45. L’emigrant estafat

Barcelona, any 1954

—Esperi’s aquí, senyor Bonilla. El senyor capità general és al seu despatx —indica el secretari—, i el rebrà quan acabi de fer una gestió.

—Gràcies, m’espero.

En Manuel Bonilla s’asseu en una cadira de l’avantsala del capità general de Catalunya, el tinent general Juan Bautista Sánchez González.

Del capità general en sap dues coses: una, que també és granadí, com ell; dues, que és capità general de Catalunya des de fa cinc anys. A més, li han explicat que els barcelonins l’aprecien. El 26 de gener de 1939 les seves unitats van ser les primeres d’entrar a Barcelona. I des de la Radio Nacional de España, creada fa poc, va radiar un discurs per a tot el país:

Us diré en primer lloc als barcelonins, als catalans, que us agraeixo amb tota la meva ànima l’entusiasta rebuda que heu fet a les nostres Forces Armades. També dic a la resta d’espanyols que era un gran error allò que Catalunya era separatista, que era antiespanyola. Ens han fet la rebuda més entusiasta que he vist mai! Enlloc no ens han rebut amb l’entusiasme i la cordialitat de Barcelona.

En Manuel Bonilla redreça l’esquena. Manté els genolls en angle recte. Mira cap endavant. Ja no és militar en actiu. Ha decidit deixar les armes fa sis mesos. Però ha saludat amb marcialitat els guàrdies de l’entrada, al passeig de Colom, davant del port de Barcelona, on hi va haver la platja en la qual Cervantes va voler que el cavaller de la Verda Lluna humiliés Don Quixot de la Mancha.

«Aquests no han fet la guerra», ha pensat en Manuel Bonilla, quan ha vist els joves guàrdies. Ha recordat els seus dies com a guàrdia al penal de Cadis.

Les catifes i els tapissos de l’avantsala mitiguen la fredor de l’exterior. Les festes de Nadal ja han passat, però el fred gèlid no abandona els carrers de Barcelona en el tot just estrenat 1954. «Fa més fred que a Sierra Nevada!», ha pensat en Manuel Bonilla quan ha baixat de l’autobús, tremolant.

Un bust de bronze de Franco, col·locat a sobre d’un pedestal, el mira. Ha servit el Generalíssim fins fa sis mesos. Hi ha una fotografia emmarcada, a la paret, de José Antonio Primo de Rivera, sota els emblemes del qual es va fer guerriller fa gairebé divuit anys. En Manuel Bonilla palpa una de les butxaques de l’americana, on guarda el paper per ensenyar-lo al capità general. En Manuel Bonilla té problemes, necessita ajuda. «M’ha d’ajudar, m’ha d’ajudar…», pensa, i abaixa la vista. Que el secretari no vegi que se li humitegen els ulls quan recorda la seva filla Anita, ja amb dinou anys, que sortint del pis on viuen, al Poblenou de Barcelona, li ha dit, abraçada a la seva germana petita, la Conchita, de tot just cinc anyets:

—Que bé que hi estem, aquí, pare!

En Manuel Bonilla sap per què li ha dit això l’Anita. Tres anys enrere, a Granada, el pis de l’Albaicín on vivien es va esfondrar. Va caure part de l’edifici, la façana de les galeries que donaven al carrer San Juan de los Reyes, de vell, per falta de reformes. L’Anita, que llavors tenia setze anys, en aquell moment era a la galeria, i va acabar al carrer entre totxos, baranes i porticons, taulons i guix.

Un gitanet de l’Albaicín a qui tothom coneix com a Jacinto passava per allà i es va atrevir a ficar-se entre les restes per treure l’Anita sana i estàlvia de sota la runa, bruta de pols i plena d’esgarrinxades. Un miracle. Després d’això, els superiors d’en Manuel Bonilla van instal·lar la família en uns habitatges militars del barri del Beiro, a l’extraradi de Granada.

—Pare, jo me’n vaig a Barcelona —va anunciar llavors l’Antonio, el primogènit, que ja tenia vint-i-un anys.

Durant el servei militar a Ceuta, l’Antonio havia fet amistat amb un jove barceloní que li va omplir el cap amb un horitzó abundant de feines, sous i oportunitats. L’amic li va assegurar que a Barcelona trobaria tanta feina com volgués de lampista.

—Així és com ho diu ell, pare, lampista, i jo en sé molt de fer feines d’electricista, reparar coses, i a Barcelona hi ha molta feina! Doni’m la seva benedicció, que me’n vaig —li va dir l’Antonio.

En Manuel Bonilla, que encara conserva a la memòria la imatge del seu fill com a pastoret de cabres a l’Alpujarra durant la guerra, quan el sent es veu a si mateix acomiadant-se de l’arada del seu pare.

—A Barcelona guanyaré en un any més que en deu anys a Granada! —va argumentar l’Antonio—. Me n’hi vaig!

—No, Antonio, tu no te’n vas —va replicar en Manuel Bonilla al seu fill—. Ens en anem tots. Granada ja no ens vol donar res. Ni a tu ni a mi.

—Tots?

—Sí. Marxem tots a Barcelona.

Aleshores en Manuel Bonilla no li va explicar al seu fill la seva decepció amb l’exèrcit. Havia intentat dues vegades, tres vegades, ascendir de posició, guanyar un sou millor per a la família, passant per la unitat especial de Transformació d’Artilleria, l’escola d’Aplicació i Tir, l’escola de Transformació de Sergents. Dues vegades, tres vegades… Amb el mateix resultat de sempre: «no apte», «sense aprofitament».

—Ens en anem a Barcelona!

—A Barcelona! —va exclamar l’Antonio.

—A Barcelona! —van cantar les filles.

—Filles, marxem de Granada. Acomiadeu-vos de les vostres amigues, de tothom. María, fem la maleta.

—Podràs treballar allà, Manuel?

—He demanat un lloc de treball civil a Barcelona. Me l’han concedit. Al Centre de Telecomunicacions.

«Com a ordenança, per cobrir vacant de 3a categoria…».

—I portarà uniforme, pare? —va preguntar l’Anita.

—Sí, filla.

Barcelona! Les quatre filles van saltar d’alegria. Viure a Barcelona era obrir una porta al Gran Món, com canviar un desert de sorra pels llums de Nova York.

En Manuel Bonilla i la seva dona María, amb les filles Cándida, María, Anita, Carmen i Conchi, van arribar a l’estació de França de Barcelona la tardor de l’any 1953. L’Antonio ja havia marxat dos dies abans, per començar a treballar. Van travessar Espanya de sud a nord, van veure moltes maletes de cartró com les seves, paquets relligats amb cordills, persones amb la tristesa a la cara i amb l’esperança a la mirada. En arribar a Barcelona, a l’Anita la va impressionar la densitat dels edificis que veia per les finestretes del vagó, i l’aldarull a les andanes quan van baixar del tren a l’estació de França, i els mocadors de comiats, i el xivarri, i tantes veus en una llengua desconeguda, i el trànsit de carrets carregats de paquets. Acabava de fer dinou anys, i el món era nou.

Distreta, l’Anita va topar amb un jove prim i moreno, amb els cabells negres ben pentinats amb fixador. En un carret hi duia una caixa de llistons de fusta clavetejats, i a dins un gosset que gemegava. Un amic l’acompanyava.

—Vigila, noia —li va dir el jove, en català.

—Ai, perdó —es va disculpar ella, deixant-lo passar.

—T’has fet mal? —va preguntar el noi clenxinat.

—No —va contestar ella, i va veure que devia tenir uns cinc anys més que ella i que tenia els ulls vermells, com si hagués plorat.

—Francisquet, afanya’t i dóna’m el carretó —el va apressar l’amic.

—Anita, anem! —va ordenar des de lluny en Manuel Bonilla.

La noia va marxar corrents darrere del seu pare i les germanes, que s’allunyaven per l’andana cap a la sortida de l’estació.

En Manuel Bonilla havia trobat un pis en un bloc del passeig Calvell del Poblenou, un bloc separat del mar gris per un trencaonades i les vies del tren.

—Que bé que hi estem, aquí, pare!

En Manuel Bonilla, a l’avantsala del capità general, es palpa la butxaca, procura mantenir l’aplom quan recorda la cara de la seva filla Anita, il·lusionada amb aquell pis. En Manuel Bonilla pugna per sentir més ira que angoixa. Ira perquè l’han enganyat amb el pis, angoixa perquè la seva filla Anita encara no sap que estan a punt de treure’ls al carrer.

—Pot passar! —anuncia el secretari, traient el cap per la porta del despatx.

Els finestrals del despatx, protegits per cortinetes blanques, inunden l’estança de la llum portuària de la Barcelona de gener. En Manuel es quadra al capità general.

—General!

—Descansi! Segui, faci’m el favor —el convida el general Sánchez.

En Juan Bautista Sánchez és un militar madur, de seixanta-un anys, cabells curts i grisos, bigoti castrense, faccions suaus i mirada una mica melancòlica, fatigada. Franco el respecta per la manera com va partir l’Espanya republicana conduint les tropes nacionals fins a les platges de Vinaròs. I perquè el 16 de juliol de 1936 Sánchez va revoltar a Torres de Alcalá el Tercer Tabor de Regulars d’Alhucemas, un dia abans que Franco, i va guanyar per al seu alçament les guarnicions del Rif. El Generalíssim li ha confiat successivament la Capitania General de Balears, d’Aragó i ara de Catalunya.

—Pel que veig al seu expedient, compartim pàtria, senyor Bonilla… Tots dos som de Granada. Jo sóc d’Íllora.

—Jo de Torvizcón, senyor.

—Vostè va fer la guerra a Granada…

—Sí, senyor.

