31. Dinar de Cap d’Any

Barcelona, 1 de gener de 1980

El cel de Barcelona és de plata aquest migdia del dia 1 de gener de 1980, i la llum inunda el menjador de casa dels meus pares. És la casa on visc, primogènit de cinc germans. El pis es perfuma de l’olor d’escudella i carn d’olla que la mare està fent per allargar l’atmosfera nadalenca.

Dinar de Cap d’Any. Cada 1 de gener, tota la família seu a la taula. És el dia de l’onomàstica dels que es diuen Manuel. A la meva família n’hi ha dos. El primer: el meu avi matern. El segon: jo, per la meitat del meu nom compost, Víctor-Manuel. Víctor pel meu avi patern, Víctor Amela, de Forcall (Castelló), mort abans que jo naixés, i Manuel pel meu avi matern, Manuel Bonilla, de Torvizcón (Granada). El meu avi és viu, té setanta-quatre anys.

—Anita! Els teus pares ja són aquí.

El pare arriba a casa amb els avis, en Manuel Bonilla i la María Estévez. Els ha anat a buscar amb cotxe al seu pis del carrer Aiguablava, al barri de la Trinitat Nova de Barcelona. Hi han viscut i viuen des que van arribar l’any 1953 des de la seva Granada natal. Avui a casa també hi ha els meus tiets Josep i Carmeta Amela, germans grans del meu pare. Tots dos solters, viuen junts a la casa on van néixer, al barri de la Trinitat Vella. Els seus pares la van alçar quan van arribar a Barcelona, el 1914, des de Forcall.

* * *

El meu pare seu en un cap de taula. Jo a l’altre.

A la meva esquerra hi seu el meu avi matern, en Manuel Bonilla, l’abuelito, tal com li diem nosaltres, i a la seva esquerra hi té la seva dona, la meva àvia María.

A la meva dreta hi seu el meu tiet patern, el germà gran del meu pare, Josep Amela, el tiet Josep, per a nosaltres, i a la seva dreta hi té la seva germana, la tieta Carmeta.

El meu avi Manuel Bonilla té setanta-quatre anys.

El meu tiet Josep Amela té seixanta anys.

Jo, entremig d’en Manuel Bonilla i en Josep Amela, sóc un jove tímid de dinou anys que no ha fet mai preguntes.

I aquest dia faré una pregunta.

* * *

El que jo sabia fins llavors era que el tiet Josep havia sobreviscut a la batalla de l’Ebre.

Que una bala franquista li havia travessat la mamella esquerra el dia 1 d’agost de 1938.

I que aquell mateix dia feia divuit anys.

I que havia sigut reclutat com a soldat republicà.

I que combatia davant les tàpies del cementiri de la Pobla de Massaluca, un poble de la Terra Alta.

Malferit, el jove Josep va ser evacuat.

Tot això ho vaig saber quaranta anys després d’aquella bala, i va ser durant una sobretaula nadalenca de l’any 1978 remullada amb cava, a casa del tiet Josep, al carrer Turó de la Trinitat, al barri de la Trinitat Vella, a l’extraradi barceloní. Jo tenia divuit anys acabats de fer.

Després del cava, el meu tiet Josep es va obrir la camisa i em va ensenyar una cicatriu a la mamella. La bala li va entrar per un costat i li va sortir per l’altre. Mentre avançaven els de la seva brigada, es va girar quan va veure que queia el company que corria a la seva esquerra. I tot seguit va arribar la seva bala.

En Josep Amela era un dels milers de dissortats joves catalans menors d’edat que la República i la Generalitat van enviar a la guerra la primavera de 1938. Nois nascuts el 1920: «la Lleva del Biberó», els va batejar la ministra anarquista Frederica Montseny.

La matinada del 24 al 25 de juliol van travessar el riu Ebre en barques i passarel·les, i es van internar en la més salvatge batalla de la Guerra Civil i de la història d’Espanya. El meu tiet tenia disset anys, i a casa seva li deien Pepito.

La bala el va ferir l’1 d’agost de 1938, el dia que feia divuit anys. M’ho va explicar aquella nit perquè jo llavors tenia la mateixa edat que tenia ell en aquell moment? No ho sé. Va ser evacuat. El van curar. I no em va explicar més, i jo tampoc vaig preguntar més. Jo era un noi tímid que no feia preguntes.

Després el meu pare em va explicar que el tiet Josep havia de tornar al front de l’Ebre, però es va escapolir: un amic li va suggerir que s’allistés al cos de carrabiners. Ho va fer, i el van enviar a la frontera del Pirineu. Així es va alliberar de la matança de l’Ebre, on tants amics seus continuaven morint.

Un any i uns dies després d’aquella sobretaula nadalenca regada amb cava a casa del meu tiet Josep, som en un altre dinar, el dinar d’Any Nou.

Estic assegut entre els dos únics homes de la meva família que van empunyar una arma quaranta anys abans, un a cada bàndol de la mateixa guerra.

Jo, entremig d’en Manuel Bonilla i en Josep Amela, sóc un noi tímid de 19 anys que no ha fet mai preguntes.

