Estimada Emilia,

Et demano que em perdonis. Veig la data de la teva carta i m’avergonyeixo. Han passat dos anys des que em vas escriure! Espero que estiguis molt bé, Emilia. T’agraeixo tot el que m’expliques d’en Federico.

Però m’afligia molt escriure’t aquells dies.

Llavors, el meu fill tenia tres anys, i encara estava malalt.

Vaig tenir un embaràs complicat, per coses que em van passar, i el nen va néixer abans d’hora, molt delicat, i el vaig haver de cuidar molt.

Sí, Emilia, sóc mare. Perdona que no t’ho digués.

El meu fill es diu Jacintico. Ja saps per què, oi? A la teva carta, al final, no m’explicaves res del meu amic Jacinto, ja em diràs el què…

Al meu fill Jacintico li dic Tico, i ara acaba de fer cinc anys. És la meva alegria.

I tu? Com estàs? El teu amic Agustín ha escrit el seu llibre sobre el nostre estimat Federico? Heu descobert res més?

Vull aprofitar aquesta carta per donar-te les gràcies, Emilia. Tu em vas ajudar a venir a Barcelona des de Granada. El teu amic fotògraf, el senyor Mas, i la seva família, em van traspassar la merceria i li pago a mesura que puc. Han sigut molt amables amb mi… I també totes les persones d’aquest barri de Barcelona, la Trinitat. Sobretot el meu veí Pepito, que m’ha salvat de la desgràcia.

La meva desgràcia és que em vaig casar, i la cosa va acabar malament. El meu marit es deia Manu, de Barcelona. I la cosa va anar molt malament, molt malament… Em vaig casar perquè ell era espavilat, simpàtic, xerraire, i em va recitar versos d’en Federico! Em va dir que amb setze anys havia sentit recitar en Federico a Barcelona. Jo li vaig explicar que de petita havia vist en Federico a casa meva… i ell reia, em sembla que no s’ho va creure mai. No sé per què, només em recitava quan estàvem a soles ell i jo:

Sólo tu corazón caliente
Y nada más.
Mi paraíso un campo
sin ruiseñor
ni liras…

Un reposo claro
y allí nuestros besos,
lunares sonoros
del eco,
se abrirían muy lejos.
Y tu corazón caliente,
nada más.

Em va enamorar, em vaig enamorar. O això em va semblar, perquè ara ja no estic tan segura de si vaig sentir amor o si només era la necessitat que algú m’estimés. Em vaig pensar que en Manu m’estimava. Ara ja sé que no. Si en Pepito m’hagués festejat abans… Però no. En Pepito és d’una família molt catòlica, amb uns pares molt humils i seriosos. El seu pare es va morir fa quatre anys d’un atac de cor, i en Pepito és tan responsable… Cuida la mare i la germana, i també els dos germans petits. Ho va passar molt malament a la guerra, i ara només viu per treballar, per anar de casa a la feina i de la feina a casa. Està molt unit a la família, sobretot a la seva germana Carmeta. Ella va tenir un nòvio molt maco, però el va perdre i no s’ha volgut casar amb ningú. Envejo la Carmeta, amb aquest germà, aquesta família, tot i que ella no ha tingut fills, ja té quaranta-tres anys…

En Manu tenia diverses feines com a representant comercial, o això deia, i anava i venia. Ai, que cegues que som les dones amb els homes! Vaig voler tenir una família com la meva mare a Granada, pobreta… Ens vam casar, en Manu i jo.

Ai, Emilia! Estava tan il·lusionada de ser una dona casada! No m’adonava de res. Al cap d’uns mesos sí que em vaig començar a preocupar. En Manu no duia diners a casa. Deia que anava a treballar, i no tornava durant dies.

Després he sabut que s’ajuntava amb males companyies, amb lladregots, trilers, estafadors, jugadors, ganduls. Jugava a cartes, a daus, al que fos, feia trampes, apostava al canòdrom Pabellón, i la policia li pagava quatre duros per explicar coses d’altres, o feien la vista grossa amb els seus tripijocs o li treien de sobre algun creditor.

