Agraïments

A Manuel Bonilla (1906-1990) i Josep Amela (1920-2005), que van escriure amb les seves vides aquesta novel·la: gràcies a tots dos. Les fotografies de les vostres cares, penjades davant del meu escriptori, han beneït cada ratlla d’aquesta novel·la.

A Luis Rosales (1910-1992), poeta, per intentar salvar el seu amic Federico… «sabent que mai m’he equivocat en res, sinó en les coses que més estimava».

A Luis Rosales Fouz (1952), a qui vaig trucar per telèfon per primera vegada un matí d’hivern des del cementiri de Cercadilla: «No ens coneixem», li vaig dir. «Em dic Víctor Amela Bonilla, sóc periodista de Barcelona, el meu avi era de Granada i va lluitar amb el seu pare a la guerra. Sé que en aquest cementiri hi ha la tomba del seu pare, Luis Rosales. No la trobo…». I en Luis, per telèfon, em va guiar. «L’he trobat, sóc al davant», li vaig dir. «Resi una pregària», em va demanar. Ho vaig fer. I vaig dipositar una fotografia del meu avi (mort el 1990) sobre la làpida del seu amic Rosales (mort el 1992): era l’any 2017 i des de 1937 no havien tornat a estar junts. Aquella tarda, en Luis Rosales fill em va rebre a casa seva i em va parlar del seu pare amb llàgrimes als ulls. Li vaig preguntar: «Un amic del meu avi, supervivent de la guerra, a l’Alpujarra, em va assegurar que van lluitar per defensar la religió. Va ser el cas del teu pare, també?». «Absolutament!», em va confirmar.

A Juan López Escudero (1906-1995), per explicar-me com el 1936 es va fer guerriller amb el meu avi, a les Alpujarras. I al seu fill José Luis, del cortijo Cuatro Hermanos. I a en Pepe, actual propietari del cortijo Los Puertas.

A Progrés Pujol (1914-195?), per haver defensat la família Amela durant la revolució de 1936 al barri de la Trinitat de Barcelona, com a sindicalista i poumista.

A Agustín Penón (1920-1976), que va empenyorar la seva ànima endinsant-se en el pou de la mort de Lorca, sempre amb el seu exemplar del Romancero gitano.

A Félix Grande (1937-2014), que en la seva obra La calumnia va argumentar a favor de Luis Rosales en la seva defensa de Lorca el 1936.

A Ian Gibson, per la seva immensa i titànica obra sobre Lorca —que ha sigut la meva xarxa segura—, per escoltar la història del meu avi en una cerveseria de Madrid i per desitjar-me fortuna.

A Antonina Rodrigo, coetània de la meva mare i també albaicinera barcelonina, per animar-me calorosament a escriure aquesta història i per inspirar-me amb les seves obres Mujeres granadinas represaliadas, García Lorca en Cataluña, Margarita Xirgu i Memoria de Granada.

A Víctor Fernández Puertas, per haver atès totes les meves consultes sobre Lorca amb tan generosa paciència com infal·lible sapiència (desplegada en una àmplia obra lorquiana que corona amb Palabra de Lorca, de moment).

A María del Carmen Díaz de Alda, l’estudi de la qual Luis Rosales: poesía y verdad ha sigut la meva guia constant.

A Marta Osorio (1935-2015), que va obrir la maleta d’Agustín Penón i amb els seus papers va elaborar el llibre que el seu amic no va poder fer, el fascinant Miedo, olvido y fantasía.

A Enrique Bonet, per La araña del olvido, un còmic captivador que ofereix en imatges el llibre de Marta Osorio, i que a Granada tutela la cofraria Agustín Penón.

A Lola Manjón, pel seu estudi Emilia Llanos Medina, una mujer en la Granada de Federico García Lorca.

Als escriptors Gerald Brenan, Claude Couffon, Carlos Morla Lynch, Marcelle Auclair, Rafael Martínez Nadal, Eduardo Molina Fajardo, José Luis Vila-Sanjuán, Francisco Umbral, Francisco Ayala, Andrés Sorel, Manuel Iglesias Ramírez (avi de Pablo Iglesias), Gerardo Rosales, Miguel Caballero Pérez, Gabriel Pozo, Manuel Ayllón, Santiago Roncagliolo, Fernando Guijarro, Fernando Marías, Daniel Feliu, Manuel Francisco Reina, Carles Esquembre, Carlos Hernández i El Torres, per les seves respectives i particulars aproximacions a la vida, l’obra, la mort i el parador de les restes del poeta Federico García Lorca.

A José María Zavala i Jesús Cotta, pels seus assajos sobre el vincle entre Federico García Lorca i José Antonio Primo de Rivera.

A Fernando Rubio i Adoración Elvira, per la seva antologia de textos lorquians sobre l’Alpujarra, Lorca en el país de ninguna parte.

A José Ignacio Delgado Poullet, Nani, guia del Monasterio de la Victoria, que va allotjar el penal del Puerto de Santa María (Cadis), per mostrar-me les cel·les dels presos tancades al públic.

A Manuel Martínez Cordero, per la seva monografia El penal del Puerto.

A Agustín Guillamón, per la seva monografia Barricadas en Barcelona.

A Ricardo Álvarez-Espejo (excapità general de Catalunya), per ser la meva clau als arxius militars per trobar els historials de Manuel Bonilla i Josep Amela.

A Pepín Bello, company de Federico a la Residencia de Estudiantes, per explicar-me durant una tarda de 2006, als seus jovials cent dos anys, a la seva casa de Madrid, com era i com escrivia Federico a la seva habitació, l’any 1919!

Al meu tiet Antonio, per evocar-me encara avui els seus dies com a pastoret a l’Alpujarra, de 1936 a 1939.

Als seixanta-cinc descendents d’en Manuel Bonilla i la María Estévez, els meus avis de l’Alpujarra: vuit fills (quatre dels quals encara viuen), divuit néts, trenta-tres besnéts i sis rebesnéts, fins ara…

I a Marta Aguilar, la meva parella, que m’ha acompanyat —entre llibres, camins i dies— des de la idea fins a l’acte.