Estimada Palmira,

Com estàs? Fa massa temps que no ens escrivim! Avui he pensat en tu. És que un amic m’ha escrit des de Nova York i m’ha parlat del nostre estimat Federico…

I he recordat les nostres converses.

Vull saber coses de tu.

Com et va la vida a Barcelona? Perquè m’expliquis, jo t’explico primer.

T’escric des de casa, a la plaça Nueva. Sóc a la sala d’estar, tu hi vas ser, o sigui que ja saps que estic veient la foto d’en Federico a la paret del piano. No deixo de mirar-la mentre t’escric.

Sovint parlo amb ell.

Quatre anys sense escriure’ns! Ara t’explicaré per què. He estat molt enfeinada! Molt enfeinada! Però abans t’ho vull preguntar: com va la teva merceria? Recordo que havia sigut de la difunta tia del meu amic, el fotògraf Mas, que te la va cedir. Que bé! Quin home, aquest Mas! És el millor fotògraf de Barcelona! Et vaig ensenyar les fotos que em va fer als anys vint a l’Alhambra?

Ai! Et recordo de tan joveneta, amb dinou anyets, i les nostres xerrades a l’Albaicín, i a casa meva… Que bé que em vas cosir i brodar sempre tot el que et demanava, Palmira! No he vist mai una brodadora amb més bona mà que tu.

Em va agradar aquella confiança nostra. Em vas parlar d’un amiguet teu, en Jacinto… He sabut coses d’ell! Després t’ho explico, però vull anar per ordre.

I el primer és el primer. Et vull dir per què he estat tan enfeinada. I per això t’he de parlar del meu nou amic de Nova York. Des que te’n vas anar a Barcelona, ja fa deu anys, no havia tingut cap millor amistat. Ara ell és el meu amic més important.

Es diu Agustín Penón.

L’Agustín és espanyol. Ha viscut a Costa Rica i es va nacionalitzar nord-americà als vint-i-cinc anys. Viu a Nova York. Va arribar a Granada el febrer de 1955, i s’hi va estar un any i mig. Va tornar a Nova York el setembre de 1956. Ara ha fet dos anys. L’enyoro tant! Per sort, ens continuem escrivint molt. I l’ajudo en les seves indagacions.

Són unes indagacions molt delicades. El que t’explicaré és molt important, i t’ho dic per la confiança que ens uneix.

Resulta que l’Agustín Penón va venir per documentar-se i escriure un llibre sobre el nostre estimat Federico, sobre la seva vida… i sobre la seva mort. Què et sembla, Palmira? Ningú no s’hi atreveix! Serà el primer llibre rigorós i seriós i fidel a en Federico i al que li va passar. I ja saps que a Granada no n’ha parlat mai ningú obertament, d’això! A Granada tothom ha cremat les seves fotos, els seus llibres…

Jo no, esclar! Era impossible que jo pogués cremar res del meu amor! En Federico i jo ens estimàvem, ja t’ho vaig dir. Des de la seva mort, porto un penjant amb la seva fotografia al pit. Cada dia el noto més a prop. Hi ha nits que el sento. En Federico em canta! Em toca el piano. Em recita. Jo li parlo. I ploro. No el vaig poder salvar. Li demano perdó entre llàgrimes. L’hauria d’haver ajudat! M’hauria d’haver presentat al Govern Civil! Manuel de Falla va tenir el valor d’anar a veure el governador civil, i van estar a punt d’afusellar-lo! Al meu estimat don Manuel! Jo no m’hi vaig atrevir. Si l’hagués amagat aquí…

Doncs bé, l’Agustín Penón va arribar a Granada, i ningú no deia res. Una ombra ominosa cobria el nom d’en Federico. L’Agustín se’n va adonar de seguida, en una de les seves primeres nits a Granada. Un amic el va convidar a un sopar en homenatge a en Pepe Rosales, en Pepiniqui, en un restaurant del centre de Granada. A en Pepiniqui i a l’Agustín els van presentar a l’aperitiu. Es van caure bé. L’Agustín va saber que a en Federico el van detenir a casa d’en Pepiniqui, de manera que es va esforçar per guanyar-se la seva amistat, per mirar de treure-li informació algun dia.

Quan ja prenien les postres, entre copes i puros, es van fer els brindis. I en Pepiniqui va dir:

—Amics, us presento un americà de sang espanyola, i tal com ell m’ha dit fa una estona, granadí de cor. Us presento l’Agustín Penón!

Els presents, trenta o quaranta granadins, amics d’en Pepiniqui, dels quals la majoria amb prou feines arribaven als trenta anys durant la guerra (avui són homes venerables de cinquanta anys i escaig), el van animar a fer un brindis.

—Que parli, que parli! —van aclamar.

Molt cohibit, i una mica atordit pel vi, els licors i el fum, l’Agustín Penón es va aixecar, va vèncer el pudor i va dir:

—Gràcies per permetre’m compartir aquest acte d’amistat amb el vostre incomparable Pepiniqui! Gràcies per conservar Espanya com el preciós país que és! Gràcies pel miracle de Granada!
—¡Olé! —van cridar uns quants, entre un mar d’aplaudiments i ovacions.

L’Agustín es va embriagar del seu èxit quan va sentir tantes aclamacions, la situació li va semblar propícia i va deixar anar el que li palpitava en el fons de l’ànima:

—I gràcies especialment a Espanya, i sobretot a Granada, per haver enriquit el món amb el millor poeta que mai ha existit: Federico García Lorca!

Ai, Palmira! Quin silenci que es va fer! L’Agustín m’explicava que mai no ho oblidarà. Van sonar un parell d’aplaudiments que es van aturar de cop. Ningú no va ovacionar, ningú no va aclamar, ningú no va aplaudir, tots van acotar el cap, van mirar els tovallons, van escurar alguna copa. Quina tensió! Llavors, en veu baixa, es van iniciar algunes converses. Esmentar en Federico era de mal gust! Els comiats van ser glacials, i l’Agustín va poder sentir aquest comentari xiuxiuejat:

—No necessitem pas que ens vinguin de fora a dir-nos qui ha sigut un gran home i qui no.

Aquella nit l’Agustín va descobrir com és Granada, i que trepitjava un terreny minat per la por i el prejudici.

En Pepiniqui va firmar als convidats les targetes del menú com a record, i a l’Agustín li va escriure:

«Per a nosaltres dos, en Federico ha estat aquí aquesta nit».

Que maco, oi? Després, en José Rosales ha ajudat molt l’Agustín, li ha explicat com van detenir en Federico, com va intentar rescatar-lo, com va desaparèixer per sempre…

Alguns amics em demanaven que rebés l’«americà». M’hi vaig negar tres vegades. Perquè jo no havia volgut parlar d’en Federico amb ningú! Fins que et vaig conèixer a tu. I des que te’n vas anar a Barcelona, Palmira, no vaig tornar a parlar d’això amb ningú més, amb ningú! Fins que vaig accedir a veure aquell americà…

Va ser el 21 de juny de 1955, eren les set del vespre. Una llum molt bonica es filtrava aquí dins a través de les finestres.

I va entrar l’Agustín Penón.

Em vaig quedar paralitzada quan el vaig tenir davant meu.

Era l’Enviat!

Em vaig posar a tremolar, se’m notava a les mans i a la veu. Segur que ell ho va notar! Però cap dels dos no va dir res.

Me’l vaig quedar mirant, molt astorada.

Palmira, aquell home de trenta-cinc anys que tenia davant meu, aquell home que es deia Agustín Penón, era l’Enviat!

L’Agustín Penón era l’Enviat per en Federico des de l’altra banda per despertar-lo i tornar-lo al món dels vius.

El vaig veure i ho vaig saber. Vaig saber que era ell. Mirant-lo, em va semblar que veia en Federico mateix. La seva manera de moure’s. La seva manera de parlar. La seva manera de mirar-me, d’atendre’m, d’escoltar-me, tan delicat, tan afable, tan educat però cordial, tan cortès però simpàtic. Era ell! L’Agustín havia vingut de la mà d’en Federico. Allà els tenia a tots dos, davant meu.

Palmira, em vaig sentir tan feliç que li vaig ensenyar de seguida la dedicatòria d’en Federico a l’exemplar d’Impresiones y paisajes que em va portar a l’Alhambra aquell 29 d’agost de 1918. Ai, aquest passat mes d’agost ha fet quaranta anys! Te la vaig ensenyar:

A la maravillosa Emilia Llanos, tesoro espiritual entre las mujeres de Granada, divina tanagra del siglo XX, con toda mi admiración y fervor.

Ai! El meu amor…

I vaig decidir ajudar l’Agustín en tot el que em demanés. Aplanar-li el camí tant com pogués. L’Agustín havia vingut per trobar en Federico, per alçar-lo de la terra ignota on reposava. D’entrada, l’Agustín va aconseguir alçar la llosa del sepulcre que s’havia tancat a sobre meu des d’aquell tristíssim 18 d’agost de 1936.

L’Agustín m’ha ensenyat que no és bo sepultar un fet i oblidar-lo, per molt espantós i dolorós que sigui. Si no t’atreveixes a mirar-lo de cara, acaba enverinant-te per dins. Això era el que jo estava fent amb la mort d’en Federico. Jo i molts altres, Palmira! Però jo… em consumia enterrada en vida a causa d’aquell silenci. L’Agustín em va ensenyar que el més sa és acceptar el que ha passat, conviure amb el fet que sigui i confiar que al final ocuparà el lloc que li correspon. T’ho dic a tu també, per allò de la teva mare…

Durant mesos, l’Agustín va investigar, va preguntar a gent, va tafanejar pels arxius, va indagar en cases, va explorar tot Granada, i Fuente Vaqueros, i Asquerosa, i la Vega, i va prendre copes amb uns i altres… Jo li vaig explicar que havia visitat els pares d’en Federico aquell 18 d’agost. Davant seu, no em vaig atrevir a dir-los el que jo acabava de saber. Els pares encara creien que en Federico podria estar viu a Víznar, per un paperet manuscrit que els havia arribat…

Li vaig explicar a l’Agustín que un any després de la mort d’en Federico vaig anar a casa dels Rosales, i vaig parlar amb la mare i la germana d’en Pepe i d’en Luis Rosales, el germà poeta, a qui jo havia conegut a la Huerta el 1930. Em van dir que en Luis tenia intenció de treure en Federico de casa seva aquell diumenge mateix, 16 d’agost, durant la nit. Però abans d’això, a les cinc de la tarda, hi va arribar el desgraciat d’en Ramón Ruiz Alonso, que ara viu a Madrid, suposo que amb la consciència negra, i s’hi va presentar amb en Juan Luis Trescastro, que fa quatre anys es va morir d’un càncer d’intestí a Santa Fe, i en Luis García-Alix.

A l’Agustín li va agradar conèixer l’Angelina, la serventa dels García Lorca, que li va dir d’en Federico: «Era un home tan generós! Tothom qui el coneixia, d’ell menjava…». Això li va encantar! I també li va explicar que a la Huerta, en Federico deia a les serventes: «Si em maten, ploraran molt, vostès?». I que el pare d’en Federico es va arribar a culpar de la seva mort… com jo. «I va venir a Granada per obeir-me a mi!», ja que és veritat que el pare li va demanar que passessin junts a la Huerta el dia de sant Federico, el 18 de juliol. És que don Federico atabalava massa el seu fill, perquè hauria preferit que fos un catedràtic formal i avorrit… Ai, quina llàstima! El bon home no va saber actuar d’altra manera… Que fàcil que és veure les coses quan ja han passat, oi?

L’Agustín, un dia, va aconseguir una cosa increïble: que jo m’agenollés davant d’una fossa al camp, entre Víznar i Alfacar. Un dels enterradors d’en Federico, en Manolillo el Comunista, ens va assenyalar la tomba d’en Federico. I em vaig agenollar, i vaig plorar, i em vaig persignar i vaig deixar tres clavells vermells entre la pedra i les oliveres.

Palmira, jo estic convençuda que en Federico guia l’Agustín! Durant la meva llarga vida he participat en moltes sessions d’espiritisme, crec que ja te’n vaig parlar. I per això sé que l’esperit d’en Federico guia l’Agustín. Per això l’Agustín va descobrir tantes coses tan ràpid, i sabia amb qui parlar, on anar… T’encantaria coneixe’l!

Per exemple, l’Agustín va aconseguir que en Gerardo Rosales, el germà petit d’en Luis, que és notari, li trobés la partida de defunció d’en Federico! Els seus pares l’havien sol·licitat el 1940, quan van deixar Granada per sempre: necessitaven aquella partida per reivindicar-se hereus legals dels drets de les obres del seu fill difunt.

En Gerardo també li va explicar a l’Agustín que havien degradat dels seus càrrecs a la Falange, per procedir a afusellar-lo, el seu germà Luis. Per haver amagat Lorca! Es va salvar pels pèls, i pagant una multa el seu pare. Resulta que ara molts acusen en Luis d’haver entregat en Federico. El 1950, durant uns recitals de poesia a Cuba, Colòmbia i Mèxic, li van tirar ous! Els joves estudiants li van dir «assassí de Lorca»!

El cas és que l’Agustín va començar a tenir por. Va dipositar en aquesta casa tots els seus papers. La policia secreta de Franco l’espiava, em deia. Tenia por que li robessin els papers. O que el detinguessin. Per això va començar a escriure’ls tots en anglès, per posar-ho difícil. Va tenir por de ser assassinat. I va decidir tornar a Nova York.

Però abans… va passar per Madrid. I allà va parlar amb en Luis Rosales, que li va explicar com es va enfrontar a en Ruiz Alonso al Govern Civil, i que en Ruiz Alonso va confessar davant de cent persones haver detingut Lorca sota la seva única responsabilitat. En Luis sempre es culparà per no haver pogut salvar en Federico… com jo. L’entenc tan bé… I si aquella nit en Luis Rosales hagués matat en Ruiz Alonso? I en Velasco, i en Valdés… No, ni això no hauria salvat en Federico. És el que penso.

I a Madrid, l’Agustín també va parlar amb en Ramón Ruiz Alonso, que li va mentir: va dir que ell només va obeir una ordre, i que desconeixia que aquella casa fos la dels Rosales. Mentida. Tots sabem que odiava en Pepe Rosales i que volia perjudicar-lo, i embrutar els falangistes.

L’Agustín també es va trobar a Madrid amb la Vicenta Lorca, la mare d’en Federico. Estava amb la Isabel i la Concha, les germanes d’en Federico. A totes tres els va semblar que era un home agradable, simpàtic i intel·ligent. Les tres dones es van instal·lar a Madrid el 1951, ja fa set anys. Van tornar del seu exili a Nova York després de la mort de don Federico, el 1949. Va quedar allà enterrat, al cementiri de Gate of Heaven. La Isabel em va explicar que quan van salpar del port de Bilbao amb el vaixell Marqués de Comillas cap a Nova York, el 1940, mentre veia com s’allunyava la costa espanyola des de la borda, don Federico va dir:

—No vull tornar a veure aquest refotut país.

Ho va complir. Tenia bons motius, aquest país li havia matat un fill i un gendre. I li havia saquejat gairebé tota la seva fortuna.

Tornant de Madrid, l’Agustín va venir aquí, a casa meva, i vaig veure que tenia una crisi. Estava molt angoixat! Tenia por que el detinguessin o que el matessin, com a en Federico…

I se’n va anar. Es va embarcar a Cadis. Jo el vaig animar a marxar. Al seu apartament de Nova York podrà acabar el seu meravellós llibre! M’ha enviat una foto del seu estudi: té unes precioses fotos de Lorca i de Granada i de Víznar penjades a la paret. L’inspiren. Un raig de sol es filtra per la persiana, i uneix els llavis d’en Federico i la seva fossa a Víznar. El raig sembla la seva firma de llum, diu «LORCA». Ara en Federico li parla a l’Agustín, a mi ja no.

L’Agustín sap que a en Federico el va matar la crueltat sanguinària d’assassins mercenaris com en Salvaorillo, el Panaero i el Chato de la plaça Nueva, encoratjats per l’enveja dels mesquins i per l’ànsia de poder dels ambiciosos com Ruiz Alonso, Trescastro, el vicegovernador Velasco Simarro (guàrdia civil retirat i rancorós pel «Romance de la Guardia Civil española» del Romancero gitano), el governador civil José Valdés i el governador militar Antonio González Espinosa.

«Indiferència, ambició, enveja i venjança», m’ha escrit l’Agustín, «són quatre emocions per a un crim». El va entristir que dinou anys després del crim encara hi hagués tanta gent amb tantíssima por a Granada. Por! Tant de bo l’Agustín no en tingui i acabi el seu meravellós llibre…

Des que l’Agustín se’n va anar, jo l’he continuat ajudant en la investigació. Li envio el que esbrino.

M’ha demanat informació sobre els preus dels terrenys entre Víznar i Alfacar, per comprar-los. Quina idea més fantàstica!, vaig pensar. I m’he cuidat de saber com comprar «els terrenys on hi ha enterrat en Federico, pedra, oliveres, en aquell lloc preciós», tal com li vaig dir en una carta.

Però ja no cal. El cos de Federico García Lorca ja no és allà. Ho acabo d’escriure a l’Agustín: «Ja no ens interessa adquirir els terrenys d’oliveres. El que era allà, ja no hi és. M’entens? Fa molt de temps que se suposa que és a Madrid amb la família».

M’ho ha dit el meu amic Antonio Gallego Burín. Ell em va dir aquell nefast 18 d’agost de 1936 que en Federico era mort. Ha sigut alcalde de Granada fins fa cinc anys, és amic de tothom i sap moltes coses. Ai! L’Antonio havia pronunciat el 1930 aquest brindis: «Per en Federico, que es morirà una nit d’estrelles, sentint Chopin dins l’ànima i una mà suau sobre el cor!».

