33. La Rambla de les Flors

Barcelona, diumenge, 22 de desembre de 1935

—Ha arribat el llibre? —pregunta en Fernández.

—Aquí te’l guardo, noi! —respon el llibreter.

La llibreria Verdaguer, il·luminada per dos llums penjants de bombeta i tulipa blanca, acumula llibres, postals i làmines. En Pepito no ha estat mai abans a l’establiment. Queda impressionat amb la profusió de llibres que es veu des dels aparadors. Acompanya en Manuel Fernández quan surten de l’oficina, perquè el seu amic li ha promès que val la pena conèixer el llibreter, l’Anselm Domènech.

—El Romancero gitano! Del meu amic Lorca —proclama l’Anselm Domènech, allargant l’exemplar a en Manuel Fernández.

—És amic seu? —pregunta en Fernández.

—Els amics del meu nebot són els meus amics! No coneixeu el millor pintor d’Espanya, en Salvador Dalí?

—No —diu en Pepito, la vida del qual es limita a anar de casa seva de la Trinitat a l’oficina, i des de l’oficina cap a casa.

—Sí —contesta en Fernández, a qui, amb el seu amic Agustín, els agrada mirar les pàgines d’art, literatura i cultura dels diaris i revistes que rep la mare d’en Penón.

—Doncs en Salvador és el meu nebot! Jo el vaig ajudar de jove aconseguint-li revistes d’art, Valori Plastici, Esprit Nouveau… El meu nebot ho sap tot de pintura, tot! Ell i Lorca visitaven junts el Museu del Prado, a Madrid.

—Ah, sí? —s’interessa en Fernández, per tenir alguna cosa per explicar a l’Agustín sobre Lorca.

—Aquí, en aquesta llibreria, en Salvador em va presentar Lorca el 1925, per Setmana Santa: se l’enduia per primera vegada a Cadaqués. A la tornada, en Federico va llegir a l’Ateneu Barcelonès, aquí al darrere, els primers versos del que seria el Romancero gitano…

—Ostres, això li encantarà a l’Agustín! —exclama en Fernández—. És un amic meu, li regalaré el llibre.

—Digue-li que dos anys després, el 1927, Lorca i Dalí van estrenar junts Mariana Pineda, al Teatre Goya.

—Junts?

—Decorats d’en Salvador, text d’en Federico. Poc abans el meu nebot va exposar a les Galeries Dalmau, i en quatre quadres hi apareixia el seu amic Lorca!

—Gràcies! L’hi diré.

—Després Lorca va exposar dibuixos… i en un es fonien els caps d’en Salvador i en Federico en un petó!

—De debò? —se sorprèn en Fernández, ruboritzant-se.

—Eren macos els dibuixos? —pregunta en Pepito.

—T’haurien agradat, noi! Aquí tinc la revista L’Amic de les Arts, te’n llegeixo el que va dir el crític Sebastià Gasch: «Els dibuixos de García Lorca es dirigeixen als purs, als senzills, als que són capaços de sentir sense comprendre!».

—Segueixen sent tan amics, Federico García Lorca i Salvador Dalí?

—Són bessons! —riu l’Anselm Domènech—. Així m’ho van dir ells mateixos, aquí mateix, l’altre dia.

—L’altre dia? —pregunta en Pepito.

—Fa una setmana… I això que no es veien des de l’estiu de 1927, que el van passar junts a Cadaqués, ja feia set anys llargs! I tan amics, tan amics…

—Sí? —s’interessa en Fernández.

—Se’n van anar a Tarragona, o això van dir a tothom, perquè aquella nit la van passar a casa meva, xerrant de les seves meravelloses històries. L’endemà va venir per aquí la Margarida Xirgu en persona, impacient, preguntant-me si sabia on s’havien ficat aquells dos, ha, ha!

* * *

—Em permetria acompanyar-la, senyora?

—Què vols, noi?

—He sentit a dir que cada dia porta un ram de flors al Teatre Principal Palace…

El jove Agustín Penón implora amb la mirada a una de les floristes de la Rambla. La dona té l’edat de la seva mare. No s’assemblen en res més. La mare de l’Agustín és una burgesa refinada, culta i liberal que viu en un elegant pis de l’Eixample. La florista, fornida i amb els braços nus i rubicunds, s’aparta amb esbufecs els flocs de cabells grisos que se li escapen del monyo i li cauen sobre els ulls, mentre relliga amb una tija de rosa un ram de clavells vermells i blancs. Porta mitenes per guardar-se del fred de desembre, de la humitat de les tiges i de les espines de les roses.

—Fa deu dies que hi portem flors! Des del primer dia! A la Margarida Xirgu, la millor actriu del món! I al poeta dels poetes, Federico García Lorca! No veus que l’obra és per a nosaltres, que es titula El lenguaje de las flores? I aquí la tens, la florista aquesta, Rosita, es diu! I està per vestir sants, ha, ha! Hola, Rositaaaaa! I per això la Xirgu i en Lorca avui ens dediquen la funció a nosaltres, a les floristes de la Rambla! Què et sembla? Vinga, vailet, acompanya’m…

El jove Agustín Penón ha sabut aquest matí, per una amiga de la seva mare, que les floristes de la Rambla inunden de flors el camerino de la reverenciada actriu catalana Margarida Xirgu, cada dia des del passat 12 de desembre, el dia de l’estrena del muntatge teatral Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores. L’Agustín ha llegit al diari La Vanguardia que a l’estrena mundial de l’obra hi van venir des de Madrid els crítics més distingits, i dos germans de Lorca, en Francisco i la Isabel. I la crítica de teatre María Luz Morales ha publicat, també a les pàgines de La Vanguardia, que l’obra és extraordinària perquè «mou els llavis de riure i el cor de pena».

El jove Agustín Penón, després de fer la migdiada, s’ha posat l’abric i la bufanda i ha sortit de casa dels seus pares, a la cantonada del carrer Mallorca amb rambla de Catalunya. Són dies de bullici nadalenc i els carrers estan animats. Només es parla de les festes i de política. I de la Xirgu. I de Lorca. L’Agustín Penón ha enfilat cap a la plaça de Catalunya, entre els til·lers que flanquegen el passeig. Ha guaitat a la vorera esquerra, al número 84, on resplendeix l’aparador de la botiga de mobles del seu pare. Mobles per a famílies amb recursos, mobles de gran qualitat i d’excel·lent factura. L’Eugenio Penón, el seu pare, és patró d’una fàbrica de mobles amb mig centenar d’operaris, però no és un senyoret encarcarat, com altres fabricants de Barcelona, que a vegades els conviden a les seves festes en jardins fastuosos. El seu pare és un amant de la feina, un perfeccionista que no dubta a posar-se la bata i col·locar-se davant del banc de fuster, amb el cisell i la maça a la mà, i rematar un capçal de llit d’estil, fins molt després que els seus treballadors se n’hagin anat de la fàbrica. Ho fa pel plaer de meravellar un client amb l’excel·lència d’una feina. Aquesta capacitat d’entrega impressiona i admira el jove Agustín, que no comparteix la vocació per l’ofici del seu pare. Un dia que va anar de visita a la fàbrica amb el seu germà, a qui li entusiasma l’agitació dels torns, les aplanadores, les serres…, una d’aquelles màquines va escopir un raig d’encenalls a la cara del jove Agustín. No, allò no és el seu món. L’Agustín prefereix la poesia, el teatre, la literatura. Això el fa sentir diferent. I no només això. També el que sent pel seu amic Manuel Fernández.

El jove Agustín Penón, amb quinze anys acabats de fer, se sent com l’amo del món quan arriba a la font de Canaletes i el seu quiosc, quan passa per davant del nou carrer del Pintor Fortuny, obert després de l’incendi dels magatzems El Siglo, quan s’endinsa a la Rambla de les Flors, amb les seves parades d’amanuenses davant de la botiga de música Beethoven, on els àgrafs paguen per unes precioses cartes ben cal·ligrafiades i redactades amb les quals festejar nòvies i amants. I les parades de les floristes!

Amb una d’elles rambleja ara Rambla avall…

La florista i el jove Agustín Penón arriben a l’altura del Liceu, a la Rambla dels Caputxins, on a la vorera de l’altra banda hi ha la llibreria Verdaguer, que aquest any commemora el seu primer segle d’existència. Per això a sobre de l’entrada hi ha un rètol commemoratiu, orlat amb una elegant garlanda vegetal. Quan veu la llibreria, el jove Agustín Penón somriu i es palpa la butxaca de l’abric per sobre de la tela. Nota el volum del llibre que porta sempre a sobre des que en Manuel Fernández l’hi va regalar el 30 de setembre, quan va fer quinze anys: un exemplar de la flamant edició d’Espasa-Calpe del primer Romancero gitano, de Federico García Lorca, amb una dedicatòria: «Amb afecte al meu millor amic, Agustín Penón. Manuel Fernández».