Em va començar a demanar diners. M’explicava uns embolics increïbles, però em convencia cada vegada. Els pocs diners que jo guanyava a la merceria, ell se’ls enduia. Un dia em vaig enfadar i em va cridar. Em vaig espantar. Em va fer por que em pegués.

Jo no explicava res a ningú, per vergonya. Plorava a soles, al pis. Estàvem gairebé a la ruïna. I em vaig quedar embarassada. Em vaig ensorrar per dins, perquè el que m’hauria d’haver alegrat, ara m’angoixava. Com criaria un fill, sense un pare com Déu mana?

M’havia quedat embarassada a l’any i escaig de casada, devia ser en una de les poques nits que vam tenir relacions. En vam tenir la nit de noces, que ens vam ficar al llit ben alegres per les copes de la festa. Amb el pas del temps em vaig adonar que només teníem intimitat al llit la nit que en Manu arribava a casa amb unes copes de més, ebri de conyac, d’orujo, d’anís o del que fos.

Estant sobri, no ho vam fer mai. Jo li havia fet manyagueries al llit algunes vegades que estava serè, però ell em rebutjava. Aquests lletjos seus ens allunyaven. Jo també li feia lletjos, perquè em va començar a fer fàstic que només féssim alguna cosa al llit amb aquella pudor d’alcohol. I amb prou feines si balbucejava paraules incomprensibles, ell, que m’havia recitat poemes! Em feia la sensació que en Manu estava al llit amb mi com podria haver estat amb qualsevol.

Vaig deixar de sentir-me estimada. Me’n vaig adonar el dia que vaig saber que estava embarassada. Jo havia somiat tenir al meu costat un marit treballador, amorós, responsable i atent, i tenia un tarambana que m’enganyava amb la feina i els diners… i no només amb això.

Escriure’t aquestes ratlles em fa moltíssima vergonya. El que t’explicaré ho vaig saber perquè en Pepito m’ho va explicar després. En Pepito em cuidava, em va deixar uns diners que en Manu em demanava. I aquella nit en Manu va arribar borratxo a casa. Pitjor que altres vegades. Més borratxo que mai. I en Manu sabia que jo estava embarassada. Tants dies desaparegut, i arribava en aquell estat, i sabent que seria pare! Va ser la prova que no m’estimava.

—No sabia on eres, no et pregunto mai res, però esperava que vinguessis corrents al meu costat quan t’he dit que tindríem un fill…
—Tens els calés? —va dir ell.

Vaig notar que se m’enfonsava el món. Li vaig donar els diners que m’havia portat en Pepito, entre sanglots i llàgrimes.

—Per què plores? —em va etzibar—. Hauries d’estar contenta. Tindràs el teu fill, no?
—«El teu fill»? —vaig contestar—. És el nostre fill, Manu! I també necessita un pare.
—Un pare? —em va cridar—. Jo no sóc pare de ningú! Jo no em puc ocupar de ningú! Ja ha sigut prou difícil ser fill!

Semblava un home boig, Emilia. Sense parar de plorar, li vaig confessar el que sentia.

—Tu t’adones del que estàs dient? —li vaig dir—. Jo em vaig casar amb un home que em semblava meravellós, no m’esperava això…

En Manu agitava els braços com un molí, i va cridar:

—Et vas casar amb mi, sí, i jo sóc jo, i a mi no m’han deixat viure! Ni els meus pares! Ni a l’escola! Ni ningú! No m’han deixat en pau! Deixeu-me en pau! No m’han deixat viure! Vaig pensar que tu m’acceptaves tal com sóc, això és el que jo esperava, amb tu no esperava sentir-me tan malament!
—Però… en què t’he fet sentir malament?

Amb prou feines l’entenia, tenia la llengua inflada, distorsionava les paraules, les entretallava, i diria que em va respondre això, o m’ho va semblar:

—Perquè ets una dona i vols que jo sigui un home!

Emilia, allò no tenia sentit. Érem al dormitori, en Manu es va entrebancar amb els peus del llit i va caure a terra. Es va voler aixecar, el vaig ajudar, amb penes i treballs el vaig acompanyar al lavabo. Va vomitar. Es va calmar. Esgotats, molt esgotats, ens vam estirar al llit. Vaig apagar el llum. Ens vam adormir.

En Manu va desaparèixer uns quants dies. El meu consol va ser en Pepito, que venia a veure’m cada dia. Em va tornar a deixar diners, perquè jo no en tenia ni per comprar menjar. Em va demanar que no li donés ni un cèntim més a en Manu, si tornava. I en Manu va tornar.

En Manu va tornar una nit. Serè, però amb un aspecte espantós, com si hagués dormit al carrer, sense afaitar, amb la roba arrugada, brut. Veure’l d’aquella manera em va deprimir encara més… Potser em va entristir tant pel contrast amb els meus agradables sentiments d’aquella tarda.

T’ho explico: aquella tarda, en Pepito havia estat amb mi a la merceria, i durant dues hores va aconseguir fer-me sentir molt bé. Em va ajudar a col·locar capses i m’explicava historietes de l’oficina i de la seva família. Em va fer riure amb les peripècies dels seus germans. Em va dir que el més petit, en Victet, feia punteria amb el tiragomes i sempre encertava els dragonets que s’acostaven a la bombeta de la terrassa de casa seva. Mai no havia trencat cap bombeta.

De l’altre germà, el penúltim, en Francisquet, em va explicar que durant una temporada va treballar com a ajudant al despatx d’un gestor, el senyor Sevillano. Li feia encàrrecs, i a vegades treia a passejar un cadellet, una gosseta que es deia Violeta. Algun dia el seu patró li deixava endur la gosseta a la Trinitat i tornar-la l’endemà al matí. Un dia, en Francisquet va sentir que volia enviar la Violeta a una finca de Jaén, com a gos de caça. A en Francisquet se li va trencar el cor només d’imaginar-se la Violeta entre caçadors amb canana i escopetes, gossos, rostolls, cartutxos i trets. Per salvar-la del seu destí, la va robar. No la va tornar l’endemà al matí, li va dir al patró que la gosseta s’havia escapat. Mentre en Pepito m’explicava això, jo em sentia com la Violeta, Emilia, com un animalet que també necessitava ser rescatat i salvat.

—Francisquet, el teu patró descobrirà l’engany un dia o altre! —l’advertia en Pepito.
—Cada matí em pregunta si la Violeta ha tornat, i jo li dic que no, i s’ho creu —replicava en Francisquet.
—Torna-la demà mateix —li ordenava en Pepito, nou anys més gran que el seu germà, que llavors en tenia vint-i-quatre.
—No, que l’enviaran al camp —es resistia en Francisquet.

Al cap d’uns quants dies, en Francisquet tenia un pes a la consciència per haver robat. Havia de confessar-se, per lladre. El robatori es va convertir en una càrrega. Fixa’t si en són de diferents les persones, Emilia! Unes tan escrupoloses, i d’altres… Per què? Depèn de l’exemple dels pares, dels germans, de què? No ho sé.

El cas és que en Francisquet va tornar la Violeta. Li va explicar al senyor Sevillano que la gosseta havia tornat a casa la tarda anterior. Amb una petita mentida es va netejar la mala consciència d’un robatori. La història té un final trist, com tantes altres: en Francisquet, per ordre del patró, va ficar la gosseta en una caixa de fusta, ell mateix va clavetejar els llistons, a la parada d’un amic seu al mercat del Born, al costat de l’estació de França. L’amic li va deixar un carretó. Van carregar la caixa amb la gosseta, i van buscar el tren de mercaderies que sortia cap a Andalusia… El pobre Francisquet va empènyer el carretó, amb la caixa i la gosseta a dins, amb els ulls plens de llàgrimes que es va eixugar quan va entrar a l’andana. Amb la vista ennuvolada, va xocar amb una noia que baixava d’un tren que saps d’on venia? De Granada… El seu pare la va cridar:

—Anita, anem!

