32. Teatre Barcelona

Barcelona, 29 de setembre de 1935

La llum de setembre d’aquella tarda convida en Josep Amela a caminar quan surt de les oficines de la casa Pirelli, on treballa, a prop de la plaça de Catalunya.

A en Josep li fa la impressió que la tarda somriu, tal com ell ha somrigut davant del fotògraf que avui ha anat a les oficines. Ha sigut idea de l’eficient secretària Roser Ferran, cinc anys més gran que ell, dona llegida i preparada, que parla italià perquè ha estudiat a l’Escola Italiana, que freqüenta la biblioteca de l’Ateneu, al proper carrer de la Canuda, per llegir novel·les del segle passat, i que no es perd ni una òpera al galliner del Liceu, Rambla avall. Ella és la que ha decidit fer fotografies dels treballadors de l’oficina, per a un futur àlbum.

—La teva foto, Pepito, que te la facin a l’arxiu, oh, tu, vigilant d’arxivadors! —ha bromejat la secretària—. Pepito, posa’t ben guapo!

A en Josep li diuen Pepito a casa, i des que la secretària ho ha sabut, s’ha pres aquesta amable confiança, com si el noi fos el seu germà petit.

—Doncs espereu, que em poso la guerrera. Em cordo els botons?

—No, no —li ha aconsellat la Roser Ferran—. Et va molt gran, Pepito, i així descordada es nota menys.

En Josep Amela s’ha assegut en una cadira amb respatller alt, col·locada en un angle de les estanteries de l’arxiu que cobreixen les parets des del terra fins al sostre, on hi ha alineats els arxivadors de cartró, l’un al costat de l’altre, amb les seves etiquetes identificatives. El jove oficinista i arxiver sap on s’ha de guardar cada còpia de cada document, on s’ha d’anotar cada registre.

—Així estic bé? —ha preguntat en Josep Amela.

A la seva guerrera d’ordenança, de color pissarra amb uns grans botons platejats, li sobra roba pertot arreu, i al seu amo li falta carn per omplir-la. En Josep és un jove prim, de coll fi, galtes xuclades, tors estret, esquelet menut i lleuger, i rostre barbamec i infantil amb orelles sortides. A casa seva es menja cada dia, però justet, sobretot les recurrents farinetes i les hortalisses que el seu pare porta de l’hort que cultiva en els camps de la barriada de Sant Andreu. En Pepito ha creuat la cama dreta sobre l’esquerra per aparentar un aire relaxat que no oculta la inexperiència dels seus flamants quinze anys, complerts fa un mes i mig, l’1 d’agost. S’ha repassat amb la mà els cabells pentinats enrere amb la gomina casolana que ell i el seu germà Francisquet preparen a casa amb resina diluïda en aigua.

—Somriu una mica, noi —li ha demanat el fotògraf, el senyor Mas.

En Pepito ha somrigut lleument, amb pudor, més amb els ulls aquosos que no pas amb els llavis, amb menys seguretat que gratitud. Treballar en aquestes oficines del número 18 de la ronda de la Universitat de Barcelona des de l’any passat el fa sentir afortunat. Fins als tretze anys ha anat a l’escola i escriu amb bona cal·ligrafia i ortografia, tant en castellà com en català. Ara pot treballar i portar diners a casa dels seus pares, al barri de la Trinitat. I no hi ha res que l’ompli més d’orgull que posar aquells diners a les mans de la seva mare.

—Pepito! Te’n vas a casa? —li pregunta en Manuel Fernández, un company de l’oficina, ja a la vorera de la ronda.

—Sí, però amb aquesta tarda tan agradable que fa tinc ganes de caminar una mica, fins a la parada següent del tramvia.

En Manuel Fernández, un jove de setze anys, és ajudant al departament de comptabilitat, i tot i que treballa amb números, el que li agrada de debò són les lletres. En Pepito ho sap perquè ha presenciat l’interès amb què en Fernández sol preguntar a la secretària Roser Ferran sobre algun dels llibres que ella està llegint.

—Doncs acompanya’m una estona, va —li demana en Fernández.

—On?

—A l’altra banda del carrer. Un amic m’espera al davant del Teatre Barcelona. El passem a buscar i passegem.

Una multitud bulliciosa s’aglutina al carrer, davant del popular i venerable Teatre Barcelona, al recolze on la Rambla surt de la plaça de Catalunya per pujar cap a la Gran Via i l’Eixample. Quan s’hi apropen, els dos oficinistes senten una veu cadenciosa que brolla dels altaveus instal·lats al vestíbul del teatre.

—Què és això? —pregunta en Josep.

—No ho sé —s’estranya en Fernández—. Aviam si veig el meu amic i ens ho explica.

En Josep Amela i en Manuel Fernández identifiquen, pel seu aspecte, artesans i obrers entre la majoria de les persones que s’apleguen al davant del Teatre Barcelona, juntament amb curiosos i vianants, nens i serventes que els porten agafats de la mà. Tots escolten la veu amb devoció, una veu velada, greu, lleument ronca, enllaunada pel metall dels altaveus:

Els dos nois veuen velles obreres amb vestit fosc i mocador sobre els cabells blancs, mecànics, aprenents, estudiants, menestrals amb el cap inclinat per sentir més bé el que semblen uns versos. El recitador els desgrana amb un sentiment tan intens que fa estremir una mica en Pepito.

—Mira, Josep, allà veig el meu amic, anem amb ell —anuncia en Fernández, assenyalant una colla que hi ha uns metres enllà.

En Josep distingeix un noi de la seva edat, de cabells morenos ben tallats i pentinats, de la seva mateixa altura però amb les galtes plenes i aspecte d’estar més ben alimentat. En Josep es fixa en les seves sabates, molt enllustrades, i en la bona qualitat de la tela dels pantalons. Va amb mànigues de camisa, de cotó blanc, amb l’americana a l’espatlla, aguantada amb una mà. L’altra mà reposa sobre el pit, i quan s’hi acosten s’adonen que està escoltant els versos amb els ulls tancats.

—Agustín! —el saluda en Fernández.

Quan reconeix la veu del seu amic Fernández, el jove Agustín separa la mà del pit i s’assenyala l’orella, sense cap intenció d’obrir els ulls. En Fernández obeeix la indicació del seu encantat amic, i decideix callar i escoltar. En Josep l’imita, al seu costat.

A en Josep l’impressiona l’atenció i el fervor amb què l’Agustín, l’amic d’en Fernández, escolta els versos. No és l’únic, perquè moltes altres persones semblen igualment magnetitzades, a les dues vores de la Rambla. I la veu de l’invisible recitador reverbera en aquella cantonada de la plaça de Catalunya amb un suau parlar papissot de balancí i assutzena que evoca latituds meridionals romàntiques i tràgiques, remotes nits andaluses.

El jove Pepito no està segur d’entendre el que escolta, encara que sigui recitat en llengua castellana, que coneix bé. Però en la veu esquinçada del recitador li sembla sentir-hi una llengua nova i misteriosa, a voltes un cant enardit, a voltes una cançó de bressol feridora.

«Juego de luna y arena!». Després d’aquestes paraules es produeix un segon de silenci, i de seguida esclata a les entranyes del Teatre Barcelona el rugit d’un miler de goles, un enrenou d’aclamacions, un crit visceral al qual s’uneix la multitud concentrada al vestíbul i al carrer.

—Visca el poeta del poble! Visca!

Alguns fan volar les gorres, molts alcen el puny amb ràbia, d’altres no dissimulen l’emoció dels ulls negats per les llàgrimes. El poeta ha acceptat fer un recital a petició dels ateneus obrers de Catalunya, i malgrat que no tots els ateneistes han cabut a la sala, sí que l’han pogut seguir gràcies als altaveus al carrer.

* * *

—Qui és el poeta? —pregunta en Josep Amela.

L’Agustín obre els ulls, de color avellana, com si s’acabés de despertar d’una llarga nit de son. Mira el seu amic Fernández i en Pepito, que li ha fet la pregunta.

—No ho sé —respon l’Agustín.

—No? —s’estranya en Fernández.

—No. Només sé —explica l’Agustín— que no havia sentit mai abans res tan meravellós. Mai! No ho heu sentit? T’he dit de quedar aquí com t’hauria pogut dir a Canaletes, i ja veus… aquest miracle! Aquest miracle! Quina poesia més increïble! Estic tremolant. Qui és? Qui és?

L’Agustín es gira cap a una colla d’obrers, si s’ha de jutjar per la seva vestimenta i perquè porten mocadors vermells i negres al coll, habituals entre els sindicalistes cenetistes.

—Vostès saben qui és el poeta?

—El poeta del poble! —diu un, amb accent andalús.

—És un gran poeta, es diu Federico García Lorca —diu un altre, amb accent català.

—Federico García Lorca… —repeteix l’Agustín.

—El poema final és el «Romance de la Guardia Civil española», del seu llibre Romancero gitano —explica el sindicalista d’accent català.

—Romancero gitano… —repeteix l’Agustín, per gravar-s’ho a la memòria.

El sindicalista amb accent català, de vint-i-pocs anys, té el front alt, espatlles fortes, mandíbula marcada i aspecte afable, i una mirada neta i brillant. I reconeix en Josep Amela.

—Pepito! Com estàs? —el saluda, posant-li una mà a l’espatlla.

—Hola, Progrés! Mira, me n’anava cap a casa i…

—Quan arribis a casa teva, pensa a donar-li molts records a la Carmeta de part meva!

En Progrés Pujol és veí del barri de la Trinitat Vella, i demostra molt d’interès per la Carmeta, la germana gran d’en Pepito. En Pepito sap que en Progrés treballa en una fàbrica de mobles, i que està embolicat en la creació d’un nou partit marxista i obrer al barri, a més d’estar afiliat al sindicat de la fusta. En Josep sap que el seu veí Progrés Pujol no dissimula l’atracció que sent per la Carmeta, i sovint l’espera a prop de casa per acompanyar-la pels carrers del barri quan ella surt a comprar o a fer alguna visita. El que no pot saber en Josep és fins a quin punt a en Progrés l’encisa contemplar la pell de la cara de la Carmeta, clara i vellutada, i els seus ulls blaus, i els seus cabells morenos i ben recollits. I tota la resta. Ella, quan en Progrés s’acosta, s’afanya a treure’s les ulleres de muntura rodona que s’ha acostumat a posar-se per fer les feines de costura amb les quals ajuda els pares.

—Els hi donaré de part teva! —promet en Pepito.

—Per cert, aquest nano que m’ha preguntat qui era el poeta… és amic teu?

—És amic del meu amic, encara no me l’ha presentat.

—Ell no m’ha reconegut, però jo a ell sí. No li he dit res per no incomodar-lo…

—I qui és?

—És el fill petit del senyor Penón, l’amo de la meva fàbrica! El noi es diu… Agustín? Sí, Agustín, em sembla. Només ha vingut una vegada a la fàbrica, amb el seu germà, i…

En Progrés Pujol esclata en una gran riallada, i tot seguit li ve un atac de riure irrefrenable.

—Què va passar? —pregunta també rient en Pepito Amela, encomanat per les rialles.

—Ai… ha, ha… Que quan el nano passava just pel costat del meu torn… va sortir un raig d’encenalls disparat contra la seva cara! Ha, ha… Va ser sense voler, eh! Encara es deu estar traient els encenalls dels ulls! El seu germà gran es petava de riure, ha, ha…

—Ha, ha… Doncs millor que no t’hagi reconegut, és veritat!

—Escolta, Pepito —diu en Progrés, que s’eixuga les llàgrimes de riure amb el mocador vermell i negre i recupera l’aplom—, no t’oblidis de dir-li a la teva germana que demà vindré a acompanyar-la, eh? Te’n recordaràs?

En Josep ja sap a què es refereix en Progrés Pujol: espera la seva germana Carmeta a l’entrada de casa, li regala una petita flor silvestre, una de diferent cada vegada, i l’acompanya fins a la plaça de la parròquia de la Trinitat. Ella entra a l’església a oir missa, devota com tots els membres de la família. En Progrés no entra mai amb ella, es queda a fora. En Progrés és de família llibertària, és anarquista, i en Josep sap que no creu en sants ni en capellans.

—Sí que creu en Déu, però a la seva manera —li va assegurar a en Pepito un dia la seva germana Carmeta, per disculpar el pretendent i tranquil·litzar el germà—. El que passa és que no li cau bé el capellà del barri.

En Progrés Pujol s’acomiada d’en Pepito, que busca el seu company Manuel Fernández per dir-li adéu abans de marxar cap a casa. El veu a la vorera de l’altra banda de la Rambla, intercanviant unes apassionades impressions amb el seu amic Agustín, que gesticula com si fes un discurs.

—Ei, Fernández, jo me’n vaig al tramvia! —crida en Pepito.

—Espera’t! —l’atura en Fernández.

En Fernández interromp el discurs del seu amic Agustín i l’arrossega del braç cap a en Pepito. L’Agustín i en Fernández comparteixen institut, i tot i que els separa un curs, els uneix la seva afició per la literatura.

—Que encara no us he presentat! —es disculpa en Fernández—. I m’agrada que els meus amics siguin amics!

En Pepito i l’Agustín es donen la mà, mirant-se als ulls amb un somriure, divertits pel protocol que imposa el molt sociable Manuel Fernández.

—Sóc en Josep Amela, de la Trinitat.

—Sóc l’Agustín Penón, de l’Eixample. Quants anys tens?

—He fet quinze anys l’1 d’agost.

—Jo en faig quinze demà, el 30 de setembre!

—Aquest mes: felicitats a l’avançada!

—Bona collita, la de 1920, ja ho veus, Manuel! —fa broma l’Agustín Penón.

—I tant, i tant, quins dos! —riu en Manuel Fernández.

—Josep, si ets amic d’en Manu, ets amic meu! Per a qualsevol cosa que necessitis, pregunta per mi a la botiga de mobles del meu pare, a la Rambla, 84.

—Encantat, Agustín.

L’Agustín Penón volia entrar al Teatre Barcelona per veure Federico García Lorca, però mentre parla amb en Pepito i en Fernández el poeta granadí surt envoltat d’una colla d’admiradors, entre aclamacions de la multitud apinyada a la cantonada de la Rambla amb la plaça de Catalunya. El poeta de Granada no sap que acaba d’enamorar per sempre un jove de quinze anys barceloní, l’Agustín Penón.

Federico García Lorca, exultant per tantes mostres d’afecte, camí de la Rambla de les Flors, decideix què escriurà a la carta que pensa començar per als seus pares aquesta nit abans d’anar-se’n a dormir, al quarto que la seva amiga Margarida Xirgu, la popularíssima actriu catalana, li deixa a la seva casa del carrer Santa Madrona de Badalona, a la vora mateix del Mediterrani lluminós i blau: