En campanya, 19 de juliol de 1938

Estimadíssims pares, us escric aquestes quatre ratlles per fer-vos saber el meu bon estat de salut, com sempre, desitjant infinitament que us trobeu en igual situació que la meva…

Barcelona, 19 de juliol de 1938

Estimat Pepito,

Sóc la Carmeta. T’afegeixo aquestes ratlles meves abans d’anar-me’n a dormir. Tal com t’hem dit al principi d’aquesta carta, a casa estem tots bé. Et trobo a faltar i ara he plorat, pensant aviam com deus estar per allà, amb tant de perill i sense que la mare i jo et puguem cuidar. Tinc sort que en Progrés em ve a veure gairebé cada dia. Demà vindrà a recollir aquesta carta i la donarà a la dona del comissari. Ella te la lliurarà en mà, perquè vindrà a veure el seu marit aquí on sou. També et donarà un paquet que t’hem preparat amb pasta de dents, pernil, esqueixada, dos cigarrets i una ampolleta de licoret, d’aquell que la mare diu que no t’agrada gaire, que irònica. Els cigarrets són rossos, me’ls ha donat en Progrés per a tu, que no sé pas d’on els ha tret, val més que no ho diguis a ningú. En Progrés t’aprecia molt. Que t’enviïn a la guerra l’ha fet empipar, està trist. A vegades em diu unes coses dels que manen… Està molt seriós i atrafegat. He sentit a dir barbaritats a veïns del barri, diuen que a uns rics els han tirat als forns de la cimentera de Montcada i Reixac. En Progrés m’ha dit que això és mentida, que no em cregui tot el que diuen, i jo el crec. Un dia li vaig veure un morat al pòmul, em va explicar que havia sigut per una baralla. I saps per què? Un dels seus volia detenir una àvia que va saludar amb un «beneït sigui Déu». En Progrés la va defensar, esclar! I va haver-hi baralla. Per això aquí no ens molesten els seus, perquè en Progrés vigila. M’agrada que protegeixi aquesta casa. Ens estima molt. M’ha dit coses maques. M’ha dit que respecta el que els nostres pares ens han ensenyat, encara que ell no cregui en el que nosaltres creiem. Però jo estic segura que en el fons sí que creu en Déu, i és tan tossut que no ho vol reconèixer. Té bon cor, com tu, això ho veig. M’ha explicat una cosa que m’ha fet molta pena, però m’ha agradat que m’hagi dit que això l’ha fet pensar. I és que un dels seus va dir: «Com més bona persona sigui un catòlic, més raó encara per matar-lo!». Això no s’entén, oi? Però el que ho va dir sí que ho entén, diu que si les persones més bones estan a l’altre bàndol són molt mal exemple, ja que el fan més atractiu. I per això les millors persones són els pitjors enemics i s’han de matar les persones més bones de l’altre bàndol, els capellans més bons, les monges més santes, els creients més admirables i estimats i respectats per les seves bones obres d’ajuda als pobres, a aquests són els primers que volen matar. En Progrés m’ha dit que des que va sentir això està amoïnat, que li fa la impressió que en aquests temps la humanitat ha decidit cremar-ho tot, el que és dolent, el que és regular, el que és bo i el millor, per tornar a començar des de les cendres, si és que queden cendres. També em diu que alguns comunistes s’han sotmès als russos i que en comptes de fer la revolució només volen guanyar la guerra i entregar Espanya a Stalin, però jo no entenc res. A vegades em fa por el que diu, però sempre m’agrada escoltar-lo. A mi m’agrada que m’expliqui tantes coses i que cada dia em porti una floreta. Jo l’accepto, i res més. Jo li dic que m’agradaria que tot tornés a la calma, i que tu fossis a casa, i estar tots junts, i tots treballant en pau. Li vull dir a en Progrés que el dia que tot sigui així i s’acabi la guerra, escoltaré el que m’hagi de dir, el que em vulgui dir d’ell i de mi, tu ja m’entens, Pepito. Però encara no li he dit res. Jo t’ho escric aquí a tu, Pepito, abans que a ningú, perquè per a mi és important la teva benedicció, el que tu pensis i em diguis d’això, d’en Progrés i de mi, és important.

Una abraçada molt forta de la teva germana Carmeta, que t’estima.

A l’atenció de Manuel Fernández

Marsella, 19 de juliol de 1938

Estimat Manolo,

Et demano disculpes pel meu atreviment. Potser estripes la carta abans d’obrir-la, potser els teus ulls mai no veuran aquesta ratlla que ara escric.

Però si l’estàs llegint, m’afanyo a dir-te que aquesta carta neix de la meva necessitat irrefrenable, i que no busco resposta.

Vaig pensar a escriure’t el passat 15 de setembre, quan els meus pares, els meus germans i jo vam salpar de Barcelona en direcció a Marsella. No ho vaig fer perquè els meus pares volien tornar aviat. La idea era esperar-nos a Marsella fins que a Barcelona s’hagués calmat tot.

El meu pare va estar uns quants mesos amb els nervis destrossats, pels tirotejos de maig de l’any passat al centre de la ciutat, entre anarquistes i poumistes contra comunistes. La meva mare, que esperava que la Generalitat de Companys preservés la República a Catalunya, va comprendre que tot el que ella defensava s’havia esfondrat, tant pel ressentiment obrer —«que puc entendre», deia— com per les guerres a trets entre partits d’esquerres —«que no vull entendre», deia—, i per això ho vam preparar tot per marxar de Barcelona.

Ja hem passat deu mesos a Marsella. Deu mesos! Veiem entrar i sortir vaixells del port. Parlem amb els que arriben. I veiem que les coses no s’arreglen a Espanya. L’ambient entre els espanyols aquí és cada dia més desesperançat. He vist pels carrers del port en Josep Pla, el nostre escriptor, que ja se n’ha anat a Roma. Els meus pares també se’n volen anar lluny. La guerra a Espanya no s’acaba, i tornar a Barcelona no és un horitzó encoratjador. Els meus pares han decidit no tornar. Els he sentit, i diuen això: si guanyen uns, malament; si guanyen els altres, pitjor.

Ens en anem a Costa Rica.

Està decidit. La meva mare té família a Costa Rica, els Ferrer, germans del seu pare. Ens ajudaran. Ja ho han fet, així vam sortir de Barcelona, acollint-nos al consolat de Costa Rica, rumb a Marsella en vaixell. Quan vam salpar del port de Barcelona vaig veure l’Uruguay, la presó flotant…

A Costa Rica hi tenim un cosí molt treballador, en José Figueras Ferrer, que ha format un grup de suport a la República espanyola. Quan hi arribem, el meu pare i el meu germà pensen tornar a aixecar la fàbrica de mobles. Jo no, jo vull estudiar i escriure, això ja ho saps…

Avui salpem cap a Amèrica.

Per això t’escric avui. Perquè no tornaré mai a Barcelona. És dolorós. M’hauré d’esforçar molt a oblidar Barcelona. Ho trobo impossible… Però serà així… Quedarà enrere el barri d’Horta, on els meus pares han tingut una caseta on he viscut els millors dies de la meva infantesa, i també quedarà enrere el pis del carrer Mallorca, la botiga de la Rambla… la plaça de Catalunya, les Rambles… Les Rambles! Com podré viure sense les Rambles? I per a mi, tu estàs unit a tot això, Manolo, als meus primers setze anys de vida. Per això em costarà tant, i per això m’he d’esforçar a oblidar, per no patir més.

D’aquí a molts anys potser miraré enrere i somriuré, però ara no puc, ara tinc un cor que plora. Perquè em vaig enamorar de tu.

Si has arribat fins aquí, deixaràs de llegir ara, oi? No ho vols sentir, no ho vols llegir. Ho vaig entendre aquell Cap d’Any, vaig entendre que no pots acceptar que un noi t’estimi i t’ho digui. Em vas escoltar espantat, i escoltar-me et va apartar del meu costat per sempre. Però t’he estimat i t’estimo com s’estima a les novel·les, a les pel·lícules, als poemes d’amor.

T’ho vaig dir el Cap d’Any en què rebíem el 1936, l’any del final de tot, de la nostra amistat, tan maca, i de tantes coses maques que s’han trencat en el meu món. Aquella nit era la primera que els meus pares em deixaven sortir de casa a una revetlla de Cap d’Any. Allà ens vam veure, i vam riure, i vam fumar, i vam cantar… I al final de la nit, quan tornàvem junts a casa nostra, al passeig de Gràcia, al davant de l’hotel Majestic, em vaig aturar, i t’ho vaig dir…

T’ho vaig dir, et vaig dir el que volia per a nosaltres.

Montado en un ágil
caballo sin freno
venía en la busca
del pan y del beso.

Et vaig dir que volia el mateix que havia vist als passadissos del Teatre Principal Palace una setmana abans, en la penombra. Allà el vaig veure! Vaig veure Federico García Lorca fent-se petons amb un noi! Entre les ombres. Rafael, vaig sentir que li deia. El vaig veure! Van dir que es trobarien a l’hotel Majestic, que aquella nit estarien junts. Jo duia el Romancero gitano a la butxaca, el que tu m’havies regalat el dia del meu aniversari, al setembre… Et vaig explicar que al teatre no em vaig atrevir a fer soroll, me’n vaig anar sigil·losament.

Vaig sortir a la Rambla exaltat, com si la vida comencés en aquell moment, Manuel.

El poeta més gran d’Espanya! L’artista més extraordinari! Aquella persona meravellosa… sentia el mateix que jo sento! Com volies que no estigués content? Vaig pujar la Rambla cap a casa com si fos en un somni, exultant de joia. Des d’aquella nit era possible estimar una altra persona del teu mateix sexe i ser bo, digne, respectable, admirable, fer coses boniques i grans, universals i valuoses. Això em salvava de tot el que m’empresonava des de dins. I vaig desitjar dir-t’ho, vaig desitjar tenir allò mateix amb tu, i ho vaig desitjar des que vaig abraçar el meu coixí aquella nit. Que tu i jo un dia poguéssim tenir també la nostra penombra, la nostra gruta, el nostre ardent i dolç cotó i la nostra flama…

No en vaig dir res a ningú. Va ser el meu somni durant aquells dies de desembre, aquella setmana. I t’ho vaig dir aquella nit de Cap d’Any, quan passàvem per davant de l’hotel Majestic, el mateix lloc on en Federico i en Rafael s’havien estimat una nit de desembre de 1935.

Et vas allunyar per sempre, Manuel, fa dos anys, sis mesos i dinou dies. Allà mateix em vas dir a batzegades que allò que jo et confessava era aberrant, monstruós, que no podia ser, que era pecat mortal, que t’avergonyia escoltar-me, que l’infern… que Déu… que l’Església… que la meva ànima entre flames… que salvaries la teva ànima… que la religió, que mai, mai… Vas arrencar a córrer, te’n vas anar per sempre. Et vaig perdre per sempre.

Va anar així.

Naixia l’any 1936, i jo em moria.

El que no sabia és que tornaria a morir-me aquell mateix any 1936…

Jo no sabia que es podia morir dues vegades, Manuel.

Em vaig morir primer per tu, i després em van matar els que van matar en Federico.

Va ser el 21 de setembre d’aquell any. Aquell dia em vaig tornar a morir.

Era dimarts. Vaig sortir de casa d’hora, amb la idea d’anar a la biblioteca de l’Ateneu, a estudiar. Vaig baixar per la Rambla. El terra estava moll i el cel era marfil de núvols. Havia plogut a Barcelona per primera vegada en setmanes. Quan vaig arribar a la plaça de Catalunya, mentre travessava la ronda de la Universitat, gairebé davant meu vaig veure sortir, del número 18, el teu company d’oficina, el que em vas presentar el dia que escoltàvem Lorca pels altaveus. Que bé que estàvem llavors, Manuel! Se’m trenca el cor…

El teu amic em va reconèixer, em va saludar des de lluny. Jo vaig fer veure que no el veia i vaig afanyar-me, perquè tenia por que apareguessis tu, que sortissis de les oficines darrere d’ell, i no volia viure aquell sobresalt ni tampoc disgustar-te, ni que et pensessis que havia vingut allà expressament per trobar-te… Però quan vaig arribar a la vorera de la seva banda, ja gairebé corrent per la plaça de Catalunya, el teu amic em va atrapar. No me’n recordo com se diu, José? Josep? Pepe? Sí, oi? No li deies Pepito, alguna vegada?

El teu amic duia un diari sota el braç. Era un exemplar de Solidaridad Obrera d’aquell dia infaust. «Me’l deixa gairebé cada matí un veí de la CNT que és amic de la meva germana», em va explicar, «i a la tarda l’hi torno. Hi ha una notícia que…», em va començar a dir, i es va interrompre. «No sé si és veritat, però si ho és, és molt trista, i quan t’he vist m’he enrecordat que… el dia dels altaveus… Bé, potser ja t’ho han explicat», va dir, i va callar mentre m’allargava l’exemplar de la Soli.

Vaig veure la pàgina. Em vaig posar a plorar. Tornaven a matar-me. Vaig veure el dibuix del seu rostre, aquella fina caricatura de Pahissa, i era ell, era en Federico. Aquella pàgina la tinc gravada a foc, el titular de sobre la caricatura: «Com el seu amic Camborio. Passió i mort de Federico García Lorca».

En Federico, assassinat pels feixistes.

Manuel, se’m va ennuvolar la vista a cada paràgraf, vaig llegir el text de la notícia com vaig poder, el crim l’explicava un testimoni que es deia presencial: «Estava pàl·lid, però caminava serè…», «els fars dels cotxes a la nit…», «el piquet es va situar darrere dels fars…», «va parlar en defensa de la llibertat i de la causa del poble, de la seva obra enfront de la barbàrie i el crim…», «a culatades, a trets…», «i es va desplomar sobre la terra que havia regat amb la seva sang…», «allà va quedar el poeta insepult, davant de la seva Granada…», «va ser un poeta pur, anava per la vida regalant-la…».

Tot això vaig llegir. Me’n recordo com si fos avui. Demà passat farà vint-i-dos mesos, no oblidaré mai aquell instant mortal.

No vaig arribar a l’Ateneu. No recordo haver-me acomiadat del teu amic, suposo que m’ho devia perdonar. Només sé que vaig caminar i caminar, sense rumb, desorientat, desesperat… Vaig repetir com un boig «No és veritat, no és veritat!», primer per dins, després en veu alta, entre llàgrimes. Els vianants que em van veure es devien pensar que havien matat el meu pare en una cuneta, o que havien raptat la meva germana, jo què sé! A estones m’ho creia, i em moria, i en d’altres no m’ho creia, i reia. Si ningú no em va detenir és perquè aquells dies no era l’únic que caminava pels carrers de Barcelona com un beneit, com si hagués perdut el seny, trastornat per alguna tragèdia propera i irremeiable… Vaig caminar sense rumb Rambla avall, entre restes de barricades, vestigis lúgubres d’aquell estiu, de l’estiu del 36, que aquell mateix dia es moria, tal com s’estava morint tot a la meva vida. Tot el meu voltant per a mi era un cementiri.

Madre, cuando yo me muera,
que se enteren los señores.
Pon telegramas azules
que vayan del Sur al Norte.

Quan les llàgrimes ja em nafraven les galtes, vaig alçar la vista i vaig veure davant meu l’hotel Majestic. En algun moment havia invertit els meus passos i havia pujat per la dreta del passeig de Gràcia, i se’m va encongir el cor, perquè en aquell lloc vaig pensar al mateix temps en tu i en en Federico, en en Federico i en tu. Com et vaig necessitar en aquell moment! I si… i si hagués callat aquella nit de Cap d’Any i no t’hagués dit el que sentia? Això vaig pensar. Què hauria passat, llavors? Potser hauríem estat junts aquell terrible matí del 21 de setembre de 1936, junts, i potser ens podríem haver abraçat com els amics que havíem sigut i que potser podríem haver continuat sent. Potser… Em vaig imaginar passejades amb tu aleshores ja impossibles, passejades per la nostra Barcelona, enfilats al tramvia del Tibidabo, per les atraccions del Paral·lel, entre els estanys del Turó Park, junts pel fascinant passeig de Gràcia, i vaig experimentar la fantasia de compartir orxates i cafès a la Maison Dorée, i cerveses al Colón, i granissats al Glacier, i moscatells i conyacs a totes les tavernes del Gòtic… Tot això hauria sigut possible, potser, si no t’hagués revelat el que el meu cor guardava. Tot això vaig pensar davant del Majestic.

Però llavors, Manuel, em vaig palpar la butxaca de l’americana. Com sempre, hi tenia el Romancero gitano, amb la teva sincera dedicatòria. I ho vaig entendre, Manuel! Vaig entendre que tu, sense voler, tu eres la persona que havia aconseguit que et parlés com et vaig parlar, que t’obrís la meva ànima, que et confessés el que sentia, perquè en regalar-me aquell llibre màgic, Manuel, em vas condemnar a viure amb sensualitat, a tremolar amb sensualitat, a exaltar-me amb la sensualitat de nits plenes de peixos, de llunes de plata, de morenos de verd lluna i de bucles empavonats, de cutis amassats amb oliva i gessamí, de blanques torres i espasa calenta, dits antics i llengües resplendents, de puntes i polissó de nards, de boniques cuixes cenyides per la tela.

I llavors ho vaig saber.

Vaig saber que havia fet el que calia.

Vaig saber que en Federico m’hauria aprovat.

Vaig saber que havia estat a l’altura del llibre que palpita a la meva butxaca.

Tu me l’hi vas ficar.

El Romancero gitano m’acompanya i m’acompanyarà tots els dies de la meva vida. Sempre ha estat aquí, acompanyant-me en els millors i en els pitjors moments. I mai, mai no m’ha fallat.

I ara, Manuel, ve amb mi cap a Costa Rica.

Avui embarquem. Allà on jo vagi, hi haurà el Romancero gitano. Hi haurà en Federico. Hi seràs tu.

Tant de bo puguis viure la teva vida segons el que sents en el fons de l’ànima. Tant de bo aprenguis a dir-te la veritat i a viure segons la teva veritat, no la que aboquen púlpits i els puritans timorats i benpensants.

No ens veurem mai més, Manuel.

Fins sempre, amic.

AGUSTÍN PENÓN