On és ara, en Federico? És un misteri.

A mi m’inquieta molt.

Què voldrà en Federico ara, de l’Agustín i de mi?

No ho sé, Palmira.

Jo tenia un deute contret amb en Federico des de la seva mort. Intento saldar-lo. L’hi dec!

Investigo per a l’Agustín. M’arriben indicis, dades, detalls. Però no sé si són bons. Jo els comunico tots a l’Agustín. Quan vam estar a Víznar vam veure que les autoritats havien plantat plançons de pins en aquells terrenys, com si volguessin esborrar l’empremta de les fosses. L’Agustín va arrencar uns quants pins d’aquells, indignat i trist! Si la Guàrdia Civil ens arriba a veure en aquell moment, se’ns emporta detinguts! L’Agustín no pot entendre que Espanya es comporti així amb una persona que mereix tanta glòria com en Federico.

L’actitud de la família d’en Federico m’estranya. Alguns diuen que don Federico va entregar gairebé tota la seva fortuna en efectiu al govern militar, en un maletí, mitjançant el seu advocat, per salvar el fill. La màquina de matar no es va aturar a temps. I el governador militar, Antonio González Espinosa, en comptes de tornar-li els diners —que va fer servir per pagar armes i avituallament dels insurrectes— li va tornar… una altra cosa. Li va tornar…

El cos d’en Federico.

No he pogut confirmar que l’Espinosa organitzés una operació d’alt secret militar per recuperar el cadàver d’en Federico, en presència de donya Vicenta. Això diuen els veïns de Víznar, que van veure una dona allà… El que sé és que l’Espinosa va rellevar del front de Víznar l’indòcil falangista Nestares per un tal Morillas, un legionari molt lleial. A en Nestares el va enviar a rescatar uns ramats de vaques a la muntanya, i el dia 20 el va restituir. O sigui, que abans de l’alba d’aquell dia 20 d’agost, el cos d’en Federico ja devia haver sortit cap a un altre lloc.

On? No sé on és en Federico, així l’hi escric a l’Agustín. On és, si és veritat que ja no és a Víznar?

Uns diuen que és a la Huerta de San Vicente, on hi havia el cobert. O a sota de la noguera.

D’altres, que en un cementiri de Madrid, en un panteó d’algú proper a la família, amb un altre nom.

D’altres, que és al mateix nínxol que el seu cunyat Manuel, al cementiri de Granada.

D’altres, que en un jardí d’una vil·la familiar a Nerja.

D’altres, que en una ermita del poble de Láchar.

D’altres, que en una caixa que el seu amic uruguaià Enrique Amorim va enterrar fa cinc anys al peu del primer monument dedicat a Lorca a tot el món, a la ciutat uruguaiana de Salto, davant de l’actriu Margarida Xirgu.

I d’altres diuen que és al Valle de los Caídos.

Diuen que el poeta Pemán, enviat per Franco, ha ofert a la família traslladar les restes del poeta a Cuelgamuros, sota la creu del monument del Valle de los Caídos. Franco se’l vol apropiar i sobretot vol evitar que ningú no utilitzi aquestes restes contra ell i el seu règim, contra la seva Espanya. «Val més deixar-lo on és», va respondre la família.

On és? Això ens preguntem l’Agustín i jo…

És possible que Franco hagi ordenat portar al Valle de los Caídos els ossos d’en Federico, barrejats amb d’altres? Les obres del monument han culminat aquest estiu. I el pròxim 1 d’abril hi inhumaran les restes de José Antonio.

On és en Federico?

No ho sé. Franco va permetre fa set anys la tornada de la família d’en Federico des de Nova York, i els ha permès editar les seves Obras completas per primera vegada a Espanya. Van sortir a la venda fa quatre anys, a l’editorial Aguilar. Franco necessita netejar-se davant del món la taca de la mort d’en Federico, i això inclou pacificar la família. Franco ha escoltat massa diplomàtics de molts països que l’hi han suggerit. I la família no reclama el cos, de moment.

Potser mai no sabrem on és en Federico. «No, no me encontraron», va escriure ell…

Tant de bo això no desmotivi el meu estimat Agustín, tant de bo continuï escrivint el seu meravellós llibre sobre en Federico.

Estimada Palmira, ara he recordat una altra de les visions del nostre estimat Federico, una altra de les moltes que demostren que ell també podia veure l’altra banda: «El pasado se pone su corazón de hierro, y tapa sus oídos con algodón de viento. Nunca podrá arrancársele un secreto».

Escriu-me, bonica.

T’estima,

Emilia Llanos
Granada, 1 de desembre de 1958