17. Amb els Rosales, segon dia

Granada, dimarts, 11 d’agost de 1936

—Ai, com riu!

—I com canta!

—I fins i tot balla!

—Quantes coses que ens explica!

—Allò de les floristes de la Rambla, que maco!

—Li van dur una muntanya de flors al teatre, per Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores!

—I allò de l’osset de peluix del seu amic Salvador Dalí i la seva germana Anna Maria!

—Don Osito Marquina! En Federico li escriu cartes.

—I aquell nen negret de Cuba!

—Sí! «Que tienes el pelo, que tienes el pelo como las virutitas de los carpinteros». I que bé que ho canta!

—Arrissadet! «Que tienes el pelo, que tienes el pelo como las virutitas de los carpinteros».

—I aquells tirabuixons de la nena de Lanjarón de qui es va enamorar!

—Es va enamorar d’una nena i tocaven junts el piano del balneari!

—I allò del nen gitanet a qui els guàrdies assotaven pels carrers de Cáñar?

—I de l’amiguet a qui va salvar de morir ofegat en una sèquia de Fuente Vaqueros?

—O era a Asquerosa?

—No, allà hi havia el pou mitger des d’on espiava les tristes filles de la vídua Alba.

—I allò del burro mort al camí, podrit?

—Això l’hi explicava un que es diu Pepín!

—El que no es llevava mai abans del migdia!

—I qui era que deia «l’aigua ja riu», per dir que ja bullia l’olla?

—La Dolores la Colorina, la seva dida! O era una altra dona del poble?

—I el pollancre vell de la Vega que pronunciava el seu nom: «Federico, Feeedeeeriiicooooo!».

—Quina meravella!

—I quant de misteri!

—I quina gràcia!

—I quina empenta!

—I quin riure, quin riure, el seu riure!

—Què en diu, ell, del seu riure?

—«El meu riure d’infantesa, el meu riure de camp, el meu riure silvestre».

—«El meu riure que defensaré sempre».

—I quants amics importants!

—Quants amics bons!

—Manuel de Falla!

—Juan Ramón Jiménez!

—Dalí, Buñuel, Guillén, Salinas!

—Pablo Neruda!

—Antonio Machado!

—Azaña!

—I José Antonio!

En Luis Rosales, acabat d’arribar del front, només ha pogut fer una pregunta quan ha arribat a casa: «Com ha anat amb en Federico?». L’han atropellat els comentaris alegres i entusiastes de la seva germana Esperancita, de la tia Luisa, del seu germà Gerardo i de la cuinera Basilisa, sota la mirada de donya Esperanza, que escolta i calla, entre sorpresa i divertida. En Luis interroga la seva mare amb la mirada, i ella li contesta amb una altra que oscil·la entre l’estupefacció i l’acceptació.

—Ja ho veus, Luis, el teu amic Federico és un teatre vivent. Desperta passions en aquesta casa! —sospira donya Esperanza, conformada i gairebé contenta.

—És molt simpàtic! —diu l’Esperancita.

—I com recita, germà, com recita —s’entusiasma en Gerardo—. Recita això: «Mamá, yo quiero ser de agua».

—«Hijo, tendrás mucho frío» —continua la Luisa.

—«Mamá, bórdame en tu almohada» —afegeix en Gerardo.

—«¡Eso sí! ¡Ahora mismo!» —conclou l’Esperancita.

La Basilisa els aplaudeix. Donya Esperanza, amb un lleu gest de cap, indica al seu fill que el seu amic Federico García Lorca és al pis de dalt.

—Hem sopat i acaba de pujar a la seva habitació. T’espera, m’ha demanat que pugessis, si venies. Que vol parlar amb tu.

* * *

—Luis! Luuuis! Luiiiiiiis! —rep en Federico al seu amic, repetint el nom amb molt bon humor.

—Aquest infal·lible encís teu que no perdona! Tens la meva família encisada —bromeja en Luis Rosales, amb complicitat.

