43. Anys perduts

Barcelona, 31 de juliol de 1945

Assegut a la vora del llit, en Josep Amela enfonsa el cap entre les mans i sanglota d’alegria i de tristesa al mateix temps. D’alegria, perquè l’han llicenciat de la mili. De tristesa, per tants anys cremats. És el dia 31 de juliol de 1945, i ha penjat l’uniforme d’un servei militar que ha durat sis anys, sis anys de càstig.

Sis anys de pau uniformada. 1939, 1940… Plora per la seva joventut. El seu país l’ha devorat, des dels seus disset anys fins avui, vigília del seu aniversari, el que fa vint-i-cinc. Des de l’abril de 1938 han sigut set anys de trinxera, presons, fusells, uniformes, ordeno i mano.

—Pepito, puc entrar?

—No, un moment, Carmeta, ara no.

S’eixuga les llàgrimes amb un mocador. Demà és 1 d’agost. Ho celebrarà, sí! 1941, 1942… Celebrarà el seu aniversari. És lliure. Tan lliure com ho pot ser. Tornarà a la seva feina d’oficinista a la Pirelli, li han dit que l’esperen. 1943, 1944… La senyoreta Roser Ferran no hi és, esclar, va haver de fugir de Barcelona a França quan va saber que els moros de Franco entraven per la Diagonal. 1945… És aquí, ara, a casa dels seus pares, llicenciat de servir una pàtria de cendra. L’afligeix tot el que ha perdut, però agraeix poder ser viu i amb la seva família.

De la butxaca de la camisa blanca en treu dues fotografies petites. Li caben al palmell de la mà. Són unes còpies que li acaben de regalar els seus companys de caserna, a la Capitania General, després d’acomiadar-se. Les mira. No té cap interès especial a conservar fotografies, ni aquestes ni cap. Per què? Per veure que res no deixa fruit, que un mateix i tot passa sense cap profit especial? Potser l’única foto en tota la vida que li va fer il·lusió fer-se va ser una en què va somriure —més amb els ulls que amb els llavis— a l’arxiu de la Pirelli, ja fa… Ni se’n recorda. Abans de la guerra.

En Pepito observa les dues fotografies. Són de l’últim exercici de tir al Camp de la Bota, al litoral de Barcelona, ahir. A la primera surt ell en una impecable posició de tir, amb la bota del peu esquerre clavada a la sorra, el cul repenjat sobre el turmell i la cama dretes, el genoll a terra, per absorbir el retrocés del fusell, sostingut per la mà esquerra, amb el colze repenjat al genoll angulat, i la culata ben ancorada a l’espatlla dreta. L’ull dret, tancat, i l’esquerre entretancat, apuntant.

—Per allà passa el camió dels afusellats…

Els van portar a l’alba al Camp de la Bota, i un company li va assenyalar el camió que s’enduia, ficats en caixes de plàtans, els cadàvers dels presos acabats d’afusellar. El camió s’emportava els morts cap a una fossa comuna al fossat del castell de Montjuïc. Al fossat de Santa Eulàlia, anys abans —el 15 d’octubre de 1940—, hi van afusellar Lluís Companys.

—Preferiria que no m’ho recordessis —va contestar en Pepito, que va apartar la mirada dels camions.

En Pepito ara vol esborrar tots els records de guerra. Però… sap que a la presó Model de Barcelona hi ha presos pel mateix motiu que ell a Cadis, sis anys enrere. Condemnats a mort, els treuen en grups de cinc, deu, vint, els afusella un escamot de la Guàrdia Civil al parapet del Camp de la Bota, un mur de tres metres d’alt per quatre metres de llarg a l’arenal de la costa. En Pepito ha vist la sorra envermellida per la sang dels afusellats.

—Pepito, estàs bé? —pregunta la Carmeta, des de l’altra banda de la porta del dormitori.

—Sí, espera’t un moment.

