VII

A mà dreta, sobre la ratlla de l’horitzó, es fonien els darrers perfils de la costa. De banda a banda de la segetia, de babord a estribord, les aigües, d’un blau espès, s’anaven tornant hostils. Al cel uns niguls foscs, amb carasses d’espantalls i malforjades formes, semblaven custodiar, com sentinelles, els seus dominis, dissuadint les aus d’apropar-hi el vol. Els mariners, a la bodega, asseguraven els nusos dels cordats protegint tant com podien les mercaderies dels esllavissaments més que probables i, al pont, el capità es preparava per afrontar el mal temps que ja havia endevinat tot d’una que, en tombar el cap Blanc, observà les primeres tintades vermelles sobre el cel i notà l’abrivada del vent que rolava a nord, enfureint les ones.

La nit s’apropava de pressa amb els seus tambors d’ombra que ara, instants després que el cel s’obrís d’una esgarrinxada sagnant, retronaven amb tota la força mentre el velam començava a cruixir i el vaixell emproava, així com podia, la força de la maregassa.

Pere Onofre Aguiló es despertà de sobte sense saber què succeïa en la fosca de la seva càmera, perquè un cop de mar el llançà del llit a terra i el colpejà contra el trespol. S’aixecà així com pogué i tornà a ajeure’s i es fermà amb les corretges. Tancà els ulls, aferrà les mans als extrems del llit per intentar aguantar el daltabaix de la tempesta, sense tornar a caure. No era home mariner Aguiló, però les llargues navegacions pel Mediterrani l’havien acostumat a prendre’s amb paciència les traïdories del vent tant com les de les aigües i sofrir-les amb resignació. S’estimava molt més que la segetia hagués de lluitar contra la tempesta que no contra corsaris, els atacs dels quals hagueren posat la vida de tothom en molt més risc que no el que vingués d’una natura furiosa que, sempre, tanmateix, acabava per acontentar-se amb unes hores de turment, ja que, en escampar, no els prendria per ostatges ni els furtaria cap de les mercaderies traginades i, ben aviat, els enviaria d’altres hores de bonança per rescabalar-los de la seva ferocitat.

Guardava un dels pitjors records de la seva vida d’un enfrontament amb corsaris quan navegava amb el capità Esteve Fàbregues per compte de can Sureda, amb patent de cors atorgada pel Virrei Ponce de León. Tot semblava que els era favorable, car foren ells els qui primer avistaren l’enemic, i obriren foc, pensant que aquell atac per sorpresa els reportaria un substanciós botí. Però la sort se’ls tornà contrària: la nau abordada era només un esca que el capità d’una petita esquadra mora feia anar endavant, falaguera i buida de càrrega, per poder cridar l’atenció dels vaixells que navegaven per la zona i que aviat serien enfonsats amb el foc dels potents canons i la seva gent apressada per ser venuda en el mercat d’esclaus. A punt va estar de ser comprat per un turc, al port de Tabarka, on foren conduïts des de les aigües del golf de Gènova, a punt d’haver d’oferir la seva esquena a la marca gravada amb foc del seu amo, si no hagués estat per la immensa misericòrdia de Jahvè, que, servint-se de l’atzar, li envià un amic, un mercader de la seva nació que pagà al capità corsari tres vegades més del que li oferia el turc i mai no li volgué cobrar aquella bestreta, que Aguiló insistí tornar-li de seguida que li fóra possible.

—Ja que us dec la vida —li digué en acomiadar-se—, deixau-me almanco que no us degui doblers. Em resulta massa insuportable pensar que qualsevol dia us en pugueu penedir i reclamar-me com a esclau.

Salomó Abrahim, que no s’haguera perdonat mai no ajudar un correligionari, es mostrà liberal amb Aguiló i amb cartes per a la comunitat de Liorna l’embarcà cap aquest port, oferint-li treballar per a ell en comptes de fer-ho per als nobles mallorquins. Pere Onofre Aguiló no volgué trencar del tot amb els senyors de Mallorca i des de Liorna envià cartes explicant el desgraciat abordatge, la pèrdua del Nostra Senyora del Socors i la captivitat de la seva gent, alhora que manifestà el seu deute amb Salomó Abrahim, deute que, almenys per uns anys, l’en feia tributari i l’obligava, tal com li demanà Salomó, a establir-se al Port Mediceu, des d’on podia seguir tenint esment dels negocis de mar dels seus senyors mallorquins. A Don Joan Josep Sureda la proposta li semblà de primera; comptar amb un agent fix a Liorna que, a més, tingués estrets contactes amb el port de Tabarka li facilitava molt els seus negocis d’importació de blat. Ell mateix obtingué de les autoritats el permís que permetia a Pere Onofre absentar-se per un temps de l’illa i tornar-hi sempre que volgués, amb absoluta immunitat, sense que ningú pogués fer-li retret de les seves llargues absències.

Pere Onofre Aguiló tenia vint-i-cinc anys quan desembarcà al Port Mediceu, passatger del Nova Jerusalem amb recomanacions del seu protector per a la comunitat jueva de Liorna. Tot i que des de feia un any navegava en la companyia del capità Fàbregues, mai no havia tocat Liorna. Com tota la gent de mar sabia, però, la importància que anava adquirint i com gran part de la seva puixança era deguda als marranos emigrats d’Espanya i Portugal, i alguns rebotats d’Anvers i de Ferrara. Per això, al llarg de la seva vida, mai no deixà d’agrair a Jahvè la topada amb el seu salvador, que, a més, el posà en el camí de la llibertat.

Estamenejat per la violència de la tempesta, que empenyia el vaixell a sotracs i tant li feia enfonsar-lo i gairebé cobrir-lo d’aigua com pujar-lo en la cresta més alta de l’onada, Pere Onofre Aguiló pensava en els seus. Saber-los tranquil·lament instal·lats a Liorna, fidels sense por a Jahvè, ben mirats per tothom, fins i tot pels cristians que mai no s’atrevirien a molestar-los, rics sense oblidar els pobres, especialment els desvalguts i perseguits com aquells germans de Mallorca, el conhortava. Amb els ulls clucs, seguia aferrant-se amb totes les seves forces als cantons d’on penjava la llitera. Però molt més que amb la força dels seus braços, amb la força de la seva voluntat i amb la de la memòria s’aferrava als bons moments acabats de viure a l’illa amb els amics, amb el Cònsol, recordant els dies dolços de la infantesa compartida quan encara cap dels dos no sabia la seva condició, i el bon passar de les seves famílies de pròspers comerciants els allunyava de qualsevol perill d’incertesa. Recordava amb recança la seva mare viuda, la qual havia abraçat per darrera vegada tot just feia unes hores amb el temor que fóra l’últim pic que estreny és aquell cos minvat pels anys contra el seu, aquell cos de colomí, d’osseus tan prims sense quasi polpa, recobert per una pell clivellada d’arrugues, bastida per nusos blaus, tota ella quasi a punt de desfer-se en un serradís suavíssim. No passis pena, Onofre, li havia dit. Déu Nostro Senyor tindrà pietat d’aquesta esclava seva i em donarà una bona mort. Li ho digué sense ombra de pena, convençuda de la infinita misericòrdia de Jahvè, el qual havia servit humilment en la mesura de les seves possibilitats, intentant transmetre als seus fills el secret, que de generació en generació, des que els obligaren, en un baptisme fingit, a haver de dissimular, transmetien les dones als seus fills just en el moment en què despertaven del son en què com infants adormits havien estat.

