7. Barranc de Pitres

En la mitad del barranco
las navajas de Albacete
bellas de sangre contraria
relucen como los peces.

FEDERICO GARCÍA LORCA
Romancero gitano

Aquí estoy en Pitres, pueblo sin voz ni palomas de la sierra,
crucificado en la Y del árbol.

FEDERICO GARCÍA LORCA

L’Alpujarra, agost de 1936

—A terra, Escudero!

En Manuel Bonilla empeny el seu camarada i cau a sobre d’ell. Una ràfega de metralladora esquinça l’aire per sobre dels seus cossos. En Bonilla ha vist a temps el milicià republicà. Perd el fusell quan cau, però encara pot disparar amb la pistola contra l’artiller.

—Corre cap a aquella roca, Escudero! Corre!

En Manuel Bonilla dispara sis bales del carregador de la seva pistola amb la cadència precisa per obligar l’enemic a cobrir-se, el temps just perquè en Juan Luis López Escudero, del cortijo Cuatro Hermanas, el seu amic des de fa anys, el seu camarada ara a la guerra, corri cap a la penya que el resguardarà.

—Dispara, Escudero, dispara tu, ara! —brama en Manuel Bonilla, que s’ha quedat sense bales.

En Bonilla i l’Escudero són veïns des de fa set anys a la serra de la Contraviesa. El cortijo de l’Escudero és al capdamunt del camí, a prop de la fondalada del cortijo Los Puertas. En Bonilla i l’Escudero són veïns de sols i d’intempèries, de pell colrada al camp, de suors sobre els solcs, de ramats, gallines, oliveres i fonts.

—Dispara!

L’Escudero dispara, i en Bonilla salta fins a la roca que protegeix el seu camarada d’arada i de pistola. S’ajup al seu costat just en el moment que des del darrere arriben a la seva posició altres companys de la 6a centúria de la Falange de Granada, sector de Pitres: són 107 homes a primera línia de foc. Combaten a l’avançada al barranc de Pitres, al qual anomenen barranc de la Sang, per tanta que fa segles hi va córrer barrejada amb les aigües del riu, després d’una matança entre moros i cristians.

Ara s’enfronten les forces lleials a la República i les insurrectes. El poble de Pitres queda en zona roja.

—Aquí teniu una bona pinya, ara ho veureu!

Un camarada d’en Bonilla i de l’Escudero s’aixeca, exposa el seu cos a l’enemic, avança amb ímpetu un parell de metres, agafa embranzida i llança una granada sobre la metralladora, que alhora deixa anar una ràfega. L’última.

Els esquerdills de roca arrencats per les bales del terra pedregós toquen els falangistes. Tot seguit, l’estrèpit de la granada i l’«hurra!» fervorós del llançador, que veu com salta per l’aire la metralladora enemiga.

—Amunt esquadres, a guanyar! —crida el soldat que s’ha jugat la vida, i es colpeja el pit amb el puny, sobre el brodat vermell d’un feix de fletxes i un jou.

Tots els homes d’aquesta centúria són falangistes voluntaris, afiliats a la Falange de Granada després de la insurrecció militar del 20 de juliol. Cadascun pels seus motius. Després de més de dos anys de mirades de gairell en bars i casinos, de malevolències sense mastegar, d’una violència continguda que ha encès la sang a les venes dels més joves, tot ha esclatat volcànicament. A sang i foc, a tret sec. Com la imperiosa necessitat d’envestir el mufló en zel. En Bonilla i l’Escudero, després de tres setmanes d’espontànies escaramusses a les Alpujarras, s’han presentat a la Prefectura Provincial de Granada de la Falange Espanyola. I s’hi han afiliat com a voluntaris.

—Gràcies, Manuel! M’has salvat la vida pels pèls. Te’n dec una! Això no s’oblida —li agraeix l’Escudero a en Bonilla, mentre es retiren de la rereguarda un cop ha arribat el relleu.

—Em deixes la teva mula un dia per llaurar, i tot arreglat —li respon en Manuel, que conté un somriure i arqueja les celles amb un gest burleta que l’Escudero ja coneix.

—Això està fet, Manuel.