* * *

La impetuosa florista travessa el vestíbul del Teatre Principal Palace amb autoritat d’ambaixadora de les flors en el regne del nard, el gessamí i l’assutzena. I amb ella entra al teatre un jove de quinze anys barceloní. El poeta de Granada, l’autor de Doña Rosita, ja està parlant dalt de l’escenari:

La rosa mudable, encerrada en la melancolía del carmen granadino, ha querido agitarse en su rama al borde del estanque para que la vean las flores de la calle más alegre del mundo, la calle donde viven juntas a la vez las cuatro estaciones del año, la única calle de la tierra que yo desearía que no se acabara nunca, rica en sonidos, abundante de brisas, hermosa de encuentros, antigua de sangre: Rambla de Barcelona.

Les paraules de Federico García Lorca, pronunciades a dalt de l’escenari, encara li ressonen precioses a les orelles quan tanca els ulls al seu llit aquella nit, amb el llibre del poeta sota el coixí. Des de petit, l’Agustín ha passejat per les Rambles moltes vegades amb els seus pares, amb els seus germans Eugenio i María… però entén que ha sigut aquest 22 de desembre de 1935 el dia que ha vist per primera vegada, de debò, l’ànima de les Rambles de Barcelona en les paraules de Federico García Lorca.

Per primera vegada en la seva curta vida, l’Agustín Penón avui ha sigut noctàmbul, un noctàmbul de les Rambles com els que ha esmentat Federico sobre l’escenari del Principal. Com volaven les seves mans i dibuixaven roses, crisantems i ocells! Com s’ondulava aquella seva veu de gruta i de font! Com estimava la seva mirada fonda aquelles floristes que ploraven amb gratitud sincera, i en elles estava estimant la humanitat sencera!

Nadie que visite Barcelona puede olvidar esta calle que las flores convierten en insospechado invernadero, ni dejarse de sorprender por la locura mozartiana de estos pájaros, que, si bien se vengan a veces del transeúnte de modo un poquito incorrecto, dan en cambio a la Rambla un aire acribillado de plata y hacen caer sobre sus amigos una lluvia adormecedora de invisibles lentejuelas que colman nuestro corazón.

El jove Agustín s’endormisca amb el llibre del seu poeta sota el coixí, un poeta que serà seu per sempre, perquè l’ha sentit compondre música amb la veu i l’ha vist dibuixar en l’aire amb les onades i els refilets del seu cos, i perquè després s’ha colat per un passadís del monumental teatre, i s’ha perdut entre les ombres d’allà dins mentre la platea es buidava en un murmuri de converses esmorteïdes…

Se dice, y es verdad, que ningún barcelonés puede dormir tranquilo si no ha paseado por la Rambla por lo menos una vez, y a mí me ocurre otro tanto estos días que vivo en vuestra hermosísima ciudad. Toda la esencia de la gran Barcelona, de la perenne, la insobornable, está en esta calle que tiene un ala gótica donde se oyen fuentes romanas y laúdes del quince y otra ala abigarrada, cruel, increíble, donde se oyen los acordeones de todos los marineros del mundo y hay un vuelo nocturno de labios pintados y carcajadas al amanecer.

… perquè amb una fiblada de tremolors l’Agustín ha volgut trobar el seu Federico en algun camerino i agrair-li el Romancero que sempre porta a la butxaca, perquè entre ombres ha sentit una veu velada i ronca, que ha reconegut, la veu del poeta Federico García Lorca…

—Rafael, barraca, barraqueta… Rafael, marineret del món… Vindràs aquesta nit a l’hotel Majestic amb mi? Digues, vindràs a la nostra gruta de cotó, penombra i flama?

Yo también tengo que pasar todos los días por esta calle para aprender de ella cómo puede persistir el espíritu propio de una ciudad. ¡Amigas floristas, con el cariño con que os saludo bajo los árboles, como transeúnte desconocido, os saludo esta noche aquí como poeta…!

El jove Agustín Penón, en el seu coixí solitari de tendreses que no pot compartir, tanca els ulls amb joia. Tant li ha fet la reprimenda de la mare quan ha arribat tard, perquè ella l’ha esperat angoixada per la seva insòlita tardança. Ni l’ha pertorbat l’arribada encara més tardana del seu pare a casa, preocupat pels alarmants rumors de dures vagues… L’Agustín ha travessat la nit d’una Barcelona que ara veu poètica, unes Rambles nocturnes i per sempre lorquianes, perquè ha vist el poeta recitar, perquè l’ha vist besar un altre home, un home a qui ha dit Rafael. Aquesta nit, l’Agustín Penón ha sabut pel més gran dels poetes d’Espanya que un carrer és pura poesia i que cap prohibició pot derrotar l’amor. Encara que sigui l’amor entre dos homes.