En complia tretze Pere Onofre el dia que sa mare, en donar-li els molts anys, li digué que tenia un present per a ell, una joia que des de la seva naixença li havia destinat, tot esperant que arribés aquell dia gran de festa i gràcia, que li faria canviar la vida, no sols perquè ja era un home i com a tal li succeirien coses distintes, sinó també perquè era jueu. Jueu com ho eren els seus pares i els seus avis, i els rebesavis i els pares dels rebesavis dels avis, descendents de la casta de Leví, aristòcrates, per tant, dintre les dotze tribus, jueus en secret per mor dels cristians que vetllant-los sempre seguit els obligaven a seguir els ritus catòlics. Jueu, que volia dir elegit per Javhè com a poble que, malgrat els sofriments de l’exili, no deixaria mai de protegir. Pere Onofre tenia encara els ulls plens de l’estrella de David d’or que sa mare li donà besant-lo al front, i li semblà la més brillant i pesada de totes les joies que havia vist. Molts capvespres, sense que ningú ho sabés, assegut en una cadira baixa, vora sa mare, rebé lliçons sobre la nova religió que, a partir d’aquell moment, jurà com a única, com poc temps després ho féu el Cònsol, el seu millor amic, encara que no li fou atorgat cap present valuós. En establir-se a Liorna, se l’endugué sobre el seu cor penjada, no en la gruixuda cadena que sa mare li afegí, sinó dins d’una bossa de lli on guardava els doblers, dissimulats entre els plecs de la roba, a frec de pell i recobert pels vestits. En un gest mecànic es dugué la mà sobre el cor, on descansava el mateix talec ple de les unces d’or que Gabriel Valls havia pogut arreplegar i que per res del món no haguera volgut perdre.

Només un pic les mercaderies transportades en aquell amagatall íntim no havien arribat a bon port. Però això només ell ho sabia, era el secret millor guardat de la seva vida que ningú no podia arribar a conèixer si ell no el volia confessar, tot i que, en algun moment, justament en aquest darrer viatge, havia sentit l’impuls d’explicar-ho tot a sa mare a instàncies de la qual corregué aquell risc que tant de respecte li atorgà davant de la comunitat de Mallorca. Però finalment ho deixà córrer perquè guanyar la seva tranquil·litat de consciència suposava donar un disgust immens a la pobra vella del qual, tal vegada, no se’n podria sortir. I altre pic, com sempre li succeïa davant d’un perill, compareixia el fibló dels remordiments encarant-lo amb les seves culpes.

Vaig tenir por, Jahvè, contestava mentalment als retrets que la seva consciència li feia. Por, molta més que ara. Por de no saber defensar-me, de no saber lluitar per encobrir-me, por de no poder oferir res a canvi d’aquell tresor que seria escarnit i escampat, aventat i trepitjat, sense que jo pogués fer res més que acceptar-ho. Acceptar davant d’ells sa meva condició de jueu, per la qual tendria pena de la vida. Però ho vaig intentar. Fou en es darrer moment quan vaig abandonar, segur que m’aglapirien, segur que en escorcollar-me em trobarien es talec, que era una denúncia clara. Sa por, Senyor, molta més a unes mans rompent sa cinta de sa bossa penjada en es coll, que no a ses nits feréstegues passades en es bosc a la intempèrie vetllat pets ullals des llops i es milers d’ulls vigilants de ses òlibes, fixos, immòbils, com animetes, com ànimes retornades a la vida per dur-se-me’n quan ja estava a punt d’arribar i havia superat altres pors, an es bandolers en passar la serralada de Toses i an es soldats famèlics, sa partida de desertors assajant sa posada… Por, Senyor, por de ses feres i dets ullals esmolats i dets homos, des punxons, es ganivets i es braços que vinclen es braços fins a trencar ets ossos, por a ses flames… Però vós sou misericordiós, Senyor, i sabeu que vaig intentar-ho, que vaig fer tot quant vaig saber i que en penitència ara faré quant pugui i més per aconseguir tot quant en Valls m’encarregà, però necessit es vostre ajut, Senyor, Jahvè, Adonai, Déu meu…

A poc a poc Pere Onofre va anar calmant-se, deixà de resar i començà a cavil·lar de quina manera podria aconseguir arribar a treure de Mallorca els seus germans, abans que s’iniciessin els processos. I com podria involucrar el seu amic Salomó Abrahim, del qual sempre en els moments difícils acabava per sol·licitar consell, perquè prengués part en aquella expedició, i quina seria la millor manera per organitzar el nòlit, si fent-lo des d’un port de Tunísia o des de Liorna. Imaginava que la viuda Sampol s’avindria a col·laborar amb els doblers que fossin necessaris, per bé que ara ja no semblava ser tan afecta a Gabriel Valls com ho era al principi, sinó que confiava més en un rabí de Liorna que la visitava amb assiduïtat. Però això no gosà comentar-ho a Valls ni tampoc que Moashé exercia sobre Blanca Pires una influència més que poderosa, igual que sobre d’altres senyores de Liorna que seguien les seves doctrines amb exaltació. Ell també durant una època, més que res a causa de la seva dona, que creia fermament en les doctrines predicades per Jacob Moashé, es considerà un seguidor d’aquest, que a la vegada ho havia estat de Sabatai, a qui prengué pel veritable Messies.

Precisament l’any 1666, assenyalat pel Zoar com l’any de la Redempció, l’any de la nova era, en la qual Sabatai seria elegit rei de Jerusalem, Pere Onofre Aguiló acabava de tornar a Mallorca del primer dels seus llargs viatges pels ports d’Europa, on havia pogut escoltar, entre membres ben diferents de la comunitat jueva, la bona nova que també exaltà la major part dels germans mallorquins, omplint-los d’esperances. Però, contràriament al que havien començat a fer alguns jueus d’Anvers i d’altres de Ferrara i fins i tot de Salònica, els mallorquins no es prepararen per al retorn a la terra de prometença. Sabien que les lleis els impedien d’emigrar i sabien també que si posaven els seus béns en venda aixecarien la llebre de les seves intencions, i sense doblers no tenien possibilitats de subornar el capità de cap vaixell per poder fugir. I a més no tots estaven convençuts. Molts dubtaven. Sospitaven que podria ser l’hàbil maniobra d’un impostor, per guanyar adeptes, i qui sap si en aquell assumpte no s’hi barrejava la Inquisició per parar-los un parany i fer-los-hi caure amb més comoditat. Pere Onofre se sentia molestat quan havia de contradir-los perquè havia vist com era de ferma l’esperança d’altres comunitats molt més observants que la mallorquina i molt més rigoroses en el compliment de les lleis. Fins i tot havia arribat a discutir amb violència amb Gabriel Valls, el qual tenia d’altres informacions a través de la comunitat de Bordeus, contràries a les d’Aguiló, mitjançant les quals sostenia que Sabatai era un boig, un il·luminat, l’exaltació del qual tots podien arribar a pagar cara. I quan Sabatai acabà per convertir-se a l’islamisme sota pena de ser cremat viu pel Soldà Ibrahim de Constantinoble a qui volia arrabassar el tron, Valls suposà que Aguiló ja no tendria arguments per defensar-lo. Però no fou així; com d’altres jueus de la diàspora, Aguiló acceptà el missatge de Sabatai: Déu em féu musulmà. Ell ho ordenà així i això passa en el novè dia del meu nou naixement, i fins i tot tractà Gabriel d’ignorant. A Anvers havia sentit com un dels més prestigiosos rabins, Jacob Judà, interpretava l’apostasia de Sabatai segons la Càbala, i presentava aquella traïció com una prova del seu messianisme, com la veritable Passió de l’únic i veritable Redemptor que, per expiar els pecats del seu poble, que en bona part també s’havia convertit a d’altres religions abominables, havia comès el terrible pecat de l’abjuració. L’apostasia seria des d’aquell moment el seu martiri, la seva creu, però també la més important de les seves accions i el seu gran mèrit. A ell, a Sabatai, anaven destinades, sens dubte, les paraules d’Isaïes que els cristians havien aplicat injustament a Crist, Baró de dolor, ja que amb el seu redimia les culpes dels qui també havien hagut d’apostatar. Però Gabriel Valls no admetia aquest raonament, més aviat li semblava poc seriós i no entenia com Pere Onofre i, més que ell, els rabins que citava com a autoritats de diverses bandes del món podien mantenir-los. Per Gabriel Valls, el Messies, sent un entre ells, no podia ser com ells, hipòcrites, que en públic vivien com a cristians i només en privat, en el secret ombrívol de les seves cases, es mostraven com el que eren.