L’altra fotografia és de grup, es veu a ell mateix amb dotze dels seus companys de caserna, uniformats, amb alguns fusells a l’espatlla, amb la legionària gorra amb una borla penjant, el clàssic chapiri. Tots tretze estan al davant d’una furgoneta militar, amb la porta oberta, amb un peu de foto pintat amb lletres blanques: «4t Cos de l’Exèrcit. Capitania General».

—De rosegons no ens en faltaran pas! —li deia en Pepito a la seva mare des del dia de 1940 en què li van encomanar treballs d’administrador a l’economat de la caserna a la Capitania General, al passeig de Colom de Barcelona.

—Ai, vigila, Pepito, que no facis res mal fet —l’amonestava la mare, les nits que li donaven permís de pernocta i duia un rosegó a casa. O dos.

Portar a casa algun rosegó despistat era res dolent? No, es deia en Pepito, no és reprovable quan t’han enviat a una guerra i a casa hi tens dos germans petits avorrits de menjar farinetes i que recordaran la resta de les seves vides aquells panets espessos, amassats amb farina blanca. Una autèntica llaminadura després d’una guerra.

En Pepito obre el calaix inferior dels quatre que té una gran calaixera de línies ondulades. De dins en treu una capsa de sabates. A dins de la capsa de sabates hi ha un sobre, i unes quantes cartes. Les cartes tenen la seva lletra. Les enviava a la seva mare des del front, sempre amb l’encapçalament: «En campanya…». L’última, pocs dies abans de marxar cap a l’Ebre. En aquella carta hi va escriure que anaven a fortificar… Deixa les cartes i obre el sobre. Conté fotografies. Còpies fetes pels seus companys d’alguns instants dels sis anys de servei militar, a Tarragona, a Barcelona, a Capitania, al Camp de la Bota, amb aquella gorreta amb borla, amb uniforme i corretjam, amb el fusell, amb aquells tabards d’hivern d’enormes solapes.

En una de les fotos hi ha el seu amic Modest Aínsa, i en una altra el seu amic Emilio Andrés, amb qui va anar al front del Segre, i que va fer de correu durant la guerra. També depurat, han compartit servei militar franquista, tot i que a l’Emilio encara li falta un quant temps per llicenciar-se, per certs sobresalts… Amb motiu de la visita que va fer Franco a Barcelona el 1942, va aparèixer una atrevida pintada en un mur de la caserna: «Franco es maricón».

L’Emilio Andrés va ser inculpat. Per la seva mala fama de republicà. Fos o no fos l’autor de la pintada, el pobre Emilio es va passar dos anys tancat als tètrics calabossos del castell de Montjuïc. En va sortir l’any passat.

En Pepito mira les fotos amb una íntima decisió presa: serà l’última vegada que les mira. No les tornarà a mirar mai més a la vida. Introdueix a dins del sobre les noves fotografies, i el tanca. Però abans de dipositar el sobre per sempre al fons de la capsa de sabates, el torna a obrir. Vol mirar, per última vegada, una foto de l’any 1939.

És una foto molt petiteta.

Mesura quatre centímetres de costat.

Al revers, amb llapis, hi figuren quatre noms:

I un topònim i una data:

Cadis, 6-5-1939.

I un afegitó:

Any de la Victòria.

Recorda que ho va escriure per si algú l’escorcollava i li trobava la foto. La imatge està presa el mateix dia en què va sortir del penal. Hi apareixen ell i els seus tres amics de Barcelona. Van sortir al mateix temps. Van caminar pel passeig del port, flanquejat per airoses palmeres i bonics fanals modernistes de ferro colat. Van arribar al parc Calderón, a pocs centenars de metres del penal. Van seure a la terrassa d’un bar del passeig anomenat Casa Pesca. Un fotògraf itinerant els va fer la fotografia. Ara l’escruta.

Ell és el de baix a l’esquerra.

Té divuit anys, encara.

Però sembla un vell, amb la cara ennegrida, afligida, adusta, amargada, amb la mirada fixa i distant sota la fosca boina, posat hieràtic, expressió seriosa, trista, amb el cos consumit sota una camisa de pana basta.