—Veig que deixa les armes i que resideix a Barcelona.

—Sí, senyor.

—Per què?

—Vull que la meva família visqui millor que a Granada, he vingut amb la meva dona, un fill i cinc filles.

—Doncs escolti, Manuel, si vostès són treballadors i honrats, Barcelona els donarà més del que hagin somiat.

—Segur que sí, senyor. Però… ara ens han enganyat, senyor.

—Què ha passat?

—He pagat deu mil pessetes, tot el que tenia…

—Són molts diners, això.

—Tots els meus estalvis després que el meu pare i jo venguéssim Los Puertas.

—Los Puertas?

—El cortijo on vivia a l’Alpujarra abans de la guerra. És tot el que tenia…

—I a qui diu que ho ha pagat?

—Al senyor Quintanilla.

—Qui és el senyor Quintanilla?

—L’amo del pis del passeig Calvell, 27-29. El senyor Quintanilla m’ha venut el pis, hem firmat aquest paper…

En Manuel Bonilla es treu de la butxaca un paper matusserament mecanografiat, arrugat, amb dues firmes al peu i cap segell notarial. El capità general hi dóna una ullada, el deixa a sobre la taula i pregunta:

—I quin és el problema?

—Que aquest home continua sent al pis.

—Mani’m?

—Em va dir que encara no en tenia cap altre per traslladar-se, i el vaig deixar quedar un temps, per descomptat…

—I?

—Doncs que encara hi és, i a sobre s’ha portat el seu fill.

—Un fill?

—Sí, els he deixat quedar-se un temps al pis…

—Encara no entenc l’embolic…

—La meva filla Carmencita és molt llesta, i en els pocs mesos que fa que som aquí ja entén el català.

—Això està molt bé.

—I fa uns quants dies va entendre el que el pare i el fill parlaven, que deien: «Aquests andalusos no ens entendran, parlem en català». I la meva filla em va explicar què deien…

—Què deien?

—Que com que és un pis del Ministerio de la Vivienda, està prohibit traspassar-lo. I que es queden a dins.

—Doncs que li tornin els diners!

—Diu que els hi han robat. I jo em quedo sense diners i sense pis. Per això no se’n van, ell i el seu fill: perquè marxem nosaltres. Sap que té la llei de la seva banda.

—Aquest malparit es mereix una pallissa.

—I després? La meva família es quedaria igualment al carrer, i jo en un calabós. I per això l’he vingut a veure…

—Té molta raó, Manuel.

—El pis no es pot traspassar, segons la llei. Jo no ho sabia. Ho he perdut tot. Només tinc aquest paper que vam firmar.

—No val, no és oficial.

—General, acabarem al carrer… Les meves filles… Ho he perdut tot.

En Manuel parla i la veu se li trenca com si tots els dubtes del món cabessin en la seva disfonia, tots els dubtes del món sobre haver-se atrevit a endur-se la família a Barcelona des de Granada buscant una vida més profitosa i prometedora, que ara se li estreny com un túnel.

—Senyor Manuel, vostè estigui tranquil, hi ha una solució —diu el capità general, apiadat del seu coterrani.

El general granadí Juan Bautista Sánchez González, que ha tingut l’atreviment de reclamar a Francisco Franco que restitueixi la monarquia a Espanya en la figura de don Joan, que s’ha negat a firmar afusellaments de presos per càrrecs ideològics, que no ha volgut treure tropes al carrer per reprimir la vaga de tramvies a Barcelona de l’any 1951, i que també és pare i té filles, fa venir el secretari al seu despatx.

—Escolti, oi que a Barcelona s’estan construint uns blocs de pisos barats per a militars?

—Sí, senyor, tinc la carpeta aquí, ara ho miro…

El secretari, dret al mig del despatx, retira amb parsimònia les gomes d’una carpeta verda i consulta uns papers a l’interior. El general no espera que el secretari acabi l’escrutini i li dóna una ordre:

—Reservi un pis per al senyor Manuel Bonilla.

—Ara mateix li agafo les dades, senyor.

—Quan estarà a punt algun habitatge?

—Ens n’entreguen un aquesta setmana… —diu el secretari, mentre treu un dels papers de la carpeta.

—Ja té pis, senyor Bonilla! —sentencia el general—. On és aquest pis?

—Aviam… —El secretari consulta els papers de la carpeta verda—. És al carrer Aiguablava, número 70.

—En quin barri cau, això?

—A la sortida de Barcelona cap al riu Besòs, senyor. Al barri de la Trinitat Nova, senyor.

—Fixi’s, amic Manuel, Trinitat Nova, com la plaça de la Trinidad de Granada! Se’n recorda?

—I tant que me’n recordo, senyor…

En Manuel Bonilla recorda que una de les cantonades de la plaça de la Trinidad de Granada limita amb la casa dels Rosales, del seu company d’armes Luis Rosales, a qui no ha tornat a veure des de la guerra.