—Són un públic molt afectuós i amable, amic meu.

—M’alegro que estiguis a gust aquí.

—Ho estic, i t’ho dec a tu.

Després de treure’s l’uniforme i les botes i rentar-se, en Luis Rosales comparteix amb en Federico la saleta de la tia Luisa, que s’ha retirat a dormir. En Luis s’ha pujat un plat amb una llesca de pa untada amb oli i formatge de cabra.

—Al front hem menjat de llauna —explica—, i tinc l’estómac ben malmès. Ara mateix, no hi ha res millor que aquest formatge. Me l’ha regalat un amic de l’Alpujarra. El fa la seva dona al cortijo. És un amic que et vull presentar…

En Luis vol proposar a en Federico treure’l de Granada. La idea del «passador» Manuel Bonilla d’acompanyar-lo a l’Alpujarra roja li ha rondat pel cap tot el dia.

—Vols sentir el parte del dia, Federico?

—Sí.

—Les nostres forces són molt superiors, la moral és alta i Motril caurà aviat. Això sí, amb una desgràcia o altra…

—Ai! No me l’expliquis…

—No.

En Rosales no explica que en un poble del front, a la serra de Lújar, un artiller de la zona roja amb molta punteria ha rebentat una casa de la zona blava, i ha mort un veí i un soldat. Després de la desgràcia, un veí ha denunciat un altre veí, un camperol de cinquanta anys a qui ha acusat d’haver exclamat: «Molt bé! Això és tenir bona punteria!».

Els militars nacionals l’han detingut i afusellat. El pagès era el pare de l’artiller roig, separats per l’esclat de la guerra. «Jo vaig ensenyar al meu fill a apuntar amb l’escopeta, des de ben petit», se n’ha enorgullit el pare davant dels seus botxins, abans de morir.

—Vols sentir el meu parte de guerra, Luis? —pregunta en Federico.

—Quin parte?

—El del «mentidari».

—Què és el «mentidari», Federico?

—Els partes de guerra que radien un bàndol i l’altre. Em passo el dia escoltant els partes de la ràdio. En els dos casos, és una col·lecció de mentides. Ho noto de seguida. Uns diuen que Barcelona i Madrid estan a punt de caure. Uns altres que els militars insurrectes estan acabats. Els escolto amb la vostra ràdio, m’entretenen molt —explica en Federico.

—En un costat i l’altre les mateixes mentides, les mateixes barbaritats, els mateixos morts —mussita en Rosales.

—Què dius? Sembla que parlis sota l’aigua…

—Federico, que estic en un bàndol i lluito per la seva victòria, però sóc incapaç de veure la diferència entre un mort dels nostres i un mort dels seus.

—…

—M’he sentit molt sol al front.

—La solitud és la gran talladora de l’esperit, Luis, estimat Luis.

—Allà hi he començat a escriure un poema.

—Vull que me’l llegeixis. Però abans, digues… què en sabem del nostre estimat Joaquín Amigo?

—El meu amic, el meu punt d’honor, el meu mestre! Acaba de finalitzar els estudis a Madrid, i tal com ell volia, ja és un il·lustre catedràtic d’institut.

—On?

—A Ronda! Hi fa classes de filosofia. M’agradaria assemblar-me a ell, per la seva espontaneïtat, audàcia, generositat i intel·ligència. I per bon cristià.

—Un dels homes de Granada d’una gran vàlua, entusiasme i puresa! El meu soci de tertúlia, ell i jo braç a braç… —evoca en Federico.

—Tant de bo el puguem veure ben aviat, xerrar i prendre alguna cosa junts.

—Luis, vull sentir aquest poema teu que has escrit al front.

—Sí. Diu així:

—M’agrada, Luis. Com el titularàs?

—«No tengo nada en este mundo».

—«No tengo nada en este mundo»… Ai, amic meu, no t’oblidis, trist Luis, que em tens a mi.