5. Hospital Militar

Barcelona, 1990

Vaig acompanyar la meva mare a l’Hospital Militar de Barcelona. L’avi, en Manuel Bonilla, agonitzava. Era un matí gris de novembre.

Quan hi vaig arribar vaig recordar que havia estat allà deu anys abans, un altre matí, juntament amb centenars de joves barcelonins de la meva edat, al voltant dels vint anys, fent una cua interminable. Ens reclamava en última instància la Caixa de Reclutes número 411. Revisió mèdica per a l’obligatori servei militar. Em van classificar així: «Exclòs total per defecte físic comprès en el núm. 3, lletra H, grup 1r».

Miop total.

Miop veterà, des dels deu anys. «No llegeixis tant, que la vista és per a tota la vida!», em repetia el meu pare, i ser miop m’alliberava de la mili. Vaig saltar d’alegria.

Ni una cèl·lula del meu cos vibrava amb els uniformes, medalles, armes, cornetes, tambors, botonadures daurades. No tenia ni un bri d’esperit militar. Gens ni mica. Ni de broma.

—L’avi està molt malament —em va dir la mare.

L’abuelito. Tal com li dèiem sempre. L’home que era el meu avi s’estava morint. Tenia vuitanta-quatre anys. No ens van deixar entrar a veure’l. No el vam poder tocar.

Avui sí que ens haurien deixat passar.

El meu avi tenia dret a l’Hospital Militar perquè havia sigut militar fins a l’any 1953, que va demanar passar al servei civil.

I érem allà la mare i jo, l’un al costat de l’altre, amb un vidre al davant.

Callats.

A través del vidre, vam veure com l’avi es retorçava de dolor.

Estava en un llit, tapat amb un prim llençol blanc, i alçava un braç. Després l’altre. Doblegava els avantbraços, es barallava amb el dolor.

Bracejava en el buit, contra qui fos.

Potser havia tornat a la guerra.

No li vaig poder veure la cara, l’orientació del llit m’ho impedia, només li veia els cabells blancs, els braços alçats. No vaig saber què sentia, però sí que vaig sentir que patia.

No vaig dir res. La mare tampoc.

Callats, vam mirar a través del vidre, silenciosos, pudorosos, sense queixar-nos a ningú ni protestar per res.

Coses de família.

Resignats davant de l’espectacle llastimós del dolor de l’home que era el seu pare i que era el meu avi.

Aquell silenci, aquell pudor davant la queixa, que devia néixer en algun barranc oblidat de l’Alpujarra.

* * *

Veia com es moria l’home que era el meu avi.

Es moria sota un fluorescent blanc.

Algun portalliteres negligent havia deixat el llit del meu avi a sota d’un fluorescent, a mig metre de la seva cara.

L’avi retorçava els braços sota aquella llum cadavèrica, aquella llum criminal com la fogonada d’un fusell.

Veure allò em va commocionar. Des de llavors, això per a mi és la mort, un home sol amb tota la seva vida sota la llum despietada d’un fluorescent.

L’avi es va morir.

Vaig odiar la seva manera de morir-se.

Morir-se era allò? Agitar els braços sota un fluorescent en un llit solitari, agonitzar sense tenir una mà a prop, sense saber que una filla i un nét et miren darrere d’un vidre?

Des de llavors, això per a mi és la derrota.

Això és perdre.

Encara que hagués guanyat una guerra.

Des d’aquell dia em vaig preguntar què havia de fer per guanyar la guerra de la vida i no morir d’aquella manera.

Anys més tard, vaig entrevistar l’escriptor Joan Perucho i vam parlar de la mort. Perucho es va morir poc després. Em va explicar com somiava la seva mort:

«Jo veig així la meva pròpia mort: sóc al llit, al davant d’una finestra oberta on una merla canta la cançó “El viatger”, de Schubert, i un puput mulla el bec en una tassa amb aigua de colònia, perquè em vol pentinar. Als peus del llit hi dorm un gran gos, i la meva esposa em dóna la mà…».

Res més lluny d’aquesta estampa de la mort que la mort d’en Manuel Bonilla, un matí gris de novembre.

Lacerat per l’agonia i la mort de l’home que havia sigut el meu avi, em va envair una pena negra, una tristesa que l’embolcallava a ell, a mi, a la mare, a tota la humanitat.

Aleshores em vaig adonar que una vida acabada d’aquella manera era un fracàs, i que només l’art podia rescatar-la de la derrota i de l’oblit, i per això estic escrivint aquesta novel·la.