27. El Peñón de la Mata

Granada, octubre de 1936

—Els nens de la nit! Mariana!

—Els nens de la nit! Pineda!

Els germans Quero intercanvien contrasenyes amb els sentinelles del Peñón de la Mata. Els nouvinguts s’abracen amb alguns coneguts, veïns que han fugit del barri de l’Albaicín. Al campament també hi ha combatents provinents de Guadix, a mans dels comunistes.

—Els nens de la nit!

Així és com en Jacinto sent que els milicians denominen els Quero, i se sent orgullós que ara també l’hi incloguin a ell. I a altres nens com ell, com en Bernardino, el petit dels Quero, que a la nit es mouen per la llera del Darro com anguiles, i ajuden els seus.

Assegut a sobre d’una manta, en Jacinto neteja el fusell a un milicià que l’hi ha demanat, després de comprovar que està descarregat. Frega amb un drap, mentre l’observa un home assegut molt a prop seu, d’uns quaranta anys, cap pesant i rodó, com el que en Jacinto ha vist en algunes estàtues de bronze o de marbre, amb el crani brunyit.

—Tu ets molt jovenet, oi?

En Jacinto alça la vista i guaita l’home, que està ajagut en una altra manta, amb un llibre a les mans.

—Tinc tretze anys —respon en Jacinto—, i no me’n calen més.

La resposta del nen fa somriure l’home, i se li formen unes arruguetes al voltant dels ulls.

—N’hi ha de més joves que jo —continua en Jacinto—, com el meu amic Bernardino, que té onze anys, i els falangistes l’han obligat a passejar despullat pels carrers de l’Albaicín, per humiliar-lo davant dels veïns.

—Això és mesquí i deplorable! —opina l’home, consternat.

—Ell no va dir ni una paraula sobre els seus germans. Els continuarà ajudant, i jo també! —resumeix en Jacinto.

—Els nens haurien d’estar al marge dels odis dels adults. Els nens hauríeu d’estar estudiant —mussita l’home—, i jo fent-vos classes…

—Així, vostè és mestre?

—Sí, noi. Com te dius?

—Jacinto, de l’Albaicín, Jacinto Lozano. I vostè?

—Justo Garrido. He sigut mestre a Cádiar.

* * *

Clareja al Peñón de la Mata, que domina una àmplia extensió de muntanyes i camps fins a Granada i més al sud. Per llevant es distingeixen els cims de Sierra Nevada. L’escarpada i pètria altura està fortificada amb un parell de búnquers, i els seus milicians esperen l’arribada d’un canó per fustigar el nord de Granada. Reclinats sobre l’herba d’un petit vessant, en Jacinto i el mestre Justo Garrido comparteixen un tros de pa i formatge que els ha repartit un dels Quero.

—No tens por, Jacinto?

—No. Han afusellat el meu pare, per anarquista. I el meu pare era bon home, o sigui que ells són els dolents! I lluitaré contra ells com pugui, sempre. I si em maten, doncs ja està.

—Parles com els teus amics Quero.

—Què diuen ells?

—Que, si arribés el cas, farien com la Lina Ódena.

—Qui?

—Una noia de Barcelona, miliciana comunista i secretària de La Pasionaria. Ha combatut aquí, a Huétor Santillán. Fa tres setmanes es va equivocar, el seu cotxe es va ficar per error en zona feixista. Es va topar amb una esquadra falangista. I es va engegar un tret. No els va donar als falangistes el gust d’agafar-la, de matar-la… o de coses pitjors.

—És una història trista —comenta en Jacinto—. A la Palmira no li agradaria sentir-la.

—Una amiga teva?

—Sí, de l’Albaicín —explica en Jacinto—. Han tancat la seva mare. Està molt angoixada, esclar. Sap que cada nit treuen gent de la presó i els maten. A la tàpia del cementiri. O al camí de Víznar, allà baix…

En Jacinto s’aixeca, amb el fusell als braços, que és gairebé tan llarg com ell, i mira cap a ponent de Granada, cap als camps de Fuente Grande, just a sota del Peñón de la Mata, al camí entre Víznar i Alfacar.

—Allà baix van matar el poeta, don Federico —diu en Jacinto.

El mestre Justo Garrido tanca el llibre que sosté en una mà, se’l guarda a la butxaca de l’americana espellifada, s’aixeca i se situa al costat d’en Jacinto, mirant en la mateixa direcció que el nen.

—Què has dit, noi? —pregunta.

—Que allà baix van matar el poeta.

—Què en saps tu, d’això?

—Don Justo, tothom ho sap a l’Albaicín. A mi m’ho va dir un nano de la plaça de la Trinidad que li va portar una manta al Govern Civil, i el va veure.

—Potser tu també coneixies el poeta…

—No. Però la meva amiga Palmira sí. Era un home divertit i molt bo, sempre alegrava la mare de la meva amiga, i se n’anaven junts a ballar al Sacromonte. I de petita, la meva amiga cantava amb ell «Los cuatro muleros». Sap quina cançó és?

—Esclar, noi. A mi m’agrada llegir el que ha escrit Federico García Lorca, saps? I he conegut un home que l’hauria pogut salvar.

—Com?

—Doncs igual que tu has salvat aquesta nit aquelles dues famílies, Jacinto.

—Un nen de la nit…

—Com si fos un dels meus nens de classe, així li vaig ensenyar jo a llegir el passat mes d’agost. Amb aquest llibre.

En Justo Garrido es treu de la butxaca l’exemplar del Romancero gitano de Federico García Lorca.

—Tu saps llegir, Jacinto? —pregunta en Justo Garrido.

—No.

—M’agradaria ensenyar-te’n. Què et sembla?

—A mi també m’agradaria.

—Perfecte, noi, perfecte!

—Però no pot ser. He de tornar a l’Albaicín. Quan haguem guanyat i tornem a viure en pau al barri, busqui’m.

En Justo Garrido no respon. Amb la mà esquerra esbulla els cabells rebels del nen i somriu amb malenconia.

—Accepto l’acord, Jacinto —diu en Justo Garrido—, però escolta’m bé, noi: això no serà fàcil.

—Què vol dir?

—La gent a Espanya ha acumulat durant molt de temps moltes ganes de matar-se. Per odi, venjança, ressentiment, enveja, ràbia i por, ens estarem matant durant molt de temps. No sé quant, però això no s’acabarà aquest hivern, això no s’aturarà fins que la nostra pròpia sang ens ofegui.

—Però guanyarem —insisteix en Jacinto.

—Encara que guanyem… no guanyarà ningú.

—Per què?

—Serà inevitable un govern dictatorial que amb les armes a la mà obligui els espanyols a treballar desesperadament, a passar gana sense rondinar durant vint anys, fins que s’hagi pagat la guerra. Roig o blanc, capità de l’exèrcit o comissari polític, feixista o comunista, el que mani serà igualment cruel i inhumà, i ens farà remar a fuetades fins que sortim d’aquesta galerna.

En Jacinto, el nen de l’Albaicín, amb Víznar al fons, es repenja en el fusell, alça la cara i mira el mestre Justo Garrido, sense entendre tot el que acaba de sentir, però amb la silenciosa gratitud del que intueix que li han confiat una cosa important, una saviesa que encara no pot desxifrar.

—Mentre esperem el dia en què puguem complir el nostre acord i aprenguis a llegir amb mi, Jacinto, em permets que et llegeixi uns versos del Romancero gitano?

—M’agradarà, don Justo. I els memoritzaré i demà els diré a la Palmira, a Granada —s’alegra en Jacinto, mentre en Justo Garrido obre el llibre i llegeix: