IV

Rafel Onofre Valls de Valls Major passà la nit del diumenge i part de la matinada del dilluns entre els llençols de la Coixa, que l’acollí de grat. La meuca sospesà, a més de la paga, que, donat el risc d’incomplir el sagrat precepte del descans —era festa i quaresma—, hauria de ser doble, aquell tros d’home que li queia als braços. Acostumada a ensinistrar jovencells poc afavorits per la natura, i molt més encara, per la seva antiguitat al casalot, especialment dedicada als massatges reviscoladors de les parts molles, aquell al·lot, alt i cepat li paregué un ésser miraculós, una mena d’àngel, baixat del cel. Pensà que per ventura era el Crist de Santa Eulàlia qui l’hi enviava per consolar-la de tant d’enuig i correspondre, almenys un pic a la vida, a la seva devoció fidelíssima. Per això es limità a mirar-lo, a contemplar-lo sense gosar demanar-li qui era, d’on venia, ni tampoc per què duia aquella mirada atupada i aquell cansament que el féu adormir tot d’una que tocà el llit i despertar-se febrós un munt de vegades entre els seus braços, preguntant on era, i qui era ella, que l’amoixava, i per què les campanes sonaven amb aquell desveri esfereïdor. No es molestà a escorcollar-li la bossa, ni a palpar-li la roba, com solia fer per endevinar la qualitat de la persona, calculant per endavant la propina que podria sol·licitar si veia que havia quedat content.

Seguí contemplant-lo adormit, molta estona en la penombra de la cambra, que per sort donava a la part de dedins del casalot, arrecerada del vent, fins que en un rampell, impossible de controlar, s’aixecà per agafar l’espalmatòria que cremava damunt del bufet i l’acostà al cos que descansava. Amb esma enretirà el llençol que el cobria. Després, tacant-lo amb la llum, el mirà, primer a bocins, a poc a poc i de prim compte i tot seguit, arreu, com si busqués una marca, un senyal que li fes comprendre de cop el seu origen i en què consistia aquella diferència dels altres que ella, de sobte, havia copsat. Però res no trobà més que bellesa i això no li semblà suficient. L’acaronà amb suavitat, començant per l’esquena i acabant pels dits dels peus, que notà plens de sedes, i aquest tret la convencé que aquell al·lot era persona humana i no cap xerafí que hagués perdut les ales o cap sant baixat de la Glòria, perquè allà dalt no en devien patir gens de fred. Tranquil·litzada per la troballa —tanmateix tenia molt més desenvolupat el sentit del tacte que qualsevol altre sentit—, s’ajagué al seu costat i cridà la son per fer-li companyia, ben segura que quan ell es despertés ja faria estona que ella estaria cansada de vetllar-lo.

Feia devers cinc anys que la Coixa, malgrat una lletjura de naixença a la cama esquerra, havia estat la dona de la vida més sol·licitada de Ciutat, i males llengües deien que, com que no haguera estat benvist que certes faldes del Palau Episcopal freqüentessin el bordell, eren les seves les que el freqüentaven amb assiduïtat. Aquest secret, pregonat gairebé a crits per tota la cúria, pels enemics de Sa Eminència Reverendíssima, que eren molts, augmentaren la seva fama i fins i tot la seva respectabilitat. Boixar amb la mateixa meuca que el senyor Bisbe de Ciutat era, si no una garantia, almanco un estímul per molts de menestrals que d’aquesta manera pensaven que allà on ells feien estada devia ser embosta més beneïda que la de les altres meuques que no comptaven, almenys que se sabés, amb parroquians de tanta sacra anomenada. Fins i tot alguns asseguraven que el Bisbe, en els moments en què l’atacaven els remordiments, cosa que solia passar tres o quatre pics l’any, pregava a la Coixa que es fes monja tancada. La intenció de Sa Eminència no quedava del tot clara. Per uns, això suposava tenir sobre la barjaula un major ascendent, encara que potser no un accés tan directe; per altres, era una prova del bon cor del porprat, que desitjava que, penedint-se de la mala vida, a força de penitència, guanyés un lloc en el cel. Però la mort sobtada del Bisbe, un divendres de Quaresma d’un més que inoportú, sacríleg atac de gota, els privà de saber cap a on haguera anat a parar tot allò. Contaren que la Coixa el plorà molt i el planyé, però no pogué assistir a cap dels funerals que li digueren ni veure’l per darrera vegada de cos present, i no perquè les meuques no desfilessin en corporació davant del cadafal, com tothom, sinó perquè l’Agutzil Major li ho prohibí i així li ho féu saber de part seva madò Hugueta, la mestressa del bordell, quan ja s’assajava les toques llargues de dol amb les quals volia acompanyar el seguici del difunt.

Cridà, plorà, s’arrabassà els cabells a grapades i durant vuit dies es negà a rebre ningú, malgrat les advertències de les seves companyes, que li volien fer veure que aquell capteniment tan franc, tan poc dissimulat, la posava en evidència. La mort del Bisbe l’afectà fins a canviar-li l’humor. Ja no cantussejava com abans, i amb gràcia, mentre estimulava ocells cap a la volada. Es limitava a complir de manera mecànica, per bé que molt correcta, amb el seu treball. Però malgrat això, malgrat la falta de cantet, d’il·lusió que hi posava, seguia sent la meuca més eficient del bordell de Ciutat. Entre els seus mèrits, que els mariners havien fet córrer almanco per una dotzena de ports, s’assegurava que només en tres minuts havia estat capaç de revifar el pelleringo d’un agonitzant. Si tenia poders per obrar aquesta casta de miracles, mormolaven tots els qui ho veren i després tots els qui ho sentiren explicar, era perquè alguna força extraordinària l’assistia, i com que ja no comptava aleshores amb la protecció del senyor Bisbe, que pasturava cucs des de feia mig any, el Sant Tribunal, bastant desenfeinat encara, començà a sospitar si la Coixa no hauria signat algun pacte amb Barrufet. Ben mirat, qui sap si no havia donat mal bocí a Sa Eminència, que ara, per la sobtada manera en què morí, sense rebre el sagrament de la confessió, potser contribuïa a augmentar la caliuera infernal.

Però ella decidí que no volia passar l’arada davant del bou ni que li notessin la por que li covava enmig dels pits. Ni tan sols gosà demanar consell a cap de les autoritats que la freqüentaven. Esperà esdeveniments, esperà a veure cap a quina banda es giraria el nou Inquisidor acabat de nomenar, al qual la mort del Bisbe, ben segur, no importaria gens. Esperà sense suposar mai que el Reverend Félix Cabezón y Céspedes, desenfeinat i putaner, pogués sentir una curiositat tan aclaparadora per conèixer-la que, en lloc d’enviar-la a cercar per interrogar-la, en lloc de fer-la empresonar, si considerava que contra ella hi havia càrrecs, decidí, també d’incògnit, com féu un dia Sa Eminència Reverendíssima, visitar el bordell.

El que més sobtà el secretari de l’Inquisidor, que sabia que estava a punt d’obrir-se una causa contra Beatriu Mas, anomenada la Coixa, dona de la vida, fou que el molt Reverend Félix Cabezón y Céspedes li notifiqués que ell mateix en persona, sense companyia de familiars ni d’altre seguici, visitaria el bordell per agafar-la d’improvís.

Entrà per la porta excusada per on feia unes hores també havia comparegut l’al·lot, per la mateixa porta per on un bon dia aparegué el senyor Bisbe. Vengué desfressat de cavaller amb capell vistós de plomes lluents, calces atacades en lloc de sotana, valona verda i una capa color de sant Francesc. Malgrat tot, l’aire capellanesc el delatava. En el gest de les mans s’hi acumulaven un nombre massa sobrer de misses dites. Vossa Mercè cerca algú en especial, li demanà madò Hugueta, famosa per la seva amabilíssima puteria, coneixedora que allà hi havia gat amagat. Totes ses al·lotes són a sa vostra disposició… És clar que no totes valen lo mateix… Voleu donar una ullada abans de decidir-vos? Amb molt de gust, si vos esperau un moment, les faré sortir…

L’elecció fou fàcil i rapidíssima. Anà només acompanyada d’una torçada de coll i un senyal amb el dit. La Coixa, viva com una geneta, l’acollí com suposava que ho faria una senyora, amb gelor d’aigua de neu. Vossa Mercè ja em dirà lo que desitja, proposà de seguida que se n’entraren en la seva cambra de feina, però ni la veu ni el tarannà no convidaven massa a la imminència del plaer. Estic aquí per servir-vos, senyor, afegí després amb una reverència i tornà a esperar que fos l’altre qui marqués la pauta que el delatés. Però ell no es decidia. La mirava de primcompte com si l’estudiés minuciosament, com si li cerqués algun senyal, però no de la mateixa manera com ella havia mirat l’al·lot adormit encara al seu costat, perquè ella no creia que cap dimoni sortís entre els plecs de l’engonal com ell li confessà que havia vengut a veure, després d’ordenar-li que es despullés. Ella l’obeí, però s’atorbà tot quant pogué, i ho féu amb tota la pudícia de què també era capaç, mentre intentava trobar en aquells ulls lascius alguna esberla que li fóra indicativa de quina seria la propera ordre. Aquesta vegada no la féu esperar. De rodillas, li manà, com si també amb la veu volgués fuetejar-la. Ella, però, fent valer un coratge que mai no haguera pensat que tenia, li digué que només s’agenollava davant del Santíssim o del seu confés i que cap de les dues persones ell no era. —Soy el Inquisidor, manifestà aleshores el desfressat, mentre ella es cobria amb un llençol i sortia rabent i cridant: Madò Hugueta, aquí hi ha un homo que se fa passar per l’Inquisidor. On s’ha vist mai un desbarat tan gros?

Somreia, recordant-ho, com sempre que s’aferrava a aquella gosadia per sentir-se a pler. Perquè aquell cop d’audàcia que tan malament li haguera pogut sortir, costà el lloc al benastre de l’Inquisidor. Fou l’excusa emprada pel Tribunal d’Aragó a instàncies del Virrei, el seu enemic, per donar-li un càrrec pastoral a Cartagena de Indias, per convertir els esclaus negres a la veritable fe.

L’al·lot havia entrat tan sobtadament com el desfressat també un diumenge de març i l’havia escollida a ella. Però d’ell res dolent no sospitava, res que li semblés perillós. Ben al contrari, li paregué l’enviat del cel per compensar-la d’aquell ensurt. Intentant no fer-li nosa, ocupava el lloc més petit que podia en a un extrem del llit. Sense saber si havia dormit una mica o poc o gens, l’acabà de deixondir el dia, que, amb claror mansueta, se n’entrava per les retxilleres de la porta. Deuen ser les sis passades, pensà la Coixa, encara que no s’havia entretingut a comptar les campanades. N’havia sentit arompre durant aquella nit batallant amb el vent sense posar-hi esment, perquè la presència de l’al·lot la conhortava i li feia espessar la por que, en d’altres ocasions, li havien provocat les tempestes. Sospitava que tal volta havia estat precisament el vent el que l’havia duit a cercar refugi al casalot on mai no havia estat, això ho podia assegurar, tal vegada perquè era un mariner —l’olor de saladina el delatava— que passava més estona a bord que a terra.

El ritme corrent d’una matinada de dilluns feiner, malgrat que el bordell era oficialment tancat, s’imposava darrere la porta de la cambra amb fressa de poals d’aigua i fregalls d’estopa sobre les rajoles de gerrer. El casalot, contràriament al que les persones decents pressuposaven, era un dels llocs més nets de Ciutat. Brutor era una paraula que feia posar els cabells drets a madò Hugueta, que a les seves virtuts com a mestressa de bordell, que eren moltes, calia afegir la dèria per la pulcritud.

Rafel Onofre Valls retornà bruscament al món dels desperts, i no se’n pogué avenir del lloc on estava. No entengué per què com cada dia al llarg dels seus dinou anys no s’havia deixondit a ca seva. Li costà uns minuts adonar-se que aquelles parets gratelloses i els sostres altíssims de llenyam vermell no corresponien a cap indret conegut. També se li feia estranya la banqueta on, estesa, havia quedat la seva roba. Palpà el seu cos i veié que havia dormit sense camisa, i en girar-se cap al cantó dret notà com al seu llit jeia també una dona nua que li somreia admetent i li deia molt baixet, a cau d’orella, estimat dolç i xerafí meu, àngel del cel mentre amb mans habilíssimes li recorria el cos i s’ensenyoria finament de les seves parts d’home, que de seguida sentí com una caliuera. La urgència d’un desig desconegut el sobtà i l’avergonyí. Però era inútil oposar-li resistència. Notava els sucs de la vida a punt de vessar-li com si tot ell també es liqüés. Bramulà com un animal quan li arribà l’orgasme, també per la boca pareixien sortir-li els humors que amb aquella intensitat mai no tastada l’estamenejaven de plaer. Mig panteixant encara, obrí els ulls i li costà creure que s’equivocava: no havia lliurat les seves humitats de mascle en somnis, com sovint li solia passar, sinó despert sota els hàbils estímuls d’una meuca. A mesura que anava adquirint consciència del que havia succeït —era a son pare a qui havia obeït buscant aixopluc al bordell—, el seu rostre es tornava més pesarós i la imatge de Maria Pomar li omplia els ulls. La Coixa el seguia contemplant, ara asseguda al llit i coberta amb un llençol. Li somreia amb posat més maternal que lasciu, però res no li preguntava. Rafel Onofre tampoc no deia res, tot i que en algun moment la necessitat d’alleugerir el pes que li covava en la consciència, encara que fos amb la mateixa instigadora de la culpa, estigué a punt de posar-li paraules a la boca. Tenia por. Al sentiment de pecat per haver boixat amb una meuca, inculcat també pel seu pare, se n’hi afegia encara un de més fort, el de la incertesa. No sabia què fer ni a on anar. No sabia què havia estat dels seus. Mentre ell, retut, descansava, qui sap en quina fosca cel·la haurien empresonat sa mare i na Maria. Tancà els ulls i serrà les barres per evitar un gemec tan inoportú com les llàgrimes que baixaven en renglera entre els pèls que la nit havia fet créixer a les seves galtes. La Coixa, però, gens no es malfià de tot allò, no hi donà importància. Si d’una cosa entenia ella era d’homes despullats abans, al mig i després de boixar i aquell estat melancoliós, enutjat, era comú a molts, després de la buidada. Per això resolgué que un vermell d’ou, mesclat amb vi dolç, que només es gordava en aquella casa per a parroquians molt distingits, ajudaria aquella criatura a reviscolar l’esperit.

—Supòs que tens gana. Ahir estaves retut. No te moguis. Te duré cosa bona.

Rafel Onofre Valls no aprofità l’absència de la Coixa per rentar-se en la palangana que, plena d’aigua, estava aparellada en un racó, ni es vestí com la meuca havia suposat. Per contra, es limità a esperar amb els ulls clucs, ajagut, que ella tornàs. No sabia fins quan podria restar allà sense aixecar sospites. A hores d’ara imaginava que el Sant Ofici el devia cercar, com la resta, si és que encara no els havien empresonats a tots i ell era l’únic que no havien enxampat. Tornar a ca seva volia dir oferir-los en safata de plata la seva captura. Igualment, si es refugiava a l’hort, on qui sap si als pares de Maria els havia arribat ja la nova de la desgràcia i el maleïen dos pics: ell era la causa de la doble pèrdua de la seva filla. Intentar embarcar-se era gairebé impossible. I no a causa del vent, ja encalmat, sinó perquè l’Agutzil ja hauria interrogat el capità i custodiat el xabec. A més, arribar fins a Porto Pi sense que els homes de la partida l’interceptessin era massa arriscat. No se li feia avinent cap altre refugi, almanco momentani, que aquella cambra del bordell.

La Coixa entrà remenant un tassó amb una cullera. Els vermells d’ou —dos en comptes d’un— es desesfessien tenyint-se de color de most a mesura que anaven mesclant-se amb el vi. Amb el mateix somriure que durant tantes hores acompanyà els ulls quan mirava l’al·lot, li atracà el tassó als llavis. Ell begué amb fruïció. Sobre el vidre havien quedat les ditades de tots dos. A Beatriu, en deixar el tassó sobre el bufet de la cambra, on encara hi havia la ribella amb l’aigua neta, se li agosarà un pensament: si fossin sants, això seria una relíquia. I la figura de Maria de Magdala, que tantes vegades en els seus penediments compartits amb Sa Eminència Reverendíssima havia invocat, s’imposà com abans, com quan, després de boixar amb el purpurat, aquest feia disciplinar-la. La imatge de Maria de Magdala, amb la llarga cabellera estesa, vessant els sagrats ungüents sobre els peus del Bon Jesús, que havia vist de nina en un quadre d’una sagristia on li solien donar almoina, li era més plaent que aquella altra, que fins i tot tenia en una estampa entre les seves pertinences, penitent i quasi despullada, mirant la calavera que conservava entre les mans. Si li plaïa molt més la primera era perquè l’al·lot podia semblar un Sant Crist als peus del qual, plens de sedes, ella estaria disposada a vessar totes les aigües d’olor que en la seva vida de meuca havia fet servir.

Els crits de madò Hugueta barallant-se amb l’ajudant de l’Agutzil la tragueren d’aquelles imaginacions. Els crits de madò Hugueta i l’Agutzil espantaren l’al·lot, que es vestí primer amb quatre grapades i després es quedà altre cop quiet, assegut en la banqueta on havia descansat la seva roba. Aquí no n’ha entrat cap, de jueu, sentí que deia madò Hugueta. O no saps que en temps de Coresma tenim tencat? O no ho saps que acatem ses ordres? Què vols dir embarcats? Idò compta, compta, res no sabíem de sa feta…

Amb els ulls baixos, quasi tremolant, Rafel Onofre intentava escoltar. Però només li arribava la veu enfadada de madò Hugueta, que sonava molt més a prop que la de Ripoll, tal vegada perquè aquest ni tan sols s’havia molestat a pujar i interrogava damunt del seu cavall des del carrer. La Coixa, encuriosida pel que passava a fora, anà per sortir, però es quedà amb la mà fixa sobre la clau de la porta. No l’arribà a rodar.

—No, no em delateu, per caritat —demanà l’al·lot amb un plor d’infant.

De sobte, la Coixa ho comprengué tot. Comprengué el perquè de la por del jove, del seu capteniment estrany, del cansament d’anit passada, de l’estat febrós, de les poques paraules, i somrigué per dedins, com sempre que encertava algun judici: no en va l’havia feta pensar en Crist.

—Vols dir que ets un d’ells? —li enteplegà—. Ara entenc per què no et coneixia… Mai no veniu per aquí. Diuen que no vos voleu embrutar amb cristianes… Me sap greu per tu, però de jueva no en tenc res jo, això sí que no. No vaig de verbes. Però m’agrades… Ja ho deus haver endevinat… Vestit no tant, però nu m’has paregut un àngel… Sí, sí, t’ho assegur. Per això ni et cobraré, ja veus. I de tu no n’he tret ni una besada…

Rafel Onofre Valls amb el cap dins les mans l’escoltava, ara ja sense plorar, avergonyit. S’havia comportat com un infant, ell que es considerava un home fet. S’aixecà i amb tota la força dels seus denou anys estrenyé contra el seu cos el cos de la Coixa i la besà, primer als llavis, després endins de les genives. Amb la llengua li resseguí les faccions de la cara i es deturà en la caragola de les orelles. I en notar altre pic com li cremava la sang enmig de les cames, sense deixar d’abraçar-la, la diposità sobre el llit i la posseí amb una mescla de ràbia i agraïment amb el qual afirmava el seu despit de mascle jove. Fins que no notà els sospirs d’ella, els gemecs profunds, que Beatriu Mas sabia fingir a la perfecció, els seus crits apagats, mentre li cercava els llavis, no consentí que tornessin a vessar-li els sucs de la vida.

De sobte la veu de madò Hugueta i els seus tocs a la porta els desferen els braços i les cames entortolligades. Reclamava amb urgència la Coixa perquè sortís.

—Espera. No te moguis. Ara torn. Pensarem què és el millor que podem fer.

Madò Hugueta temia que, en efecte, aquell home que anit demanà per la Coixa amb tanta caparrudesa i li oferí un bon grapat de doblers si accedia a cridar-la, era un dels qui cercaven. Per això tocà amb violència a la porta de Beatriu, que era suficientment eixelebrada per encobeir qualsevol que li fos llépol. La mestressa l’advertí que encobrir un fugitiu de la justícia, fóra o no fóra del carrer, molt pitjor si ho era, podria tenir per a tothom, però molt més per a ella, conseqüències del tot nefastes. Als del carrer, els havien confiscat els béns, barrat el pas a les cases i des d’ahir mateix els començaven a obrir causes. La meuca assentí a tot quant deia madò Hugueta, i en acabar li assegurà que aquell al·lot res no tenia a veure amb el frustrat embarc: era el germà petit d’un bandejat, un antic parroquià seu que havia decidit romandre aquella nit al bordell perquè les forces de l’Agutzil no el trobessin pel carrer després de tancar la murada. Aquell mateix capvespre se n’aniria a Muro, on vivia. Esperava només que li deixessin un cavall. El seu anava coix, i per això no l’emprava.

Madò Hugueta no es prengué en consideració les excuses de la Coixa. La coneixia prou i sabia que sovint els seus parroquians s’aprofitaven de la seva bona pasta, sobretot si els trobava agradosos. Li advertí, abans que tornés a entrar a la cambra, que volia ser testimoni de la sortida d’aquell jovençà.

—Què en sabeu, des meus? —preguntà Rafel Onofre de seguida que tengué davant Beatriu.

—Poc, el que has sentit a madò Hugueta —li digué ella tancant la porta altra vegada i fent girar la clau—. Supòs que no tens a on anar. Ses vostres cases han estat barrades i es vostros béns confiscats. Diuen que en teniu molts més d’amagats, i jo m’ho crec… Em basta mirar-te… —li somrigué afalagadora, per si un cas l’havia ofès—. T’ajudaré, no passis pena, però m’has de fer dos favors. Primer, no dir-ho a ningú. Si em delates, te’n penediràs. Jo negaré que has estat aquí. Ni a madò Hugueta no li ho he confiat. És sa primera vegada, que jo sàpiga, que he boixat amb un jueu… És clar que sense circumcidar tots ets homos sou iguals. Bé, tots no, que en qüestió de pardals també n’hi ha de diferències, i moltes… T’ho dic jo, que ho sé i millor que ningú. I m’ha agradat, què vols que et digui? Déu Nostro Senyor em perdoni —i se senyà i besà amb estrèpit el dit gros en acabar de fer la creu.

—I es segon favor?

—Vull saber per què demanares per mi anit passada quan decidires buscar aixopluc an es bordell… Per què jo, la Coixa, precisament? Que tenc bona fama dins es carrer?

L’al·lot no vacil·là.

—Perquè un amic meu em digué farà un parell de mesos que boixar amb tu era com tocar amb un dit el cel.

—Maco, sí senyor. Mai no m’havien dit una cosa així. I tu, penses el mateix?

—Jo…, tenc al·lota i l’estim i me pensava que només amb ella, de casats, podria tocar amb un dit an el cel…, quan passa sa lluna.

—Encara que ho diguis per compromís et confessaré que m’agrada. Vatua el món, quina sort sa meva! —afegí com si parlés tota sola—. Mai cap cristià no m’havia dit una cosa tan bella!

I després, canviant fins i tot el to de veu, li ordenà que es rentés.

—Puts a mar, a mascle i a saladina. Et donaré una altra roba. Amb aquesta, qualsevol, encara que no te conegui, donarà avís a sa partida. Tot d’una torn —afegí amb un somriure agradós, des de la porta.

L’al·lot l’obeí. S’estopetjà amb aigo i s’eixugà amb una tovallola flonja, que feia olor de pomes. Mai no haguera imaginat així la Coixa, ni els costums del bordell, per molt que n’hagués sentit parlar als amics de fora del carrer, com aquell fusteret que li recomanà na Beatriu Mas, encoratjant-lo que tastés aquell gust de niguls que queda després de tornar de la glòria. Ella entrà tot d’una amb un farcell. El desféu:

—Ges, és lo millor que he trobat. I creu-me que no ho faig amb intenció d’escàndol. Déu me’n lliber! Ho faig perquè…, perquè a la Casa Negra difícilment tornen es jueus cristians…

I li donà un hàbit de frare que qualcú degué deixar oblidat en una fuita precipitada.