria i accentuà aquells que sabia que l’haurien d’afalagar, com el penediment de l’al·lot després de boixar, la pena d’haver-la enganyada encara que ell no fóra el principal culpable. Fou ella qui l’empaità mentre dormia, ella qui l’excità.

—Haguera pogut resistir-s’hi, així mateix —es lamentà l’al·lota i afegí a punt de plorar—: Jo crec que ho degué fer de grat.

—No ho creguis. Ets homos, Maria, tenen un tros de carn bellugadissa que els penja a baix des ventre i que quasi no els pertany. T’ho dic jo, que ho he tocat amb ses mans.

—Verge Santíssima, Coixa! Un tros de carn bellugadissa i que els penja! Vols dir una coa?

—Hala, vénga, Sara, no em vénguis amb aquestes! I que serà vera que ets pura? I tu, Maria, no ploris, que no n’hem de menester, de plors. Per si ho vols sebre, quan li vaig demanar per què estava trist em parlà de tu. Em digué que a tu et sabria molt de greu tot el que havia passat, que no el perdonaries i que ell no ho podria suportar, que t’estimava i que només per tu tocava amb un dit an el cel.

—Ho dius de ver, Beatriu? Trobes que l’he de perdonar?

—És clar que sí, dona, clar que sí. Tots ets homos fossin com es teu Rafel Onofre i no es pardeleres, collonarros, malparits que corren pes món! Si jo vos contàs! Si aquest cosset vos digués tot el que li ha passat no vos ne podríeu avenir! Alguns n’he trobats que no se sacien fins que no et fan sang a cops de puny i coces… D’altres que lloguen dues meuques per mirar com…

La Coixa calla perquè s’adona que ningú no l’escolta. Maria plora entre sanglots, tapant-se la cara entre les mans, asseguda sobre el matalàs, i Sara, dreta, la contempla.

—Coixa —diu Sara—, per què no em deixes es teu aclaridor? No veus quin cambuix que maneja sa nina!

La Coixa s’aixeca del llit. Sota el matalàs hi guarda els únics tresors: el mirall i la pinta. Maria es va calmant mentre Sara la pentina.

La Coixa fou enviada a cercar tres dies després d’aquella conversa, de bon matí. Sara es posà a resar de seguida que partí i continuà resant durant dues hores fins que la tornaren. Resava a la Santíssima Verge dels Dolors perquè no li donessin turment. I no n’hi donaren. Contràriament del que les tres dones suposaven quan la vengueren a demanar, Beatriu no fou interrogada. Fou sol·licitada per exercir el seu ofici i tancada en una cambra secreta del pis de dalt amb algú que, per la bona cara que feia, i perquè anava molt ben vestit, no devia ser cap pres. La meuca complí amb el que se li demanava, executà amb esment i tècnica precisa la seva feina, fins i tot amb més bona voluntat que si treballés al bordell. I no perquè aquell home, empès d’anys, que no coneixia, li fos agradós, sinó perquè, llesta com era, sospitava que en podria treure una bona llesca d’aquell pa redó. De moment, era un favor, i gros, que li devia l’Alcaid, ja que fou ell qui li demanà el servei oferint-li tot el que estigués al seu abast a canvi. Beatriu Mas res no volgué en aquell moment, però es féu valer i donà a entendre que si se n’anava de la llengua ho podria passar pillo, per molt que aquell reverend o familiar o vés a sebre —això no ho preguntà segura com estava que l’Alcaid tanmateix no li voldria revelar la identitat— fos un factòtum dins el Tribunal. La Coixa es reservà les tornes per a més endavant. Tenir l’Alcaid a les seves mans era una de les coses millors que li podien succeir.

Des d’aquell dia cap de les tres no tornà a menjar sols pa de sego amb aigua que, excepte els diumenges, havia estat el menjar més habitual. L’Alcaid solia distreure cap aquella cel·la algunes llepolies de les que manllevaven els seus ajudants a les cuines on es preparaven els dinars per als membres del Sant Ofici, que gens no tenien el paladar gruixat. Però això els ho feia arribar de més a més, per cortesia, perquè la Coixa encara no li havia demanat res. Els estris de neteja, l’aclaridor i el mirall no podien, de cap manera, posar-se a l’altre plateret de la balança. Aquests els obtingué sense donar res a canvi.