Recorda el seu estat d’ànim d’aquell 6 de maig de 1939.

Se sabia perdedor d’una guerra sempre perduda, perdedor per sempre de tota innocència i ingenuïtat.

—Pepito! Deixa’m entrar, va…

En Pepito amaga la foto a dins del sobre, el tanca, el diposita a la caixa de sabates, que col·loca al fons del calaix inferior dels quatre que té la calaixera de línies ondulades a la seva casa natal de la Trinitat, on viu. Per sempre.

—Ja vinc… Quina desgràcia haver nascut en certes èpoques, Carmeta… —diu en Pepito, mentre obre la porta a la seva insistent germana.

—Estàs bé, Pepito? —pregunta la Carmeta, amb afecte i una lleu tristesa.

—Sí… —respon ell, refent-se una mica.

La Carmeta s’ha assegut al seu costat al llit, que cedeix amb el nou pes, de tan atrotinades que estan les molles del vell somier.

—Demà fas vint-i-cinc anys!

—I ho celebrarem! —assenteix ell, imposant-se el deure de l’alegria.

—Ja ets tot un home, tornaràs a treballar… i…

Un sanglot interromp les paraules de la Carmeta, però de seguida es conté.

—Perdona, perdona, Pepito… —es disculpa.

—Però… què passa, Carmeta? —li pregunta, amoïnat.

—Res… anava a dir que… treballaràs… i et casaràs…

Una emoció descontrolada tenalla el coll de la Carmeta, que no pot continuar parlant. El seu germà l’agafa per les espatlles en una abraçada càlida, i l’estreny:

—Què et passa? —li pregunta en Pepito.

—És que… —intenta seguir la Carmeta, però no pot, perquè el plor li estrangula la veu.

—…

—És que tu et casaràs, però… en Progrés i jo… Ja no… L’he esperat, però ja no podrà ser… Ja no el veuré mai més…

El plor de la Carmeta és desconsolat. En Pepito veu una dona enamorada, amb el cor destrossat per la frustració. En Pepito sap que, quan van entrar les tropes franquistes a Barcelona, sis anys enrere, en Progrés Pujol va fugir cap a França. Si s’hagués quedat, s’arriscava seriosament a ser afusellat. En Progrés va travessar la frontera.

—Ja no el veuré mai més… —sanglota la Carmeta.

Després d’un temps al camp de refugiats de Sant Cebrià, va aconseguir instal·lar-se a la localitat de Ceret, a prop de Catalunya. Suposaven que en Progrés col·laborava amb les xarxes de la resistència francesa contra la invasió nazi.

—Sí, dona, tornarà, i estareu junts i us casareu. La guerra mundial s’ha acabat, els aliats han guanyat, Franco haurà de fer concessions, en Progrés podrà tornar ben aviat sense cap perill, us casareu…

—No, mira…

La Carmeta ensenya al seu germà una petita fotografia, de la mida idònia per portar-la a la cartera. És en Progrés Pujol. En Pepito el veu més madur, amb el front més net perquè els cabells li han retrocedit, però amb la mateixa mirada brillant i noble, el mateix angle intel·ligent de les poderoses celles, la mateixa serietat i fermesa del Progrés que va deixar de veure ja fa sis anys. Les puntes del coll de la camisa clara, molt llargues, a la moda del moment, es despleguen sobre les solapes de l’americana fosca, ben planxada i amb una fina ratlla diplomàtica.

—Que elegant que ha quedat —comenta en Pepito.

—Sí… —confirma la Carmeta, que torna a plorar.

Darrere de la petita fotografia, al revers, el bonifaci d’en Progrés Pujol, que tant els va protegir durant els primers mesos de la revolució a Barcelona, hi ha escrit, amb ploma estilogràfica de tinta blava:

La Carmeta Amela plora perquè sap que en Progrés Pujol no tornarà. Ho explica ell mateix a la carta que té a la mà, amb la tinta blava correguda per les llàgrimes.

—S’embarca a Veneçuela —li resumeix la Carmeta al seu germà, amb veu derrotada i un desànim inconsolable.

Per la manera com l’hi diu, en Pepito s’adona que la seva germana ho dóna tot per perdut. Tot: la il·lusió, el passat, el present, el futur, la resta de la seva vida. En Pepito entén la seva germana: sent una cosa semblant. Per això no pregunta, per això no obre la boca.

—Tinc vint-i-nou anys, Pepito… —mussita la Carmeta, amb el cap cot, vençuda pel plor i la tristesa.

—…

—No hi haurà mai ningú que m’estimi tal com m’ha estimat en Progrés, i jo no estimaré ningú més… Ara ja és igual…

En Pepito no diu res. Qualsevol intent de consol és inútil. Es queda en silenci, al costat de la seva germana, tots dos asseguts al llit, travessats per minuts sense temps.

En Pepito sent palpitar i sospirar la Carmeta al seu costat, i sap que el genuí candor d’ella, i també el seu profund catolicisme empeltat de pudor sexual, l’han allunyat de les relacions sentimentals amb homes. Ell ho sap sense voler-ho saber, sense voler-ho pensar: a ell li passa el mateix amb les dones.

En Pepito i la Carmeta es veuen solters per sempre.

Només en Progrés va saber vèncer, amb el seu immens afecte, la resistència de la Carmeta. Ara la seva partença és irreparable.

La Carmeta continuarà vivint, però sap que ho farà sense il·lusionar-se. En Progrés no tornarà: ell li explica en la seva carta que Espanya no canviarà, que només li ofereix presó i afusellament, i que no vol fer-la esperar ni demanar-li que s’aparti de la seva estimada família a canvi d’una vida incerta a l’estranger. Només li queda un camí: volar cadascun per on la vida els permeti…

—Pepito, queda’t tu aquesta foto d’en Progrés —demana la Carmeta al seu germà.

—Per què, Carmeta?

—Si no he de veure mai més en Progrés, prefereixo no veure tampoc aquesta fotografia. Em dol massa… Amaga-la, fes el que vulguis, però no em diguis on la guardes, sisplau, que jo no la vegi.

La Carmeta no sap com oblidarà un home tan bo, l’home que en el seu últim dia a Barcelona, el 25 de gener de 1939, la va venir a veure en aquesta casa, i que aquell dia es va atrevir a fer-li un petó, que aquell dia la va pressionar contra el seu cos calent i tan fort com no ho havia fet mai. Ningú, ni el seu germà ni ningú, no ho sabrà mai, això quedarà només per a ella, que no va ser capaç d’apartar-lo quan ell l’estrenyia per la cintura, li agafava la cara entre les mans, li besava els llavis, el nas, les galtes, el coll, la despentinava amb els seus petons, i també li va besar els pits…

Ella no el va apartar, sabia que ell se n’anava, que el perseguien, que podien matar-lo. Ell li va descordar el primer botó de la brusa blava, adornada amb dues tires blau cel brodades sobre els pits, i la petonejava mentre l’acostava cap al llit de la seva habitació. A la vora del llit, la Carmeta es va tapar els pits amb les mans.

—No, no… —va suplicar ella.

En Progrés Pujol la va abraçar amb una dolçor infinita, sense desairar-se, sense exigir res, entenent que el seu volcà d’excitació no fondria en la Carmeta una resistència de segles, de mil·lennis, i va continuar cobrint-la amb el seu alè, la seva saliva, els seus petons gairebé agònics, petons d’un amor que només volia el bé de l’estimada, no volia res més. En Progrés acariciava totes les corbes càlides del cos de la Carmeta, les estrenyia amb les mans rasposes per la feina de la fusta, el torn i la llima. En Progrés va agafar amb delicadesa una de les mans de la Carmeta, petita i nívia, i mentre continuava besant-la entre el mentó i el coll, va conduir a poc a poc els dits suaus d’ella cap als seus pantalons. I la Carmeta, amb el cap vençut enrere, amb els llavis entreoberts, tota brodada de petons, no va apartar la mà d’on més cremava.