10. Dos pares

Granada, dilluns, 13 de juliol de 1936

Repica la campaneta que avisa que algú obre la porta de la botiga. A fora, a sobre de l’entrada, un rètol de fusta amb unes lletres ben pintades de color verd, perfilades en vermell, proclama el nom de l’establiment —La Esperanza—, que emmagatzema i ven gènere de merceria, passamaneria i paqueteria al gust de l’exigent burgesia granadina.

—Miguel, ets aquí?

Don Federico García travessa la porta de la botiga a mitja tarda, corpulent i ben mudat malgrat la calor. Entra amb un pas segur que desmenteix els seus setanta-cinc anys. La testa gran i pètria, el nas ample i el bigoti dens, ben retallat, grisós, suggereixen autoritat de patriarca rural, de vell hisendat de la Vega de Granada, on és un pròsper terratinent d’extenses i fèrtils plantacions de remolatxa sucrera i tabac. La pell gruixuda i colrada pel sol delata que li agrada visitar les seves finques, a cavall, durant totes les estacions de l’any.

—Don Miguel Rosales? —torna a cridar el terratinent, ara amb una certa prosopopeia irònica, quan ja està palplantat al mig de l’establiment comercial.

L’amo de La Esperanza no compareix. La botiga està deserta, banyada per la llum rosada de la tarda granadina, i el terratinent recorre amb la mirada el seu taulell de fusta de noguera polida i les prestatgeries que omplen les altes parets des del terra fins al sostre, plenes de gènere.

Don Federico admira l’harmònic ordre de les capses de cartró estampades amb cintes de colors de totes mides, i les policromes mostres de botons, cordills, vetes, borles, galons, elàstics, serrells, l’abundància d’adorns d’or, plata, seda, cotó i llana per adornar teles, vestits i mobles d’imminents clients. El terratinent recorda que la seva dona aquí hi va comprar bon gènere per a la reforma de la casa familiar de la Huerta de San Vicente, deu anys enrere.

—Don Federico García! Don Federico García al meu humil establiment! Com m’alegro de veure’t!

—Hola, Miguel! Passava per aquí i…

En Miguel Rosales Vallecillos ha sentit els crits del seu amic, i treu el cap per l’obertura que hi ha entremig de les prestatgeries, que condueix al magatzem. En Rosales és l’amo de la botiga La Esperanza, batejada amb aquest nom en honor de la seva estimada esposa, Esperanza Camacho Corona, que li ha donat set fills: Antonio, José, Miguel, Luis, Gerardo, Esperanza i María, tots entre els trenta i els vint aniversaris.

Els Rosales viuen a prop de la botiga, en una gran casa al número 1 del carrer Angulo, al centre de Granada. Home de seny i treballador, amb prestigi d’equànime i bon conseller, don Miguel passa totes les hores entregat al negoci del número 2 de la Puerta de las Cucharas, un carreró que dóna a la populosa plaça de Bib-Rambla.

—Quina alegria, Federico! Véns tot sol? I la Vicenta?

Don Miguel Rosales fa la volta al taulell i allarga la mà al seu amic. Porta una bata de treball de color blau, per no embrutar-se la roba. Aquesta peça no li resta distinció, als seus seixanta-quatre anys. Amb onze anys menys que el seu amic, també duu bigoti, però té el refinat costum de cargolar les puntes lleugerament cap amunt.

Els dos granadins són respectats —tan admirats com envejats— pels seus conciutadans. Tots dos estan satisfets amb les seves vides i es professen simpatia mútua. El comerciant Miguel Rosales dóna la mà a l’hisendat Federico García, casat amb la Vicenta Lorca i pare de quatre fills: Federico, Francisco, Concha i Isabel, d’entre trenta-vuit i vint-i-cinc anys. Viuen al número 31 de l’Acera del Casino, i a l’estiu —com ara—, a la Huerta de San Vicente.

—Hem passejat i hem fet unes quantes visites i compres, i la Vicenta s’ha cansat: acaba d’anar cap a la Huerta, se l’ha endut en Paquito —li explica don Federico, fent referència a Francisco Murillo, natural de Loja, el xofer de confiança de la família García Lorca, amb automòbil propi des que el terratinent, generosament, el va ajudar a pagar-lo.

—Està bé la Vicenta? Esteu tots bé, Federico? —s’interessa don Miguel.

—Tots bé, Miguel, gràcies. I vosaltres? Nosaltres… esperant en Federico! Ha parlat amb la seva mare aquest migdia. Des d’ahir ja tenim telèfon a la Huerta!

—Fixa’t, jo també me n’acabo de posar a la botiga! I què diu el nostre il·lustre poeta?

—Ha trucat des de Madrid per dir que ha reservat una couchette per a aquesta nit en el tren de Madrid-Granada.

—Oh, que bé! O sigui que demà ja tindràs el teu fill a casa! Quina tranquil·litat, oi? —s’alegra en Rosales.

—Mira, fins que no el vegi aquí no respiraré. En Federico és tan imprevisible… Tant de bo sigui veritat, perquè a Madrid ja no s’hi pot viure, quin desastre!

—Te n’has assabentat? Esclar, segur que sí… D’això de José Calvo Sotelo. Assassinat ahir a la nit. L’han deixat tirat al cementiri. Quin horror, quin horror… —diu don Miguel, brandant el cap, aclaparat.

—Un tret al cap, pel que diuen. I abans-d’ahir van assassinar el tinent Castillo, que havia estudiat el batxillerat a Granada, a la mateixa escola que en Federico! I era guàrdia d’assalt i socialista… —apunta don Federico.

—Ja, ja… —assenteix don Miguel, mirant a terra.

Don Miguel és un home d’idees liberals, que s’ha esforçat a donar cultura i estudis als seus fills, amb èxit en els casos d’en Luis i en Gerardo. Don Federico és un home d’idees liberals, que s’ha esforçat a donar cultura i estudis als seus fills, amb èxit en tots els casos. I tots dos són pares de família responsables, moderats, amants del progrés. Don Miguel Rosales és catòlic, don Francisco García és «erasmista». I tots dos són demòcrates.

—Se sap qui els va matar? —pregunta don Federico.

—A Calvo Sotelo, uns guàrdies del govern: això és molt gros! Molts militars no ho podran perdonar! Algun dia s’alçaran…

—A en Castillo el van matar uns falangistes, Miguel…

Durant un segon, a la botiga La Esperanza es fa silenci, només trencat pel suau brunzit de les llargues aspes del ventilador que hi ha penjat al sostre, fent unes incessants voltes lentes. «Falangistes», ha dit don Federico García.

—Uns assassins, Federico! Falangistes, carlistes o anarquistes, uns assassins van matar en Castillo —aclareix don Miguel, amb una convicció tenyida de pena.

—Sens dubte —diu don Federico.

—Ja sé que ho has dit pels meus fills, això de falangistes… —afegeix don Miguel.

—Perdona’m.

—Antonio, en Miguel i en José s’han afiliat a la Falange Espanyola, s’han embolicat en això… i la seva mare els anima.

—Ah, sí?

—Ella els broda els escuts a les camises i els braçalets, i guarda els segells aquells de José Antonio… Està convençuda, com els nois, que només les idees de José Antonio salvaran aquesta Espanya esquinçada —explica don Miguel al seu amic.

—Quines idees? —pregunta don Federico, que només llegeix diaris liberals i d’esquerres.

—Pàtria, pa i justícia per a tots els espanyols. I sentit catòlic, esclar.

—Això últim és el que t’agrada a tu, oi?

—I a tu el primer, oi?

—Per descomptat que sí. I bé me’n cuido en tot el que puc. Ho saben prou els meus parcers i treballadors! —s’enorgulleix don Federico.

—Sé que del teu tracte no en tenen queixa. És sabut que contractes més treballadors dels que necessites, per mitigar les mancances de les famílies…

—I a la Vicenta la veneren, i amb raó: ha ensenyat a llegir a centenars de pagesos a la Vega, sense rebre res a canvi, per amor a l’art i a la cultura.

—«L’home és portador de valors eterns», diu José Antonio, i jo veig aquests valors en vosaltres, en els teus fills, en en Federico mateix.

—El que em disgusta de José Antonio és l’arrogància de redemptor del poble que baixa del cel per salvar-nos, aquest aire de profeta amb pistoles, això que diu que «la vida és milícia»…

—Precisament és el que més atreu els joves!

—Jo ja no sóc un jovenet influenciable —diu don Federico, fent una rialleta.

—Però els meus fills sí, oi? No et dic pas que no, però els veig tant d’entusiasme, tanta il·lusió… Jo confio en ells, Federico! Els seus anhels són generosos, són joves nobles i són bons cristians. Si un dia els veiés la maldat, els apartaria de la meva presència! —sentencia don Miguel.

—Si han crescut amb el teu exemple, seran unes bellíssimes persones, això segur! Com està el teu fill Luis?

