6. Perceval

Hice una espléndida excursión a las Alpujarras llegando hasta el riñón. Tardamos dos días. Ha sido rápida. Yo no he visto una cosa más misteriosa y exótica. Parece mentira que exista en Europa. Los tipos humanos son de una belleza impresionante. Nunca olvidaré el pueblo de Cáñar (el más alto de España), lleno de lavanderas cantando y pastores sombríos. Nada más nuevo literariamente. Ni olvidaré Pitres, pueblo sin voz ni palomas de la Sierra.
Hay desde luego dos razas perfectamente definidas. La nórdica, galaica, asturiana…, y la morisca, conservada purísimamente. Gentes de ojos azules y gentes de ojos… indescriptibles. Vi una reina de Saba desgranando maíz sobre una pared de color betún y violeta, y vi a un niño de rey disfrazado de hijo de barbero.

FEDERICO GARCÍA LORCA
Any 1926
Carta des de l’Alpujarra al seu germà Paco

Barcelona i l’Alpujarra, 1990

El meu avi es va morir quan jo havia fet els trenta anys a la meva Barcelona natal.

El meu avi va empunyar una pistola quan havia fet els trenta anys a la seva Alpujarra natal.

Ho vaig saber perquè vaig conduir mil quilòmetres, de Barcelona a l’Alpujarra.

Després del funeral al cementiri de Collserola, em va guiar la força de la culpa. Una culpa genealògica, avui m’atreveixo a dir: afligeix el qui no ha preguntat a la gent gran de la seva família quan va tenir ocasió de fer-ho.

Jo no havia preguntat. Havia enterrat l’avi i no sabia res. En vuitanta-quatre anys i una guerra hi caben molts silencis. Vaig sentir una orfenesa de plom, un buit que em llastava des de les plantes dels peus cap al fons de la terra.

Per què no vaig preguntar mai? Al volant, durant els mil quilòmetres, vaig intentar saber-ho, vaig inventariar les tanques d’una cursa d’obstacles.

Pudor. Timidesa. Estranyesa. Respecte. Distància. Diferència. Vergonya.

Potser em va atemorir la parla del meu avi. El seu andalús papissot, hermètic, fosc, inintel·ligible per a mi, per al nen que era, estrany per al jove que vaig ser, llunyà per a l’adult enfeinadíssim que vaig acabar sent. Un dia, quan era petit, l’hi vaig confessar a la mare:

—Mare, no entenc l’avi.

La mare va somriure, com sempre. Em feia vergonya no entendre el meu avi. I potser a ell n’hi feia parlar-li al seu nét. I tots dos érem vergonyosos, pudorosos, tímids. Coses de família que neixen en algun barranc perdut de l’Alpujarra.

Preguntar a la gent gran és un imperatiu de salut psíquica. No fer-ho inocula larves de futura malaltia. Ara ho sé. Un amic lletraferit m’ho va diagnosticar així:

—Tu tens la síndrome de Perceval. No haver preguntat a temps et condemna a preguntar durant la resta de la teva vida.

I ara la meva feina consisteix a preguntar, sóc entrevistador al diari La Vanguardia.

Però això no cura el fet de no haver preguntat res quan en vaig tenir ocasió. El meu amic extreu el seu diagnòstic del Conte del Graal, com si fos una paràbola, i me’l resumeix:

El jove cavaller Perceval es refugia una nit al castell del rei Pescador, que el convida a sopar amb la seva cort. En acabat, veu aparèixer un seguici de dames, que travessen l’estança. Una donzella sosté una cosa a la mà: un bol. El bol irradia una llum tan refulgent que apaga la claror de les espelmes de la sala. És el Calze Sagrat, el Sant Graal? El jove, impressionat i bocabadat, queda mut i no s’atreveix a preguntar res. Aquella nit se’n va a dormir, i l’endemà tot ha desaparegut! No hi ha estança, no hi ha rei, no hi ha Graal, no hi ha castell. I el jove Perceval es passarà la resta de la seva llarga vida condemnat a la cerca del Graal, preguntant, perquè no va preguntar quan va poder-ho fer.

No vaig preguntar res a aquell home que era el meu avi quan vaig poder. Què li hauria hagut de preguntar, quan podia fer-ho?

El Conte del Graal ensenya el que hauria d’haver preguntat el jove Perceval al Sant Graal: «A qui serveixes?».

Jo no havia preguntat a l’avi a qui servia.

I per això estic escrivint aquesta novel·la.