Tot això m’ho explicava aquella tarda en Pepito, amb molta gràcia i detalls, i em distreia. I la història és maca, perquè… en Francisquet ha deixat la gestoria i treballa de dependent en una botiga de modes al passeig de Gràcia, a Santa Eulàlia, i també perquè… s’ha casat amb l’Anita! Sí, la noia que va arribar de Granada fa set anys, tal com jo vaig arribar en fa dotze…

(És curiós, Emilia. Just mentre t’estic escrivint això, al taulell de la merceria, amb aquests papers que en Pepito em porta de l’oficina, ha sonat la campaneta de la porta. I saps qui era? En Francisquet i l’Anita! A ell l’he vist com sempre, amb els seus cabells negríssims clenxinats i fixats amb la barreja d’aigua i resina, el seu bigotet fi i ben retallat. Té trenta anys. Ella, guapíssima i molt bona noia, en té vint-i-cinc i… està embarassada! Tindran un fill a finals de setembre, m’han dit. Si és nen li posaran Víctor Manuel, Víctor pel pare d’en Francisquet, que ja es va morir, i Manuel pel pare de l’Anita. El pare d’ella és bidell a Correus de la Via Laietana, o en algun edifici oficial. Una família molt humil, formal i discreta. Viuen a la part nova del barri de la Trinitat, i han de venir a la Trinitat Vella a missa. Per això es van conèixer l’Anita i en Francisquet).

Després d’aquella tarda tan distreta amb en Pepito, en Manu va tornar. Abstret, fosc, desdenyós. Avui sé que el seu menyspreu per la vida, per mi, per tot, era un menyspreu cap a ell mateix. No em va preguntar com em trobava. Jo tampoc. Aquella havia de ser la meva vida? Molt trista, em vaig estirar al llit al seu costat, en silenci.

Em va despertar el mal dels cops. En Manu estava dret al meu costat del llit, m’agafava per les espatlles, em sacsejava molt fort. Cridava, em bufetejava. Jo no sabia per què. No vaig poder parlar, només vaig sentir que em deia:

—Has dit Pepito! Pepito, Pepito! En somnis! Has dit el seu nom en somnis! Aquí et quedes!

Mentre dormia, vaig dir el nom d’en Pepito. Mentre dormia. Jo no recordo res del que vaig somiar. Però no m’estranya gens que digués Pepito, després d’aquella tarda tan agradable amb ell.

—Té, un Pepito! —va dir en Manu, i em va clavar un cop de puny a l’ull.

Vaig caure inconscient al llit, i el que va passar després ho vaig saber per en Pepito. Ell em va despertar, molt espantat, poc abans de l’albada.

La porta de la botiga era oberta, tal com en Manu l’havia deixat en sortir. En Pepito em va posar pomada al morat de la cara, em va fer una infusió. Em va preguntar si en Manu m’havia pegat al ventre. Li vaig dir que no me’n recordava.

Mentre em feia la cura i em portava la infusió, en Pepito em va explicar que en Manu l’havia anat a buscar a crits a casa seva. En Pepito va sortir al carrer, per calmar-lo.

—Manu, que despertaràs tot el barri! Es pot saber què et passa?

Quan va veure aparèixer en Pepito, en Manu va parar de cridar i se’l va quedar mirant fixament.

—No estic borratxo —li va dir, amb fredor—, estic ben sobri.
—I la Palmira? —va preguntar en Pepito, inquiet.
—Al seu llit, somiant en tu —va contestar en Manu.
—Però què t’empatolles?
—Diu el teu nom quan dorm. M’he emprenyat. Però no ho hauria de fer. Ets tu el que s’hauria d’haver casat amb ella, no jo.
—No diguis tonteries.

En Manu estava alterat, em va dir en Pepito, i movia molt les mans, i tremolava… però li va parlar amb parsimònia, gairebé com si fos una altra persona.

—S’ha acabat, Pepito —va dir—. No m’hauria d’haver casat. Vaig pensar que podria ser normal. Semblar normal, almenys. Però no pot ser. Sóc un farsant. I no puc continuar amb aquesta farsa. La Palmira, sense voler, m’ha encarat amb mi mateix. No puc ser marit, no puc ser un home. És un engany. No puc ser pare, és un engany. Això que sóc és el que els meus pares han fet de mi, i els capellans, i els professors, i els amics, i tothom. I no puc continuar. Què passarà amb aquest fill que naixerà, li faré el mateix que m’han fet a mi? Acabaria sent així! I m’odiaria per això. Tal com ja m’odio. Com us odio a tots. No m’agrado. No m’agrado! Amb l’alcohol m’he pogut oblidar de mi mateix… Però això no té remei.
—Però… què és el que no t’agrada?
—No poder ser un home! Com tu, com el meu pare, com tots els altres homes! Per què? Per què no m’atreuen les dones i sí els homes? Per què? Per què? Ho saps? No, esclar! Quin fàstic! Em faig fàstic! Fàstic, fàstic!

En Manu, encara cridant, es va començar a allunyar a pas ràpid, i després corrent.

—He fet moltes coses molt mal fetes, i s’ha acabat!

Això és l’últim que en Pepito va sentir que deia en Manu abans de veure com desapareixia entre les ombres del fons del carrer, perquè al carrer Turó de la Trinitat només hi havia una solitària i dèbil bombeta encesa, a l’entrada d’una casa.

Això em va explicar en Pepito, Emilia. Sí, quina vergonya… ja clarejava i en Pepito, pobre, com va poder, em va explicar que en Manu li havia confessat, als seus trenta-cinc anys, el que mai abans no havia confessat a ningú: que era… invertit. Homosexual. Es diu així? Que s’enamorava d’homes, no de dones, i que això el feia enfurismar amb ell mateix. Que es pensava que amb mi podria ser un home normal, però no, i l’arribada d’un fill el va trastornar, tenia por que el seu fill fos com ell, no es va veure capaç de veure’l patir tal com ell havia patit.

Tot això va entendre en Pepito de les coses que li va dir en Manu abans de desaparèixer.

Ja s’havia fet clar mentre en Pepito m’ho explicava, i llavors un cotxe de policia va aparcar davant de la merceria. Eren dos agents.

Ens van dir que acabaven de trobar un home mort.

Era en Manu.

S’havia engegat un tret al cor.

Jo no sabia que tenia una pistola, suposo que la devia demanar a algun d’aquells amics seus.

—On l’han trobat? —va preguntar en Pepito.
—Al parapet del Camp de la Bota.

* * *

Han passat gairebé sis anys d’aquella matinada terrible. En Manu es va matar en un lloc on anys abans afusellaven els presos. Vaig plorar, però no per mi ni per ell, sinó per un nen que naixeria sense pare.

Per en Manu no sento res més que desconcert, frustració i pena. No va aconseguir viure amb si mateix. D’altres com ell segurament s’han pogut casar, tenir fills, triomfar en les seves feines, vèncer inclinacions, arribar a la vellesa conformats… No sé si en Manu hauria viscut feliç dient a tothom el que sentia de debò. No ho sé.

Els policies em van entregar objectes seus. Un rellotge, un portacigarrets, un encenedor, un mocador, unes monedes, unes targetes de visita amb el seu nom. I un llibre. Jo tampoc sabia que en Manu tingués aquell llibre.

El llibre em va impressionar. Era el Romancero gitano, de Lorca, Emilia. No l’hi havia vist mai. Duia aquest llibre a la butxaca quan es va matar. A en Pepito també el va sorprendre. En Pepito va obrir el llibre per la primera pàgina. Va voler veure la dedicatòria, em va dir, perquè anys enrere ell havia acompanyat en Manu a comprar un llibre igual, quan tenia quinze anys.

—No, és un altre —va dir en Pepito.

Tenia una dedicatòria:

«Que aquesta poesia i les estrelles de Granada t’il·luminin, Justo. Agustina».

Quan el vaig obrir, vaig veure que en aquella pàgina, a sobre de la dedicatòria, hi havia una taca de sang. Era sang d’en Manu.

No em vaig voler quedar el llibre.

El vaig donar a en Pepito. Que en faci el que vulgui.