36. La batalla de l’Ebre
Agost i setembre de 1938
L’1 d’agost de 1938 és dilluns i el cel crema de sol i de pólvora sobre el cementiri de la Pobla de Massaluca, a la Terra Alta. Els soldats de la 31 Brigada, 3a Divisió, XV Cos d’Exèrcit, veuen les tàpies del cementiri. I parapetats a les tàpies, tiradors marroquins disparen contra els soldats republicans.
—Putos moros! Tiren a matar! —fa broma l’Andrés Font.
L’Andrés Font és de la mateixa quinta i del mateix barri que en Josep Amela. Junts van travessar el riu Ebre durant la matinada del 25 de juliol, en pontons flotants, per Riba-roja. Han avançat de nit i de dia, a peu, entre ginebres i pedrots, garrics, esbarzers i alguns cadàvers de moros abatuts per les avançades. A un en Font li ha pres la valuosa cantimplora. Ha pixat a dins, per beure alguna cosa quan es refredin els orins. En Pepito s’ha conformat a amorrar-se a un toll pestilent. La set converteix la llengua en un cuir vell que s’enganxa al paladar. Un cop recuperades per a la República les velles trinxeres de la Punta del Duc, les ordres són d’avançar cap a Gandesa.
—Enganxa’t bé a terra, Pepito! —li aconsella en Font.
Per arribar a Gandesa, abans han de prendre el llogaret de la Pobla de Massaluca. I per això han de conquerir el seu cementiri, defensat pels tiradors de la 50a Divisió de l’Exèrcit nacional, part del Cos d’Exèrcit Marroquí.
—Endavant! Endavant!
S’ha d’obeir, s’ha d’avançar, córrer, disparar. Es diu que en la divisió republicana comandada pel comunista Líster, ell personalment tiroteja per l’esquena els soldats dubitatius en un avenç. En Font i l’Amela corren fins al mur baix de pedra seca que els haurà de parapetar, es tiren a terra i esperen l’ordre següent.
—Tinc por, Font —li confessa en Pepito, al seu costat sobre el terra pedregós.
—Unes bones bombes de mà darrere d’aquella tàpia i estarem a la glòria, ja ho veuràs! —el tranquil·litza en Font—. És una correguda més, fins a aquella paret, quan ens ho diguin.
—Però si em maten…
—Apa, home! Calla. Aquí no ens morim avui.
—Et demano que li diguis a la meva mare, als meus germans… que els estimo.
—Au, vinga, prou, que no fa falta.
—I a la meva germana Carmeta li dius…
—…
—Que em semblarà bé que es casi amb en Progrés.
—Ostres, tant que m’agradava a mi la Carmeta! Em sembla que no li diré res… —se’n burla en Font, per fer somriure en Pepito.
—Tinc por…
—Pepito, calma’t! Després ens en riurem, d’això… —sospira en Font, i afegeix amb aire seriós—: Et prometo que si et passa res els diré el que vols que els digui, d’acord? Estàs més tranquil, ara?
—Gràcies… És que avui jo hauria de ser amb ells, i no aquí…
—Mira, aquest! Doncs jo també m’apunto a la festa.
—Així és com hauria de ser: avui faig divuit anys.
—Avui? El teu aniversari! Que callat que t’ho tenies, eh? Per no convidar-me a res! —se’n riu en Font, amb un humor a prova de tot—. Benvingut, jo els vaig fer pel gener. Escolta, després ho celebrem amb una llauna d’arengades!
—Tinc por… Ma mare ho passarà tan malament, si em moro…
L’ordre del cap de la brigada arriba a les seves orelles, intempestiva i imperativa.
—Endavant! Endavant! A la càrrega!
En Pepito i en Font corren de costat.
En Font és a l’esquerra d’en Pepito. Cau a terra. Una bala. Al cor. En Pepito veu que cau, es gira cap a ell. És només un lleu gir en la inèrcia de la correguda, i per això la bala destinada al mig del cor d’en Pepito li entra i surt per la mamella esquerra. Acaba de rebre el seu regal d’aniversari pels seus divuit anys.
* * *
Hospital de sang de la Colònia Puig, Montserrat, 5 de setembre de 1938
Amic Manolo,
Com estàs? Jo sóc viu. Tu també, pel que em diuen. Una bala m’ha visitat i l’he deixat marxar. Estic entre infermeres, iode, bàlsams i embenats. «Ferida en sedeny amb orifici net d’entrada i de sortida», ha dit el cirurgià. «Pinzellada de iode i apòsit», «bàlsam de Perú», és el que sento a dir als medicastres de per aquí.
El que sé de tu és per la senyoreta Roser Ferran, a qui li envio aquesta carta a les oficines, que m’ha promès que et farà arribar. Diu que estàs al cos de carrabiners. Contesta’m a l’hospital, sisplau. La meva curació està força avançada. Primer em van dur a l’hospital de sang de Valls, la ferida es va infectar, i aquí a Montserrat m’han curat la mar de bé. I quin aire més fresc i agradable que es respira en aquestes altures! Ha costat, però ja he tornat a la vida, jo em veia mort. La meva família m’ha pogut visitar, quin ensurt que s’han endut.
Ara l’ensurt el tinc jo. Què em passarà si em tornen a l’Ebre? Em mataran! M’assabento de més coses en aquest hospital de Montserrat que en quatre mesos al front. Els ferits parlen. El front s’ha estabilitzat a la Pobla de Massaluca, em diuen. Allà és on em van ferir. Un ferit a Vilalba dels Arcs, dos dies abans que jo, diu que va veure morir un cosí seu que s’havia passat a l’altra zona i l’atacava amb el Terç Nostra Senyora de Montserrat, cantant el Virolai. Aquell dia van morir seixanta-un requetès! Catalans contra catalans, quina pena. El comissari de Vilalba, un tal Josep Portal, va quedar tan trist que va donar treva als requetès perquè recollissin els seus morts.
Un altre explica com la cremallera de la seva caçadora es tenyia de vermell quan l’obria o la tancava, per la sang de tants polls esclafats per la cremallera. Un altre, que un company treia un braç per la trinxera per ser ferit i així que l’evacuessin. A un altre l’han afusellat per ferir-se a si mateix. Un altre em va explicar que un company seu, a qui un dia li va negar un cigarret, se’n va venjar robant-li el fusell durant una guàrdia, perquè l’afusellessin… Quanta maldat! En canvi, m’ha agradat un altre que explica que en els silencis de la trinxera n’hi havia un que col·locava pedretes blanques i negres davant seu, com les tecles d’un piano mut, i tocava «Bésame mucho». El pianista es diu Josep Godall.
Manuel, he de descansar, estic cansat. Escriu-me, si et ve de gust.
Josep Amela, el teu company Pepito
P.D. Ah, en aquest hospital hi ha un gallec de la nostra edat molt espavilat, un noi anarquista que es diu Alejandro, que ens recita poesies. Una bomba l’ha deixat coix, i com que no pot jugar a futbol, s’ha inventat un joc amb barres, ninots de fusta com a jugadors i una bola de suro, per jugar amb altres coixos per les bombes que hi ha aquí, entre ells uns quants nens. N’hi diem futbolí. L’hauries de veure! És molt divertit. Jo ja he marcat un gol.