I aquest dia faré una pregunta.

* * *

Mai abans no havia preguntat res al tiet Josep.

El tiet Josep era un home solitari. Solter. Formal i sobri. Amb un humor per sota del bigoti. Havia abusat del tabac, era amic de libacions escollides, i també de sortir a caçar i a pescar. I de no perdre’s la missa del diumenge. Ens convidava a dinar a casa seva el dia de Nadal i als nebots ens regalava un sobre amb un cobejat bitllet de cent pessetes. Més sec que dolç, més aspre que tendre, tan displicent com esplèndid, amb un mal geni vagament temut pels meus cosins, germans i jo mateix. «Pudentets!», ens deia entre dents, per estalviar-nos un clatellot, que segons ell ens mereixíem pel greu defecte de ser nens en un món amb pau i pa. El tiet Josep es permetia burlar-se àcidament de nosaltres, els seus nebots, quan ens quedàvem encantats mirant dibuixos animats al seu televisor.

Una nit sí que va respectar el meu interès davant del televisor. Va ser una nit d’estiu que els meus pares m’havien deixat a la seva casa de Trinitat Vella. Era una calorosa matinada del 21 de juliol de 1969, i el tiet Josep em va deixar assistir a l’arribada de l’home a la Lluna. Jo tenia vuit anys, la mateixa edat que tenia el meu pare en aquella mateixa casa quan arribaven cartes d’en Pepito, el seu germà gran, des del front de guerra, el 21 de juliol de 1938, just trenta-un anys abans.

Al televisor del tiet Josep jo hi havia vist Cassius Clay, Robert Kennedy, Franco, Massiel, Nixon, Kissinger, la guerra del Vietnam. I els hippies de Woodstock, amb els cabells llargs adornats amb flors: «I tu, quan siguis gran, també seràs “pippi”?», em preguntava el tiet Josep, tan sardònic. Deia «pippi» expressament, una befa que m’ofenia i, avergonyit, jo li responia amb la solemnitat del qui no vol ser jutjat: «Jo seré normal». Potser per això vaig créixer sense atrevir-me a preguntar res al tiet Josep. Jo era un noi tímid que no feia mai preguntes.

Fins que, aquest dia de Cap d’Any, faré una pregunta.

* * *

El meu pare i el tiet Josep, fills d’un matrimoni emigrat de Forcall —a les muntanyes del nord del vell regne de València que limiten amb l’Aragó i Catalunya—, parlaven sempre en el seu valencià natal. Però el meu pare parlava en castellà amb mi i amb els meus germans, «per amor», deia ell. Per amor a l’Anita, la seva dona, la meva mare, nascuda en un cortijo de Torvizcón, a Granada, i arribada amb els seus pares i germans al barri de la Trinitat Nova l’any 1953, amb dinou anys.

Ells dos es van conèixer poc després a la parròquia de l’església del barri de la Trinitat. El meu pare veia en el castellà la llengua vencedora, seriosa i culta, i en el català domèstic la llengua de casa, de taulell, de poble i espardenya (els seus pares no sabien parlar cap altra llengua i tenien una espardenyeria a la casa de la Trinitat). El meu pare i el tiet Josep mai no van parlar de política davant de nosaltres, els nens. Però quan visitàvem el tiet Josep, el pare ens incomodava amb una súplica contradictòria: «Al tiet Josep parleu-li en català, que li agrada». D’aquesta manera, el pare es volia guanyar la benedicció del seu germà gran. El tiet Josep volia que els seus nebots parléssim en català, com ell quan era petit.

El tiet Josep era l’única persona del món davant de la qual el meu pare es mostrava dòcil i manso, com si fos alguna cosa més que un germà gran, com si fos el seu pare. Era un respecte reverent, fruit de nou anys de diferència, del foc d’una guerra i del forat d’una bala. Un respecte que aflorava quan l’anàvem a veure a la vella casa de la Trinitat Vella, on havien nascut tots dos, alçada pel seu pare amb les seves pròpies mans. Abans d’arribar-hi, el pare insistia: «Al tiet Josep parleu-li en català, que li agrada».

Un dia, el tiet Josep, amb aires de profecia més desitjada que temuda, i amb una amenaça de clatellot, ens va etzibar als nens, però mirant el meu pare:

—Aquests pudents val més que parlin català… o un dia els fotran fora de Catalunya.

Era l’any 1970, jo tenia deu anys. Em costava complaure el meu tiet, ja que em faltava exemple a casa i a l’escola. Vaig intuir que aquella petició potser tenia relació amb la guerra en la qual va lluitar el tiet Josep, però d’això no en parlava mai, i jo era un nen tímid que no feia mai preguntes.

Fins que, aquest dia de Cap d’Any, faré una pregunta.

* * *

Estem asseguts a taula. La mare està a punt de repartir els entremesos, abans de la saborosa escudella. El meu pare beneeix la taula amb la seva invariable oració:

—Déu i Pare omnipotent, amb Vostra divina paraula, beneïu aquesta taula i a tots nosaltres, amén.

La mare serveix els entremesos d’ensalada russa, pernil, espàrrecs, tomàquet i enciam. Els meus germans enreden i fan xivarri a la taula, per no variar. L’àvia María calla, tan silenciosa com sempre, per no variar. La meva tieta Carmeta demana per repetir de tomàquet i enciam, per no variar.

I jo miro a la meva esquerra, veig el meu avi Manuel Bonilla. I miro a la meva dreta, veig el meu tiet Josep Amela.

Estic assegut entre els dos únics homes de la meva família que van empunyar una arma quaranta-dos anys abans, un a cada bàndol de la mateixa guerra.

Jo, entremig d’en Manuel Bonilla i en Josep Amela, sóc un jove tímid de dinou anys que no ha fet mai preguntes.

Però avui estan l’un davant de l’altre.

Molt poques vegades coincideixo amb tots dos alhora.

Potser només un dia a l’any.

Aquest dia.

No s’han dit mai més de tres paraules.

No han parlat mai entre ells de la guerra.

Mai. Res.

I ara estan l’un davant de l’altre a la mateixa taula.

I jo, entremig d’ells dos.

Noto que per dins em creix una progressiva excitació, una curiositat gairebé malsana que s’està convertint en una pregunta, una pregunta que es forma sota la llengua del noi tímid que mai no ha preguntat res, i ha de ser una pregunta que interpel·li els dos homes de manera igual, una pregunta que no els deixi escapatòria, una pregunta precisa, una pregunta exacta que dificulti com a resposta el silenci, una pregunta que els violenti no contestar, una pregunta acotada en el temps i en l’espai, una pregunta que els obligui a explicar-me alguna cosa.

Tinc una oportunitat única, ha arribat el dia en què faig una pregunta aïllada i concreta. I pregunto:

—Avi, tiet, una pregunta… Tu, avi, tu, tiet, quan es va acabar la guerra, on vau anar?

Miro el meu tiet, miro el meu avi.

Transcorre un tic-tac de silenci.

La resta de la taula no escolta, cadascú va a la seva.

El tiet Josep respon.

I explica una cosa que no havia explicat mai abans, i ho explica potser perquè entén que la pregunta del seu nebot gran exigeix ser contestada amb la veritat:

—Em van enviar a Cadis, al penal del Puerto de Santa María.

Sento això per primera vegada.

Desconec l’existència d’aquest penal.

Aleshores no sabia —ho sabré més endavant— que allà hi van tancar funcionaris, guàrdies, carrabiners i soldats del bàndol republicà, quan es va acabar la guerra, l’1 d’abril de 1939, dia de la Victòria del bàndol nacional. Tancats allà per ser «depurats», per discernir quines penes es mereixien segons les seves responsabilitats, sense descartar la pena de mort.

Em giro cap a l’avi, el miro, escolto la seva resposta:

—A mi també em van enviar a Cadis, també vaig ser al penal del Puerto de Santa María.

«Però a fora».

El meu avi no ho diu, però jo ho sento.

I el meu tiet, davant de l’avi, també ho sent.

No pregunto més.

Ells tampoc no diuen res més.

La meva mare em pregunta si vull molt de caldo o poc.

El meu pare li pregunta el mateix al seu germà gran, el tiet Josep.

Els meus germans segueixen enredant.

La meva àvia María continua en silenci.

La meva tieta Carmeta accepta una altra cullerada de tot.

No crec que ningú més de la taula ens hagi sentit a mi, al meu tiet, al meu avi.

Ni la meva pregunta, ni les seves respostes.

Ells dos queden muts, sense mirar-se.

El meu avi matern, el meu tiet patern.

I tots dos miren el plat, i tots dos mengen.

La mateixa escudella de la meva mare.

L’Anita, filla d’en Manuel i cunyada d’en Josep.

Manuel Bonilla i Josep Amela, a la mateixa guerra.

L’un a dins, tancat al penal; l’altre a fora, fent de guàrdia.

Si aquell jove que un dia seria el meu tiet hagués intentat escapar-se del penal, aquell guàrdia del penal que un dia seria el meu avi Manuel li hauria disparat?

Sí.

No.

Però ni en Manuel era el meu avi ni en Pepito era el meu tiet.

En Manuel i en Pepito eren dos homes després d’una guerra civil, després d’un milió de morts.

«Ningú no sap fins on ens pot portar l’obediència», va titular Luis Rosales un poema.

Ningú no sap fins on ens pot dur la guerra.

Ningú no sap fins on ens pot dur la vida.

Per exemple, fins a una mateixa taula en un dinar de Cap d’Any.

Per exemple, fins a una mateixa família.

Per exemple, fins a un noi tímid que mai no havia fet preguntes.

Un noi tímid que és nét i que és nebot de dos homes que es van creuar en una mateixa guerra.

Un noi tímid que mai no havia fet preguntes.

Fins que, aquest dia, ha preguntat.

I per aquestes coses tan nostres, tan de la història d’Espanya, tan de les nostres famílies, tan dels nostres silencis i secrets, segueixo escrivint aquesta novel·la.