—El tinc a casa! Va tornar de Madrid la nit del dissabte, i s’ha passat tot el cap de setmana dormint com un soc, esgotat de la vida madrilenya.

—En Luis s’ha afiliat a la Falange?

—No.

—Quants anys té?

—Pel maig en va fer vint-i-sis. Per què?

—Recordo un dia que ens va recitar un poema a la Huerta, el dia que es van conèixer amb en Federico. Era bo! I tenia vint anys… I ara, mira!

I don Federico es treu de la butxaca de l’americana un llibre de cobertes de color blau cel. L’ensenya al seu amic amb un somriure còmplice. A la portada, impresa amb cinc lletres majúscules vermelles, una paraula: «ABRIL».

—Abril! El llibre de poemes d’en Luis!

—Ja sé que va sortir fa un any a Cruz y Raya, però avui n’hem comprat un exemplar amb la Vicenta: m’ha estat llegint uns quants poemes a la terrassa del cafè Alameda, i m’ha dit que t’ho digui, és molt bo!

—Ja ho diré a en Luis! Que sàpigues que en Luis està molt agraït al teu fill per les cartes de presentació que li va escriure per a Jorge Guillén i Pedro Salinas, a Madrid.

—El que és bo, és bo. En Federico ajuda a tothom que l’hi demana, però en Luis és bo, i per això es mereix els reconeixements que li arriben ara. Ja pots estar ben content, Miguel!

—Molt! —assenteix don Miguel, amb orgull.

—Tenim fills artistes, i això… és tan insegur… Pateixes per ells. Fixa’t en la poca gràcia que et va fer quan en Luis et va dir que volia anar-se’n a Madrid!

—Home! Tenia vint-i-dos anys, estava estudiant la carrera de dret, tenia nòvia…

—La Carmen, la filla del teu amic el metge, oi?

—Sí. La vida d’en Luis era anar de les classes a la botiga, i de la botiga a veure la nòvia. Volien casar-se!

—El que et va saber greu va ser que abandonés la botiga!

—M’ajudava molt amb els comptes, i fins i tot escombrava, despatxava, el que calgués. Però no, no em va saber greu això, sinó… Per què havia d’anar a Madrid, si aquí ho tenia tot? «Ni bisbe ni poeta!», li deia la meva dona: «Luis, et necessitem a la botiga!». A en Luis li va costar molt comunicar-me la seva decisió.

—Si ho va fer, algun motiu devia tenir.

—«Pare, vull deixar la carrera de dret i la botiga, anar a Madrid i estudiar lletres», em va dir d’una tirada. I jo li vaig dir: «Ja et contestaré».

—Ha, ha! «A veure si et passa, fill», devies pensar. Bona tàctica, Miguel! En prenc nota…

—Exacte. Però en Luis ho deia de debò. I ja fa quatre anys que és a Madrid, ara acaba filologia hispànica.

—Què el va impulsar a canviar la seva vida?

—Alguna cosa amb la Carmen, em sembla, però sobretot té a veure amb el teu fill! I amb l’Emilia Llanos, tants recitals. I amb en Joaquín Amigo! L’Amigo li va treure del cap la botiga i el casament, el va convèncer perquè es bolqués en la seva passió: la poesia!

—Poeta sense remei! Ho diu en Federico d’ell mateix.

—Poeta sense remei, sí. La seva mare, quan veu en Luis tan apassionat amb els versos, s’espanta una mica…

—Aquesta sí que és bona! Que es pensa que farà més mal la poesia a en Luis que als seus germans la política? Digue-ho a l’Esperanza… —ironitza en Federico.

—Déu vulgui que ningú no es faci mal ni amb una cosa ni amb l’altra.

—Mira, és el mateix que li desitjo al meu gendre a l’alcaldia.

—En Manolo? El nostre flamant alcalde! Com estan ell i la teva filla Concha? Li diré alcaldessa!

—En Manuel és un altre idealista, com els teus fills, però en socialista i… ensumo l’odi al seu voltant.

—Què creus que li pot passar?

—Que aviat l’hi fotin els uns o els altres, o els anarquistes, o els falangistes, o pitjor, encara.

—Què?

—El que tu insinuaves: els militars exaltats.

—Déu no ho vulgui. Però amb tot el que ha passat a Madrid… En algunes cases socialistes, quan s’han assabentat de la mort de Calvo Sotelo, han brindat!

—Ja, ja…

—Ai, Federico…

—Millor els versos que la política.

—Millor els versos que la política.