46. La merceria

Barri de la Trinitat Vella, 1954

En Josep Amela travessa de puntetes la plaça de la Trinitat, per no embrutar-se les sabates amb les obres. El terra està tot enfangat, mentre el pavimenten.

Ha agafat l’autobús a la plaça de Catalunya i ha baixat a la plaça del Comerç del barri de Sant Andreu, que els veïns anomenen plaça del Rellotge, per un que sobresurt en una façana. Els autobusos de Barcelona no arriben fins al barri de la Trinitat. Camina durant mitja hora.

—Palmira! Ets aquí? Sóc en Josep.

—Passa, passa, sóc a la rebotiga, ara surto.

En Josep passa cada dia per la merceria de la Palmira, a l’extrem oposat del seu mateix carrer, el Turó de la Trinitat. Li agrada saludar la Palmira des que va arribar aquí, sis anys enrere. Està casada, des de fa un any, amb en Manuel Fernández, el seu antic company d’oficina d’abans de la guerra.

En Josep Amela ha obert la porta de fusta i vidre, al costat del petit aparador amb mostres de ganxet, punt de creu, macramé, una capseta amb didals, una altra amb agulles, i encara una altra amb clips per als cabells, una pinta de carei i mostres de botons.

—Quin merder, aquestes obres, eh? —alça la veu en Josep Amela.

Passeja la mirada pel taulell, sobre el qual hi veu capses obertes, tretes de les estanteries que entapissen les parets del petit establiment, que amb prou feines fa tres metres quadrats. Les capses del taulell contenen bobines de fil, cintes i muscleres, colzeres i genolleres, el gènere que ara es ven més, li explica la Palmira, a més de mitges per a dones i cotilleria.

—Com estàs, Josep? —el saluda la Palmira, que surt de la rebotiga.

La Palmira somriu al seu veí mentre comença a recollir, tapar i retirar les capses del taulell. En Josep Amela, que ha fet trenta-quatre anys, sap que la Palmira en té vint-i-nou, tot i que sembla més jove, per la gràcia dels seus moviments, per la fosca i ondulada cabellera, recollida en una cua, i per la cintura estreta. Però el que més li crida l’atenció és l’ombra violàcia de les ulleres, que li evoca la d’una model romàntica per a algun pintor modernista, i l’atzabeja dels seus ulls, negríssims i brillants. En Josep està més acostumat al blau dels ulls de la seva germana Carmeta, que alguna vegada li ha dit:

—Pepito, he vist com mires la Palmira.

—Què vols dir? —replica ell, molt seriós.

—Que t’agrada.

—Carmeta! —s’enfada llavors en Josep—. És la dona del meu amic Fernández.

—Ja t’agradava abans que es casessin, i no li vas dir res. I tu li vas presentar aquell amic teu, en Manuel Fernández… Bé, ara ja és igual.

Després del servei militar, en Josep va saber que en Manuel Fernández, excarrabiner, va estar tancat a la presó Model. No el van enviar a cap penal. I de la Model en va sortir al cap de poques setmanes. En Manuel va tornar a entrar a les oficines de la Pirelli, però el van acomiadar al primer trimestre. Així ho van explicar a en Josep Amela quan va tornar a les oficines el 1945, a més d’alguns rumors sobre faltes de puntualitat del seu company. Ara en Manuel diu que treballa com a comercial per a dues o tres firmes, sense donar detalls.

—Aquell amic teu no m’ha agradat mai, Pepito —li havia confessat la Carmeta, un dels dies que en Josep havia convidat en Fernández a dinar amb la família a casa, mesos abans de ser llicenciat del servei militar.

—Per què? —es va sorprendre en Josep.

—Te’n recordes del mestre que vivia a casa d’en Progrés?

—Sí, li feia classes a en Francisquet.

—La germana d’un amic d’en Progrés… m’ha explicat que…

—Aviam, què? —es va impacientar en Josep.

—… que a aquest Fernández l’han vist per la comissaria de Via Laietana…

—Ah! I què hi té a veure, això, amb el mestre?

—La meva amiga diu que al seu germà l’ha interrogat la policia perquè en Fernández l’ha delatat. I que en Fernández també va delatar el mestre… I que el van afusellar…

—Carmeta, prou! En Fernández és amic meu, ja està bé.

Un dia de principis de 1951, en Manuel Fernández i en Josep sortien de dinar de casa de la família Amela —davant del silenci recelós i incòmode de la Carmeta—, i els dos amics van passar per davant de la merceria. La Palmira obria la porta de la botiga, i en Josep va fer les presentacions corresponents.

—D’on surt tanta bellesa gitana? —va gosar afalagar-la en Manuel Fernández, amb una simpatia confiada desenvolupada durant els agres i difícils anys de la postguerra.

—De l’Albaicín de Granada, senyor, que vostè no sap ni on és —va contestar la Palmira, amb la desimboltura de la dona que està acostumada des de petita a replicar a les galanteries masculines, no sempre pertinents.

En Josep Amela va sentir una fiblada inesperada. Coneixia la Palmira des que va arribar a la merceria, un dia de 1948, amb vint-i-tres anys. I quan va sentir aquella floreta agosarada del seu amic —una cosa que ell mai no s’hauria atrevit a fer— i la resposta d’ella, li va semblar que ell també l’acabava de conèixer. Aquell afalac d’en Fernández el va pertorbar.

—Granada… Alguna cosa en sé… —va replicar el seu amic, amb aire misteriós.

—Ah, sí? —va preguntar la Palmira, i va mirar de reüll en Josep, amb qui havien compartit les respectives biografies en converses anteriors, a soles o amb la seva germana Carmeta.

En Josep, davant de la mirada inquisitiva de la Palmira, va arronsar les espatlles per indicar-li que ell no en sabia res, i llavors en Fernández va declamar:

—«Su luna de pergamino Preciosa tocando viene…». Vostè em recorda la Preciosa… —va afegir—. Segur que coneix, com a granadina, aquests versos del sublim poeta de la seva terra…

En Josep, perplex, va veure com empal·lidia després d’aquestes paraules la cara morena de la Palmira, amb les ulleres violàcies irisades. Va entendre que el vers recitat pel seu amic removia records al fons de l’ànima de la Palmira. I en Manuel Fernández va afegir:

—Serà un plaer tornar-la a veure, senyoreta, i que m’il·lustri amb el seu saber sobre Granada.

I va traçar un divertit gest cavalleresc amb el seu barret flexible, que va aguditzar la gelosia d’en Josep. Va recordar el dia llunyíssim en què junts havien comprat a la llibreria Verdaguer un llibre de Lorca per a un amic… Romancero gitano… En Fernández havia recitat versos d’aquell llibre? En Josep sabia per la mateixa Palmira que ella havia vist Federico García Lorca de petita, a Granada. Però va callar. I ella també.

—Fins aviat —es va acomiadar en Fernández.

—Fins aviat —va contestar la Palmira.

—Fins demà, Palmira —va dir en Josep, volent subratllar una amistosa relació quotidiana amb la noia.

Però ni l’endemà, ni els dies següents, en Josep va ser capaç de vèncer el seu pudor, no va saber festejar-la. I això que ella li havia confiat que durant la guerra havien matat la seva mare. Que havia cuidat els seus germans. Que havia cantat en bars i places de Granada, a vegades acompanyada amb la guitarra per un amic mig gitanet, en Jacinto. Que als quinze anys havia entrat en un taller de costura de l’Albaicín, juntament amb altres noies i dones.

Sempre que podia, en Josep li portava material d’oficina, ara que tenia més càrrec a la Pirelli, blocs de notes, paper carbó, gomes d’esborrar, llapis… La Palmira a vegades el convidava a una infusió a la botiga. Un dia ella li va explicar que al taller de costura havia conegut una clienta molt especial:

—Emilia Llanos, es diu. Tenia molts amics artistes a Granada. I també a Barcelona, on va venir el 1922 a operar-se d’un estrabisme amb el doctor Barraquer. Va viure a la rambla de Catalunya, 79, en una pensió a prop del carrer València. I va ser ella la que em va animar a venir a Barcelona, i em va posar en contacte amb aquelles amistats seves d’aquí perquè m’ajudessin.

—Li deus estar ben agraïda, a aquesta dona —va comentar en Josep.

—Imagina’t… Des que la vaig veure entrar al taller em va agradar. Venia amb el disseny d’un vestit, original seu, perquè l’hi confeccionéssim. Era una dona soltera i madura, ja devia tenir cap a seixanta anys, però molt elegant i distingida.

—Era vídua?

—No, no! Soltera, perquè ella va voler. Anava sola a tot arreu, era molt valenta i decidida —li va explicar la Palmira a en Josep—, i segur que encara ho és! Tot i que ara ja deu tenir gairebé setanta anys. Quin gran exemple de dona! A vegades ens escrivim…

»Allò del taller de costura —va continuar la Palmira— va ser una feina que em va arribar gràcies al meu amic Jacinto. Ell m’hi va portar després de la guerra. En Jacinto havia estat en zona roja durant la guerra, i va tornar a l’Albaicín l’abril de l’any 1939.

»En Jacinto sabia que la meva mare estava empresonada. Jo no la vaig tornar a veure mai més, mai més… En Jacinto em va explicar que algú havia vist una dona amb un vestit blau marí amb punts blancs, morta al camí de Víznar, l’octubre de 1936… Morta.

»Allà mateix hi havien matat en Federico dos mesos abans. El vestit blau marí amb punts blancs era el que duia la mare quan se la va endur l’esquadra negra.

»Un dia va venir al taller de costura l’Emilia Llanos, jo devia tenir dinou anys —va continuar la Palmira—. El dia que va entrar al taller, jo cantava… Em va sentir cantar. Sempre solia cantar mentre cosia. A les meves companyes els agradava. Cantar m’ajudava a oblidar penúries. Havia après aquelles cançons de la meva mare. Ella les havia cantat al Sacromonte…

»I aquella tarda, quan vaig sortir del taller, molt a prop del mirador de San Nicolás, hi havia l’Emilia, esperant-me a prop de l’entrada. Tan elegant… Duia una pell a les espatlles. Això a Granada. Quina dona s’hi atreveix? I a l’Albaicín! Ella sola! Em va demanar que ens asseguéssim juntes al mirador, per contemplar l’Alhambra, i em va dir:

»—Jo hi he viscut allà, a l’Alhambra, saps?

»—Des de petita m’ha agradat venir aquí —vaig dir jo.

»—T’he sentit cantar al taller.

»—Sempre m’ha agradat fer-ho.

»—On n’has après?

»—A casa, amb la mare… que és morta.

»—Oh. Què li va passar?

»—La guerra…

»No li vaig voler explicar res més. No sabia qui era, què volia de mi. Ella va quedar molt callada quan va sentir allò de la guerra, i vaig veure que es posava molt trista, perquè li va rodolar una llàgrima, i vaig pensar que també li devien haver matat algú molt proper, a la guerra. I era veritat, era veritat…

»—Saps que tens molt de talent? És un gust sentir-te —em va afalagar l’Emilia.

»—Moltes gràcies, senyora…

»Vaig estar a punt de dir-li que una altra persona m’havia dit una cosa molt semblant, quan era petita, un poeta que jugava amb mi a casa, davant de la mare, perquè era un cosí de la mare molt famós. Però vaig callar. Jo sabia que el nom d’aquell poeta, al qual havien matat al principi de la guerra, igual que a la mare, igual que a tantes persones bones, no es podia pronunciar a Granada, era perillós, ningú no s’atrevia a anomenar-lo, només d’amagat i en veu molt baixa. I per això molta gent de Granada havia cremat fotos que tenia del poeta, i llibres dedicats per ell, i poemes seus, per pànic de ser assenyalats com a sospitosos, detinguts, acusats, assassinats… I ella va dir:

»—T’he sentit cantar “Los cuatro muleros”.

»—Sí, m’agrada molt aquesta cançó.

»—I dius que te la va ensenyar la teva mare… —va dir la senyora.

»—Sí.

»—Palmira… et dius Palmira, oi?

»—Sí.

»—Palmira, cantes aquesta cançó d’una manera molt especial.

»—Com la canto?

»—La cantes de la mateixa manera que la cantava un amic meu molt estimat. Aquest amic meu… és mort. I quan t’he sentit que la cantaves, Palmira, ai!, l’he recordat. Era un gran poeta, saps? De jove va agafar la lletra de “Los cuatro muleros” d’un traginer de les Alpujarras, i la va arreglar. Ai! La cantava sempre amb tant de sentiment… com tu, com tu, Palmira!

»I llavors, Josep, vaig entendre que aquell gran poeta que esmentava l’Emilia era el cosí de la mare, perquè jo havia après a cantar “Los cuatro muleros” escoltant-los a la mare i a ell, a casa, quan era molt petita, quan ell venia content com un gínjol i li deia a la mare: “Enriqueta, anem al Sacromonte”. I llavors cantàvem junts…

»I en aquell moment, Josep, em va fer la sensació que aquella senyora i jo érem com germanes, jo amb els meus dinou anys i ella amb seixanta! Ja veus! Però sí, sí, érem com bessones. Estàvem soles, tristes, mirant l’Alhambra, assegudes juntes, tal com havia estat altres vegades amb aquell meu amic, en Jacinto… Ell sabia tocar la guitarra tan bé… I jo cantava. Als que ens sentien, els agradava molt. I després l’Emilia, sense deixar de mirar l’arbreda del Generalife i els murs de l’Alhambra, em va dir:

»—A l’Alhambra el vaig conèixer, m’hi va portar un llibre seu, preciós… Impresiones y paisajes. “Divina tanagra”, em deia. Ens estimàvem. “El jardí ens uneix”, em va dir. Ai! “Prefereixo ser la teva amiga de sempre que la teva amant d’unes hores”, li vaig dir jo. Ai! Ai!

»I llavors jo, Josep, li vaig dir, també sense deixar de mirar l’Alhambra:

»—I ell era don Federico. Federico García Lorca.

»Donya Emilia va sentir el nom i es va posar a plorar, i jo també, jo també vaig plorar, vaig plorar per la mare, vaig plorar per don Federico, tots dos morts. I vam plorar com mortes en vida que ploren pels seus morts però que estan plorant per elles mateixes, per nosaltres, pels meus germans, per mi, per l’Emilia, per en Jacinto… Vam plorar per tot Granada.

Aquell dia, en Josep va sortir de la botiga penedit de no haver gosat abraçar la Palmira. L’endemà, li va presentar en Fernández, que va començar a visitar-la un cop per setmana, després cada tres dies, cada dos.

La Palmira Valero i en Manuel Fernández van convidar al seu casament en Josep Amela, en una cerimònia celebrada a la parròquia de la Trinitat, que tenia una església senzilla d’obra vista que presidia la plaça, la plaça que ara està enfangada i en obres.

—Quin merder, aquestes obres, eh?

—Com estàs, Josep?

A en Josep Amela li agrada la gràcia dels moviments de les mans de la Palmira mentre recull i tanca les capses. Una gràcia que atribueix al seu do pel ball flamenc i les castanyoles andaluses, que diu que sap tocar, tot i que ell encara no ha aconseguit veure-la tocar ni ballar.

—Et porto això, Palmira. Et servirà per a la botiga.

En Josep Amela obre la cartera de l’oficina, amb la qual va i ve cada dia, i en treu un bloc de fulls blancs, dues làmines de paper carbó, dos llapis, una goma d’esborrar i dos bolígrafs, que alinea meticulosament a sobre del taulell, sense dissimular un cert orgull.

—Moltes gràcies, Pepito, ja saps que t’ho agraeixo molt.

En Josep Amela nota un rubor estrany: la Palmira no li havia dit mai Pepito. És la primera vegada que ho fa.

Només li diu Pepito la seva germana Carmeta.

I la mare.

Als seus germans petits, que ja són joves de vint anys, només els permet que li diguin Pepito si està de bon humor.

—El que et faria falta és una caixa registradora —suggereix en Pepito.

—No tenim diners per a això —contesta la Palmira, abaixant el to de veu, i malgrat que en Josep ho sent, prefereix fer veure que no ho ha sentit.

—Com està el teu marit, Palmira? —pregunta en Josep.

—Bé, mira… per aquí i per allà amb la feina —respon la Palmira, sense alçar la vista de les capses.

—És que fa dies que no el veig.

La tapa d’una de les capses se li resisteix, la Palmira no la pot fer encaixar, i els moviments dels seus dits es crispen quan intenta tancar-la.

—T’ajudo? —s’ofereix en Josep.

—Sí, sí…

Les mans d’en Josep, quan agafa la capsa, freguen les mans nervioses de la Palmira, que paren de fer moviments bruscos. En comptes d’enretirar-les de seguida, la Palmira agafa la mà dreta d’en Josep, tal com un nàufrag agafaria l’extrem d’una corda que li llancessin des de la borda d’un vaixell per hissar-lo.

—Què passa? —pregunta en Josep, que alça la vista, sorprès, per mirar d’entendre el gest de la Palmira.

—Pepito… estic embarassada.

—Palmira! Quina alegria! Deveu estar molt contents…

Un sanglot de la Palmira interromp en Josep, i la seva sorpresa inicial es converteix en desconcert. La Palmira no li deixa anar la mà, l’alça entre les seves com si resés.

—És que… en Manu… —Així és com li diu al seu marit—. Fa dies que no el veig. No sé res del meu marit! És que no sé què fa. Fa mesos que no… que no porta diners. No guanya res! La botiga, ja ho veus, aquí venc molt poc. I ara arriba un fill… Tinc por…

—Però en Manuel ja ho sap? Ho sap, que estàs embarassada? Ho sap, que serà pare?

—Aquest matí m’ha trucat. Que torna avui, m’ha dit, que ha estat de viatge. Una empresa de no sé on li ofereix no sé què… I llavors l’hi he dit.

—I què?

—Ai, Pepito! S’ha quedat igual, tan ample! Diu que arribarà aquesta nit… I que li prepari quatre-centes pessetes…

—Què? Quatre-centes pessetes? Per a què?

—Per a una inversió molt important, o perdrà un negoci que ens arreglarà la vida… Però jo no tinc res, Pepito. Què faré ara?

En Josep Amela, al dormitori de casa, obre el primer calaix de la calaixera de línies ondulades. En una capseta metàl·lica hi guarda els estalvis, bitllets apartats del sou que li entrega cada mes a la mare. Agafa quatre bitllets de cent pessetes. Per a la Palmira. La Palmira no té els diners que en Manuel necessita, està desfeta, li fa por que el seu matrimoni s’enfonsi si el seu marit no se’n surt a la feina. En Pepito s’imagina que, embarassada, se sent més sola, abandonada pel seu marit. En Josep l’ha tranquil·litzat com ha pogut. I ha decidit que li deixarà les quatre-centes pessetes per calmar-li l’angoixa.

—Pepito! —el crida la mare, des de la cuina.

—Mana! Ara sortia! —contesta ell.

—Sisplau, vés a la bodega en un moment i encarrega una barra de gel per a demà, que s’ha acabat!

La Palmira plora, ni ella mateixa no sap si plora de gratitud o de vergonya, quan accepta els diners que en Josep li entrega a la merceria.

—Gràcies, Pepito, ai, ai… Gràcies.

La Palmira li torna a agafar la mà, l’hi banya de llàgrimes, la besa. Aquest gest torba en Josep, que té ganes de protegir-la. La Palmira ha tancat la merceria quan en Josep ha marxat. El seu marit encara no ha aparegut. Anirà a casa, que és a sobre de la botiga; allà esperarà la seva anunciada arribada després d’una absència de dies.

En Josep, quan surt de la botiga per segona vegada aquella mateixa tarda, s’encamina cap a la bodega per anar a fer l’encàrrec de la mare. La bodega, la més gran del barri, emmagatzema gel a les cambres de fred, amb unes portelles de noguera polida i unes tanques metàl·liques hermètiques, i també venen vermuts i vins, a granel i en ampolla, i també conyac, anís, licors i esperits, i a més disposen d’un espai amb dues taules de marbre perquè hi puguin seure els clients.

En Pepito reconeix a l’instant el riure del seu amic.

En Manuel Fernández, en una de les taules.

Amb tres amics.

Mig beguts.

Hi ha ampolles buides, una profusió de copes escampades, cendrers desbordats.

En Manu ha begut més que els seus amics.

En Josep Amela juraria que porta tot el dia bevent.

O dies.

En Manu no s’ha engatat una mica.

En Manu està borratxo.