—És s’única manera de sobreviure, no ens n’han deixat d’altra —cridà gairebé Pere Onofre, exaltat, davant del seu amic, que l’escoltava atent i una mica perplex—. El Messies surt de noltros i és com noltros…!

De sobte Aguiló escoltà la seva pròpia veu d’anys enrere discordant, una veu una mica de cap de nas, menys greu del que li haguera agradat. L’escoltà en el garbuix sutjós de la memòria per damunt de la veu més apagada de Valls, de to més convincent, tal vegada perquè era molt menys nasal i més amorosa. I en recobrar les veus recobrà també les paraules exactes d’aquella discussió amb Valls arran del messianisme de Sabatai, a finals del 1666, quan en tornar a Mallorca des de Bordeus, després de realitzar aquella missió que només ell sabia que no havia portat a terme, els dugué noves de primera mà. Mentre la tempesta anava amainant a poc a poc i la segetia pareixia que no era només governada per les forces de la mar, sinó que ja, de mica en mica, anava obeint els cops de timó, lluny d’aquelles esperances frustrades, pensà que Gabriel Valls tenia tota la raó: Sabatai Leví no era altra cosa que un falsari, un dement demoníac que havia gosat ordenar que els deu Manaments atorgats a Moisès directament per Jahvè al Mont Tabor, en els quals havia cregut el poble jueu pels segles dels segles, havien de ser substituïts per les seves divuit regles, i una d’elles manava tenir-lo per l’únic Salvador.

Per això, perquè tot havia estat una terrible impostura, calia seguir esperant l’arribada del Messies, i Jacob Moashé, precisament perquè havia estat seguidor penedit de Sabatai, creia poder reconèixer quins eren els altres veritables signes que el Salvador del poble jueu hauria d’encarnar i estava disposat a revelar-ho només als elegits, entre els quals es trobava el vertader Messies, que encara no havia arribat a l’edat adulta. Tots, a la comunitat de Liorna, interpretaren que el rabí al·ludia a algun dels seus fills. La dona de Pere Onofre començà a sospitar la possibilitat que es tractés del seu primogènit Samuel Pere, i així ho comunicà al seu marit, a qui la nova provocà més inquietud que alegria. Amb més força que mai l’envaí el remordiment per no haver complert la missió que li havia estat encomanada i tengué la certesa que aquesta culpa tramesa al fill en el moment de ser engendrat seria l’impediment perquè Javhè li atorgués la gràcia de la seva elecció. Per això procurava que la seva dona es tragués del cap la possibilitat de ser la mare del Messies i li feia observar que el tarannà del seu fill, d’edat de tretze anys, no s’esqueia amb l’adequat per al Salvador. Samuel Pere mostrava el mateix esperit de mercadeig que son pare, si és que no l’avantatjava. De vegades li havia suggerit que emmagatzemessin la major part del blat en lloc d’embarcar-lo de seguida, esperant que el seu preu pugés. A més, quan ell partia per als seus viatges, el fill s’encarregava dels llibres, on apuntava els guanys i les despeses amb estricta i fidel puntualitat. Aquestes virtuts, que, per altra banda, l’enorgullien, no eren però les pròpies del futur Salvador. Ni tampoc l’aire burleta de Samuel, sempre a punt de riure, sobretot a costa d’algú, tret heretat del seu avi mallorquí, al qual anomenaven en Vadebromes per la seva afecció a rifar-se la gent.

Els temps han canviat de la Bíblia ençà, argumentava la dona de Pere Onofre, i Javhè pot obrar miracles, afegia quan el seu home li assegurava que Samuel anava darrere de les criadetes de ca seva i mostrava un entusiasme, per altra banda ben comprensible en un al·lot, en els primers descobriments amorosos. Els camins del Senyor són inescrutables, insistia Esther Vives, entusiasmada amb la idea que el Salvador hagués sortit de les seves entranyes després de nou mesos d’exclusiva permanència en el seu ventre beneït. A més, encara era a temps de reconduir el primogènit per senderols més religiosos, de fer-lo caminar ben recte, d’inculcar-li la necessitat d’una estricta observança de les lleis de Moisès, d’imbuir-lo dels coneixements de la Tora, fent-lo assistir a l’escola de Jacob Moashé. Veient que per aquest cantó era difícil de convèncer, Pere Onofre insistia a la seva dona que el rabí mai no havia assegurat res. S’havia limitat a insinuar la presència messiànica entre un grup d’adolescents de Liorna, entre els quals hi havia Samuel Pere, i per això no deixà, tal com volia la seva dona, que el fill canviés de vida i prohibí a Esther Vives que li tornés a parlar de totes aquelles fantasies. I ara, passat un temps, s’alegrava molt d’aquella determinació i de la fermesa amb què l’havia portada a terme, sense escoltar els precs ni les llàgrimes d’Esther. Ni tan sols quan li féu observar que la comunicació íntima i sovintejada de Jacob Moashé amb Blanca Pires i la instrucció personal dedicada al seu fill únic feia suposar que el rabí ja havia decidit qui era l’elegit, es convencé. Només hi havia un petit defecte en aquell messianisme, argumentava Pere Onofre: que el pare de Josep, el futur Salvador, el mercader Sampol, no provenia de casta judaica, era cristià, descendent de cristians vells pels quatre costats. Tal vegada, però, aquest fet seria passat per alt pel rabí perquè per ventura considerava la possibilitat que Blanca Pires fóra, igual com asseguraven els cristians de Maria, verge abans i després del part. Però tot això no deixaven de ser també suposicions alenades per la seva dona que disposava de molt més temps que no ell per esmerçar-lo en cabòries i treure suc dels comentaris amb les amigues al voltant de la viuda Sampol. Perquè en el fons, i així volia fer-ho observar Pere Onofre a la seva caparruda muller, Jacob Moashé encara no havia manifestat a qui considerava l’assenyalat, i si dedicava lliçons especials al fill de la senyora era perquè així li ho havia demanat aquesta. Però això, ben mirat, no tenia res d’estrany ni de sospitós. La senyora, per molt rica que fos, estava sola i res més normal que confiés a persones de provada saviesa i categoria moral el que més estimava al món, i tampoc no era gens rar que passés amb aquell que dirigia l’educació del seu fill perquè arribés a ser un bon jueu les hores més agradables del dia, parlant tant dels avanços espirituals de Josep com de la interpretació de les Sagrades Escriptures. I si tot això no succeïa a la sinagoga, sinó al casal de Blanca, gairebé un palau, dels més luxosos de Liorna, era senzillament perquè la senyora quasi no sortia. Quin mal hi havia en el fet que, tots els capvespres horabaixando, passegés pel jardí de tarongers emparat per xiprers que, a imitació del que tenia a Mallorca, havia fet plantar també a Liorna, acompanyada de Jacob Moashé, com a Ciutat ho solia fer amb Gabriel Valls? A més, no estava pagant de la seva butxaca la construcció d’una nova sinagoga? Pere Onofre Aguiló amb els ulls clucs, encara aferrat als extrems de la llitera, però més confiat amb la certa tirada cap a la bonança que experimentava el temporal, recordà la cara de pomes agres de la seva dona, gelosa de Blanca, com totes les senyores de Liorna, en haver d’admetre que la viuda es dedicava amb gran entusiasme a fer el bé i exercir la caritat. Tot això és cert, acabava per cedir Esther Vives, però té els ulls massa xalestos per ser beata i els alcohola massa per no interessar-se per assumptes del món. El que vol és rendir-vos a tots d’una sola ullada.

Esther Vives, que arribà a Liorna amb la seva família després d’ingents peregrinacions, de València a Anvers i d’Anvers a Roma i més tard a Ferrara, tenia la virtut de copsar-ho tot amb absoluta rapidesa. Aquesta qualitat, a més de la capacitat manual de convertir en una troca de seda la més aspra crinera de cavall, accentuà cap a ella l’interès de Pere Onofre quan cercava una dona amb la qual fundar una família per establir-se a Liorna. Per això tot quant deia Esther de la viuda Sampol, malgrat l’enveja que podia deformar, en part, el seu criteri, no anava tan desencaminat. Fins i tot ell, que mai no s’havia sentit atret per aquells ulls de garsa ni esperonejat per la fonda manera de mirar, considerava que Blanca Pires era d’una bellesa poc corrent i que posseïa el secret de les serps per imantar els ocells només clavant-los les nines. Somrigué Pere Onofre en sospitar la monea de la seva dona si sabés que enmig, d’aquell desveri de tempesta, havia comparegut la viuda Sampol per mirar-lo com només ella era capaç de fer-ho. Sort tenia Aguiló d’haver pogut ocupar l’única càmera individual que comptava la nau, a part de la del capità, destinada als viatgers il·lustres, nobles o autoritats i que aquest cop havia pogut reservar per a ell, en absència de ningú més important. Si una cosa dejectava era haver de compartir l’espai reduït dels vaixells en moments de tempesta i haver d’aguantar la por i els vòmits dels altres passatgers, por i vòmits que sempre acabaven per fer-se contagiosos, especialment en els primers viatges, quan el temporal l’havia sorprès arraulit entre d’altres companys que ploraven i gemegaven entre perbocacions i flastomies, companys als quals la maregassa havia fet mudar el color del rostre, que de blanc havia passat a ser groc i verd i després avinagrat i moradenc, colors de sucs estomacals de blanquinosa bava biliosa, regalimant per les comissures dels llavis, sense aturai entre espasmes, tossines i esforços perbocadors. Com si tots, ell també, naturalment, fossin un caramull de bojos tancats en una càmera fosca, un munt de beneits, bavosa carn batejada empudegant la càmera amb una olor pesada i densa i especialment agra, que encara es perllongava després que els efectes de la tempesta hagueren retornat les persones al seu aspecte normal i no acabava d’esvair-se durant dies, encara que els mateixos passatgers l’emprenguessin a poalades d’aigua de mar contra l’enllotament del terra i obrissin els ulls de bou per fer entrar d’altres olors marítimes menys ofensives.

Sempre que tornava a embarcar-se, comprenia la por de la seva mare a deixar Mallorca i la terrible pruïja a passar la mar. La mar fa forat i tapa, insistia sempre que el seu fill li proposava cercar la manera de poder-se’n anar. I per molt que Pere Onofre la volgués convèncer que no sempre la tempestat s’ensenyoria de les aigües i que navegar amb bonança i bon vent insuflant el velam era pura delícia, Aina Bonnín no desitjava fer la prova. Ho sentia perquè li haguera agradat conèixer els néts, però la por a la mar era superior per ella a qualsevol altra cosa, fins i tot a la por de les flames. Si aconseguís sa segetia que em demana en Gabriel Valls, pensava Pere Onofre, no sé com hauré de convèncer-la que també s’embarqui. Caparruda com és, igual s’estima més restar a s’illa, i en aquest cas, si ses coses s’embruten, no sé el que pot arribar a passar.

La remor de la mar, que semblava bullir a grans barbotejos, com l’olla que ja fa molt de temps que el foc escalfa, i el balanceig cada cop més amansit de la nau, feren venir son a Pere Onofre, retut pel daltabaix sofert. Tant de bo em desperti en tocar el primer port, desitjava Aguiló, mentre premia les pipelles amb ganes de descansar tot el temps possible.

Ja estava mig adormit quan sentí un gemec que li féu obrir altre cop els ulls i badar bé les orelles per distingir si venia de fora o tenia a veure amb la primera becada i l’inici del sobec. Però res no sentí més que les remors conegudes de la mar i el tràfec a les cobertes. Tornà a aclucar els ulls amb decisió de no fer cas d’aquell renou que talment havia identificat amb una queixa humana emesa gairebé al seu costat, com si una altra persona viatgés també en la càmera, algú que fins aleshores no hagués gosat manifestar-se. Però els badà pocs segons després en percebre altre cop el plany, ara, amb perfecta nitidesa. El mercader no entenia com, si algú s’havia amagat a la seva càmera, s’havia torbat tant de temps a queixar-se desaprofitant l’oportunitat de fer-ho en circumstàncies molt més terribles que les actuals, ja que la tempesta anava cada cop més de davallada.

—Ja em direu qui sou i com heu entrat —preguntà Aguiló sense que ningú li respongués—. No sereu un peixot per ventura? —tornà a insistir assegut sobre la llitera punyint per desfer-se les sivelles per intentar cercar el llum d’oli que si no havia caigut penjava apagat del sostre, i amb ell escorcollar on podia estar-se l’amagat. I, mentre s’aixecava a les palpentes, pensà en aquell home que li mostraren al port de Gènova que sobrevisqué al naufragi del seu galió durant més de dos mesos deixant-se endur pels corrents i vivint dels peixos que engolia i que, en ser finalment salvat per uns pescadors que l’apressaren entre les seves xarxes, només emetia un gemec i havia perdut les facultats de la parla. Però aquest cas encara era poc extraordinari, si el comparava amb el que succeí a Catània, al regne de Sicília, i que formava part de les facècies que ell tan afeccionat era a explicar quan comptava amb un auditori adequat i que, a la vegada, havia sentit també moltes vegades. Tots coincidien que des de petit, aquell que anomenaven el peix Colau mostrà tanta afecció a la mar que no passava dia que no hi desaparegués nedant durant hores i hores i quan alguna obligació li ho impedia es posava tan trist que semblava que li faltessin les ganes de viure. En fer-se home el seu desig no s’apaivagà, ben al contrari. Assegurava a tothom que volgués escoltar-lo que la mar li semblava molt més bella que la terra i que en les aigües trobava paratges meravellosos que ni el més dolç dels prats no li podia oferir. I la seva habilitat de nedador era tan i tan grossa que encara que hi hagués tempesta i ones de l’alçada dels campanars no s’aporuguia, i s’allunyava fins a desaparèixer i estava dos o tres dies sense tornar.

Recordava la història del peix Colau mentre seguia cercant a les palpentes el llum d’oli, sense aconseguir-ho, quan notà passes davant de la porta i sentí com tocaven.

—Obriu-me, senyor —demanà una veu jove—. Som es gabier Arnau Mulet. No us vull fer cap mal…

—I jo que ho esper —digué Pere Onofre, descorrent el forrellat de la porta—. Digues què vols —i content en veure que l’al·lot duia un llum d’encruia a la mà dreta, afegí—: Deixa’m abans de res que amb so teu llum cerqui es meu. Aquest temps ha organitzat un bon desgavell. Saps què feia? Intentava copsar d’on venien uns gemecs que acab de sentir. No serien teus darrere sa porta?

—No, senyor, però crec saber de qui són i d’on surten. Per això venia a alliberar sa persona que ha embarcat en un des vostros baguls.

—Això és un abús! Em queixaré an es capità!

—Podeu fer-ho, senyor, es capità en té coneixement. No mos pensàvem trobar aquest temporal. Jo mateix tenia ordre de venir tot d’una que tombàssim es Cap Blanc a alliberar-lo i es capità a demanar-vos excuses i a donar-vos aquest escrit —i tragué un plec lacrat de dins la camisa—. És per vós, senyor. Si t’has queixat encara ets viu —afegí adreçant-se al del bagul—, ara t’obriré. Deus estar ben estamenejat, germanet.

—M’agradaria saber a qui he tengut s’honor d’hostatjar —preguntà Pere Onofre tot rompent el lacre i observant que era lletra del Cònsol.

—Tot d’una ho sabreu, senyor. El que és clar és que fuig de Mallorca.