Beatriu Mas fou sol·licitada almenys set o vuit vegades per l’Alcaid i conduïda de pressa a la sala excusada. Fou entre el pic que feia quatre i el que feia cinc quan ella considerà que si l’Alcaid podia arriscar-se a dur-la fins al pis de dalt per fer-la complir amb el seu ofici, també podia arriscar-se a acompanyar Rafel Onofre fins a la cel·la que ocupava ella. I així mateix li enteplegà un decapvespre que feia via al seu costat pel passadís que els conduïa cap aquella cambra apartada. Ell li posà molts emperons. No era el mateix ajudar qualcú que comandava que algú que era pres i quasi sentenciat, com Rafel Onofre. Sentenciat? Per què?, preguntà la Coixa, remolestada. No és per culpa meva? I si ho és amb més motiu el vull veure.

Quan tres dies després l’Alcaid tornà a demanar a Beatriu que l’acompanyés, la Coixa es negà a partir. Agafant-se del braç de Sara, reculà contra la paret i des d’allà li digué que primer li hauria de dur Rafel Onofre i un bon llum d’encruia. N’estava tipa d’estar a les fosques i, aquest, el volia veure bé.

Maria Pomar es regirà tota. Plorosa, esperà que el carceller sortís per emprendre-la contra Beatriu, però la meuca la féu callar de seguida:

—Beneita, si el volgués per a mi, creus que l’enviaria a demanar a la cel·la? L’he demanat per tu. Quan véngui, na Sara i jo res no mirarem.

—Jo sí —digué Sara—. Jo vetllaré per si na Maria m’ha de menester.

—Què t’ha de menester, dona! No siguis pura!

Maria Pomar no sabia què li passava. A estones duia tanta alegria que donava aferrades pel coll a Beatriu i a Sara, i a punt estava de cantar i pegar bots. D’altres moments quasi plorava perquè l’emoció de tornar a veure Rafel Onofre li omplia de tels els ulls. Li pareixia mentida que allò que més desitjava li pogués succeir, que a la fi pogués tornar a veure el seu Rafel. Oh, i com l’estrenyeria entre els seus braços, com voldria fer-lo seu! Al seu costat oblidaria el disgust que li havia donat, el perdonaria… Beatriu Mas recomanà a Maria que no renyàs Rafel Onofre, que no li fes retrets pel que havia succeït al casalot. Li digué que res no es negués ni li negués en estar junts. I, amb tot el tacte de què fou capaç, li advertí que aquella abraçada, que tant desitjava i que tanmateix estava disposada a fer-li, sense esperar a Liorna, sense esperar a sortir, l’abraçada que la convertiria davant Déu en la seva dona per sempre, li podria fer una mica de mal.

—De mal? Això sí que no! —tornà a interrompre na Sara alçurada—. Això de cap manera! De cap manera, Verge Santíssima! No ho consentiré!

Després la Coixa oferí a Maria el seu mirall perquè es compongués fins on li fóra possible, i li digué que estalviés un poc d’aigua de la ració que li entraria el carceller, per rentar-se una mica.

—Jo te faré una trunyella ben dreta —s’oferí la de les Olors tot d’una—. Deixa’m sa pinta, Coixa, que primer li trauré ets embulls.

L’Alcaid només s’atorbà dotze hores a comparèixer acompanyat de tot quant li havia demanat Beatriu: Rafel Onofre i un llum d’encruia. Na Maria pensà que s’acubava quan se’l trobà davant. Estava més prim i molt pàl·lid. Els ulls, però, li brillaven intensament. Rafel Onofre mirà la Coixa tan sols un segon abans d’abraçar Maria.

—Ella no et traí —li digué la nina a cau d’orella, amb veu defallida.

Envejosa, Sara contemplava la parella sense cap pudor.

—Hala, vénga, tu i jo mos posarem en aquell racó —li digué la Coixa empenyent-la— i resarem. Deixarem que aquests dos es confessin a pler…

En l’extrem oposat on els enamorats es besaven, just davall del finestró enreixat, Sara, de genollons, demanava a la Verge el miracle d’una aparició. Des que era empresonada, la Puríssima no li havia atorgat aquest benefici. Vos necessit més que mai, Mare de Déu meva, avui més que mai. Entrau pes barrots, Verge Santíssima, i no haureu de travessar cap paret, que són gruixudes… Just que passeu per davant sa finestra jo vos veuré tot d’una i sabré que no m’heu abandonat… Sara resava a mitja veu perquè s’estimava més sentir els seus precs que no l’alenar fondo dels enamorats, i insistia en la seva pregària per oblidar que els braços forts de Rafel Onofre i no els seus, febles, estrenyien el cos delicat, com de tórtora, d’aquell infant que considerava propi. Beatriu, cara a la paret com Sara, feia esforços per oblidar el que estava succeint darrere seu i per mediació seva. Moltes vegades, al bordell, havia compartit el mateix espai amb altres companyes dedicades al treball de l’amor, sense excitar-se gens. Ara, però, notava el desig com una bafarada i s’estremia tota, talment com si un calfred li recorregués l’espinada. No és teu, Coixa, es digué, i ja que has estat lliberal com una princesa, no ho espenyis. Ni t’hi acostis. No el toquis. Na Maria mai no t’ho perdonaria, ni ell, ni ell, si vols que se’n recordi de tu fins a la mort. Que no te basta amb el que has aconseguit? No has dit tota sa vida que, després des teu, s’ofici d’alcavota és es millor del món, que quan et retiris no en voldràs agafar d’altre?

—Coixa —la interrompé Sara—, Coixa, ja arriba, ja ve! —I mentre ho deia s’aixecà, però immediatament tornà a caure de genollons—. Gessamins —deia—, ensum gessamins i perfums de tarongina.

Notà que el cap li començava a donar voltes. Les reixes de la finestra desapareixien i aquesta s’engrandia, ben oberta al cel. Davant els seus ulls s’alçaven niguls d’encens, com per saludar el Santíssim, que es perdien mesclant-se amb d’altres niguls de celístia, flonjos i blancs. L’èxtasi ja arribava. Notava l’aufegor al pit, els músculs en tensió, la boca entreoberta. L’alenar intens, més intens, més encara, esclatava de sobte en un espasme de glòria: la Verge era allà, al seu davant. No l’havia oblidada. Però aquesta vegada no anava coberta amb un mantell blau ni els àngels l’envoltaven. Tampoc no tenia el cor sagnant, ple de sagetes esfereïdores, que li obrien ferides horribles. La Verge compareixia en forma de papallona, una papallona d’ales irisades, estampades de colors tornassolats que se n’entrà per la finestra uns instants i després de posar-se sobre el front de Sara, desaparegué altre pic, allunyant-se, cel amunt. Sara pegà un crit i caigué a terra estabornida. Posava els ulls en blanc i la salivera li regalimava per la boca. El seu cos era un pur espasme. La Coixa començà a pegar-li galtades perquè tornés en si.

Quan l’atac li passà es trobà ajaguda al seu llit, vetllada per les seves companyes. Però ella només féu cas a Maria i abraçant-la li digué:

—Aquesta vegada, estimada dolça, la Verge Santíssima m’ha fet sa mercè de desfressar-se de papallona. Era sa papallona més galana que mai haguessis pogut somniar.

I mentre ho deia intentava amagar el rostre, encara regirat i una mica bavós, en el pit de Maria.

Beatriu, veient que Sara havia millorat, es colgà. Durant molta estona l’acompanyaren els plors compassats d’aquelles dones, que, ben segur, no ploraven per les mateixes causes, encara que en el fons ambdues tenguessin una mateixa raó. Beatriu s’adormí pensant que eren molt més sortades que ella. Ella mai no havia estimat ningú, ni ningú l’havia estimada com li pareixia que estimava Sara a Maria i Maria a Rafel Onofre.